Posts Tagged ‘conte’

h1

Ossos

Novembre 2, 2008

…metacarps, pelvis, astràgals…

El dia que el vaig conèixer, ja sabia que aquell tipus baixet, repentinat, vestit amb uns desfassadíssims pantalons de pana grisos i un jersei vermell i rosa descolorit em cauria malament. I no va trigar ni mig minut en demostrar-me que la meva impressió inicial era encertada: “Hola, em dic Rudolf. m’agrada llegir enciclopèdies, el meu volum favorit es el de la “B”, i el teu?

…húmers, fèmur, sacre…

Durant les dues setmanes que varem coincidir en aquella feina es va dedicar a seguir-me cada dia fins a casa meva. Clar, com era la única ànima caritativa que no es mofava d’ell a la cara, creia que ja havíem de ser amics per sempre. Una hora de camí diari en la que m’explicava com la seva pròpia mare l’havia iniciat en el sexe o les seves inverosímils converses amb extraterrestres.

…radi, cúbit, occipital, mandíbula…

A la feina era un absolut desastre; en comptes d’ajudar-me en la meva labor investigadora es quedava completament paralitzat, amb la seva mirada, un xic guenya, fixada en el meu rostre i rient a ple pulmó sense cap motiu aparent. Això quan no aprofitava la menor ocasió per fotre’m ma descaradament, aprofitant qualsevol excusa idiota com: “ui, es que he relliscat”. Allò havia anat massa lluny!

…escafoides, temporal, tíbia, carp…

El meu sentiment d’odi cap a ell anava creixent minut a minut, fins al punt de no retorn en que ell, davant els meus ulls, va deixar de ser un ésser humà. Era incapaç d’imaginar que aquella criatura pudenta, llefiscosa i estúpida, alhora que pedant, pertanyés a la mateixa espècie animal que jo. Per tant, matar-lo no tindria més repercussions morals en la meva consciència que si hagués esclafat un escarabat pel carrer. Total… qui el trobaria a faltar? Els extraterrestres?

… tarsials, escàpoles, atles, axis, falanges…

Havia estat tan fàcil fer-li creure que tenia alguna possibilitat amb mi. Que divertit veure la seva cara ofegar-se lentament dins la meva àmplia banyera. Què insultantment senzill que havia estat separar la seva carn del seu esquelet, ja sabia jo que la meva cultura gore havia de tenir alguna utilitat!

… metatarsos, vèrtebres i costelles… a veure… diria que no em deixo res…

La meva exposició d’ossos humans, suposadament prehistòrics, havia quedat impecable: ni el millor antropòleg físic podria apreciar la diferència amb la resta d’esquelets que havíem trobat en aquell jaciment. Ara només faltava acabar de donar el toc especial a aquell suposat paté que, de ben segur, faria furor en el sopar nadalenc de monitors del meu antic esplai.

h1

No té més missatges

Octubre 30, 2008

Piiiiiiiiiiiiiiiiiiip

Hola? Marc? Contesta cony! Porto dos dies intentant-te trobar per tot arreu! Si… està bé, em vaig passar molt l’altre dia i no tenia dret a cridar-te d’aquella forma… ho sento… però… Vols agafar el telèfon!!! Sé que hi ets!! Va… deixa el teu puto orgull de banda… joder!! No deixarem una relació de quatre anys per una absurda discussió no?

Piiiiiiiiiiiiiiiiiiip

Marc! Soc ta germana, no… que com fa dies que no sé res de tu m’he passat per casa teva però no hi eres… tot bé? Quan em vegis t’animaràs! He trobat una solució per refinançar la teva hipotecà, xerrant amb un amic que tinc al banc. Truca’m i t’ho explico!!

Piiiiiiiiiiiiiiiiiiip

Aquest és un missatge pel senyor Marc Garcia de part del Hospital General. Ja pot passar a recollir per recepció els anàlisis que es va realitzar la setmana passada. Per la seva tranquil·litat li puc avançar que finalment era tot una falsa alarma, el tumor no era maligne i la metàstasi sembla completament descartada. Li recordo que l’horari de la meva consulta és de quatre a sis,

Piiiiiiiiiiiiiiiiiiip

Torno a ser jo!! JODER CONTESTAA!! Que ho fas per fer-me sentir culpable??? Et diverteix tenir-me tot el dia al telèfon no? Es això, la teva sarcàstica forma de venjar-te per la bronca! Oh quina gràcia! Quin gran humorista! No creus que n’estàs fent un gra massa?? Ni que tinguessis 12 anys per favor!!

Piiiiiiiiiiiiiiiiiiip

Hola? Marc? Mira, soc el Joan, no, que et trucava perqué tinc una oferta de treball que potser et podria interessar… no sé si es ben be de la teva especialitat, però com et vaig veure tan desesperat amb la feina… la qüestió es que es urgent, m’hauries de dir alguna cosa aquesta tarda, val? Vinga!

Piiiiiiiiiiiiiiiiiiip

Ei Marc! Sóc el Jordi, no, que a veure si recordes de tornar-me l’escopeta que em vas demanar, si pot ser, abans de divendres, que amb els de la colla anem a caçar i a buscar bolets a Valls. T’hi apuntes?

Piiiiiiiiiiiiiiiiiiip

Marc…. soc jo un altre cop… joder… tens a tothom preocupat… JA NO FA NI PUTA GRÀCIA M’ENTENS?? M’HAS SENTIT BÉ??? Mira… que ja no puc més! O m’agafes el putu mòbil ara mateix o em planto a casa i tiro la porta a baix

MARC!!…..

h1

Metamorfosi

Octubre 21, 2008

Jonathan va deixar anar un sonor i agut crit quan, horroritzat, va contemplar davant el ronyós mirall de la seva habitació com s’havia transformat, de la nit al dia, en una quarentona progre acabada de divorciar; amb el seu típic cabell curt tenyit de vermell i la roba minúscula i arrapada que escanyava cruelment els seus mitxelíns amb uns llampants colors que semblaven dir a crits “estic buscant pollón follón”.

Hi havia d’haver alguna explicació racional per aquell fenomen, tan desconcertant a primera vista. Potser si hagués prestat un xic més d’atenció a les classes d’ESO, en comptes d’anar-hi completament fumat o passant l’estona masturbant-se a les darreres files, ara entendria perfectament que aquella sobtada metamorfosi no era més que un dels típics efectes secundaris del còctel de pastilles de dubtosa procedència que havia ingerit la passada nit.

I encara havia tingut sort! La transformació hauria pogut donar com a resultat un ésser veritablement monstruós … com per exemple… la nova cantant de Presuntos Implicados!!.

Li esperava un futur d’allò més encoratjador: ja no hauria de continuar treballant de traficant d’heroïna en col·legis de primària, a partir d’ara obtindria ingressos de la pensió del seu ex, amb qui es barallaria constantment per la custodia d’una filla pija, que segurament s’hauria tornat anorèxica per cridar l’atenció dels seus progenitors.

I que dir dels seus nous hobbies! El tunning havia caigut sobtadament en l’oblit i ara sentia una inesperada motivació per organitzar trobades tupper-sex amb altres quarentones progres. S’apuntaria a un gimnàs per fer tai-chi o, per què no, a sortir de marxa, mig borracha, a qualsevol revetlla de poble amb orquestra d’organillo per tal de tirar-se el primer llenyataire despistat que trobés per davant.

Pum!!!!

Però de sobte, un tret sec i sonor va posar fi a les seves fantasies de feliç divorciada. La seva novia, una perillosa garrula violenta molt temuda al barri, havia acabat la seva dura jornada de caixera al prostíbul i, sense pensar-ho dos cops, havia volat el cap d’aquella estranya desconeguda que es mirava amb cara de viciosa al seu mirall, ara esquitxat dolçament per vísceres i sang.

h1

RELAT PER PARAULES

Juny 29, 2008

 Doncs si! Finalment he estat capaç de quadrar tots els mots que els lectors d’aquest blog em van deixar en un post passat, per tal que que jo n’elaborès un relat! Després de trencar-me el cap intentant fer lligar paraulotes com “encopresi”, “glera”, “pantisocràcia” ,”ionitzar” o “aixolomar”, aquest és el resultat!! Encara m’ha quedat prou bé no? Fins i tot té un argument amb sentit i tot! Sé que hi han troços un pel gore, però es el que vosaltres heu volgut!

Corbacho is in Love!!

Celestino Corbacho es va despertar  de sobte; s’havia quedat mandrejant en mig del Consell de Ministres, just quan s’estaven aprovant els decrets sobre els greuges i els desgavells que provocava l’energia termodinàmica al ionitzar el pal·ladi amb el ciclopentà-perhidrofenantrè i, sense adonar-se’n, va aclucar els ulls caient rodó sobre el seu dossier.

El Palau de la Moncloa ja estava buit, no hi quedava ni una miserable sargantana, així doncs el Ministre va pensar que aquesta era la seva: per fi podria tafanejar i aixolomar els racons d’aquell ciclopi edifici on es concentra tot el poder polític al nostre estat, ja que el borinot del Zapatero de ben segur mai li hauria permés, tement que esberlés algun dels gerros xinesos del segle XIV que adornaven els passadissos

El primer que va decidir visitar va ser aquell espectacular trifori enfinestrat, ple d’immensos ventiladors, uns noranta vuit calculava, que s’havia construït durant la dictadura feixista en honor a Sean Connery, l’amor platònic de Franco, segons deien les males llengües.

 

Això va recordar a Corbacho el veritable motiu per el que a ell li havia abellit abandonar el mel·liflu títol d’alcalde d’aquella miserable ciutat de l’extrarradi de Barcelona: No ho havia fet per pecúnia, no! Resulta que des de ben petit havia tingut fantasies eròtiques amb la vicepresidenta del Govern Fernandez de la Vega. Encara recorda quan es van conèixer al mig d’un bosc, en plena glera valenciana, on ell estava de campaments…  Ai quins temps! Ara per fi podria tenir-la ben a prop!

 

Si, ja sabia que molta gent opinava que la Vice era una veritable mòmia arrugada, amb menys atarctiu que una cadernera; però per ell sempre conservaria aquella carona de barjaula viciosa de quan llepava un cucurutxo o mastegava un carquinyoli! Se la imaginava fent papiroflexia i com, de sobte se li anava esfilagarsant la faldilla lentament fins que, producte d’un inesperat encopresi, ell li podia practicar la coprofàgia o, perquè no empalar-la amb el seu bastó màgic i finalment, en mitj d’un salvatge orgasme, llepar-li l’esternocleidomastoideu. Ai que n’era d’entremaliat i carafresc!

 

Clar que, ben pensat… i si De la Vega  li contagiava una gonorrea i se li inflaven els genitals de pus? Quin horror! Millor seria mantenir aquell amor de forma espiritual i idíl·lica, com la pantisocràcia utòpica per la que ell havia sempre lluitat i per la qual seria capaç d’immolar-se.

 

Recordant els seus temps de manyac va aconseguir forçar la porta d’un balcó per poder observar la tamborinada que estava caient sobre els carrers de Madrid i, un cop més, somiava despert: ja es veia ravalejant amb la vicepresidenta sota la pluja, mentre aquesta li anava parlant dels Usatges medievals, o la tautologia matemàtica i ell, pres del típic emabarbussament del adolescent enamoradís, sentiria un veritable aldarull  esbodregant el seu pit acceleradament mentre la seva cordura aniria minvant fins al extrem que dificilment seria perceptible amb un microscòpi. Per ella seria capaç fins i tot d’apartar-se del seu “camino” i abandonar la seva identitat xarnega!

 

FI

 

 

 

h1

Conte surrealista en un Cuarto Oscuro (II)

Juny 5, 2008

Llegiu abants la PRIMERA PART DEL CONTE!!

 

En un saló dancé, la dansa del minué!

 

 

Sense saber ben bé com havia anat a  parar al bell mig d’un saló Rococó presidit per  una decoració extremadament recarregada, de la que em van cridar l’atenció un quadre titolat “Autòpsia a un Fantasma“, degudament protegit per un cristall acuirassat, on hi apareixien cinc nois joves i molt guapos, que em resultaven estranyament familiars, fent una sanguinolenta matança del porc.

 

Les parets estaven totes plenes de miralls convexes, cada un dels quals mostrava una aparença diferent de mi: en uns em veia extremadament prim, en altres vell i decrèpit, en alguns duia una màscara de porcellana blanca i, finalment, un mirallot trencat simplement es negava a retronar-me la meva imatge, com si jo no hi fos.  

 

Al centre de la sala hi havia una llarguíssima taula de banquet preparada per un sopar imminent, plena de luxoses i afrodisíaques delícies per al paladar i cobertes per una capa de plomes de color rosa. Quan ja estava a punt de tastar una d’aquells suculents i temptadors àpats vaig llegir un petit cartellet escrit el lletra gòtica cursiva:

 

 “HIEROS GAMOS.Taula reservada per a les germanes siameses Hipocondria i Soledat

 

Vaig preferir no tocar res, ja m’havia ficat en prous problemes i l’únic que desitjava era sortir d’una vegada d’aquell dantesc “Cuarto oscuro”, així que em vaig encaminar decidit fins a la xemeneia de l’habitació, la únic sortida possible d’aquell barroquíssim saló.

 

La sorpresa va ser meva al descobrir que allí dins s’obria un caminet de rajoles groguenques que es perdia fins al infinit…  la única peculiaritat es que en cada llosa hi havia una paraula escrita en ves a saber quin llenguatge secret: Narref, Atia, Uap, Ocnalb Raelcun, Afar, Zom, Omen, Itubtnujnoc, Aidil, Otubroks, Rafx…

 

Però de sobte una potent llum blanca em va cegar, mentre una estrepitosa veu en trencava l’omnipresent silenci: davant meu  s’havia materialitzat el mateix Karl Marx, que portava  en una mà una esquadra i en l’altre un compàs:

 

SILENCI!! Tu i jo ens coneixem oi Drama Queen? Tu no has estat mai aquí i, de fet, ara no hi ets!  Aixó no és material, tot es una puta ficció al·lucinògena idealista producte del teu pessimisme extrem! Quan compti fins a tres tornaràs a la realitat: UN, DOS …”

 

 

                                                                   FI

 

 

h1

Conte surrealista en un Cuarto Oscuro (I)

Juny 3, 2008

Me in a dark room

 

Mai m’hauria d’haver pres aquella pastilla de color verd, però ara ja era massa tard. A més, segur que sense l’ajuda química no hauria estat capaç de vèncer la vergonya i entrar dintre del “Cuarto Oscuro”, aquella llegendària habitació que s’obria en una cantonada de la discoteca, on una imparable successió de nois musculosos sense samarreta en sortia constantment apujant-se els pantalons.

 

Apartant unes suaus cortines de vellut blau em vaig endinsar lentament dins l’obscuritat; poc a poc deixava d’escoltar aquella hipnòtica cançoneta de la pista de ball i un inquietant silenci, que es combinava simbiòticament amb la foscor, em va acabar d’engolir.

 

Quan els meus ulls s’acostumaren a la falta de llum em vaig adonar que estava completament sòl en un llarg i tètric passadís que anava a parar a una porta semioberta de fusta, com d’un armari, on s’hi podia llegir: “Past is a strange place”. 

 

Darrera d’aquell llindar s’obria una immensa estança plena d’infinites estanteries amb teranyines i caixes completament cobertes de pols. La meva insaciable curiositat em va dur a xafardejar el seu contingut: Fulards d’esplai? Ossos d’animals prehistòrics? Un bombo de batería? Apunts mal garabatejats? Posters de Hole? Un vestit de diable? Que cony era tot allò???

 

De sobte un calfred va recorrer de dalt a baix la meva espina dorsal… algú m’observava… vaig girar-me lentament, deixant estar les caixes, per veure una sinuosa silueta a l’altra punta del passadís: era una mena d’Skin Head vestit com d’Indiana Jones, però amb una inquietant armilla fluorescent sobre la jaqueta  i amb una pilota de futbol la mà.  Va obrir lentament la seva bavosa boca i parlant cap endins va xisclar:

 

La nyonyeria camina amb mi

 

Això ja era massa! Vaig començar a córrer i a córrer, mentre em notava a punt de sofrir un atac d’ansietat, tombant les ronyosos prestatges i preguntant-me qui cony em manava a mi entrar en aquell maleït lloc quan, sense saber ben bé com, havia anat a parar en mig d’un enorme saló Rococó…

 

                                                      (Continuarà el proper Dijous!!….)

h1

Un conte nyonyo

Mai 13, 2008

 Fa dies alguns lectors del blog em van acusar vilment de ser incapaç d’escriure històries empalagoses i romàntiques protagonitzades per heteros … aixi doncs vosaltres ho heu volgut!! Aquesta és la meva irònica i exagerada vísió sobre la nyonyeria, dedicada de tot cor a tots els meus lectors heteros! 

Goodbye Marteta

La Martona era molt feliç: encara no s’havia diplomat en Educació Infantil i el seu promés, en Rai, ja li havia proposat casar-se.

Havia començat a sortir amb el Rai als 13 anys, als 18 s’havien fet el primer petó i sempre, sempre havien mantingut encesa la flama del amor com el primer dia, cuidant els detallets, fent-se regalets sorpresa per no caure en la monotonia, o trucant-se 10 cops al dia.

I ara, amb la boda, ella fins i tot havia deixat d’anar a classe, no podia pensar en res més i, total, de que li serviria una Diplomatura quan estigués tot el dia a casa cuidant els fills, que de ben segur no trigarien en arribar? En Rai s’acabava de llicenciar en Ingenyeria Industrial, una carrera de debó, i ja s’encarregaria ell de portar els diners a la família. Ho tenia tot calculat al milímetre.

Però de sobte, sense previ avís, la desgràcia va arribar a la seva vida….

Era un bonic i encisador capvespre del més de Maig i res feia presagiar la tragédia que estava a punt de succeïr. La Martona anava tota feliç caminant pel Gran Parc, ensimismada llegint el catàleg que li havien donat a la Agència, pensant en els detalls del seu viatge de noces a Eurodisney, on coneixerien per fí al Mickey i la Minnie, i no va prestar cap atenció a aquell fatídic cartell, on es podia llegir perfectament:

“Prohibit trepitjar la gespa”

Quan s’en va adonar ja era massa tard: els seus peuets calçats amb unes sabatetes de xarol rosa estaven esclafant la verda herba, acabada de regar.  La Martona va llençar el catàleg amb totes les seves forces i començà a correr esporuguida cap a la sortida del Gran Parc, mentre les llàgrimes de culpa afloraven tremoloses als seus ulls, apagant aquell etern somriure que sempre havia il·luminat el seu rostre.

Es sentia bruta, pecadora, com una vulgar criminal. Com havia pogut? Segurament l’hauria vist mitj barri i no dubtarien en assenyalar-la pel carrer com si fos una meuca qualsevol. Amb quina cara es presentaria ara al casament? Com li explicaria aixó al Papà? I al Rai?

 Així doncs va decidir posar punt i final a tanta agonia i sofriment: havia arribat el moment d’acabar amb aquella punyent fal·làcia en que s’havia convertit la seva vida. Sense pensar-ho dos cops es va tapar el nas amb una ma mentre amb totes les seves forçes tancava la boca, esperant  que la Mort se l’edugués cap al més enllà on els angelets, de ben segur, compendrien que el seu final tràgic era la única sortida que li havia deixat el destí. 

The nyonyodeath

 PD: La fotografia que encapçla el post es titula “Little princess” i és del fotògraf especialista en arqueologia Aykan Özener, mentre que la imatge que tanca el relat es diu “Death” i és obra de Cezary Galaj.

h1

El Reialme del Silènci

Mai 5, 2008

El Reialme del Silenci

El Gerard acudeix religosament cada tarda a la piscina municipal del seu barri, just poc abants que tanquin; el metge li ha recomanat que practiqui intensivament natació si no vol que la escoliosi que li vàren diagnosticar el curs passat, poc després de complir els 13 anys, li acabi derivant en una columna vertebral desviada.

En el fons agraeix tindre una estona i un lloc per ell on, sota l’aigua, poder disfrutar breument d’un bé tan preuat com el silènci; doncs en un minuscul pis que ha de compartir amb els seus germans petits, els seus progenitors, dos gossos i tres hamsters, dificilment gaudirà mai d’un minut sencer de calma, sense crits, estrés, bronques histèriques, plors o lladrucs.

Al començament sentia una barreja de por i vergonya, ell mai havia tingut la oportunitat d’apendre a nedar correctament i estava convençut que tothom el miraria i s’en riuria… com al institut, on havia entrat l’any passat i encara no havia passat una setmana sense que inxplicablent acabés ficat en algun embolic o alguna baralla.

Així doncs va decidir vindre a darrera hora, un moment en el que queda ben poca gent a l’aigua: quatre iaies avorrides, alguns jugadors del equip local de waterpolo i aquell inmòbil socorrista que contempla impassible  l’esdevenir dels darrers moments de la seva jornda laboral.

abraçant el silènciMentre observa com una armònica filera de bombolles viatja acompasadament des de la seva boca fins a la superfície, el Gerard fantaseja durant uns segons amb que un dia aquell escultural socorrista abandonarà la seva hieràtica postura per llençar-se a l’aigua amb ell al seu particular Reialme del Silènci i l’abraçarà tan fort que aconseguirà que oblidi per sempre l’asfixiant violència que respira a casa, a l’escola o al seu interior.

Ell ja no es tan jove ni innocent com per no adonar-se que aquella obsesiva fantasia no és un deliri trivial sense més importància, sent que allò no està bé, no és el correcte, el que li han ensenyat,el que tothom espera d’ell…   

I s’esforça un dia rere altre per apartar del seu cap aquella temptadora imatge, desitja que el plàcid silènci que l’envolta penetri per la seva orella, inundi l’interior del seu cervell i esborri aquella bogeria sense sentit.

Cada tarda es jura a si mateix que quan surti de l’aigua no es girarà per mirar al socorrista, que no apartarà la mirada del terra als vestuaris i quan arribi a casa mentirà un cop més a tothom, assegurant que els seus ulls vermells com espurnes són exclusivament fruït del clor de la piscina.

 Les imatges son de la genial fotògrafa Zena Holloway. (web  AQUI).

PD: En el primer borrador d’aquest conte el Gerard s’acabava suicidant ofegat a la piscina, on el socorrista trovaba el seu cos inert, però he considerat oportú eliminar aquesta part tan tràgica, ja que podia donar una visió excessivament negativa i pessimista, no trobeu?

h1

DECISIONS…. *by Kas*

Abril 24, 2008

I avui per tancar aquesta setmana fantàstica de la literatura en la que s’ha vist inmers aquest humil blog us ofereixo un cameo molt especial d’un dels poc amics, per no dir l’ùnic, que conservo des de la adolescència: el Kas….! Bé ell és…. un aventurer nómada, un supevivent a les catàstrofes de la mundanitat, un amant del nihilisme més apocalíptic i avui ens obsequia amb un misterios text fruït dels seus deliris més profunds.

Un animo a que en doneu la vostre opinió o que, guiats per el dadaisme inconscient delibereu sobre el sentit de la vostre existència i de les vostres decisions!

DECISIONS

PERO MIRA QUE EH BONITO EIN!!

L’espai és un lloc molt vast; vastissim, tan fotudament gran que ni una lògia oculta de cervells freaks de la astrofísica i la astrogonía  és capaç albirar la puta punta d ‘iceberg. Es perden en conceptes empírics… tant que hom pensaria que no té principi ni fi. Per ventura pot algú recordar un sol segon d’inexistència?Una esfera es presenta com la imatge més perfecta de l’univers, una esfera lovecraftiana, d’aquestes que contenen angles absurds i línies no possibles. Puagh! però que merdes estic parlant. JO estava aquí per a altra cosa… i no record que, potser la culpa la tingui un excés de fluor en les meves genives, o de la ingesta accidental de massa  E-323.

A si…JO…ajajajaja. Estúpida paraula. “Ego sum lux mundi”…”Ego absolvo ab homines pecatis vestris”. Ególatra, Egocentrisme, Egoisme, Egoína… Conceptes, si és que es perden en conceptes!

J(*Eg)o em considero – diu el maldestre alumne- em considero un Pànfil,tot m’esta be i res no m’agrada.

Que li preguntin quin grau de pánfila posseiria en el moment que tres esvalotats clavessin els seus peus a terra amb claus roents. Ei! el metall crema…molt…ho dic per totes aquelles mans toves i delicades que mai acolliran un eina de llaurança.

Pànfil i Misomiséfil, caminen tranquils sota els arbres daurats. Llavors esclata un obús prop dels seus caps. Les aus aquàtiques prenen el vol magistrament i abandonen l’estany que acompanya al camí arbrat. Una papallona  planeja prop d’un roser silvestre en el qual estan espargides  part de les neurones den Pànfil. Un poc mes allà les sempre  disposades formigues, treballadores inefables de la major empresa mundial, Formica & Queen”, comencen el procés de selecció i reciclatge de les vísceres  pudulentes  havien compost segons abans el cos d’aquell gros i asilvestrat alumne
.
Misomisefil s’ha llançat al sòl i apunta com un boig en totes adreces, incapaç de veure el franctirador que aquesta apostat a un munt de metres. Plof!!!L’univers és tan vast…tant, que recórrer els metres necessaris per a netejar la muntanya de merda que s’acumula en el Zulo són més que suficients com per a replantejar l’estratègia a qualsevol.
.
Conceptes, tan irracionals com el temps.
.
El  Caminante”, sap que recorrerà el mateix espai que l’avesat conductor, però es pregunta: “Val la pena en veritat aprofitar tant el temps? Estar en tres mons distints en un mateix dia, serà sa? Oficina, Bar, Llar. *Agghh!!! Que va, el temps no és or. Ni de bon tros, maleïts semitas antisemitas. El temps és pura percepció camarades.”

Hem caminat durant gairebé un milió d’anys…. que passa?, creieu que el nostre cervell aquesta adaptat a la *highlife…?

Un cotxe, “ronroneante de fenómenos”, passa fregant a “El Caminante” i deixa després de si un  espès núvol de pols que cega i fa tossir.

 

 

Fill de puta!!! Si tingués aquí una moto t’anava a donar el teu merescut… cabró!!!  Concepte, escolta’m, si és que es perden en conceptes!!!

Materialista cerca amb urgencia algú que li expliqui aquest  “zum-zum” sord que s’allotja en el seu fetge.

El franctirador somriu: un altre més. És el puto rei de la selva, un tigre de bengala invisible, sigilós, fort i mortal. Ningú podrà enxampar-lo mai, ho sap i per això aposta fort. Llàstima d’aquest lleig detall de Déu, llàstima d’aquest error en la naturalesa de les coses que el llança del seu arbre embolicat en flames i amb el cos destrossat. Llàstima que aquest avió hagi aparegut de cop i volta amb intenció de convertir aquest espès bosc en un mar de Napalm.

Conceptes, si és que….

Si ja ho has dit pessat, conceptes si és que es perden en conceptes, vols tancar el bec.

Conceptes…si és que són pures faules!!! , Idiota!

Fill de puta, a  mi no em crides això  al carrer… vine!

Que et fotin…vine tu i prova els meus punys.
 
*by Kas*

 

 

 

h1

Eii! Que he publicat un relat a la web de Dos Manzanas!!

Abril 23, 2008

Jo no tinc pluma, tinc glamour!

Doncs si estimats lectors, jo també faig cameos en altres webs i és per mi un honor indescriptible col·laborar en la pàgina d’internet que més treballa contra la homofòbia dia a dia: Dos Manzanas, que avui han publicat una història meva dintre del concurs de Microrrelats de temàtica GLTB del dia de St jordi!

HO PODEU LLEGIR AQUÍ