Posts Tagged ‘confluència’

h1

Un País en Comú. El pas transcendental de la Coalició a la Confluència

gener 29, 2017

##    Un pais.jpg

Quan jo vaig entrar en política el meu partit, ICV, formava part d’una coalició amb EUIA que, a la seva vegada, era una coalició de diferents partits (PCC, PSUC Viu i POR).

A l’hora de funcionar això es traduïa en una organització bastant feixuga i poc operativa que mai vaig acabar d’entendre. Cada cop que s’havia de prendre una decisió, al menys a nivell local, les assemblees d’ICV i EUIA es reunien per separat, debatien sobre el mateix tema i, posteriorment, una delegació dels líders de cada partit prenien la decisió final en una nova reunió. Quan la resolució final no coincidia amb la acordada prèviament amb la de l’assemblea, la culpa sempre era de l’altre partit, un misteriós desconegut que era l’ase de tots els cops.

Els militants de ICV i EUIA només ens trobàvem 15 dies cada quatre anys, durant la campanya electoral. No ens podíem ajuntar mai ja que, en uns llegendaris temps pretèrits anteriors al meu naixement, havien tingut una discussió molt forta i els militants històrics encara es guardaven rancor. Fins i tot a les Festes de Bellvitge teníem estands separats, quelcom que creava una confusió total en molts simpatitzants, completament aliens als subtils matisos ideològics que ens havien dut a tindre una lona entre les dues carpes. Al final es decantaven per qui tenia unes tapes millors o la cervesa més fresca.

Totes les disputes que he viscut durant la Era de la Coalició han estat per cadires. Sempre i sense excepció alguna. Fer el programa era facilíssim. No recordo ni una sola votació que generés debat. Els conflictes sempre venien per la quota de cada partit a l’hora de fer les llistes. Fins al darrer minut abans de que expirés el plaç per tancar les coalicions encara s’estava discutint qui anava de suplent segon. I a mi, que mai he tingut la menor ambició personal per un càrrec polític remunerat, era una cosa que em feia una mandra infinita. Després també teníem batusses d’una apassionant profunditat filosòfica, com la mida dels logos als cartells o els minuts que parlava cada candidat en un míting.

Afortunadament tot aquesta absurda forma de política, juràssica i ortopèdica, es va extingir a les passades municipals per sempre més. Ara a Canviem L’Hospitalet  fem assemblees cada més, tots junts. Les decisió sobre quina moció presentem es pren entre tots en una sola reunió i no en tres. Una forma infinitament més lògica, àgil i operativa de funcionar. I això no vol dir que els partits hagin de desaparèixer, en absolut. Tenim moltes campanyes, xerrades i actes a aportar a la societat.

La Era de la Confluència, però, també té dificultats. Sempre es molt més còmode restar dins la teva petita zona de confort ideològic i parlar només amb qui pensa absolutament igual que tu. Les discussions ideològiques són mínimes i tot acaba entre aplaudiments i somriures. Una confluència, però, implica obrir l’espai a la diversitat i la heterogeneïtat. Vol dir sortir de tu mateix i obrir un procés dialèctic entre tesi i antítesi en busca d’una síntesi.

Avui hem posat la llavor de Un País en Comú, un procés del qual n’ha de sortir un partit que agrupi a tota l’esquerra que no està agenollada davant Rajoy ni Puigdemont, passant de la coalició que va ser En Comú Podem a una veritable confluència.

Sé perfectament que en aquest espai m’hauré de trobar amb alguns independentistes i euroescèptics, dues coses que a mi em grinyolen tant com si una forquilla oxidada rasqués una pissarra. Fins i tot hi haurà gent que no es considera d’esquerres, que creu que no existeix la lluita de classes, que tots som “ciutadans” i que tots els problemes del món es solucionen somrient i votant. I ells hauran de conviure amb un tweetstar bocamoll, europeista i federalista. Que es vagin calçant.

Però si volem derrotar a la dreta processista, a la màfia oligarca que té segrestada a Catalunya en nom d’una Pàtria que no és més que el seu benefici personal, hem de bastir un moviment polític amb una transversalitat i pluralitat capaç de guanyar a l’Hospitalet i a Vic; a Nou Barris i a Gràcia; a Bosost i a Santa Coloma de Gramanet. Hem de fer compatible uns partits que siguin molt ideològics, on es debati en profunditat, amb un espai de confluència obert i plural per a tothom, en torn un programa de denominadors comuns.

A dia d’avui sembla totalment impossible guanyar unes eleccions a Catalunya. La maquinaria de propaganda nacionalista ens té tan arraconats que quan sortim de pur miracle en un programa per fer preguntes incòmodes al President, alguns es pregunten si som marcians. Però cada cop que fem un acte l’espai s’ens queda petit i milers de persones queden fora.

Tinc claríssim que el Bucle Infinit del Procés no acabarà amb cap xoc de trens, ni amb declaracions unilaterals, ni amb una suspensió de l’autonomia. Acabarà el dia que els processites siguin desallotjats a patades de la Generalitat i, un govern d’esquerres català arribi a un acord fraternal amb un govern d’esquerres d’Espanya. Nosaltres som la única formació política que ha estat capaç de guanyar les eleccions a la casta identitària des de l’inici del Procés, i no una vegada sinó dues. I, per si fos poc, els vam assaltar uns quants Ajuntaments. Quelcom que no pot, ni podrà fer mai, PSC, PP o Cs. I, es per això, que la Confluència d’Esquerres es urgent, necessària i imprescindible.

I si perdem, cosa a la que estem molt acostumats doncs és el que hem fet en totes i cada una de les eleccions al Parlament des de la Transició, serem la resistència i la lluita contra les seves polítiques neoliberals i etnicistes, a les institucions i al carrer, que és on hem estat sempre.

h1

Contra l’Adanisme

desembre 15, 2014

Frans-Floris-adan-y-eva

Ara mateix tindre una llarga història es un llast polític. El passat es un pes mort en un moment on la població demana a crits que li expliquin mentides que semblin noves. Però com a historiador no puc fer més que esglaiar-me davant la possibilitat d’estar condemnats a cometre un cop rere l’altre els mateixos errors en un bucle infinit, com si del mite de Sissif es tractés, pel simple caprici absurd de negar-nos a aprendre dels encerts i equivocacions dels qui ens varen precedir.

Quina insolència més atrevida tenen algunes serps viperines, que creuen haver descobert la roda i gosen assenyalar als partits acusant-los de no haver fet mai res, ignorant que el seu interlocutor va ser torturat i apallissat per la policia franquista, mentre organitzava la resistència local al feixisme. Quina manca de respecte per uns gegants que duen a les seves espatlles dècades de dignitat i lluita, quan ells ni tan sols havien estat engendrats. Qui no ha rentat mai cap plat es pot permetre el luxe de presumir de no haver-ne trencat cap.

Una immaculada virginitat que resulta temptadora, com la poma d’Eva, però que en cap cas es garantia de no ser més que un vernís pels vicis més foscos i antics. Resulta cínicament encisador veure com els apòstols i profetes de la novetat cometen en dos dies els mateixos errors matussers que alguns ja havien superat fa dècades, com reciclen idees centenàries per vendre-les com invents revolucionaris o com defensen aferrissadament les ocurrències més ràncies i cavernícoles, pel simple fet de ser diferents de les actuals.

Deia Gramsci que els monstres sorgeixen en en aquells clarobscurs propis de quan el mon vell no acaba de morir ni el nou de nàixer. Tampoc seré jo qui defensi esdevindre una estàtua de sal condemnada a mirar sempre enrere i reconec la necessària frescor de molts d’aquests nous elements, però també ser distingir venedors de Paradisos Terrenals que no son més que fum de coloraines envasat al buit.

Es possible l’entesa entre la dignitat de la història i l’emergència del futur? Sens dubte si, sempre i quan es doni en el marc d’un reconeixement mutu que ha de passar forçosament per l’agraïment sincer dels qui porten més temps lluitant i no per un foc nou, que no sigui més que il·lusions d’encenalls.

h1

#CanviemLH : Una Assemblea Oberta per unir l’esquerra i canviar l’Hospitalet

juny 20, 2014

Espai Unitari Cartell Definitiu

Sang, suor, llàgrimes, hores i hores de reunions inesgotables, amb successives esmenes de les posteriors rectificacions  sobre els canvis previs. Arribar a materialitzar el cartell que veieu sobre aquestes ratlles ha estat un tortuós calvari ple de petits dilemes, drames i dubtes de tota mena. Si governar una coalició entre dos partits, completament sòlida i assentada , es sovint complexe i ple de subtileses, fer-ho en un espai nou, entre més de sis formacions polítiques i moviment socials, que porten a les esquenes anys de recels mutus, no podia ser tampoc gens fàcil. Però aquí està el cartell, concretament la versió nº16 del mateix, si no m’he descomptat. Després de tant teoritzar sobre que si la Syriza, que si un Procés Constituent, que si un Nou Espai, si un Front d’Esquerres... per fi comencem a tocar exemples reals.

Com hem arribat fins aquí?

1901513_243442469160469_468291844_n

Cartell de la primera Xerrada-Debat

En un futur es ben possible que algún historiador local estigui ben encuriosit de saber com s’ha gestat tot aquest procés, així que altruistament li avançaré un xic la feina. Tot va començar el passat 22 de Febrer, amb una xerrada a la cooperativa Espai Brotes, on membres de ICV, EUiA, CUP, Els Verds i En Lluita varen fer un debat sota el títol: “Cal una candidatura unitària d’esquerres a L’Hospitalet?“. Jo no hi vaig anar, ja que en aquells dies em trobava fent les jornades maratonianes d’organització al World Mobile Congress, però es comenta que la resposta a la pregunta del títol va ser unànime en que si, que calia, almenys, plantejar-ho.

Aquella xerrada va servir sobretot per trencar el gel i fer un primer reconeixement mutu entre persones que ja ens coneixíem d’haver coincidit en infinites lluites al carrer. A diferència d’anteriors debats  que tan sols havien servit per excloure, confrontar i dividir, aquest cop es començava amb molt millor peu.

A partir d’aquí es varen fer un seguit de reunions mensuals amb militants de base on es van deixar aparcades les presses polítiques, per centrar-nos en crear un clima de mínima confiança que resultava obvi que no existia. En aquestes reunions s’han anat sumant (i restant) altres formacions fluctuants com Pirates, Podemos, Lluita Internacionalista, Procés Constituent o Solidaritat.

Però: on posar el límit? podia participar tothom en aquesta assemblea, sense cap mena de filtre? Per tal de superar aquest escull es va realitzar una curiosa dinàmica esplaiera on els participants a l’assemblea ens havíem de situar físicament en una banda o altre de la sala segons si volíem prioritzar molt o poc un principi ideològic o un altre. Coses molt bàsiques i quasi de sentit comú per a qualsevol progressista, com l’anti-racisme, els serveis públics o la participació democràtica.

Per tal de poder conèixer casos similars que ens poguessin servir d’exemple vàrem fer també una  nova xerrada, aquest cop amb diverses experiències de confluència política municipal (Mollet, Figaró, Les Franqueses o Badia del Vallés), en poblacions infinitament més petites que l’Hospitalet i que ens varen deixar un xic moixos davant els successius fracassos als que molts havien acabat abocats.  Però, per altre banda, l’esperançador resultat de les eleccions europees o el procés molt similar que naixia a Barcelona de la ma d’Ada Colau (Guanyem Barcelona) ens indicaven que, potser, aquest cop el context era tan diferent a qualsevol anterior que els errors passats no tenien perqué repetir-se.

I que farem el dia 28?

El mateix dia del Orgull LGBT a les 9:30h matí ens trobarem al IES Fontseré de la Florida (merci al Regidor d’Educació per fer-ho possible) on ens dividirem en grups, seguint una metodologia basada en l’Ara es Demà, per debatre en cinc eixos: Ocupació, Serveis Públics i Habitatge, Convivència, Participació Democràtica i Medi Ambient i Consum, a partir de els dades objectives de la realitat actual i les accions i polítiques que ja s’han fet tant des dels moviments socials,  com dels dels partits. Jo estic a la comissió de metodologia i m’encarregaré de fer la presentació de l’acte i twittejar l’esdeveniment.

L’objectiu no es fer un programa, ni una llista, ni dissenyar una campanya. Tan sols es tracta de fer un diagnòstic compartit, una reflexió col·lectiva dels principals problemes de la ciutat i fer un lleuger esbos de les estratègies que hem de seguir per solucionar-los des de l’administració local, evitant caure en idealismes utòpics o particularismes personalistes. L’important es trencar el gel i crear sinergies per tal de seguir avançant junts, treballar plegats i deixar de veure’ns com  diferents grupuscles competint i recelant, per ser un espai de cooperació per una causa comuna.

Doncs res, tan sols em queda convidar-vos a vindre!