Un conte nyonyo

 Fa dies alguns lectors del blog em van acusar vilment de ser incapaç d’escriure històries empalagoses i romàntiques protagonitzades per heteros … aixi doncs vosaltres ho heu volgut!! Aquesta és la meva irònica i exagerada vísió sobre la nyonyeria, dedicada de tot cor a tots els meus lectors heteros! 

La Martona era molt feliç: encara no s’havia diplomat en Educació Infantil i el seu promés, en Rai, ja li havia proposat casar-se.

Havia començat a sortir amb el Rai als 13 anys, als 18 s’havien fet el primer petó i sempre, sempre havien mantingut encesa la flama del amor com el primer dia, cuidant els detallets, fent-se regalets sorpresa per no caure en la monotonia, o trucant-se 10 cops al dia.

I ara, amb la boda, ella fins i tot havia deixat d’anar a classe, no podia pensar en res més i, total, de que li serviria una Diplomatura quan estigués tot el dia a casa cuidant els fills, que de ben segur no trigarien en arribar? En Rai s’acabava de llicenciar en Ingenyeria Industrial, una carrera de debó, i ja s’encarregaria ell de portar els diners a la família. Ho tenia tot calculat al milímetre.

Però de sobte, sense previ avís, la desgràcia va arribar a la seva vida….

Era un bonic i encisador capvespre del més de Maig i res feia presagiar la tragédia que estava a punt de succeïr. La Martona anava tota feliç caminant pel Gran Parc, ensimismada llegint el catàleg que li havien donat a la Agència, pensant en els detalls del seu viatge de noces a Eurodisney, on coneixerien per fí al Mickey i la Minnie, i no va prestar cap atenció a aquell fatídic cartell, on es podia llegir perfectament:

“Prohibit trepitjar la gespa”

Quan s’en va adonar ja era massa tard: els seus peuets calçats amb unes sabatetes de xarol rosa estaven esclafant la verda herba, acabada de regar.  La Martona va llençar el catàleg amb totes les seves forces i començà a correr esporuguida cap a la sortida del Gran Parc, mentre les llàgrimes de culpa afloraven tremoloses als seus ulls, apagant aquell etern somriure que sempre havia il·luminat el seu rostre.

Es sentia bruta, pecadora, com una vulgar criminal. Com havia pogut? Segurament l’hauria vist mitj barri i no dubtarien en assenyalar-la pel carrer com si fos una meuca qualsevol. Amb quina cara es presentaria ara al casament? Com li explicaria aixó al Papà? I al Rai?

 Així doncs va decidir posar punt i final a tanta agonia i sofriment: havia arribat el moment d’acabar amb aquella punyent fal·làcia en que s’havia convertit la seva vida. Sense pensar-ho dos cops es va tapar el nas amb una ma mentre amb totes les seves forçes tancava la boca, esperant  que la Mort se l’edugués cap al més enllà on els angelets, de ben segur, compendrien que el seu final tràgic era la única sortida que li havia deixat el destí. 

 PD: La fotografia que encapçla el post es titula “Little princess” i és del fotògraf especialista en arqueologia Aykan Özener, mentre que la imatge que tanca el relat es diu “Death” i és obra de Cezary Galaj.