Centerani de l’assassinat de Jean Jaurés

“El coratge es la recerca de la veritat
no es sotmetre la llei a una mentida triomfant,
als aplaudiments imbècils o les esbroncades fanàtiques”
Jean Jaurés

El 31 de Juliol de l’any 1914 el destacat dirigent polític Jean Jaurès estava molt cansat, després d’una complicada i esgotadora reunió  al Ministeri d’Assumptes Exteriors amb el Primer Ministre, Renè Viviani,  a la qual havia assistit com a representant del grup socialista.

Faltaven tres dies perqué comencés la I Guerra Mundial, la tensió es palpava a l’ambient i Jaurés s’havia pronunciat radicalment contrari al conflicte bèl·lic. Ell, com a socialista, era profundament internacionalsita; creia que els treballadors no havien de donar suport a un conflicte bèl·lic imperialista i que Europa havia d’estar unida, superant les diferències francoalemanyes propiciades pels interessos de les respectives oligarquies. Estava en contra del servei militar i plantejava una Vaga General per frenar la Guerra per part de la classe treballadora. Aquesta discussió va provocar una divisió moral a la Segona Internacional que acabaria produint la seva escissió definitiva.

Va arribar a la redacció del diari L’Humanité (que ell havia fundat) vers les vuit de la tarda. Va xerrar amb l’administrador del diari i un grups d’amics i es van dirigir a sopar al Cafè du Croissant situat a pocs metres de la seu del rotatiu. Possiblement encara ressonarien a les seves oïdes les enceses paraules, plenes de pacifisme i anti-nacionalisme, que Jaurés havia pronunciat en el seu darrer discurs públic cinc dies abans a les afores de Lió:

“I bé, ciutadans!, En la foscor que ens envolta, en la incertesa profunda en què estem sobre el que serà el demà, no vull pronunciar cap paraula temerària, espero encara malgrat tot que a causa mateix de la enormitat del desastre que ens amenaça, en l’últim minut, els governs es contindran i no haurem de estremir d’horror pensant en el cataclisme que implicaria avui per als homes una guerra europea”

Eren dos quarts de deu del vespre quan de sobte es van sentir dos trets que van sumir al cafè en un caos generalitzat. Els dispars s’havien realitzat a poca distància des de l’exterior del cafè, a través d’una finestra. Jaurés va caure fulminat, el seus companys el varen estirar sobre el divan  i van sortir a buscar a un farmacèutic que li va prendre el pols certificant la seva mort.

.

L’autor d’aquell homicidi era un jove de 28 anys, Raoul Villain,  estudiant d’arqueologia precisament, i militant d’un grupuscle ultranacionalista francès anomenat Ligue des jeunes amis de l’Alsace-Lorraine. Va ser detingut immediatament i va passar tota la guerra entre reixes, però un cop va arribar la pau el mateix 1919 va ser posat en llibertat després d’una vergonyosa resolució judicial carregada d’encegat patrioterisme que deia el següent: “Si l’adversari de la guerra Jean Jaurès hagués tingut èxit, França no hauria pogut guanyar a Alemanya” i van fer pagar els costos judicials a la família Jaurés.

Anys després Villain moriria ell també víctima d’uns dispars en mig del començament d’una altre guerra. Exiliat a Eivissa, era assassinat el Setembre de 1936 per membres del sindicat anarquista CNT acusat de practicar espionatge pel bàndol franquista.

La mort de Jaurés era la culminació d’una llarga campanya  de difamació i odi per part de la premsa nacionalista  acusant-lo de traïdor a la pàtria,  d’indefinició nacional i d’enemic de França. Aquest assassinat va significar la derrota de la Pau i l’Internacionalisme, doncs finalment el Partit Socialista Francès va donar suport al govern d’Unitat Nacional i a la guerra.

Al cap de tres dies, multituds enfervorides en la follia l’odi nacionalista es congregaven a París sota el crit “A Berlín“, empenyent als seus governants per un precipici, on França va perdre 1,7 milions de vides de soldats i 570.000 de civils en aquella sanguinolenta orgia de  bombes, cadàvers i vísceres en nom de burdes banderes i imaginàries nacions. L’heroisme de la gerra empenyia a molts joves a esdevindre cadàvers davant un nou armament més sofisticat que matava a 100 herois per minut.  Durant els anys 20 França dedicava més de la meitat del seu pressupost públic a indemnitzacions a vídues, orfes  o mutilats. Europa entrava en un profund declivi econòmic en front els EEUU, del qual ja mai en sortiria, vet aquí el gran patrioterisme.

No tinc cap mena de dubte que avui, alguns, el tornarien a matar.

Història de la Unitat i la Divisió de l’Esquerra a Catalunya (1931-2013)

1931- UNITAT: Es celebra la Conferència d’Esquerres Catalanes (17-19 de Març), amb la participació del Partit Republicà Català, el grup “L’Opinió”, Estat Català i diverses agrupacions catalanistes d’esquerres com la Joventut Republicana de Lleida, el centre Republicà de Reus o la Joventut Nacionalista la Falç de Barcelona. El resultat es la creació d’ERC, que es presenta amb gran èxit a les eleccions municipals del 13 d’Abril, en les quals s’aconsegueix la proclamació de la República arreu de l’estat i la recuperació de l’autonomia per Catalunya. ERC es presenta sempre en coalició amb el partit marxista Unió Socialista de Catalunya  (USC), amb qui governarà la Generalitat.

1934– DIVISIÓ: Davant l’entrada de la extrema dreta de la CEDA al Govern de la República, esclata una vaga general revolucionaria a Astúries. A Catalunya, però, la vaga té el suport d’Aliança Obrera (socialista, propera a USC), però no de la majoritària CNT (anarco-sindicalista). Lluís Companys proclama l’Estat Català (dins una República Federal Espanyola), però al no tenir pràcticament cap suport al carrer, cau detingut per l’exèrcit. El Govern de Lerroux suspèn l’Estatut d’Autonomia i empresona al Govern de la Generalitat.

1936– UNITAT: Es crea el Front d’Esquerres de Catalunya, que compta amb el suport de ERC, el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra, Unió Socialista de Catalunya, Unió de Rabassaires, el Partit Català Proletari, el Partit Comunista de Catalunya i el POUM. Aquesta coalició resulta àmpliament guanyadora de les eleccions amb el 59% de vot i restaura la Generalitat. El 18 Juliol esclata la guerra civil, davant la qual es tornen a unir les forces d’esquerra amb el suport sindical de la CNT (que entra al Govern) per plantar cara al feixisme. Aquell mateix més es funda el PSUC, arrel de la unitat entre USC, la Federació Catalana del PSOE, el Partit Comunista de Catalunya i el Partit Català Proletari.

1937– DIVISIÓ: El més de Maig es trenca la unitat dins el bàndol republicà, amb un lamentable conflicte armat obert entre els sectors més revolucionaris (CNT-POUM) i els partidaris de fer la guerra abans de cap revolució (ERC-PSUC) arran del control de l’edifici de la Telefònica. El conflicte es salda amb 500 morts i més de 1.000 ferits. Arrel d’això el PSUC pren el control del poder de la Generalitat, expulsant a la CNT i fent una persecució envers al POUM, a qui s’acusa de ser un agent encobert del feixisme. La divisió precipita la victòria de Franco en la guerra civil.

1969- UNITAT: Tot i que el PSUC esdevé la força hegemònica dins la resistència antifranquista en la clandestinitat, l’esquerra en general es troba hiperfragmentada en centenars de grupuscles i sigles. El primer espai de coordinació unitària el trobem en la Comissió Coordinadora de les Forces Polítiques de Catalunya, on hi participa el PSUC, ERC, MSC, FNC i fins i tot UDC. A partir d’aquest espai es crea l‘Assemblea de Catalunya el 1971 que aconsegueix trobar el denominador comú “Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia”.

1981- DIVISIÓ: Mentre ERC, amb Heribert Barrera, prefereix passar a pactar amb la dreta convergent, el gran partit hegemònic de l’esquerra esdevé el PSUC que obté mig milió de vots a les primeres eleccions democràtiques de 1977,  25 diputats (20% de vot) al Parlament, així com 34 alcaldies (Sabadell, Badalona, el Prat, Sant Feliu…) a les primeres municipals. Però tot aquesta unitat s’esberla sobtadament durant el V Congrés Nacional, on el debat sobre una esmena provoca una divisió frontal entre pro-soviètics i eurocomunistes. La direcció (eurocomunista) dimiteix i s’escull una altre formada per leninistes i pro-soviètics, que es posteriorment expulsada pel Consell Nacional. Els expulsats formen el Partit Comunista de Catalunya (PCC) que no obté representació al Parlament, mentre que el PSUC passa de 22 a 6 diputats a les eleccions de 1984. Comença l’hegemonia política de Pujol a Catalunya i del PSOE a Espanya.

1987- UNITAT: A partir de la unitat forjada al carrer amb la campanya pel NO al Referèndum sobre la OTAN el 1986 (que a Catalunya obté el 53% de vot) es forma Iniciativa per Catalunya (IC) l’any següent, com una federació electoral formada pel PSUC, el PCC i Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra, obtenint 9 diputats a les eleccions (3 més dels que tenia el PSUC). El 1995 Els Verds s’afegeixen a la coalició, que es passa a dir IC-V.

1997– DIVISIÓ: Les desavinences entre Julio Anguita i Rafael Ribó produeixen el trencament d’IU amb IC-V. Els secors d’IC-V afins a Julio Anguita proven de ressuscitar al PSUC (dissolt dins IC des de 1987) aconseguint convocar el IX Congrés del PSUC, però al no aconseguir  un lideratge alternatiu a Ribó, funden el PSUC (viu) que s’ajunta amb el PCC i el POR fundant EUiA, que serà el referent d’IU i que confronta electoralment a IC-V. Aquest enfrontament provoca que a les eleccions de 1999 EUiA esdevingui extraparlamentària i IC-V passi a obtenir tan sols 5 diputats (2 d’ells en coalició amb el PSC). Jordi Pujol aconsegueix mantenir el poder a la Generalitat per un sol diputat.

2003- UNITAT: ICV i EUiA es presenten en coalició a les eleccions, ERC aposta de nou per prioritzar l’esquerra al nacionalisme i s’aconsegueix, per primer cop des de 1939, un Govern d’Esquerres a la Generalitat, expulsant a CIU del poder, amb Pasqual Maragall de President.  Les tensions internes dins ERC provoquen, però, que el partit voti contra l’Estatut i es trenqui el Govern, mentre que el PSC defenestra a Maragall, per la seva llibertat envers al partit, i el substitueix per Montilla. Aquestes desavinences, però, no impedeixen que a les eleccions de 2006 es torni a forjar l’aliança de Govern entre els tres espais de l’esquerra parlamentaria (PSC, ERC i ICV-EUiA).

2010- DIVISIÓ: ERC sofreix dues escissions per la dreta (Reagrupament i Solidaritat), mentre que el PSOE es rendeix a la política de retallades i austeritat imposada per la Troika i CIU empra les mobilitzacions nacionalistes contra la sentencia de l’Estatut per retornar al poder. Després de les eleccions ERC escull una nova direcció que proposa pactar amb CIU i renuncia a fer cap pacte d’esquerres i el PSC cau en una crisi insondable de lideratge i ideologia. A les eleccions de 2012, molt condicionades per la crisi i les movilitzacions independentistes i del 15M, apareix un nou espai d’esquerres (CUP-AE) que obté representació parlamentaria al grup mixt, sense que això minvi espai a ICV-EUiA que obté els seus millors resultats des de 1981 amb 13 diputats.

2013- ¿UNITAT?: Diverses figures mediàtiques del 15M, encapçalades per Arcadi Oliveres i la monja Teresa Forcades, proposen unir els dos espais de l’esquerra (ICV-EUiA i CUP-AE) sota el nom de “Procés Constituent”a partir d’un moviment de base i un manifest amb 10 punts comuns. A dia d’avui ha rebut més de 35.000 adhesions i ja compta amb algunes assemblees locals. ICV, EUiA i Revolta Global ja hi han expressat el seu suport entusiasta, la CUP hi mostra mes reticències i alguns sectors troskistes que van donar suport a la CUP, com Lluita Internacionalista, hi estan clarament en contra.

CONCLUSIONS GENERALS

La unitat de l’esquerra a Catalunya  ha provocat la proclamació de la II República, ha deturat un cop d’estat feixista, va facilitar el retorn de l’autonomia a Catalunya dos cops i ha aconseguit formar dos períodes de  governs transformadors que han afavorit els interessos de la classe treballadora i l’estat del benestar (1931-1939 i 2003-2010). Per contra, la divisió de les forces progressistes ha causat la suspensió de la Generalitat i l’empresonament del seu Govern, la pèrdua de la Guerra Civil davant el feixisme i una dictadura de 40 anys, així com una hegemonia convergent de 23 anys o el retorn d’Artur Más al poder.

Com a balanç podem dir que entre el període 1931-2013  l’esquerra ha aconseguit fer fronts unitaris que s’han traduït en 14 anys de Governs d’Esquerres i la seva divisió ha causat 68 anys de Governs de Dreta o d’Ultradreta.

Com si d’un pèndul es tractés, les forces polítiques de l’esquerra semblen condemnades a oscil·lar periòdicament en la creació de fronts amplis i plurals  que més d’hora que tard s’acaben fracturant i sant tornem-hi. És una maledicció bíblica? Estem condemnats a repetir la història cíclicament fins a l’infinit, mentre la dreta es manté sempre cohesionada davant el capital?

Vagues que han canviat la Història

“La Història és nostre i la fan els pobles“

Salvador Allende

Un dels arguments amb que la patronal i la dreta, a través dels seus portaveus esquirols, ens han bombardejat es darrers dies es que les vagues no serveixen per res, que la lluita obrera col·lectiva no ha existit  mai i que no hi han alternatives a la submissió de la democràcia al capitalisme salvatge. Doncs bé, aquesta vomitiva insídia es una mentida històrica del mateix calibre que la negació de l’Holocaust o el creacionisme bíblic, com a continuació veurem.

Marx ja va demostrar científicament com el conflicte de classes és el motor de la història , així com que les causes econòmiques o de repartició del treball es troben darrere de tots i cada un dels fets que han transformat la existència de la societat des de la Revolució Neolítica fins avui dia. I, estimats lectors, la vaga és l’instrument més efectiu per aprofundir en la contradicció treball-capital, aconseguint així modificar l’explotació econòmica de la classe treballadora.

Anem a repassar breument la Història de les Vagues al nostre estat:

–Vaga General del 2 de Juliol de 1855: La 1a de la nostre història, convocada després de la repressió militar realitzada pel general Juan Zapatero, que havia prohibit les Societats Obreres i els convenis col·lectius. La revolta culmina amb l’assassinat de l’industrial Josep Sal i Paradís. El Govern es veu obligat a legalitzar els sindicats i reduir les jornades laborals a infants i adolescents.

-Setmana Tràgica, 26 de Juliol de 1909: Vaga General convocada per Solidaritat Obrera contra l’enviament de tres lleves militars a les aventures imperialistes del Nord d’Àfrica. La vaga es descontrola en atacs a propietats religioses i a Sabadell es proclama la república. La repressió militar culmina amb 5 penes de mort, entre les quals la del pedagog anarquista Ferrer i Guàrdia, així com la clausura de les escoles laiques.

–Vaga General Tèxtil de 1912: Vaga exclusivament femenina i convocada pel sindicat anarquista “La Constància“, aconsegueix que la legislació proteccionista dels treballadors  aprovada el 1900 es faci efectiva.

–Vaga General del 19 de Juliol de 1917: convocada per UGT i CNT per tal de provocar un canvi de règim polític, culmina amb una duríssima repressió militar de 37 morts i 64 ferits. Els republicans Lerroux i Macià han de marxar a l’exili. Cau el govern conservador de Dato i el succeeix un executiu de coalició amb membres de la Lliga Regionalista.

–Vaga del sector elèctric de 1919: Realitzada per la CNT, els sindicalistes s’apoderen de la fàbrica elèctrica “La Canadenca”. El govern acaba cedint i aprovant la jornada laboral de 8h. Salvador Segui, alies “el noi del sucre”, exigeix la llibertat immediata de tots els presos o amenaça amb convocar una Vaga general. No ho aconsegueix i es expulsat del país.Dimiteix el Govern Romanones i es substituït per Maura.

–Vaga General Revolucionària d’Astúries, Octubre de 1934: Revolta obrera armada convocada per CNT, PCE i UGT-PSOE, en contra de l’entrada de la ultradreta de la CEDA al govern republicà de Lerroux. Els enfrontaments violents duren 15 dies on es proclama la fí del capitalisme i la República Socialista d’Astúries. La repressió, comandada pel General Franco, acaba amb 2.000 morts.

-Vaga General contra l’Alzameinto Nacional del 18-23 de Juliol de 1936: Convocada per UGT i CNT en contra del cop d’estat militar feixista per destruir la República Espanyola. La victòria sindical a les principals ciutats espanyoles aconsegueix parar el feixisme i origina la Guerra Civil Espanyola.

–Vaga General de 1951: convocada després d’un boicot massiu al tramvia, per la pujada abusiva del preu del bitllet, es declaren 3 dies de vaga general en la que participen 250.000 treballadors. Es va convocar de forma espontània i pacífica, tot i ser durament reprimida.

– Vagues de 1956 al tèxtil i el metall: s’aconsegueix que el franquisme aprovi la Llei dels Convenis Col·lectius, permetent la negociació directa de les condicions salarials entre patrons i delegats sindicals.

–Vagues sectorials i locals al tardo-franquisme: Entre 1969 i 1975 es convoquen una mitjana de 400 petites vagues cada any. Finalment els empresaris acaben negociant directament amb el nou sindicat CC.OO., ometent l’obsolet sindicalisme vertical oficial.

–Vaga General al País Basc del 3 de Març de 1976 (coneguda com els “Successos de Vitoria”): Convocada per demanar millores laborals, un grup de treballadors es trobava reunit a l’Església de San Francisco de Vitoria per fer una assemblea laboral quan les tropes feixistes, per ordre de Manuel Fraga, entren a matar dins l’edifici causant sis morts per bala i centenars de ferits greus. Es considera el conflicte més greu i violent de tota la Transició espanyola.

–Vaga General del 14 de Desembre de 1988: Sense cap lloc a dubte la Vaga amb més èxit de tota l’historia d’Espanya, convocada en contra de la Reforma Laboral de Felipe Gonzalez, basada en l’abaratiment de l’acomiadament i els contractes temporals juvenils.   L’inesperada tallada d’emissions de TVE (la única emissora del moment)  origina una reacció en cadena, provocant un seguiment massiu i una parada total. Gonzalez rectifica i comença una política d’ampliació de les inversions públiques. Contra Felipe Gonzalez també es es vàren celebrar exitoses aturades generals el 1985, el 1992 i el 1994.

-Vaga General del 20 de Juny de 2002: Convocada en contra del decret laboral de José Maria Aznar, que pretenia retallar drets als treballadors. Tot i els intents de TVE de minimitzar la protesta, acaba dimitint el Ministre de Treball Juan Carlos Aparicio i es retiren 10 dels 12 punts del decret.

Com seria avui la nostre realitat social i laboral si els treballadors del passat s’haguessin rendit al capital? Que hauria passat si els sindicats no haguessin liderat la lluita obrera pels nostres drets? Si no ho voleu saber, aquest dimecres teniu una nova oportunitat per ser protagonistes de la Història! NO PASSARAN!

FETS DE MAIG DEL 37: Hem aprés la lliçó?

Aquest més de Maig fa 73 anys ja d’un dels més foscos episodis de la història política de l’esquerra catalana: En plena guerra civil, dins el bàndol republicà, es va recrear un altre conflicte armat a la rereguarda, trencant així la unitat que havia parat el cop d’estat feixista del 36.

Per una banda el bàndol “oficialista” que prioritzava la destrucció del feixisme a la revolució, format per ERC, PSUC, UGT i Estat Català, volien posar fí a la incontrolada i brutal repressió contra la burgesia i membres del clergat. Des de que a l’Agost de 1936 el diari anarquista “Solidaridad Obrera” demanava que es matés a tot sospitós de feixista, s’havia instal·lat un veritable Règim de Terror on més de 10.000 persones varen ser executades sense cap mena de judici previ, sota acusasions com “ser llicenciat” o “haver anat a missa”. Els oficialistes, liderats per Eusebi Rodriguez, Comissari d’Ordre Públic (PSUC) i Artemí Argeler (Conseller d’Interior, d’Estat Català) pretenien recuperar per la força l’armament en mans dels Comités Revolucionaris a la Telefónica i posar-les en mans del Govern legal.

Per altre banda, aquells que pretenien fer una Revolució Social com si Franco no existís, el sindicat majoritari CNT i els marxistes dissidents de l’stalinisme (POUM), van entendre que aquest atac pretenia estatalitzar una de les fàbriques que s’havien posat en mans de comitès auto-gestionats (per llei, totes les fàbriques amb més de 100 treballadors ho estaven). Durant els dies 4-7 de Maig del 1937 varen convocar diverses manifestacions, tirotejos i barricades i finalment es va arribar a un suposat acord de pau CNT-UGT.

Aquest fet, peró, va suposar el declivi definitiu de la CNT i l’anarquisme ibèric, que mai més tornaria a gaudir de l’hegemonia sindical que havia tingut fins al moment. El comunisme stalinista pren el control del govern central, amb l‘aliança del socialista Negrín amb el PCE i empren una caça de bruixes envers el POUM i els dissidents suposadament troskistes, creant un servei secret de cheques per tal de localitzar i torturar possibles dissidents, amb la total passivitat de la ERC de Companys.

Més enllà de buscar culpables, és evident que es va fer fatal per totes bandes, aquest episodi ens hauria de fer reflexionar sobre la importància de la unitat progressista davant una amenaça major, com el feixisme o la crisi econòmica. Cal recordar també, que si comunistes i socialdemòcrates no s’haguessin barallat a Alemanya, Hitler mai hauria estat investit Canciller. No podem perdre més temps en disputes internes i estèrils discussions bizantines sobre la puresa teòrica mentre l’enemic truca a la porta.

La dreta sempre ha estat unida a casa nostre: el catalanisme conservador de la Lliga Regionalista va córrer a sufragar al bàndol franquista, per tal de recuperar les seves fàbriques, de la mateixa forma que a CIU no li ha fet mandra amagar la seva senyereta a l’hora de pactar amb el PP més espanyolista, per tal de mantenir el poder i els seus negocis corruptes.

Com s’ho fan els conservadors? Es evident que a l’hora de defensar els seus privilegis econòmics son capaços de renunciar a tot principi, funcionen sota disciplina marcial i defugen tot debat a cop de talonari, imposant els principis de Maquiavel com a únic dogma: la finalitat justifica els mitjans. Clar, ells van crear l’estat i el poder polític, en saben totes les trampes i ressorts!

IDEOLOGIES INCOHERENTS (III): L’Anarquisme Independentista

En aquesta darrera entrega sobre la incoherència ideològica més freak, abordarem un cas patològic de contradicció extrema, força present per desgracia al moviment okupa català: la impossible barreja entre una ideologia l’objectiu principal de la qual és abolir els estats (l’anarquisme) i una altre que té com a única premissa teòrica és crear-ne de nous (l’independentisme).

Coincidint amb la nova onada de referèndums/performance folklòrics, sense cap garantia ni control democràtic, que ens ve a sobre (no fos cas que prestéssim massa atenció a la corrupció de la burgesia catalana), és una perfecte ocasió per analitzar aquest irresoluble galimaties polític!

A Catalunya trobem diversos col·lectius anarco-independentietses com  Negres Tempestes, Col·lectiu Icària o Catarko que  l’11 de Setembre formen el “Bloc Negre”, un espai propi llibertari dins la manifestació independentista. Al País Basc existeix Anarkherria.

Els seus plantejaments es basen en algunes cites de Bakunin i Kropopkin en els que plantejaven bucòlics alliberaments de les nacions sotmeses als grans imperis del s.XIX com el rus o l’austrohungar. Per tal de documentar-me sobre el tema m’he llegit el llibre “Anarquisme i alliberament nacional”, que us podeu descarregar en PDF clicant aquí: .Anarquisme i alliberament nacional

· Que els diferència del anarquisme clàssic?

Bàsicament critiquen durament la CNT i al anarcosindicalisme tradicional per la reproducció del marc estatal espanyol en l’àmbit  de lluita, l’ús exclusiu del castellà com a llengua vehicular, l’acceptació del concepte d’Espanya com a quelcom natural, així com menyspreu pels nacionalismes perifèrics. També li tiren en cara els lideratges messiànics, la organització estricte i el conservadorisme en matèries de gènere.

. Com es pot voler l’alliberament nacional i al mateix temps la destrucció dels estats?

Segons ells cal diferenciar entre estat i nació. Pretenen la destrucció de la estructura administrativa i repressora del estat, per substituir-la per un col·lectivisme ètnic, en el marc de cada cultura pròpia.

Crítica: I per que no a nivell local o de barri?? No seria més pràctic?? Per qué mantenir fonteres ètniques si no existeixen els estats?

·Com es pot defensar des d’una postura anarquista conceptes burgesos i hegelians, com “nació”, “ètnia· o “cultura”?

Diferencien entre cultura popular (o social) una altre d’elitista. Bàsicament elogien el concepte d’ètnia basat en la llengua  i defensen una emancipació de les ètnies reprimides per la opressió estatal. Denuncien la manipulació de la cultura per part de la classe explotadora.

Crítica: El concepte d’ètnia basat en la llengua està superat dintre de l’antropologia social des del s.XIX!!  Tothom que sap parlar anglès o espanyol forma part de la mateixa ètnia? Dubto que els irlandesos o els sud-americans hi estiguin gaire d’acord!

.El concepte de “Països Catalans” té la seva legitimació en l’imperialisme feudal i sanguinari de Jaume I, i ens porta reminiscències a la teoria del espai vital de Hitler. Com ho digereix això un llibertari?

Els antics territoris de la Corona d’Aragó comparteixen el caràcter ètnic de la llengua i per tant han d’esdevenir inexorablement una única comunitat cultural i política, superant la fragmentació administrativa a la que els han sotmès els estats de França i Espanya

Crítica: València no vol ni sentir a parlar de Països Catalans. Que fem amb ells? Els envaïm com Hitler amb Austria, ja que son de la nostre ètnia?

·Es consideren patriotes?

No! Segons ells el patriotisme és una ideologia que idealitza l’estat i les seves forces reprensives i alienadores contra els individus i les nacions que en formen part, per tal d’amagar la lluita de classes sota una bandera

Crítica: I cony que foten a la manifestació patriòtica del 11 de Septembre amb banderes catalanes?

·Que pensen dels ciutadans obrers castellanoparlants de Catalunya?

La immigració es un pla del estat espanyol per desnaturalitzar la ètnia catalana. Els immigrants son elements passius en la tàctica franquista d’espanyolització idiomàtica.

Crítica: Això es un tòpic cutre el ultranacionalisme català més racista, a part d’una burda falsificació històrica. Les migracions dels anys 60’s varen ser originades exclusivament per motius econòmics, i precisament, el règim franquista va tractar d’aturar-les fins que no hi va haver remei, ja que temia concentracions d’obrers comunistes al voltant de Barcelona. .

·TENEN ALGUNA PROPOSTA POLÍTICA ALTERNATIVA A L’ESTAT??????

Ells es consideren la primera ideologia de la Història de la Humanitat en plantejar un alliberament de les nacions al marge dels estats. La creació d’un estat mai portarà a la llibertat d’una ètnia, ja que comporta de per si una estructura administrativa repressiva. Ells plantegen una utòpica i surrealista independència a nivell individual (¿?) on cada persona serà bona i responsable dels seus actes, on es federarà amb altres individus lliures a nivell local, comarcal i nacional… EEP! Però sense delegar mai el seu poder polític.

Crítica: Encara estic esperant que m’expliquin a on cony pensen reunir alhora als 9.000.000 d’habitants dels Països Catalans per fer una assemblea no delegada d’individus supermegahipis ultralliures i magaguais de la mort!! I amb els peperos de València i Balears, a quin camp d’extermini els duran? I amb els socialsites, comunistes o anarquistes no indepes??

Com a conclusió tan sols citaré el comentari de Nemo al post anterior: “Aquesta gent és com l’encarnació d’un malson fruit d’una digestió pesada després de prendre per sopar triple ració de fabada amb allioli i nata batuda”

Fotocrònica “QUE LA CRISI LA PAGUIN ELS RICS”

Amunt els damnats de la terra!
Amunt els qui pateixen fam!
La força pel dret és vençuda,
s’acosta el bell temps de la pau.

.

Avanti popolo alla riscossa…

.

Bandiera rossa trionfera!
E viva il socialismo e la libertad!

.

Negras tormentas agitan los aires
nubes oscuras nos impiden ver,
aunque nos espere el dolor y la muerte,
contra el enemigo nos llama el deber.

.

No esperis salvacions supremes
de déus, de reis ni de tirans.
Obrer, és la sang de tes venes
la que triomfant et salvarà.

És l’anarquisme una ideologia de dretes? *Llibreria llibertària vs Me*

EL dia 26 de Desembre del 2006 vaig publicar un artícle molt mal redactat al meu anterior blog titulat “Per qué l’anarquisme és una ideologia d’extrema dreta” en  el que exposava , segons el meu punt de vista, com aquesta ideologia ultraidealista tenia molt més  aveure amb el neoliberalisme que practica Georges Bush o que predica la COPE, que no amb cap tipus de lluita obrera.

Doncs bé ahir, uns quans anys més tard, vaig rebre un mail signat per una Llibreria Llibertaria  en la que ,punt per punt, es dedica a rebatre els meus arguments. M’he decidit a publicar la resposta per tal de que vosaltres jutgeu qui s’apropa més a la veritat! Tingueu en compte que quan vaig escriure aquell post dedicava 2 min. al meu blog i tenia una mitjana de 10 lectors diaris!!

Resposta a l’article “L’anarquisme una ideologia d’extrema dreta”

Bé, abans de res aclarir que jo personalment hem considero anarquista i per tant aspiro a viure en un sistema comunista llibertari. També dir obertament que l’anarquisme té una arrel comuna amb el liberalisme, d’alguna manera són dos cares de la mateixa moneda, i aquest fet pot donar lloc a confusions paradigmàtiques com la que expresses en el teu article.

Tot seguit passo a comentar punt per punt els diferents arguments que dones. També voldria diferenciar entre les concepcions dels anarquistes històrics, del moviment obrer, i els anarquistes contemporanis. Finalment adjunto unes breus conclusions sobre els aspectes que més valoro de l’anarquisme i que, al meu parer, són els que més necessitem en el nostre malaurat món actual.

1- Per que defensa l’eliminació total del Estat del benestar: es a dir, la fi de l’educació pública, la sanitat pública, la seguretat ciutadana, l’atur, la jubilació, les beques, els museus, les biblioteques, la justícia i les obres públiques, igual que el neoliberalisme més ultra americà.

Un bon punt per començar. Si repassem la història veurem com des del món obrer en general i des de l’anarquista en particular sempre s’ha impulsat la creació d’escoles, biblioteques (bona part de la Xarxa de Biblioteques de la Diputació prové d’aquest moment), sanitat i ajuts als més desafavorits. Però en el cas de l’anarquisme la voluntat és la de que tots aquests elements siguin gestionats per tots els individus de la ciutadania, i especialment els que hi treballen i hi estan directament implicats. Podria semblar que el neoliberalisme actua igual, quan el que busca és el major benefici econòmic per a una certa entitat privada (posem per cas un hospital privat que només curarà a qui pagui més per un millor servei), sense tenir en compte si tothom rep aquests beneficis socials, com es faria en el comunisme llibertari. A més una de les crítiques més punyents que fa l’anarquisme a l’Estat, és com aquest utilitza els diferents organismes, en principi comuns, per imposar una determinada manera de pensar i actuar, per exemple un determinat sistema escolar basat en el premi-càstig i els exàmens o una sanitat pública que recomani uns certs medicaments d’una certa indústria farmacèutica. Podríem repassar punt per punt, però encara queda molta feina. Així doncs dir que no crec que cap anarquista estigui en contra dels beneficis que tu esmentes, sinó que esta en contra de la forma en com es gestionen i amb quina finalitat funcionen (evidentment el sistema carcelari quedaria eliminat, i l’atur seria inexistent, doncs tothom treballaria).

2- Per que proposa acabar amb la democràcia parlamentària i substituir-la per assemblees manipulades i controlades per ells en les que qui no els hi doni la raó no té ni veu ni vot (he participat en assemblees d’algunes cases okupes i ho he vist amb els meus propis ulls).

Bé no se pas a quin tipus d’assemblees has participat, però si realment creus que són un organisme vàlid en algun nivell (encara que no ho sembla pel que dius) espero que hagis lluitat per al seu correcte desenvolupament. Em voldria estalviar aquesta part però quan dius que volem “acabar amb la democràcia parlamentaria i substituir-la per assemblees manipulades i controlades per ells en les que qui no els hi doni la raó no té ni veu ni vot” podries ser menys tendenciós i expressar la teva opinió amb paraules que no denotin tan clarament la teva postura (és tracta de la base del periodisme). En fi, passem al nucli d’aquest argument. Les assemblees han estat i seran sempre la base de la democràcia i aquesta no s’entén sense les altres. Una altra cosa és que ara tinguem un sistema que s’autodenomina democràtic per que podem elegir els nostres governants (gràcies a les campanyes electorals que ens guien pel camí correcte !), però no podem elegir com ens governen. La base de l’anarquisme és traspassar la capacitat de participació (opinió, debat i decisió) al conjunt de la població (més ben dit que aquest conjunt adquireixi per si mateixa aquesta capacitat, que no sigui concedida), fent que aquesta sigui conscient dels seus actes i de la seva responsabilitat en les decisions que pren. També afegir que no només d’assemblees viu l’anarquisme, doncs el comunisme llibertari també hauria de comptar amb òrgans representatius, lloc de trobada de les diferents assemblees de base. Però atenció, he dit representatius, no delegatius, i aquesta part deixo que la descobreixis per tu mateix. Un bon lloc és el Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans. Ah! Per cert, no totes les cases okupades i els seus membres són anarquistes!

3- Per que proposa arribar al poder exclusivament mitjançant la violència: atemptats al Liceu, pistolerisme als anys 10/20, assassinats de diversos polítics i intel•lectuals, afusellaments i massacres indiscriminades a la reraguarda durant la guerra civil, en son un bon exemple.

Primerament: l’anarquisme NO proposa arribar al poder. De fet en el moment històric en què hi ha estat més a prop el va rebutjar (parlo del 19-20 de juliol de 1936 , quan es va desestimar proclamar una dictadura anarquista,  en benefici del diàleg i el consens amb la resta de forces politico-socials del moment, contra el feixisme)
Respecte a l’ús de la violència. L’anarquisme no només vol transformar el món a través de la lluita com hauràs pogut comprovar en el punt 1. Possiblement aquest és el punt més problemàtic des del punt de vista actual, doncs no podem arribar a copsar el nivell de conflictivitat social a que s’havia arribat, arrel de les infra-humanes condicions de vida. Actualment en la lluita contra el poder estatal-capitalista sembla impossible l’ús de la violència, però molts cops accions de força han donat resultats positius per al conjunt que possiblement tu mateix disfrutes. Per altra banda la democràcia parlamentària en els seus inicis històrics es va imposar per la força de les armes. (inclús aquí a Espanya podríem dir que la democràcia ha estat imposada per la força o el poder de les armes)
Per cert, t’haguessis alegrat si algun dels intents d’assassinat d’en Franco, per part d’anarquistes (o altres) hagués reeixit? Hem podries dir que potser hagués sorgit un altre caudillo. Certament hagués estat millor que els “aliats” i posteriorment els socialdemòcrates, haguessin forçat la seva caiguda des de dins i des de fóra, amb bloqueig econòmic o aixecament popular. Però en fi, sembla ser que preferien construir el seu Estat del Benestar i que cadascú s’espavili com pugui !

4- Per que és una ideologia que parteix del més absolut idealisme heguelià-nietzchià, en el que la voluntat del individu és superior a la igualtat col•lectiva, igual que totes les ideologies d’extrema dreta. De la mateixa forma dubta de la racionalitat empírica de la ciència i sol creure en conspiracions i paranoies, com per altre banda tan addictes hi son la COPE i el Mundo.

Aquesta és més fàcil de contestar. Començant pel final, l’anarquisme és positivista, però no a qualsevol preu (de fet és molt crític), i per tant confia en la ciència en la resolució de molts dels problemes de la humanitat. A més a nivell històric sempre ha defensat la lluita contra l’obscurantisme de l’Església, a promogut una educació racional, basada en l’experiència empírica, i a tall anecdòtic dir que, quan Albert Einstein va visitar Barcelona, a part de l’Ateneu Barcelonès, va realitzar una conferència als locals de la CNT.
Pel que fa al conflicte entre individu i col•lectivitat. El que jo he entès és que l’anarquisme vol conjugar, trobar l’equilibri, entre individu i societat. Per tant que la voluntat col•lectiva no esclafi la potencialitat d’un individu sa i que alhora l’individu no vagi en contra del benestar del conjunt social i ambiental. És difícil però és el que es diu, dir una altra cosa és falsedat. Molts individus lliures formant una societat lliure. I bé el que diuen els d’extrema dreta és que hi ha un individu cridat a liderar les masses per portar-les pel bon camí. Res més allunyat de l’anarquisme. I això de conspiracions i paranoies…, no pretendràs saber-ho tot del poder, o ets tan ingenu de creure’t el que surt a la tele!

5- Per que els seus plantejaments maximalistes i radicals dins negociacions col•lectives han portat el fracàs o a l’alentiment de l’elaboració convenis laborals, afavorint així interessos de la patronal.

Evidentment no crec que ningú es pugui imaginar que hi hagi facilitats en una negociació entre patrons i sindicalistes anarquistes (posem que són de la CNT no?). Però no voldria entrar en debats en aquest punt doncs no sóc coneixedor del cas concret de que parles. Malgrat tot si aquestes reivindicacions són justes és normal la radicalització, i en tot cas el que afavoreix els interessos de la patronal és la mediocritat, el pacte de mínims i la poca voluntat combativa. Per altra banda si la teva voluntat és generalitzar, ens podríem remetre a les múltiples consecucions socials que s’han assolit gràcies a la col•laboració de tots els obrers, incloent-hi els anarquistes, des de les vuit hores fins a molts dels beneficis de l’Estat del Benestar que citaves al principi.

Bé arribem al final. No sé si la teva opinió haurà canviat en algun punt però et convido a que investiguis per tu mateix, indagant en la història, preguntat als actors i protagonistes. De totes maneres si creus necessària una rèplica no tinc cap problema en continuar discutint. Pel que fa als aspectes que més valoro de l’anarquisme, crec que són de sobra conegudes la seva voluntat de compartir-ho tot i de fer-ho tot entre tots. A més sempre ha estat una concepció del món i de la vida que sempre a cercat la veritat, ha estat molt crítica amb si mateixa i ha estat impulsora de l’ecologisme, el feminisme, la igualtat social (de drets i econòmica), el vegetarianisme, l’educació racional, la culturització de tota la població, el pensament lliure, la consciència moral i la llibertat d’expressió, i per sobre de tot de la lluita i l’acció directa emanades des de la base per aconseguir tots aquests aspectes plenament. La participació col•lectiva, la solidaritat, l’amistat són els valors, malgrat que molts s’hi han interposat amb gran violència i reacció, per alguna cosa serà !.
A més com suposo que deus tenir inquietuds socials, et convido a que m’expliquis que creus tu que s’ha de canviar del món i com fer-ho i jo t’ho explico des d’una perspectiva llibertària.

Atentament—-Llibreria Llibertària