Crònica del Festival de Sitges 2015

No hi ha rés que m’exciti més que el terror. Explorar el costat fosc d’un mateix o afrontar les pors que ens turmenten des d’un racó de l’inconscient es quelcom que tan sols ens pot fer més forts. Quan era un marrec d’esplai esperava amb delit les “nits de por“, una activitat que alguns monitors consideren anti-pedagògica i similar a una tortura infantil. A mi, en canvi, els túnels del terror em produeixen unes descàrregues d’adrenalina que cap orgasme podrà mai igualar.

Es per això que, després de dos anys d’absència involuntària per agenda laboral, per fi he pogut retornar al meu estimat Festival de Cinema Fantàstic i de Terror de Sitges , al qual soc un addicte des de 2006, com recordaran els lectors més veterans d’aquest blog. Després d’aquest parèntesi trobo al Festival un xic millor organitzat, gràcies a que la tecnologia ha facilitat enormement la compra d’entrades. També apuntar que el “Zombie Walk” s’ha convertit en un esdeveniment massiu al marge del Festival; famílies amb nens ben petits, maquilladíssims i difressadíssims amb tota mena d’efectes gore. Només li falten carrosses i coreografies per eclipsar el Carnaval o l’Orgull Gai.

Tot i que la meva polla opini el contrari, la veritat es que em trobo molt més integrat entre l’ambient cultureta i freak del Festival, que entre els adonisíacs musculocas que poblen les platges i discoteques de Sitges durant el més d’agost. Tot i que aquí no abundin els pectorals i abdominals sobredesenvolupats, es molt més agradable passejar pels carrerons i botigues customitzades amb teranyines i esquelets, sentir tota mena de converses cinèfiles i passejar entre el glamour sinistre de robes fosques. De fet, he de confessar que el més bèstia que he vist al Festival no estava a les pantalles, sinó a una samarreta on una hi posava “Je Suis Charlie” acompanyada per la imatge de Charles Manson.

Celebro la tria del 20é aniversari de “Seven” per ambientar l’edició d’enguany. Vint anys ja! Recordo perfectament la seva estrena com si fos ahir! En fi… Aquest any ens ho hem pres amb calma, veient un film al dia i dedicant força temps a la vida social i contemplativa. Res a veure amb l’estres dels primers anys quan intentàvem veure-ho tot, empalmant una sessió amb la següent. Sap greu la quantitat de films i d’històries genials que passen per les pantalles d’aquest esdeveniment i de les quals mai més se’n sap res, devorades per la voracitat de la distribució controlada per les grans multinacionals i escopides en l’anonimat i l’oblit dels temps. Per això val la pena vindre al Festival, suposo.

Vaig comprar les entrades al darrer moment, escollint a l’atzar entre el poc que quedava a la venta. La tria ha estat prou fructífera, amb tres històries ben diferents que aborden els límits de la crueltat humana, explorant com de bèstia pot ser la maldat entre humans quan desapareixen els límits; històries que podrien haver sortit de la ment de Hobbes i el seu “Homo homini lupus“. A continuació la meva crítica:

Alena (Suècia, 2015) Daniel di Grado

Un claustrofòbic institut privat, ple de noies uniformades, cegades per l’odi envers el diferent. Bullyng homòfob que es trobarà venjat per l’espectre d’una noia morta. Un film correcte, tot i que un xic previsible. La justa mesura d’ensurts, efectes paranormals, suspens, maldat i una trama amb un gir imprevist al final. La típica peli que esperes veure en aquest Festival. NOTA: 6

The Boy (EUA, 2015) Craig Macneill

Un motel semiabandonat i un tendre infant que resultarà la versió infantil de Norman Bates.  Que pot ser més esfereïdor que un adorable nen descobrint la seva crueltat sociòpata mitjançant la tortura a animals indefensos i persones incautes?. Una genial història, amb un ritme molt pausat, que sap causar una gran inquietud a l’espectador sense requerir de cap efecte especial ni artifici sobrenatural. NOTA: 8

Knock knock (EUA, 2015) Eli Roth

Keanu Reeves protagonitza aquesta història a mig camí entre “Hard Candy” i “Funny Games“. Humor negre, tensió, violència gratuïta i ensurts en una casa d’un ric arquitecte feliçment casat, on dues jovenetes s’hi colen per seduir-lo, violar-lo, torturar-lo i fer-li tota mena de malifetes, simplement per diversió. NOTA: 7

“No cal conèixer el perill per a tenir por; de fet, els perills desconeguts són els que inspiren més por” .
Alexandre Dumas

“A propósito de Lewyn Davis” i “Agost”: Crítica de dues Obres Mestres

Com ja feia temps que no feia cap post de cinema avui sessió doble, amb aquestes dues obres mestres que he tingut la sort de deglutir aquest passat cap de setmana!

A propósito de Lewyn Davis

Els germans Joel i Ethan Cohen demostren un cop més la seva camaleònica versatilitat abordant, aquest cop, el biopic sobre les desventures d’un fracassat cantautor folk en la seva desesperada busca d’una oportunitat a la vida i en l’art.

Aquesta némesis de “Searching for Sugar Man“, desconstrueix la idea romàntica de l’heroi que, gràcies a la voluntat i perseverança, assoleix les més altes cimes d’èxit i fama. Pel contrari, ens posa la lupa sobre un dels milions d’artistes caiguts en l’oblid i del fracas, pel simple fet que l’atzar i les circumstàncies no van ser del tot propicies. La subjectivitat edificada entorn el pessimisme de la raó, com una vacuna enfront la vàcua efimeritat de les il·lusions.

Perquè Bob Dylan i no ell? Aquesta pregunta ens podria acabar duent a la reflexió dadaista que l’art no és més que una convenció social, un caprici de crítics i promotors convertits en demiürgs capaços de transmutar la seva voluble opinió en dogma.

Tot i la meva coneguda tírria als cantautors, sobrevinguda per una traumàtica sobredosis infantil de Lluís Llach, Marina Rossell i Serrat, la veritat es que he gaudit enormement de la banda sonora del film,punyents i melancòliques melodies que ens acompanyen en una road movie plena de gats i gags amb divertits personatges secundaris delirants, marca de la casa Cohen.

Agost

Pot haver-hi quelcom més gayer que un drama protagonitzat per la lluita de dues dives decadents, delirant entre pastilles i alcohol? Ho dubto. I menys si aquestes son dues feres interpretatives de l’alçada de Meryl Streep i Júlia Roberts, amb les urpes esmolades com mai abans.

En realitat es tracta de l’adaptació al cinema del Premi Pulitzer 2008 de Tracy Letts (qui també n’ha fet el guió), dirigida per Jonh Wells, un productor de sèries televisives que es va commocionar al veure la obra teatral i l’ha consumada al cel·luloide. Tot i que, a dir veritat, tant l’escenari com temàtica i solidesa dramàtica podrien ser perfectament de la maduresa de Tenessee Williams amb la “Gata sobre la teulada de zinc“.

Meryl Streep encarna a una despiadada i cruel matriarca, amb un marcat regust lorquià a Bernarda Alba, que ha decidit dinamitar la hipocresia familiar en un èpic sopar on els obscurs secrets de família son l’únic menú, com si fos la “Celebració” de Thomas Vintenberg. La seva incommensurable interpretació bascula entre la llastimosa decrepitud, la fúria iracunda o la mordaç ironia, enfrontada a una sòlida i madura Júlia Roberts que tracta desesperadament de posar seny en mig de tanta demència i eixelebrament, mentre Juliette Lewis encarna a la filla immadura i un xic ximpleta.

Una llàstima que no s’hagi endut cap Globus d’Or! Esperem als Oscar!

La imatge de la Dona Paleolítica a través del Cinema

El cinema ambientat a la prehistòria ha prescindit sovint de tot assessorament científic i ha projectat al passat models estètics o tòpics masclistes actuals, tot i que al Paleolític no hi havia cap mena de divisió sexual del treball ni existia el patriarcat. Us deixo amb un petit recorregut per la imatge femenina a la història del cinema ambientat al paleolític i que forma part d’una publicació meva de la que en sentireu a parlar en un futur proper.

1912– “La gènesis del hombre“- Curiós modelet fet amb fulles de parra i arrels!

1914– “His prehistòric past“- Charles Chaplin, un monarca paleolític amb el seu harem de dones servils

1923– “Las Tres Edades“- Buster Keaton introdueix el mite del “cavernícola” un mascle agressiu i violent que arrossega a les fèmines per la melena fins a la cova

1928- “Flying Elephants” Lauren i Hardy amb la seva submisa amant amb pentinat anys 20 i un estilitzat vestidet de lleopard

1940– “Hace un millón de años” (versió original)- El mascle protegeix la seva dona, coberta un sensual bikini, d’un dinosaure que en realitat es una iguana augmentada!

1950– “Prehistoric Woman”. Per fi dones fent tasques productives! En aquest cas pescant.

1966– “Hace un millón de años” (remake)- Una impressionant Rachel Wels amb bikini arrapat, escotazo i un cabell cardat tota divina ella, com acabada de sortir d’una perruqueria californiana.

1966– “Hace un millón de años” (remake)- Una altre imatge del film, on un grup de dones paleolítiques fan punta de coixí a la cova mentre esperen que el seus maridets tornin de caçar dinosaures.

1967- “Quan els dinosaures dominaven la terra”- Amor romàntic, heterosexual, monògam i sempre entre membres de raça blanca, of course!

1967– “Mujeres Prehistóricas”– Un altre film ple de sensuals femelles paleolítiques amb un canon de bellesa a anys llum dels mitxelins de la Venus de Wilendorf.

1971– “Cuando los hombres usaban cachiporra y las mujeres hacian ding ding“- El destape arriba al Paleolític! Film humorístic de Bruno Corbucci, una espècie d’Alfredo Landa italià.

1971– “Criaturas Olvidadas del Mundo“- L’èxit de Rachel Wels crea escola i aquest film segueix la seva estela de sex símbol paleolítica

1981– “En Busca del Fuego”– Gollum al Senyor dels Anells? No, una dona prehistòrica que descobreix el foc fa 80.000 anys (es de fa 500.000). Passem de la bellesa exuberant al túnel del terror, però al menys les dones tenen alguna importància més enllà del sexe.

1985– “El clan del oso cavernario“- Aquí trobem ja una dona intel·ligent amb coneixements de medicina i herbolisteria

1996- “Els Picapedra“- La projecció d’una família tradicional i conservadora americana dels anys 50’s (del s. XX) a la prehistòria. Vilma i Betty, dones de la llar que passen una aspiradora-dinosaure mentre Pablo i Pedro treballen de picapedrers i juguen a bitlles.

2010– “Ao, le derrier neanderthal”- Gairebé un segle després del primer film, per fi trobem una dona… CAÇANT! Al·leluia!! Miracle! Un film ben documentat científicament i sense perjudicis falocèntrics! Us prometo que se’m queien les llàgrimes veient-ho.

PER SABER-NE MÉS-> SOLER, B. (2012) “¿Eran así las mujeres de la Prehistoria?” a Prehistoria y Cine, 2012, Museo de Valencia, pp 83-99.

“Los Amantes Pasajeros”: Un Almodovar no apte per Heteros?

Entrava al cinema predisposat a veure un esperpent infumable i a sofrir dues hores de vergonya aliena, després de llegir alguna de les viscerals crítiques ferotges que diversos mitjans han dedicat a la darrera creació del director manxec, “Los Amantes Pasajeros“, i he sortit amb un somriure als llavis, després de passar una bona estona gaudint d’una divertida comèdia pura i llanament almodovariana, sense més pretensions.

Que esperaven els crítics? Una profunda reflexió sobre el sentit de la vida? Una fosca  tragèdia lacrimògena?  No, gràcies! Amb la intensitat i dramatisme amb que ens ataca a diari la realitat social, el que necessitem amb més urgència son efímers passatemps hedonistes, estètica pop, lleugeresa superficial i sobretot molt humor que ens permeti desconnectar una breu  estona de tanta desesperació, atur i misèria.

Entenc, però, que als crítics heteros, com el cínic i agressiu Carlos Boyero de El País (llegiu la seva corrosiva crítica AQUÍ),  aquest film no els hagi agradat gens ni mica. Per a ells un humor basat amb performances petardes, converses sobre polles i una divertida ploma sobreactuada els deu semblar un insult a la seva masculinitat, una marcianada tan absurda i aliena al seu mon com a mi m’ho pot semblar un partit de futbol o un comentari sobre tetes. Els heteros disposen de  centenars de films plens d’acudits barroers, violència gratuïta i tirotejos, nosaltres tenim Almodovar i poc més; deixeu-nos que en gaudim! I sí: existeix un Cinema Gai, Boyero, que tu no l’entenguis es una altre tema!

“Los Amantes Pasajeros” es un exercici de malabarisme i acrobàcia sobre la fina línia que separa la petarderia divertida de la mamarracheria casposa, però sense travessar-la en cap cas. Si, ja sé que a l’Espanya actual ningú s’escandalitza davant l’histrionisme marica, com a la Movida Madrilenya i l’efecte transgressor que en el seu moment deurien tindre “Pepi, Luci y Boom” o “Laberinto de Pasiones”, ja ha passat a la història. Però érem molts els tali-fans d’aquell almodovarisme primigeni, que sofríem en silenci d’una compulsiva nostàlgia, agraint al director que es remunti als seus orígens de nou.

Una història enrevessada, personatges delirants, una accelerada posada en escena que en alguns moments sembla que se li vagi de els mans, interpretacions fora de sèrie, cameos constants, actuacions cabaretesques i frases mítiques com  “Hasta a mí, gorda como un trullo como estoy, me la mamaron viva en la mili”, “Yo se distinguir cuando buscan a la mujer o al travesti y en mi buscaba a la mujer” o “El musical ha matado al cabaret”. Només faltava Chus Lampreave per tenir tots els ingredients per que esdevingui un clàssic en la seva carrera

Es possible que no sigui, ni de lluny, el seu millor film ni tan sols una de les comèdies mes encertades de la seva extensa filmografia, però també dista molt de trobar-se entre les seves patinades èpiques com “Kika” o “Carne Trémula”. A mi m’ha fet riure i he passat una bona tarda, així doncs ha acomplert de sobres el seu objectiu.

PD: La crítica estrangera, per contra, la posa pels núvols

FESTIVAL DE SITGES 2012 (II): Terror i pluges apocalíptiques

Amb molta coherència respecte amb el leitmotiv de l’edició d’enguany, divendres Sitges es va convertir en un dantesc escenari on les torrencials pluges van convertir als carrers d’aquesta vil·la del Garraf en riuades desbocades, pròpies d’escenes del film “Lo Imposible“. I ja em veieu a mi refugiat en una terrassa d’un bar de la Platja de Sant Sebastià, rodejat de centenars de fans del Zombie Walk (el terrorífic carnestoltes del Festival) caracteritzats de morts vivents! Tan sols faltaven les trompetes de l’Apocalipsi per creure que les profecies Maies no anaven tan errades.

Però com teníem entrades comprades, no ens va quedar més remei que desafiar els elements per travessar les inclemències climàtiques amb aigua a mitja cama i un destarotat paraigües que feia el que podia davant les bufetades que la fúria turmentosa ens escopia a la cara. I ja em veieu a mi escorrent els mitjons a dues mans a l’entrada de l’Auditori Melià! Al menys la qualitat dels films d’aquest any ha valgut la pena  de sofrir aquestes desventures meteorològiques!!

Aquí les crítiques:

Seven Psycopaths: Per mi el milloret d’enguany! Un film de Martin McDonagh carregat d’un humor molt en la línia dels germans Cohen, amb un repertori d’infart liderat per Colin Farrell o Tom Waits, on s’ens narren les surrealistes peripècies d’un guionista de Hollywood que tracta d’escriure una història sobre set psicòpates inspirada en els  amics més freaks (segrestadors de gossos, monjos budistes banzai, iaios amb tèrbol passat, mafiosos d’opereta…). Una obra que podria esdevenir tant de culte com en el seu dia ho va ser “El Gran Lebowski“, doncs no vaig parar de riure ni un minut. El més recomanable, sens dubte, son els seus àcids diàlegs on s’ironitza amb molt d’encert sobre la composició masclista i buida de contingut de la majoria de trames dels films d’acció americans.

El Bosc: Feia temps que un film català no m’aixecava tant entusiasme… bé potser “Pa Negre” i poc més!. Aquí el director Oscar Aibar ens trasllada a la Matarranya, a un petit poblet de la franja d’Aragó en plena Guerra Civil, on uns pagesos tenen contactes amb un món fantàstic que els permetrà esquivar les dures condicions que es van viure a la rereguarda durant els tres anys de contesa bèl·lica, entre anarquistes comunistes i feixistes. Un cocktail de realisme màgic que ja havíem vist anteriorment  a “El Laberinto del Fauno“, però aquest cop basat en un conte del prolífic escriptor Albert Sanchez Pinyol que en certa mesura ens deixa un regust a “La Pell freda”.

Outrage Beyond: Avorrídissima i soporífera creació de Takeshi Kitano, que pretenia fer un “Padrino” a  la japonesa, amb  una sobrecarregada i truculenta trama de lluites de màfies nipones, tan barroca i enrevessada que es  fa molt difícil de seguir, mentre que l’acció a voltes resulta tediosa,  els diàlegs no tenen cap gràcia ni enginy i el transfons és d’un masclista que esparvera. Tan sols destacaria la divertida i original forma d’assassinar a cada un dels mafiosos.

Doncs res! Un any més he aconseguit fer un parèntesi en aquest oasi glamour i cultura que és Sitges, en mig d’aquest oceà de patrioterisme folklòric i caspós de barretines i tricornis. I a partir de demà a treballar ben dur amb els meus companys d’ICV-EUiA per aconseguir que les banderes no tapin les retallades!

TOP: Millors films de 2011

Aquest 2011 he anat menys al cinema del que m’hauria agradat! Estant a l’atur tampoc es poden fer gaires dispendis; tot i que no he faltat a la meva cita obligatòria al Festival de Sitges,  m’he perdut títols com “Melancolia” o “La Guerra de los Botones” que de ben segur estarien a la llista si la meva atapeïda agenda i la escarransida economia m’ho haguessin permès.  El fet d’estar en parella m’ha obligat també a fer importants consecions cinèfiles i a empassar-me engendres com “Come, reza, ama“, una empalagosa i ultranyoya cinteta protagonitzada per una decadent Júlia Roberts, amb un guió sense solta ni volta i una fotografia saturadíssima de resplendor daurat.

Doncs res us deixo un any més amb els 10 films que considero imprescindibles de 2011! I en breu els discos!

10- ATTACK THE BLOCK  Joe Cornish

Una comèdia social que es desenvolupa als blocs de pisos del Londres més pobre i marginal, on un grup de quinquis i macarres adolescents hauran de fer front a una insòlita invasió alienígena al seu edifici. Molt original i divertida, ideal per passar una tarda entretinguda al cinema, sense més pretensions, i un dels grans descobriments del Festival de Sitges.

9.- MIENTRAS DUERMES Jaume Balagueró

Un brillant Lluis Tosar dona vida a un desquiciat psicòtic que, per ofegar el seu avorriment vital, decideix entrar sigil·losament  per la nit a casa dels seus veïns per fer-los tota classe de putades, a quina més sàdica. La única pega és que, un cop presentada tota la trama, el seu desenvolupament i desenllaç resulta un xic previsible.

8.- EL PÀRAMO Jaime Osòrio.

Brutal història de terror colombià en estat pur. Un grup de militars s’endinsen en una base de l’exèrcit en mig de la selva on tots els seus membres han mort misteriosament. Escenes impactants i fosques que et mantenen en tensió en tot moment, d’ensurt en ensurt, on res és el que sembla. Interpretacions brillants que t’impliquen en la història com si tu fossis un mes dels militars, generant una inquietud creixent per saber que dimonis està passant. Jo la he vist a Sitges i encara no s’ha estrenat, podeu veure un avançament aquí

7.- UN MÉTODO PELIGROSO David Cronenmberg

Film que narra l’amistat i la posterior  rivalitat i cisma que es va viure a començaments de segle XX entre Sigmund Freud i Carl Jung, donant lloc a dues corrents antagòniques dins la psicologia i la psiquiatria. La història, que no profunditza excessivament dins el contingut ideològic dels dos científics, basa la història d’aquesta rivalitat en temes personals, especialment en la relació amb Sabina Spielrein, una pacient que sofreix d’histèria i que és interpretada per una espectacular Keira Knightley.

6.- MIDNIGHT IN PARIS Woody Allen

Allen ens trona a sorprende un cop més amb una divertida història sobre un escriptor que viatja accidentalment en el temps al París dels anys 30’s per conèixer a Picasso, Dalí o Gertrude Stain, entre altres. Una encertada reflexió sobre la nostàlgia envers les “èpoques daurades”, o com tota societat tendeix a mitificar èpoques passades, de forma cíclica i constant.

5.- SUPER 8 J.J Abrams

Un grup de pre-adolescents tractant de fer la seva pròpia pel·lícula esbojarrada i sense sentit, quan un tràgic esdeveniment els llençarà de cap  a una sèrie d’aventures plenes de extraterrestres, desaparicions, ciència ficció i fenòmens paranormals. Un cúmul de tòpics on tampoc hi falten  elevades dosis d’efectes especials, un previsible romanç i un monstre que es va descobrint paulatinament, tal com marca el manual. Però tot això seria ben fútil si al darrere no hi hagués un sòlid guió i uns personatges  entranyables amb els que empatitzes des del primer moment. (Continuar llegint la crítica aquí…)

4.- RED STATE Kevin Smith

El film , merescudament guanyador del Festival de Sitges d’enguany, és una història d’alló més terrorífica, real i de plena actualitat. El genial director Kevin Smith, s’allunya del seu humor adolescent, per endinsar-se a les vísceres d’una secta d’ultra-dreta homòfoba nord-americana, descaradament inspirada en la real Esglèsia de Westboro. Aquests fanàtics feixistes es dediquen a raptar a joves pecadors, culpables de promiscuïtat, per tal de torturar-los fins a la mort, en nom de l’amor de Jesús. Smith, però, no pot evitar ficar tocs d’humor de la ma de Jonh Godman .

3.- UN DEU SALVATGE –Roman Polanski

Una disputa trivial per una innocent baralla infantil obrirà la caixa de Pandora d’una brillant discussió dialèctica entre dos matrimonis, amb una interpretació magistral de Jodie Foster i Kate Winslet, on poc a poc s’aniran perdent les formes i davallant per una rocambolesca espiral de retrets i acusacions, deixant enrere tota ombra d’hipocresia social.

2.- LA PIEL QUE HABITO Pedro Almodovar

El director de “Kika” va iniciar un viatge envers la seva maduresa a “Todo sobre mi madre” que ha culminat de forma magistral a “La Piel que Habito” on abandona quasi definitivament l’histrionisme esperpèntic, amb una obra fosca, una posada en escena força minimalista i una interpretació de Banderas extraordinàriament continguda, amb una gestualitat quasi hieràtica, que gira entorn un segrest i una operació d’allò més peculiar. (Continuar llegint la crítica aquí…)

1.- EL CISNE NEGRO Darren Aronofsky

Una obra mestra del terror psicològic que narra, bàsicament, com la inassequible perfecció ideal pot acabar esdevenint un trastorn autodestructiu, ja que la burda realitat material mai s’arribarà d’ajustar a la nostre concepció platònica de l’exel·lencia i bellesa absoluta, ja sigui dins un art o en la vida quotidiana.El ballet clàssic es aquí una mera excusa, un simple pretext per introduir-nos dins una torturada ment que, mitjançant l’autoexigència, inicia el seu descens cap a un infern personal de paranoia persecutòria, on descobreix el plaer en l’enveja  injustificada i l’orgasme en l’automutilació. (Continuar llegint la crítica aquí…)

Crònica del Festival de Sitges 2011

Un any més he abandonat, per uns dies, la rutina hospitalenca per tal de traslladar-me  al glamour cinèfil de Sitges. Aquest cop, però, he perllongat un xic més la meva evasió; ja em vaig passar l’Agost  a la ciutat menjant-me els mocs a cullerades i tenia que posar-hi remei!

Evidentment m’he perdut els dos films estrella del festival, “Melancolia” de Lars Von Trier i “Mientras Duermes” de Jaume Balagueró. Per no faltar a la costum vaig escollir les entrades quasi a l’atzar i al darrer moment, però no em puc pas queixar, doncs el nivell ha estat altíssim amb propostes molt arriscades i innovadores. Ja enxamparé a Lars i Jaume als cinemes comercials en breu.

DIMECRES 12

Sens dubte la desfilada de les forces armades és un espectacle d’allò més gore i esfereïdor, però vam preferir el terror de la ficció, ja que sempre és més reconfortant saber que el malson acaba amb els títols de crèdit.

Sleeping Beauty: Una jove precària decideix prostituir-se adormida per les nits, però no pot resistir la curiositat de saber que succeeix amb el seu cos un cop obre els ulls cada matí. Versió postmoderna de la “Bella Dorment”, amb una brillant interpretació femenina i una proposta molt engrescadora, però força mal resolta. Podria haver donat molt més de si. NOTA: 6

Extraterrestre: Divertidíssima història de Nacho Vigalondo, que compta amb la inestimable ajuda de Carlos Areces de Muchachada Nui. El guió narra les peripècies d’un matrimoni, l’amant i un veí freak en dia que els extraterrestres arriben a la terra. Realment els alienígenes no son més que una mera excusa, per ficar-nos un mig d’una desternillant comèdia amb les situacions més absurdes i delirants. NOTA: 7,5

DIJOUS 13

Amb companyia d’amistats i en dia laborable, el cinema és molt més agradable i descansat, menys cues i més lloc per triar, tot i que es troba a faltar  l’ambientillo del Festival!

Womb: Una dona decideix clonar al seu marit i parir-lo, per poder tornar a estar amb ell. Un film lent, expressionsita, amb una interpretació delicada i passional. De nou ens trobem davant una magnífica història molt original, amb grans possibilitats i que no s’acaba de trobar la forma de desenvolupar-la, tot i que el film ens deixa amb bon sabor de boca. NOTA: 6,5

Target: Infumable mamarratxada russa sense cap ni peus.  Un esperpèntica narració decadent, ambientada en un Moscou Futurista, amb una estètica vulgar, uns personatges freds amb zero empatia i una deriva rocambolesca i barroca que semblava no tenir fi. Realment tan sols m’ha quedat el dubte de saber quina mena d’al·lucinògen havia ingerit el director abans de regurgitar aquesta col·lecció de despropòsits. NOTA: -1

DIVENDRES 14

Un any més les disfresses més angunioses i sanguinolentes ambienten el ZombieWalk i per tots els racons de la vila trobes gent amb els ulls penjant, cicatrius supurant, carn putrefacta i deformitats diverses. Aquest any, però ens ha faltat la presència del nostre amic “Niño del Exorcista” Una pena!

Troll Hunter: Una versió noruega de The Blair Witch Project, canviant bruixa per  uns trolls,al més pur estil de David el Gnomo. Entretinguda i correcte, amb personatges creïbles, però poc més; el format del fals documental està més vist que el TBO, tot i que la mitologia escandinava està poc explotada al cinema de terror. És una llàstima doncs la idea no era dolenta! NOTA: 5,5

El Páramo: Brutal història de terror colombià en estat pur. Un grup de militars s’endinsen en una base de l’exèrcit en mig de la selva on tots els seus membres han mort misteriosament. Escenes impactants i fosques que et mantenen en tensió en tot moment, d’ensurt en ensurt, on res és el que sembla. Interpretacions brillants que t’impliquen en la història com si tu fossis un mes dels militars, generant una inquietud creixent per saber que dimonis està passant. NOTA: 8

DISSABTE 15

Aquest dia vam fer campana del cinema i les seves gales de cloenda, per tal de sumar-nos a les mobilitzacions internacionals del 15O a Barcelona. Òbviament no em podia perdre aquesta jornada d’indignació planetària, demostrant un cop més que els problemes de la crisi son globals i la resposta també ho ha de ser, deixant de banda les ridícules diferències de llengua o procedència geogràfica. Una manifestació espectacular i memorable que ha de servir per anar construïnt la resistència a la ofensiva de la dreta i l’extrema dreta.

DIUMENGE 16

I que millor que rematar la festa amb una sessió intensiva de Marató a la sala del Retiro? La veritat es que ja estàvem un xic saturats com per estar 6 hores en una butaca, però el cartell valia la pena!

Red State: El film , merescudament guanyador del Festival d’enguany, és una història d’alló més terrorífica, real i de plena actualitat. El genial director Kevin Smith, s’allunya del seu humor adolescent, per endinsar-se a les vísceres d’una secta d’ultra-dreta homòfoba nord-americana, descaradament inspirada en la real Esglèsia de Westboro. Aquests fanàtics feixistes es dediquen a raptar a joves pecadors, culpables de promiscuïtat, per tal de torturar-los fins a la mort, en nom de l’amor de Jesús. Smith, però, no pot evitar ficar tocs d’humor de la ma de Jonh Godman . Imprescindible!. NOTA:9

A Lonely Place to Die: Entretingut thriller d’aventures i acció que narra com un grup d’escaladors troben una nena petita enterrada viva dins una caixa de fusta en mig de la muntanya. La història és prou correcte, tot i que em sobren escenes de lluïment dels escaladors, si, ja sabem que en sabeu molt, gràcies! NOTA: 6

The Yellow Sea: No podia faltar un film asiàtic! Aquest cop es tracta d’un taxista xinés que es veu obligat a emigrar a Corea per tal de cometre un assassinat per encarreg i pagar així els seus deutes. Es guió és brillant i la trama molt ben trobada, tot i que a voltes resulta excessivament barroca i enrevessada sense motiu. Em sobren persecucions i tirotejos, però en general molt bé. Va rebre el remi a millor director. NOTA: 7,5

Attack The Bloc: I per acabar aquest any, un passatemps d’allò més divertit: una comèdia social que es desenvolupa als blocs de pisos del Londres més pobre i marginal, on un grup de quinquis i macarres adolescents hauran de fer front a una insòlita invasió alienígena al seu edifici. Molt original i divertida, ideal per passar una tarda entretinguda al cinema! NOTA: 8.

SUPER 8: Crítica i reflexions.

Temps era temps que hi havia un cinema comercial de masses de qualitat, uns “blockbuster” que sabien conjugar qualitat i èxit, ciència ficció i dramatisme, efectes especials i guions de qualitat. En aquella època remota, en que la gent anava al cinema a passar la tarda, els videoclubs eren uns temples de culte on s’hi atresoraven preuades joies cinèfiles on, si no t’afanyaves, resultava impossible fer-se amb les darreres novetats, doncs cada estrena es viva com un veritable esdeveniment social que marcaria la cultura pop durant generacions.

“Super 8” no és més que un excel·lent tribut a l’esperit d’aquella època. Jo la recordo molt especialment ja que el meu pare tenia, precisament, un videoclub on m’obligava a treballar-hi, assessorant en pornografia als clients, cobrant o endreçant les fitxes escrites a ma. A mi no em feia cap gràcia passar les hores entre desgastades cintes VHS de Terminator o Gremlins, ja que amb els meus amics estàvem gravant un film amateur on jo feia d’assassí en sèrie posseït pel diable.

Doncs bé, aquest és també el punt d’inici de Super 8: un grup de pre-adolescents tractant de fer la seva pròpia pel·lícula esbojarrada i sense sentit, quan un tràgic esdeveniment els llençarà de cap  a una sèrie d’aventures plenes de extraterrestres, desaparicions, ciència ficció i fenòmens paranormals. Un cúmul de tòpics on tampoc hi falten  elevades dosis d’efectes especials, un previsible romanç i un monstre que es va descobrint paulatinament, tal com marca el manual. Però tot això seria ben fútil si al darrere no hi hagués un sòlid guió i uns personatges  entranyables amb els que empatitzes des del primer moment.

No es tracta d’un mer refregit dels anys 80’s, fals i sobreactuat com els que veiem constantment, sinó d’una veritable resurrecció en cor i ànima d’un gènere amb el que molts vam passar de crios a joves. En un temps on el cine mainstream es limita a ser una mera ejaculació visual, sense cap mena d’argument al darrere, resultava imprescindible que algú ens vingués a recordar que no sempre ha estat així.

El film que varem rodar amb els meus companys d’esplai es va acabar anomenant “El asesino del diablo”, ple de sessions de Ouija, sang de ketchup, persecucions absurdes, un só nefast i un muntatge espantós, però que va esdevenir un testimoni arqueològic d’aquell temps mític on el cinema comercial i de ciència ficció era un fenomen global ineludible.

CISNE NEGRO: El somni de la perfecció produeix monstres

Si Natalie Portman no guanya aquest cop de l’Oscar a la Millor Actriu, es posarà de manifest que l’Acadèmia de Holywood té algun inconfessable perjudici envers ella, doncs el seu paper de trastornada ballarina clàssica a “El Cisne Negro” és d’una sublimació interpretativa tan magistral com no es recordava al cinema des de que Bette Davis va encarnar Margo Chaning a “Eva al desnudo“, un film amb el que, per cert, guarda notoris paral·lelismes argumentals.

Això per no esmentar al seu director Darren Aronofsky, a qui vaig saludar personalment al Festival de Sitges durant la premiere de The Fountain, convertit ja una veritable referència ineludible del cinema actual. Aronofsky borda aquí la seva obra mestre, conjugant la cerca de  bellesa i  perfecció de “The Fountain” mitjançant l’horror i  decadència de “Rèquiem por un sueño” i una càmera subjectiva que ens fa ballar a través del cos de Portman, com ja haviem vist a “The fighter”.

El Cisne Negro es una obra de terror psicològic que narra, bàsicament, com la inassequible perfecció ideal pot acabar esdevenint un trastorn autodestructiu, ja que la burda realitat material mai s’arribarà d’ajustar a la nostre concepció platònica de l’exel·lencia i bellesa absoluta, ja sigui dins un art o en la vida quotidiana.

El ballet clàssic es aquí una mera excusa, un simple pretext per introduir-nos dins una torturada ment que, mitjançant l’autoexigència, inicia el seu descens cap a un infern personal de paranoia persecutòria, on descobreix el plaer en l’enveja  injustificada i l’orgasme en l’automutilació.

Us convido, doncs, a no deixar passar l’ocasió de devorar àvidament aquesta orgia de talent cinematogràfic a la gran pantalla; us puc ben assegurar que no us en penedireu! Conté, per cert, una de les escenes d’erotisme lèsbic més pujades de to que recordo haver vist mai!

TOP: Millors films de 2010

Comencem ja amb la recta final de l’any i les tradicions pròpies d’aquesta web, com son les Prediccions Tarotistes, que arribaran la setmana vinent i, com no, les llistes amb les meves subjectives seleccions sobre el més granat i destacat del curs, que ja acaba. Per anar obrint boca, aquí la meva antologia cinematogràfica!

Nº10–Conocerás al hombre de tus sueños (Woody Allen)

Tot i que el mític director novaiorquès ha renunciat a fer grans obres mestres com “Interiores”, “Match Point” o “Manhattan”, com a mínim ha esdevingut una factoria de producció anual de divertides comèdies amb personatges histriònics, situacions dantesques i arguments retorçats que, en aquesta ocasió, giren entorn l’autoengany,  el fracàs i les segones oportunitats. Ideal per passar una bona tarda!

 

 

Nº9– Carne de Neón (Paco Cabezas)

Encara no estrenada a les nostres pantalles , vaig tenir la oportunitat de veure-la al darrer Festival de Sitges. Es tracta d’un film d’acció situada als baixos fons, molt  en la línia de “Snatch, cerdos y diamantes”, on s’ens explica les peripècies d’un nano que decideix muntar un prostíbul per a la seva mare, amb alzhaimer, quan aquesta surt de la presó. El millor de tot és l’amalgama de divertits freakys que formen el repartiment de personatges secundaris.

 

 

Nº 8- La red social (David Fincher)

Com un introvertit geni de 19 anys es pot transformar en una de les persones més riques del món en poques setmanes? Doncs gràcies a les intrigues, la manipulació i les traïcions. Un film realista que esdevé retrat fred i despietat d’un submón que desconeixem  tots aquells que  no gaudim de comptes corrents milionaris. Vaig comprovar esfereït a Viquipèdia que, efectivament, totes les rocambolesques peripècies de Mark Zuckeberg aquí narrades eren certes.

 

Nº7- El escritor (Roman Polansky)

Un magistral film d’intriga política sobre els secrets d’estat, la guerra bruta i allò que el poder presumptament democràtic amaga als ciutadans i als mitjans de comunicació. Un pobre escriptor, que treballa de “negre” per a un polític que s’assembla sospitosament a Toni Blair, descobrirà una fascinant trama que podria, perfectament, explicar que s’amaga darrere del conflicte bèl·lic a Irak. Ficció o realitat? Esperem que Wikileaks ens ho esclareixi.

 

 

Nº6- Sound of noise (Ola Simonsson)

Una altre joia de Sitges, en aquest cas una producció absolutament  independent amb una proposta arriscada i experimental, on s’ens narra les peripècies d’una original banda terrorista, formada per percussionistes frustrats que, farts de tota la música actual, decidixen crear una composició amb tots els elements d’una ciutat: des de les excavadores als hospitals. Una encertada reflexió visual sobre el sentit de la música i el soroll que ens rodeja.

 

 

Nº5–Un hombre soltero (Tom Ford)

Ningú donava un cèntim per que un dissenyador de moda, com Ford, pogués fer un film que anés més enllà de la superficialitat banal. Doncs es van equivocar: ens trobem davant una genialitat estètica, on cada fotograma està cuidat al detall, però també davant una història molt profunda, que transcorre al llarg d’un dia a la vida d’un professor universitari gai i vidu, abordant el tabú de la homosexualitat a l’Amèrica dels anys 60’s, la por a afrontar els propis sentiments o la mort d’un esser estimat. Memorables actuacions de Julianne Moore i Colin Firth.

 

Nº4–Origen (Cristopher Nolan)

Una pel·lícula que ens proposa un oníric i laberíntic viatge pels diferents nivells  de l’inconscient d’un individu, on sempre ens estarem preguntant que és realitat i que ficció. Aventures i acció, envoltades d’una proposta gràfica i visual espectacular però, a diferència d’Avatar, amb un sòlid i complexe guió al darrere i una notable interpretació un Di Caprio renascut.

 

 

Nº3-Canino (Giorgos Lanthimos)

No us deixeu perdre per res del món aquesta original, encertada i desternillant tragicomèdia sobre els desventures d’una família que decideix enganyar als seus fills, que mai han sortit de casa, explicant-los que el món acaba al llindar de la seva llar i que, per tant, no existeix la vida exterior. Peró clar, els nens es fan grans i comencen a qüestionar els perquès i els orígens d’alguns elements que no els quadren i, clar, la mentida es va fent més i mes grossa, arribant a un clímax humorístic i visceral que no us deixarà indiferents.

 

Nº 2.–Buried(Rodrigo Cortés)

La medalla de plata se la endú aquesta producció espanyola que ha aconseguit trobar una solució enginyosa a la falta de recursos per la cultura al nostre estat: treballar amb un pressupost ridícul, substituint els recursos superflus per un guió extraordinàriament enginyós, on s’ens narra les vicissituds d’un home que desperta enterrat dins una caixa de fusta, d’on no es mourà en tota la cinta. Una veritable oda a l’angoixa i la claustrofòbia.

 

Nº1.–La cinta blanca (Mickael Haneke)

Obra mestre absoluta d’aquest 2010 sense el més remot lloc a dubte. Es tracta de la magistral i sublim reflexió de Haneke sobre l’origen de la violència i de la tolerància envers l’odi extrem. La narració ens situa en un petit poblet de l’Alemanya pre-nazi, on un mestre intenta, sense gaire èxit, trobar una explicació a un seguit de crims macabres que succeeixen constantment, davant d’impertèrrita  indiferència de tots els seus habitants. Una cinta que pertorbarà la vostre consciència durant alguns dies i forces nits, però no pel que es veu en pantalla, sinó pel que insinuen els silencis i les mirades, especialment dels nens.