Cinc minuts amb Delibes

Et semblarà maco morir-te així de sobte, no Miguel? Just ara, en mig d’una brutal crisi, quan resulta més necessari el talent, tu vas i marxes, com si la cosa no anés amb tu, deixant a mig país amb un pam de nas. Quina poca vergonya!!

Clar, com anem tan sobrats de genis literaris, oi? Que ens podem permetre el luxe de prescindir del gran darrer referent de la narrativa espanyola del segle XX. I ara, a qui se suposa que hem de llegir? A la bleda assolellada de la Maria de la Pau Janer, potser? Per favor Miguel, no em facis riure!

De càncer! On s’és vist una mort tan poc glamurosa? Si com a mínim haguessis optat per una original tuberculosi, com Bequer, o un romàntic afusellament a mans dels feixistes, com Lorca, doncs mira, encara. Peró no, el senyoret s’havia de morir d’un vulgar càncer a un llit de Valladolid. Jo de veritat que aquestes pocasoltades teves mai les entendré.

Si, si i no em vinguis ara amb els teus noranta anys que, segons les previsions demogràfiques del Celestino Corbacho hauries d’estar viu fins als 120! El que et passa a tu es que viure et feia mandra! Com tot! Mira que no presentar-te al merescudissim Premi Novel! Clar, com s’està tan còmode escarxofat al teu seient de la Reial Acadèmia, oi? Quina peresa anar fins a Suècia a recollir els diners!

I no dissimulis que sé, perfectament, que tot ho has fet per fotre’m a mi: primer m’injectes el vici de la lectura sota la ombra d’un allargat xiprer, després m’incites a la passió per l’escriptura i quan em giro… apa! El Miguel amb un peu a la tomba! Com qui marxa a comprar el pa! Ni un trist comiat, ni un “vagi bé”. Si es que de veritat eh Miguel!!

PD: Aquest és el meu humil obituari al gran Miguel Delibes, fent la meva pròpia versió de la seva obra mestre “Cinco horas con Mário”

Demografia: mentides i futurisme.

Quan fa uns dies el Govern central va llençar la seva esperpèntica ocurrència de postergar la jubilació als 67 anys, ho van justificar amb una suposada piràmide demogràfica de la societat espanyola de l’any 2050, segons la qual Espanya avança inexorablement cap al Apocalipsi de l’envelliment total de la societat.

I clar jo, que soc un professional llicenciat en Ciències Socials vaig al·lucinar! Com redimonis era possible establir prediccions tan acurades a 40 anys vista, si cap economista es capaç d’establir amb certesa l’evolució els índex macroeconòmics el trimestre vinent, cap metge pot preveure amb exactitud les pandèmies futures i cap antropòleg s’aventura a fer un avanç de les corrents migratòries de l’any proper?

Es evident que aquí hi havia d’haver gat amagat per algun lloc, així doncs vaig agafar una llibreta i un llapis i vaig sortir ràpidament en busca de la veritat per tal de compartir-la amb vosaltres. I que millor que acudir a la conferència que la catedràtica en geografia humana de la UAB i directora del Centre d’Estudis Demogràfics, Anna Cabré, va realitzar al CCCB sota el títol “El futur de la família”?

Segons Cabré totes les prediccions que s’havien realitzat als anys 90’s sobre la població espanyola han resultat completament errònies de dalt a baix:

• S’esperava una mitjana d’immigració de 30,000 persones/ any i ha estat superior al milió, la taxa més elevada des dels anys 60’s. Això ha estat producte del creixement econòmic desigual al planeta i a la segmentació del mercat laboral (hi han feines que només fan els immigrants).           
• S’ha trencat la equació segons la qual a major riquesa menys fecunditat: l’índex de naixements/dona ha passat  del 1,1 al 1,6% en pocs anys. Tot i que hi ha un alt percentatge de dones que no tenen fills, les que pareixen en tenen més.

Cabré va desmuntar de dalt a baix la piràmide demogràfica apocalíptica del Govern, afirmant que els gràfics amb una base piramidal estreta son positius ja que tan sols indiquen una baixa mortalitat infantil. La piràmide demogràfica ideal hauria de tendir a ser el més rectangular possible.

Ella peró, si que es va atrevir a donar algunes pistes per on poden anar els trets de cara als propers anys, tot i que ja va indicar la dificultat d’aventurar dades dins la demografia. Aquí les seves idees:

– La societat espanyola avança cap a el model de família post-patriarcal, amb igualtat home-dona en salari i feina.

-La família del futur tindrà quatre generacions i els nens coneixeran als seus besavis.

-La taxa d’immigrants baixarà, peró es mantindrà elevada, ja que la segmentació laboral seguirà present.

-El mercat laboral tendirà al temps parcial i a l’adaptació als horaris escolars, permetent un augment de la fecunditat. Les dones tornaran a valorar la possibilitat de tenir fills sense que això repercuteixi negativament a la seva carrera professional.

-Al tenir una vida més llarga és normal que l’edat d’emancipació s’endarrereixi, allargant així la joventut, tenint com a límit la fecunditat femenina.

Així doncs, estimats lectors, quan us vinguin a retallar els drets en nom de suposades profecies terrorífiques, sigueu un xic crítics: es possible que les dades amb les que es basin se les hagin tret literalment de la màniga.

Visca el MAL! Visca el CAPITAL!

Atur descontrolat, nou crack a la Borsa, el PP disparat a les enquestes, l’economia en recessió profunda, el Govern plantejant esbojarrades mesures neoliberals… s’apropa l’Apocalipsi? Analitzem-ho!

No a tothom li van malament les coses: ahir el Banc de Santander anunciava el seu segon millor resultat de la seva història: 8.943 milions d’euros, benefici que segurament ha aconseguit gràcies a les altes quotes que cobren als seus clients, tant a les targetes de crèdit com de dèbit: uns 6.800 milions, que suposen el 56% de totes les quotes cobrades al estat. La resta de plusvàlues cal buscar-les a la compra de deute que va realitzar l’Estat amb els nostres impostos.

Emilio Botín ha celebrat aquestes xifres afirmant que la reforma de les pensions i la jubilació als 67 es necessària; no ha especificat, peró, si es referia a una pensió com la de Francisco Gonzalez, president del BBVA, que cobrarà  80.000.000 euros.

Es evident doncs que, tot i les oscil·lacions als índex bursàtils, les classes explotadores, propietàries dels mitjans de producció, han deixat enrere qualsevol ombra de recessió mentre que nosaltres, els proletaris, els que tan sols tenim la força de treball, hem de carregar en exclusiva amb la pesada roca de la crisi. Qui havia dit que Marx estava obsolet?

La dada macroeconòmica més preocupant és, sense cap lloc a dubte, es la del atur que ja supera les quatre milions al nostre estat. Per que? Quines son les causes estructurals? Analitzem-ho en detall!

L’atur per edats: Espanya té l’atur juvenil més alt de tot Europa, un 42,9%, cinc vegades més que Holanda. Segons el diari nord-americà The New York Times la clau d’això és que a la darrera dècada molts joves han deixat l’escola de forma prematura per ingressar al món de la construcció, on tenien un sou elevat, i ara es troben que no tenen cap preparació per fer rés més.

L’atur per zones geogràfiques: Les males dades del atur no es relacionen directament amb el partit que governa a cada Comunitat Autònoma, creix l’atur a Catalunya i Andalusia, peró també a Madrid i València. El Partit Popular no representa, doncs, cap alternativa a la crisi. L’únic lloc on es creen llocs de treball és a les Balears.

L’atur per sexes: Tot i que els homes son, per poques dècimes, els més afectats s’ha donat un canvi de tendència molt important en aquests darrers mesos i es destrueix el doble de llocs de treball femení que masculí, fet derivat de que s’ha tocat fons a l’atur a la construcció i s’ha disparat al sector serveis.

I que fem? Ja coneixem les propostes de la Patronal i de la dreta, sortides de la sacrosanta ortodòxia neoliberal, plantejades a les facultats d’Econòmiques com a dogmes inapel·lables: acomiadament lliure, reducció dels salaris, baixades d’impostos al capital etc.

Peró hi ha alguna proposta d’esquerres? De Celestino Corbacho no n’espero res, aquest home la única idea que ha tingut en tota la seva vida ha estat apunyalar per l’esquena al anterior alcalde hospitalenc per posar-s’hi ell. Així doncs no tinc més remei que ser jo qui llenci algunes suggerències per una reforma del marc laboral que s’està negociant:

-> Abolició de les hores extra: a les obres públiques impulsades pel Ministeri de Foment i la Conselleria d’Obres Públiques tots els obrers fan una jornada de 14 hores diàries de dilluns a dissabte, es a dir, ocupen dos llocs de treball. Si tothom fes un horari normal, tindria feina el doble de gent!

-> Reducció subvencionada per l’estat de la jornada laboral: Els treballadors emprarien el temps que guanyarien en formació per diversificar les seves aptituds. Aquesta mesura es va dur a terme amb molt d’èxit a Almanya, que ara mateix té un 9% d’atur, menys d’un terç que el nostre. PD: Bé, segons escolto a les noticies sembla que els trets van per aquí… a veure que passa!

-> Pre-jubilacions incentivades: Just al contrari del que proposa el Govern! A més gent jubilada, més aturats joves ocupant els seu lloc, que cotitzen a la Seguretat Social amb la que es paguen eles jubilacions d’avui i de demà.

I sobretot BANCA PÚBLICA JA!!!

En fi, sort que en mig d’aquesta orgia de malastrugança el CIS dona a IU-ICV el millor índex des de fa una dècada. Qui havia dit que Marx estava obsolet?

PD: Madebymiki també parla d’aquest mateix tema! Take a look

La vida secreta de Celestino Corbacho

Finalment Zapatero ha estat investit president del Govern i ha desvelat la composició del seu nou Gabinet de Ministres, en el que destaca en primer lloc la meva absència al front d’un Ministeri de L’Arqueologia (un altre cop serà!) i l’entrada a Treball d’un dels polítics més sinistres i maquiavèl·lics de la política catalana, l’alcalde de la meva ciutat (Hospitalet)  Celestino Corbacho.

I aprofitant la celebració de que finalment tots els hospitalencs ens l’hem tret definitivament de sobre, faré públics els arxius secrets sobre la seva obscura biografia,gràcies a les confidències privades que han realitzat en aquest blog diversos talps estratègicament situats a les altes esferes del poder socialista:

– Com va arribar al poder?: Corbacho no va entrar a la alcaldia mitjançant unes eleccions democràtiques sinó gràcies a una obscura maniobra: quan ell era un mer regidor d’urbanisme va contractar a un detectiu privat per tal d’espiar totes les maniobres del que era alcalde en aquell moment, Juan Ignacio Pujana, fins que va aconseguir trobar-li una taca negre: Pujana havia cobrat comissions il·legals en la construcció d’aparcaments municipals; així doncs va filtrar les dades a la premsa i als partits de la oposició, obligant a l’alcalde a dimitir i poder col·locar-se ell en el seu lloc.

– Quants càrregs públics té en aquest moment?: primer secretari del PSC de L’Hospitalet de Llobregat, secretari de política municipal del PSC, alcalde de L’Hospitalet de Llobregat, president de la Diputació de Barcelona, vocal del Consell General de la Fira de Barcelona, vocal del Comitè Federal del PSOE, vocal de la Federación Española de Municipios y Provincias, president del Institut del Teatre, president del Museu Marítim de Barcelona, president del Centre de Cultura Contemporánea de Barcelona i membre del comitè d’honor del Congres Forestal Català.

– Quin és el seu sou?:  230.000 euros anuals, la qual cosa el converteix en el polític millor pagat de tot l’estat espanyol. Concretament cobra 140.000 euros més que el President del Govern. Obviament tots aquests diners son públics i, per tant, surten de les nostres butxaques. I, per si fos poc, li han tocat dues vegades seguides la loteria!! (quines casualitats, no?).

– On viu?: En una luxosa mansió molt lluny del terme municipal hospitalenc; tot i que durant una bona temporada va simular que seguia vivint al seu pis de la Florida, obligant al seu cotxe oficial a sortir cada dia del pàrquing de la seva anterior casa.

I jo crec que deu ser el polític amb el pitjor nivell de català de la història!!: Si tú vols entrar de funcionari a qualsevol plaça del ajuntament et demanaran el Nivell C de català, en canvi ell es pot permetre tan alegrement fer discursos com “Ciutadanu der Hujpitalè, benvingú a tos“. Al seu costat Montilla és Pompeu Fabra!

I ara al Ministeri de Treball… ai mare meva!