Sindicalisme, vagues i conciència de classe avui

Arran de la convocatòria d’una Vaga General el proper Dimecres 29 de Setembre els mitjans de comunicació de la dreta, sicaris del capital com sempre  i mesells  palanganers de la patronal com mai, han iniciat una brutal campanya de demonització del nostre precari i dèbil moviment sindical, en el seu enèsim intent de dinamitar el que queda de l’Estat del Benestar, instaurant en el seu lloc un sistema d’esclavisme neoliberal.

Des de les diferents cavernes mediàtiques s’ha acusat a CCOO i UGT de “pallassos”, “agents burocràtics”, ” reaccionaris”, “paràsits subvencionats”, “anomalies” o “vils canalles esperpèntics”, entre altres vomitius improperis. I com no el PP s’ha apuntat ben ràpid a la crema de bruixes: Esperanza Aguirre ha anunciat que es pensa carregar a 2.000 sindicalistes de l’Administració de la Comunitat de Madrid, mitjançant un suposat pla d’austeritat i, per si fos poc Cristobal Montoro (PP) ha afirmat que les vagues son decimonòniques i que s’haurien d’eradicar, acabant així amb el Dret a Vaga, reconegut a l’Article nº28 de la Constitució Espanyola, així com a la Carta Comunitària dels Drets Socials Fonamentals dels Treballadors. Sort que l’aturada és contra un Govern socialista!!

La dreta es podria estalviar tot el seu odi anti-proletari. Poden estar ben tranquils que el sindicalisme del segle XXI és una ombra del que havia estat durant el segle XX. La consciència de classe s’ha anat minvant gràcies a la deslocalització del sector industrial al Tercer Món, la fi del model “fordià” de producció en cadena,  la protecció social pública i, sobretot, l’augment de poder adquisitiu i de nivell de vida dels treballadors, desenvolupant així una societat postmoderna formada  per “consumidors” individuals i aïllats, que no es veuen a si mateixos com part del sistema productiu.

A més d’això, segons va el prestigiós historiador marxista Eric Hobsbawm, la classe obrera del segle XXI es diferència de la del segle XX en que han aparegut diversos factors negatius que debiliten la seva capacitat d’organització política i sindical:

– La xenofòbia, o “socialisme dels ximples“: la protecció del treball d’un mateix davant possibles competidors estrangers., en comptes de fer-ho contra la patronal Com més dèbil és el moviment obrer, més fort resulta el racisme.

–La temporalitat del treball: moltes feines es fan tan sols en una època de l’any (hostaleria, verema…) la qual cosa impossibilita una organització estable.

–La meritocràcia educativa: avui dia per accedir a un bon lloc de treball resulta imprescindible un bon títol, pel qual el sistema administratiu ens ensenya a competir contra els nostres iguals des de ben petits a l’escola, creant així individualisme i enveja, en comptes de cooperació. A més, la classe intel·lectual és vista per les persones amb menys recursos com membres de la èl·lit, aniquilant la unió de treballadors i pensadors que havia caracteritzat el socialisme del segle XX.

Jo segueixo creient que el sindicalisme, la negociació col·lectiva i la vaga son els únics instruments eficaços i vàlids amb que comptem els treballadors davant el capital. Així m’ho ha demostrat la meva experiència laboral: quan vaig començar a treballar d’arqueòleg cobrava 711 euros (estant llicenciat!!) i fins que no vam aprovar el conveni col·lectiu, gràcies a CCOO, la meva nòmina no va poder esdevenir mileurista.

Desgraciadament aquesta visió es absolutament minoritària i la immensa majoria de proletaris intentaran acudir als seus llocs de treball el proper dia 29 de Setembre que, en un paradoxal acte de supina estupidesa, per por de no cobrar un dia de sou seran capaços de sacrificar la seva jubilació, acomiadament just, nòmina i conveni.

Però com no podem deixar que la massa d’esquirols aborregats decideixin portar-nos de cap a l’abisme, demano a totes les organitzacions obreres que queden que no reparin en mitjans, ni en cap mena de perjudici ètic, per tal d’impedir físicament  l’assistència laboral a aquells quintacolumnistes col·laboracionistes que, amb el seu covard egoisme, encara estaríem treballant 65h setmanals des dels vuit anys fins als 80. La finalitat està plenament justificada: en el boicot total als mitjans de transport públics i principals carreteres estarà l’èxit de la nostre lluita.

Reflexions sobre el futur del treball

→ Reflexió nº1: Globalització del treball. Actualment, gràcies a la facilitat per transportar mercaderies, persones i dades a alta velocitat per tot el planeta, els sectors primari i secundari s’han deslocalitzat a països en vies de desenvolupament, on la ma d’obra és més barata, mentre que el Primer Món ha esdevingut una societat post-industrial, basada en els serveis i el consum individual, en comptes de la producció col·lectiva. Les classes socials es distribueixen de forma desigual en la geografia mundial, traslladant el gruix de la pagesia i el proletariat a Àsia, Àfrica i Hispanoamèrica.

-> Reflexió nº2: Segmentació del treball. Aquelles feines feixugues que no es poden deslocalitzar (construcció, neteja…) son desenvolupades dins la nostre societat sempre per immigrants. Encara que l’atur sigui molt elevat, els membres de la nostre classe treballadora es neguen a agafar aquests llocs de treball, per les seves dures condicions. La qual cosa significa que la taxa de nouvinguts mai deixarà de ser força alta, per dura que sigui la crisi. Els conflictes de caràcter xenòfob seran cada cop més habituals i la extrema dreta tindrà, amb tota seguretat, representació parlamentària.

-> Reflexió nº3: Pèrdua de la consciència de classe. Els treballadors, dins la nostre societat, han perdut totalment el sentiment d’identificació com a grup explotat laboralment al tenir propietats i deutes (hipoteca, cotxe…) i ser consumidors en potència, destruint els llaços socials resultants de la producció (sindicats). Aquest buit ha estat suplert per altres ens socialitzadors de sentiment col·lectiu, peró de caràcter alienant i idealista en comptes d’alliberador (nació, religió, club de futbol…).

->Reflexió nº4: Atur endèmic. Al deixar de ser un país productor a un consumidor, sobren llocs de treball, especialment els que requereixen d’una baixa formació i especialització. Això ha estat suplert durant els darrers 15 anys amb un boom de la construcció, que ja no es pot tornar a repetir. La nostre realitat laboral avança cap a un sistema bipolar on les persones que quedin enxampades dins un atur de llarga durada passaran a formar part d’una nova classe social de caràcter marginal, amb un elevat risc d’exclusió social.

-> Reflexió nº5:Jornada Laboral. La única solució per una repartició més justa del treball passaria per una dràstica reducció de els jornades laborals i dels treballs a temps complert, la qual cosa repercutiria en una pèrdua de capacitat adquisitiva per part dels treballadors. En comptes d’això ara mateix es tendeix a agradar l’escletxa bipolar entre treballadors i aturats, on les persones que tenim la sort d’estar cotitzant a la Seguretat Social tendim a fer cada cop més hores, per suplir les tasques d’aquells que han estat acomiadats.

->Reflexió nº6: Competitivitat en cutreria. Les empreses competeixen exclusivament en preus, en comptes de fer-ho en qualitat, entrant en una espiral de retallades de ma d’obra i sous, infravalorant la excel·lència del procés productiu: es igual si el resultat està mal fet, ho volem ràpid i barat. Els treballadors perden l’interès en la formació continuada. Els empresaris no s’adonen que sempre hi haurà algú que ho pot fer pitjor i més barat, especialment en un altre país on pugui contractar nens i fuetejar-los.

->Reflexió nº7: La tecnologia no ens ha alliberat. En contra del que pensaven alguns anarquistes del segle passat, el desenvolupament dels mitjans de producció, no ens ha premés arribar a la superació del treball, vivint en una societat d’oci, hedonisme i desenvolupament de la cultura, com somiava Oscar Wilde a la seva obra “L’ànima de l’home sota el socialisme”. En comptes d’això, l’increment de la productivitat tan sols ha permès un augment del consum, socialitzant la cultura, peró no la creativitat sinó la seva deglució per part de les masses.