Posts Tagged ‘centralisme democràtic’

h1

REFLEXIONS SOBRE EL FUTUR DE L’ESQUERRA (III): Horitzontalitat vs Jerarquia

Març 5, 2012

Totes les organitzacions socials de les que jo he format part al llarg de la meva vida (fins fa 1 any) tenen un cert grau de jerarquització a l’hora de prendre decisions: Esplai, Colla de Diables, Clubs de Rol, associacions GLTB… a tot arreu hi ha un President o Portaveu, un Secretari o Tresorer, i sovint abunden les “Juntes” que prenen decisions de gran calat, entre una minoria d’escollits, que posteriorment presenten a l’Assemblea de torn com un fet consumat, per tal de ser ratificades per unanimitat per la resta de membres.

Fins al 15 de Maig de 2011, això era el “modus vivendi” de tot ens col·lectiu a la nostre societat i era concebut de forma quasi unànime com la via més àgil i operativa de prendre decisions. I, de fet, en els pocs llocs on havia vist algun intent d’horitzontalitat radical (en el Moviment Okupa, bàsicament), aquest havia acabat derivant en un sistema messiànic, amb líders auto-erigits, on els més radicals i els que més cridaven imposaven la seva opinió dogmàtica i sectària davant els tímids o moderats; i, normalment, cap decisió s’acabava duent a la pràctica.

 Durant la dictadura franquista, la única força política amb presència hegemònica a la clandestinitat, el PSUC-PCE, funcionava amb un estricte verticalisme heretat de Lenin: l’anomenat “centralisme democràtic“. Això implicava que s’escollia a una cúpula del partit en el Congrés i que aquesta disposava d’un poder quasi absolut; la resta de militants tenien llibertat per exercir l’autocrítica dins el partit, però havien d’acatar i obeir cegament les ordres que es prenien de forma col·lectiva; tota dissidència era vista com un repulsiu acte d’individualisme i podia costar l’expulsió o, fins i tot, ser jutjat per un tribunal polític que et podia arribar a condemnar a mort si demostrava que eres un traïdor (en casos extrems durant la Guerra civil i l’immeditata post-guerra)

Afortunadament els temps van canviar, el PSUC va entendre que aquell camí era obsolet i va optar, fa 25 anys, per transferir el seu poder a un partit modern i adaptat a la democràcia contemporània: Iniciativa. Per altre banda, trobem a ERC on, tot i tindre una jerarquia vertical i estructurada en càrrecs, històricament les seves assemblees de han tingut molt poder, creant constants mal de caps a la cúpula o generant escissions cícliques, que molts cops ha donat una imatge pública d'”olla de grills”.

L’arribada d’Internet va obrir les portes de la participació 2.0 i les possibilitats infinites que això oferia de cara a la presa de decisions polítiques de caràcter horitzontal i en xarxa, el caldo de cultiu en el qual es va gestar el 15M, entorn a les protestes contra la Llei Sinde i en un context on el PSOE al govern havia traït tots els seus principis programàtics i de democràcia interna per posar-se al servei dels mercats; fet que va precipitar una onada d’escepticisme i desconfiança en vers tota jerarquització i delegació política.

Això va provocar, recentment, l’aparició de partits polítics nous que es presentaven com l’encarnació d’aquesta nova democràcia 2.0: el Partit Pirata i Equo, que van evitar definir una ideologia concreta en l’eix esquerra-dreta, ja que pretenien fer prevaldre una democràcia directa on les decisions es poguessin consultar  i aprovar virtualment  fos quin fos el resultat. Tot i aixecar unes grans expectatives a la xarxa, un cop a les urnes el 20N ambdues formacions van punxar: els electors varen optar per les forces tradicionals, amb jerarquies i líders definits i un programa ideològic sense ambigüitats assembleàries.

Tot i això considero que aquest és el gran repte intern de les forces polítiques d’esquerres, que ja fa molts anys que existixen: com afrontar el repte de la horitzontalitat i fer-ho compatible amb la necessitat d’una certa jerarquització a l’hora de fer llistes i escollir càrrecs executius? Quin paper han de tindre els militants en un partit del segle XXI? Esperar que arribin les eleccions per anar a posar cartells i fer d’apoderat, o bé participar en els decisions polítiques diàries de forma vinculant? Com aconseguir major participació col·lectiva, sense degenerar en una ingovernable olla de grills? Com aconseguir l’apoderament del ciutadà-militant per tal que el partit esdevingui un espai viu i dinàmic on socialitzar idees que transformin la societat? Com vehicular la democràcia 2.0 sense caure en la vacuïtat ideològica més absoluta, com el Partit Pirata?