FESTIVAL DE SITGES’10 (I): Gore, tsunamis i altres freakiades

El meu aterratge el Divendres a Sitges es resumeix en histèria, estrès, nervis i angoixa:  soc incapaç de planificar amb un mínim d’anticipació els horaris dels films i quadrar-ho amb totes les persones que m’acompanyaven a aquesta edició . Arribo al Palau Miramar i quasi tot el que jo volia veure ja estava esgotat, així doncs vaig decidir, un cop més, escollir les sessions a l’atzar!  Cinc anys prometent-me agafar les entrades amb antelació per ServiCaixa i res… no n’aprenc!

Dissabte 9

Arribem a l’Auditori Melià descobrint una turba formada per  vuit-centes adolescents pijes en estat d’histèria total que esperaven l’arribada d’un actor secundari de la saga “Crepúsculo”, que presentava un DVD del film. Algunes d’elles portaven dos dies dormint al ras. Calia? Realment no entenc quina necessitat té el Festival de fer aquestes concessions a la vulgaritat comercial, que res tenen a veure amb l’esperit de l’esdeveniment, com si Chenoa actués en mig del Viña Rock!

– CARNE DE NEÓN: Una barreja ideal entre els esbojarrats trhillers de Guy Ritchie (“Snatch, cerdos y diamantes”, “Rockola”) i l’humor àcid d’Aída o Siete Vidas. El prometedor director Paco Cabezas narra una desternillant història d’un sòrdid puticlub, als baixos fons madrilenys, mostrant amb ironia un fet tan greu com l’explotació sexual, amanida amb els personatges més freaks possibles.NOTA: 8

-NOTRE JOUR VIENDRA (Red Skins): La típica pedanteria francesa de Cannes. Un jove pel-roig decideix fugir amb el seu psiquiatre per tal de venjar-se de totes les persones que ridiculitzen als pel-rojos. Una idea prometedora però desenvolupada de forma  desconcertant, erràtica i força incoherent, a propòsit. Tot i així, té escenes memorables i  una interpretació arriscada que fa creïble tot el deliri. NOTA: 7

-TAJOMARU: Un truculent culebrot japonès ambientat al món samurai que sembla un mix de “Nissaga de Poder” i “Rashomón”. Incestos, violacions, lluites fratricides pel poder i tot a ritme d’arts marcials. Té moments tan exagerats, surrealistes i sobreactuats que et fan dubtar de si el film en realitat no és una burda paròdia del gènere. He de reconèixer que vaig riure moltíssim… tot i que no sé si aquesta era la intenció dels seus autors. NOTA: 5

Començava a ploure mentre estem sopant i vam desistir de la festa del Zombiewalk, muntant-nos la nostre pròpia en una discoteca del Carrer del Pecat, com podeu veure a les imatges posteriors, editades per mi. Vam tindre la gran idea de tornar cap a l’apartament a les dues de la nit, coincidint amb un Tsunami de pluges de proporcions desconegudes, clavegueres sobreeixint-se, riades anegant els carrers… Vaig passar més por en mitja hora que en tots els films!!

Diumenge 10

Ens despertem a les 9:00, sense haver dormit gaire després d’haver passat intempestives hores escorrent pantalons, eixugant samarretes i amorrant sabates als radiadors. Així doncs, acudim endormiscats i humits a una nova sessió cinèfila!

-SECUASTRADOS: La gran decepció del Festival! Prometia ser una versió espanyola de “Funny Games” i es queda en telefilm de sobretaula per enodormiscar-se un diumenge tarda. Un robatori a casa  d’una família rica, sobreactuat fins al deliri, per part d’uns albanesos ximples i compassius, incapaços d’aplicar cap mena tortura més enllà de la bufetada o el despentinat. No espantaria ni a la meva àvia! NOTA: 2,5

-COLORFUL: Cada any cau una sessió de Manga, és com un ritual obligat! Aquest cop es tracta d’un bonic i optimista conte sobre una reencarnació d’un adolescent suïcida. Tot i el seu ritme lent i la seva narrativa excessivament detallista, es tracta d’una història molt correcte, ideal per passar la tarda. NOTA: 6

–SOUND OF NOISE: Una veritable joia. Dins de la secció “Noves Visions“, dedicada al cinema  més avantguardista, ens presenta aquesta lúcida i original història sobre un grup terrorista que pretén crear una banda de música transgressora emprant com a instruments tots els elements sonors d’una ciutat: hospitals, excavadores, cables elèctrics… Tot i que no s’assembla a res que hagi vist abans em va captivar des del seu primer fotograma. Absolutament recomanable, tot i que dubto que s’arribi a estrenar mai en cap cartellera, per desgràcia! NOTA: 9,5

Cartell a la Sala Brigadoon

Dilluns 11 i Dimarts 12

Un cop van anar marxant els meus amics i em vaig quedar sòl amb la meva parella, em vaig prendre el dia de relax i lectura a l’apartament, reduint dràsticament el nombre de films per dia, aprofitant per alliberar-me de l’estrès dels horaris i de la feina, mentre la pluja no es decidia a abandonar Sitges.

–LA OTRA HIJA (The new daugther): Típic film comercial de terror americà amb tots els tòpics trillats de l’estil: cases abandonades, zombies, brumes, ensurts, cementiris, comportaments suïcides (anar a buscar un gat al bosc a mitjanit… cal?)… Un Kevin Costner en hores baixes protagonitza aquesta història en que  la seva filla es comença a transformar sobtadament en una criatura malèfica, amb un final que voreja el patetisme més ridícul. Aquesta cinta hauria fet furor als anys 70’s, però arriba un xic tard per sorprendre a ningú. NOTA: 3

-DREAMHOME: La meva aposta per aquest festival! Una al·lucinant cinta on s’ens explica de forma prou explícita el boom immobiliari a Hon Kong en clau de gore humorístic.  Una noia decideix acabar amb el preu abusiu dels pisos creant una onada de terror assassinant de la forma més violenta imaginable a tots els veïns del pis que es vol comprar: ara t’arrenco un ull, ara tallo una polla, ara t’empalo amb un somier… Brutal! Us asseguro que passareu una bona estona! NOTA: 8

A veure que ens espera el proper cap de setmana!!

PD: Vegeu també el seguiment del festival que està fent el “Crític de Cine”