Ser polèmic o no ser

Jo sempre he dit que prefereixo una crítica àcida, mordaç, però ben argumentada, abans que un piloteig descafeïnat i per compromís. No se’m cauen els anells per reconèixer els meus errors, limitacions i ficades de pota i mai he censurat o esborrat cap comentari, a menys que aquest traspassés els límits de la educació formal i caigués en l’insult personal o en l’amenaça.

El motiu? Doncs que com a marxista crec fervorosament que el coneixement es fruït del diàleg i el debat, mai de la repetició d’un dogma inqüestionable i preconcebut.

Ai dels que es neguen a parlar amb qui no pensa com ells o que davant la menor dissidència t’acusen de traïdor, que pobres els qui es creuen en possessió de la veritat absoluta, doncs es tancaran en una bombolla inexpugnable aliena a la realitat i viuran immersos en la seva pròpia mentida.

A mi em podreu acusar de provocar gratuïtament, de passar-me quatre pobles en les meves desmesurades crítiques o elogis, però mai d’escriure un text neutre, insípid o mel•liflu per por a ofendre algú o a rebre una opinió diferent a la meva.

Tots odiem a Jimenez Losantos per la seva agressiva radicalitat dretana, però li hauríem d’estar eternament agraïts per activar-nos la consciència, obligant-nos a qüestionar i replantejar els nostres ideals. Sempre preferiré a un feixista que a un neutre apolític, doncs la reacció que generarà el fatxa sempre serà molt superior a les seves adesions.

A l’antiga Grècia un pensador anomenat Heràclit de Fes ja ens va advertir que tota la realitat està formada per conceptes oposats que es mantenen en tensió dinàmica; és el que, posteriorment, Sòcrates va anomenar “dialèctica”, proposant que tot el coneixement sorgia de la discussió i el debat entre diferents subjectes. Aristòtil va anar més enllà, afirmant que la ciència  mateixa tenia una base completament dialèctica.

Ja a la era contemporània l’idealisme alemany de Hegel va sistematitzar això, plantejant que l’acte del coneixement era la contradicció entre tesi i antítesi, de la que en sorgia una síntesi. Marx va portar aquesta terminologia al materialisme, quan es va adonar que el mètode científic en el fons no deixava de ser un diàleg entre empíria i teoria, entre la matèria i l’abstracció d’aquesta en lleis físiques.

I això és una cosa que haurien de tenir present tots els artistes, escriptors, cineastes, bloggers i altres creadors; abans de mostrar les seves obres al públic s’haurien de plantejar si el seu treball servirà per crear opinió, si serà un revulsiu i activarà les ments d’aquells que ho consumeixin, provocant així una reflexió transformadora i seran capaços d’aguantar les crítiques i el debat que ells mateixos hauran iniciat….

…perquè si no es així més val que es quedin a casa i no facin res. Una societat que no pensa ni debat, està morta.