Era possible una Revolució a la Transició?

Pactes de la Moncloa

Aprofitant el panegíric i les lloances fúnebres a la sobrevaloradíssima figura d‘Adolfo Suarez entro en un debat històric que, recentment, torna a estar de moda. Davant l’actual crisi econòmica i política que ha posat en dubte els marcs institucionals de la Transició,certs tramposos han comés la típica “fal·lacia de l’historiador” o “prejudici de la retrospectiva“, es a dir, acusar als actors d’un fet passat de no saber  amb exactitud les conseqüències futures dels seus fets, que nosaltres si coneixem pel simple fet de viure en aquest futur.

Es a dir, molta gent s’ha dedicat a acusar al PCE, al PSUC i a CCOO i a tot l’entorn de l’esquerra antifranquista d’haver renunciat a fer una Revolució Socialista l’any 1976, per signar els Pactes de la Moncloa, la Constitució i acusar-los, poc menys, de la crisi que estem vivent avui dia. Però això té algún fonament? Es donaven les condicions objectives per fer una ruptura amb el règim anterior en aquell moment?

 1) Les Condicions per exercir la Violència: El PCE i el PSUC havien abandonat l’estratègia violenta de les guerrilles després del fracàs de la invasió de la Vall d’Aran . L’any 1948 en una reunió a Moscou entre les direccions del PCUS i del PCE s’acorda renunciar a tota via violenta i optar per reorganitzar la classe obrera mitjançant l’entrisme dins el sindicat vertical, el que acabaria esdevenint CCOO. Sobreviuran petits grups de maquis fins que al 1952 s’evacuen els darrers combatents. Altres organitzacions més petites, com ETA, GRAPO o el MIL mantenen viva la violència mitjançant actes terroristes que provoquen majors onades de repressió per part del règim, com la mort de Puigantich o la matança de Vitòria, creant pànic a la població i provocant respostes violentes per part de la ultradreta, com els assassinats dels advocats d’Atocha. Per altre banda, el perill d’un cop d’estat va estar en tot moment sobre la taula.

2) Les Condicions Econòmiques: Les erràtiques polítiques keynesianes de “desarrollismo” del tardofranquisme (en un context internacional de l’Edat d’Or del Capitalisme i el major impuls de la història de l’estat del benestar i el repartiment de la riquesa per tal d’aturar el comunisme)  generen un alt creixement sostingut de l’economia espanyola entre 1964 i 1973,  amb tres plans consecutius de desenvolupament que provoquen una alça del PIB d’entre el 8,5 i el 5% interanual, junt amb una inflació i augment del deute públic. La bonança del context europeu genera alts beneficis en turisme i exportacions i el 1965 s’arriba a la menor taxa d’atur estimada de la història (menys del 4%). Això provoca que la gent es senti còmoda, segura i estable, amb por als canvis i a la inestabilitat, s’inicia el procés de transformació de proletaris en propietaris mitjançant el deute; tothom volia tenir un cotxe i una segona residència. Tot això es posa en risc sobtadament amb la Crisi del Petroli de 1973-4 que just coincideix amb la mort de Franco: es dispara la inflació fins al 45%, augmenta l’atur amb 900.000 aturats més, el deute públic supera els 12.000 milions de dòlars, tanquen moltíssimes industries i s’albira un crash bancari. Es a dir, la gent veu amb por la democràcia, com una inestabilitat que els pot fer perdre la poca bonança aconseguida fins al moment

3) Context Polític Internacional: Des de que s’inicia la Guerra Freda el 1945, queda meridianament clar que els Aliats no pensen moure ni un dit per ajudar a la causa republicana, davant el risc d’una victòria comunista (ni a la URSS li interessen revolucions fora del Teló d’Acer). Espanya passa a ser un aliat dels EUA, entra en el Pla Marshall a canvi d’instal·lar bases militars a la Península. EUA seguirà molt de prop tot el procés de la Transició, finançant al PSOE, la UGT i als mitjans afins per aconseguir que els socialdemòcrates tinguin l’hegemonia de l’esquerra. Per altre banda, es de 1968, amb el Maig francès o la invasió de Praga i la posterior d’Afganistan, havia provocat un irreversible distanciament entre el comunisme europeu i el model dictatorial soviètic, el que s’anomenarà “eurocomunisme“, que suposava la clara acceptació de la democràcia pluripartidista i la llibertat d’expressió per part dels partits comunistes. Finalment dir que a Portugal la ruptura havia vingut d’un alçament militar, no popular, fet que aquí es considera impensable.

4) Condicions Polítiques Interiors: Ara sembla que tothom va ser antifranquista i revolucionari als anys 70’s, però no va ser així ni de lluny. En el moment més àlgid i eufòric del comunisme català, el IV Congrés del PSUC  celebrat el 1977, tenia 40.000 militants, una xifra bestial en comparació a la militància de qualsevol partit polític avui dia, però que era tan sols un 0,8% de la població catalana d’aleshores. El termes electorals el PSUC representava el 20% de vot, concentrat sobretot a les grans ciutats, però que no va evitar una victòria de la dreta convergent a Catalunya, ni del post-franquisme de la UCD a Espanya. No hi havia doncs, una majoria revolucionaria ni una correspondència entre el pes de la lluita antifranquista en la clandestinitat amb la representació en vots d’aquesta. El comunisme polític va haver de lluitar per l’amnistia dels seus presos polítics i sobretot per la seva legalització abans de les primeres eleccions, o de ben segur el PSOE hauria engolit tot el seu vot de cop.

Es a dir, resulta molt fàcil avui donar les culpes als lluitadors antifranquistes per no haver enderrocat el règim i haver-se limitat a participar com actors secundaris en una reforma del franquisme, dirigida des de els el·lits del règim.  Però no va ser un problema de voluntat ni d’idees, com creuen els hegelians idealistes, ja que la història està determinada per les condicions materials i objectives. La realitat política, social i econòmica, el context nacional i internacional d’aquell moment van modular en tot moment les estratègies i les accions, dintre d’un marc de possibilisme on la alternativa no va ser en cap moment una revolució, sinó la perpetuació de la dictadura.

El model de la Transició està esgotat i, per primer cop en 40 anys, ara si que tenim suficients elements com plantejar una ruptura amb el règim. En comptes de ploriquejar buscant falsos culpables entre la pols del passat, plantegem com encarar en el futur un nou Procés Constituent que ens permeti abordar un nou sistema polític i econòmic sense tutela de les oligarquies.

La Stasi Convergent?

El 8 de Febrer de l’any 1950, sota una dictadura totalitària suposadament comunista, la República Democràtica d’Alemanya (RDA), va crear un servei d’espionatge policial anomenat Stasi, que es dedicava bàsicament a investigar als seus propis ciutadans, generant en els seus 39 anys d’existència més de 33 milions de pàgines sobre possibles agents subversius.

Aquest lúgubre ministeri va teixir una descomunal xarxa d’espionatge veïnal  (Inoffizielle Mitarbeiter) , vulgars espietes i bocamolls que es dedicaven a delatar amics, coneguts i saludats, i que va comptar amb 91.000 persones dedicades a temps complert i 180.000 voluntaris, qua van fer de la delació un hobby i de la traïció un passatemps, com molt bé narrava l’excel·lent film “La Vida de los Otros“

Doncs bé, a CIU sembla que aquest repugnant, dantesc i orwelià sistema de dictadura repressiva els hi encanta. Artur Mas s’excita obeint cegament les sàdiques ordres dels mercats neoliberals, la perfecta excusa per dinamitar d’una vegada per totes l’Estat del Benestar i repartir-se les engrunes en les seves empreses privades. L’únic problema son els ciutadans, aquestes molestes criatures parasitàries que tenen la gosadia de demanar hospitals, atur, jubilacions i escoles; així doncs, que millor que instaurar un sistema de terror policial?

Òbviament em refereixo a la Pàgina Web (passo d’enllaçar-la) on Felip Puig ha posat fotografies de presumptes gamberros per tal que la població l’ajudi a detindre’ls. Una nova aberració convergent, pagada amb diners dels nostres impostos, que no ha estat consultada amb la Fiscalia i que inclou imatges de menors, sense el seu consentiment.

Això cal sumar-hi  la detenció de una portaveu del sindicat CGT, a diversos sindicalistes de CCOO-UGT que van fer piquets a la Vaga o la injusta retenció en presó preventiva de Dani i Isma, dos membres del sindicat estudiantil  AEP (afí a ICV-EUiA), que estudiaven Física i Matemàtiques amb mitjana de excel·lent, vaja, el típic perfil d’un terrorista!

Per si fos poc un enduriment de la llei, equipararà resistència pacífica amb violenta i farà que els sindicats i partits paguin pels desperfectes que succeeixin en els manifestacions que ells convoquin. Resulta evident que CIU i el PP pretenen acabar definitivament amb tota mostra d’oposició, criminalitzar qualsevol manifestació i terroritzar  a la població, mentre ells aniquilen tranquil·lament  tot rastre de benestar i drets dels treballadors.

PD: M’informen que un grup de hackers ja han accedit a les dades dels delators de la web de Puig. Oh, quina pena!!

#29M: Així vaig viure jo la Triomfal Vaga General per la Dignitat

Ahir va ser un dia històric de lluita que, de nou tornarà a canviar la història, on els treballadors hem començat a recuperar la dignitat furtada, de forma massiva i unitària als carrers de pobles i viles arreu.

Ha estat la Vaga del 99%, on els sindicats, les assemblees populars i els partits d’esquerres (sobretot ICV-EUiA, que ha estat el partit de la Vaga) han aconseguit aturar el país completament, tot i la estratègia goebeliana de CIU-PP, els tentacles dels mercats, per rebentar aquest èxit amb 4 infiltrats policials i convergents  violents a sou d’Interior, que avui acaparen les portades de la premsa d’ultradreta, com La Vanguardia.

Així ho vaig viure jo!

04:00h- Concentració al metro de Feixa Llarga (Bellvitge) per tal d’impedir que cap treballador del metro entrés ni un minut abans dels serveis mínims i que tan sols ho fessin els que figuraven a la llista pactada amb els sindicats. Som unes 150 persones, majoritàriament de CCOO, menys d’UGT, amb un gran desplegament de les bases locals d’ICV-EUiA, també alguns membres del 15M que marxen a a reforçar el piquet de TMB.

05:45h- Un cop entren els serveis mínims de metro anem a ajuntar-nos amb el piquet de TMB per tal d’endarrerir la sortida dels primers busos del matí, evitant que cap conductor sortís abans de la entrada dels serveis mínims

06:15h- Tallem la Gran Via en els dos sentits de la marxa, mentre simultàniament un altre grup aprofita per posar pneumàtics encesos en diferents punts de la via. Un taxi quasi prova d’atropellar-nos, mentre que els mossos ens fan fora en poca estona, però de forma molt tranquil·la.

08:00h- Després de fer piquets molt tranquils per la zona industrial, on estava absolutament tot tancat, arribem a la Plaça Ajuntament on l’aturada del comerç és total. Em sento molt orgullós de la campanya prèvia de difusió per les botigues del barri en ela que vaig participar molt activament. Els únics que treballaven eren aquests…

11:00h- El piquet principal de la ciutat, dona la volta per Can Serra, Florida, Torrassa i Sant Josep. Avancem molt ràpidament ja que ho trobem pràcticament tot tancat, tan sols ens cal actuar en algun bar o supermercat. Es respira una calma total, com d’un diumenge. El millor moment va ser quan vam arribar a la Farga i van tancar les portes deixant a tots els clients tancats a dins durant mitja hora!

12:00h- Arribem al final del recorregut una hora abans del previst! Hem trobat una ciutat tan aturada, que tot ha anat sobre rodes. A la Plaça Ajuntament els portaveus locals de CCOO i UGT parlen des d’un cotxe megàfon, valorant l’èxit absolut de la jornada triomfal, on el consum elèctric ha estat molt menor que les dues vagues generals i la ciutat s’ha involucrat totalment en la lluita.

15:00h- Em venen a buscar en cotxe i un grup de Joves d’Esquerra Verda, amb la diputada al Congrés Laia Ortiz, aprofitem per dinar a la seu de Barcelona on  preparem aquesta genial marioneta de Mariano Rajoy que balla al só dels Mercats

19:00h- La manifestació resulta un èxit absolut de participació i diversitat, pacífica i unitària. La performance mòbil del Mariano resulta un èxit total i el bloc d’ICV-EUiA és el més nombrós i animat amb diferència. Fins i tot Joan Herrera s’arrenca a ballar ska o a llençar consignes i crits des del camió que duia l’equip de só. Veiem al fons una estranya columna de fum negre, però no li donem importància.

21:00h– De tornada a casa contemplo horroritzat les escenes de violència provocada per 4 zumbers i instigada pels mossos de paisà per tal que la Vanguardia i pugui amagar l’èxit de la jornada de lluita. Una tàctica 100% Puig  1) Ui venen uns radicals 2) 20 infiltrats policials els animen a esclatar la violència 3) Els mossos els deixen incendiar fins que La Vanguardia ja té la imatge de portada 4) Fan detencions indiscriminades als passerells q passaven per allà. Els brètols s’haurien d’adonar que li estan fent el joc a CIU  i que no son més que marionetes del Grup Godó. Llàstima que s’hagin deixat les neurones fa 4000 porros. Aquí la prova de que tot ha estat un muntatge de CIU:

1- Un mosso de paisà, infiltrat entre els violents i instigant als brètols. 2- El grup violent  bolca els tres contenidors i li peguen foc a un. 3- El mosso es retira, mentre el grup crema. 4- El mosso s’ho mira deixant que la violència avanci .

Doncs res! La lluita continua als carrers, a les institucions i a les assemblees!

Carta a un Esquirol

Portada de La Vanguardia 15/12/1988

Estimat o estimada amic/a que el proper dia 29 de Març pretens anar treballar:

En primer lloc, vull pensar que tu no ets una criatura malvada, que no ets un esser malèfic que gaudeixes de la traïció als teus companys, que t’excita delatar, com un vulgar espieta, al company que arriba 10 minuts tard, esperant que algun dia el teu amo premii amb un augment de sou aquesta mesquina falta de solidaritat. No, tu no ets així.

Tampoc vull creure que ets un avar cobdiciós, una rata mesquina que prefereix replegar els quatre centimets que cobrarà aquell dia, acceptant de bon grat que al matí següent et puguin acomiadar sense motiu aparent ni compensació econòmica.No tu no faries res semblant.

Imagino, doncs, que et mou la covardia, la por a enfrontar-te al teu cap i ser el següent que passarà a engruixir la llista de l’atur. Si tu ets l’únic que pensa així a la teva empresa es normal, ara bé, t’asseguro que si tota la plantilla decideix secundar la convocatòria, l’empresari no tancarà la paradeta només per fotre. En tot cas, tranquil, per això estem els piquets “informatius”: per impedir que puguis arribar al teu lloc de treball  en cap mena de transport públic ni per carretera i, que si la teva empresa finalment aixeca la persiana, no sigui per gaire estona. Som la teva coartada. I t’asseguro que aquest cop no tindrem complexos a l’actuar.

O, potser, es la teva desinformació, ignorància i desconeixement el que t’ha dut a l’error de pensar que les vagues no serveixen per res. Òbviament tu no has llegit el meu celebèrrim article “Vagues que han canviat la Història” (que fins i tot una revista troskista m’ha plagiat by the face) on s’explica com, gràcies a Vagues generals es va aconseguir la jornada de 40h, la legalització dels sindicats, la dimissió de Governs sencers, els convenis col·lectius o aturar tota mena de lleis regressives. Una Vaga General és la màxima expressió de la lluita de classes, aquell dia es poden perdre milers de milions i aixo és l’únic que té repercussió a la butxaca del capital.

També podria ser que el teu nihilisme catastròfic t‘impulsi a pensar que res pot canviar o que en un sobtat atac de neoliberalisme, puguis pensar que estem condemnats a treballar 60h per 100e/mes per tal de ser competitius i poder produir més barat que la Xina. Segurament no saps que a Islàndia, Finlàndia o EUA estan fent reformes per apujar sou als treballadors i augmentar així la capacitat adquisitiva i el consum.

I finalment, en el cas que visquis a Mart i no t’hagis assabentat correctament del que representa la Reforma Laboral, aquí t’ho explica un vídeo d’Acció Jove-CCOO, que ha fet un amic meu:

#29M: Cap a una Vaga unitària i massiva!

M’agrada molt veure com les diferents sinergies que han anat sorgint per tots els racons des de fa un any, en contra del tsunami neoliberal i populista que arrasa el nostre benestar, poc apoc van confluint en alguns espais comuns.

L’altre dia vaig participar en una Assemblea Oberta de cara a la propera Vaga General, absolutament horitzontal, on varen participar membres de CCOO i UGT, així com de les diverses Associacions de Veïns de l’Hospitalet, moltíssims militants d‘ICV-EUiA, alguns socialistes desubicats acabats d’arribar a l’oposició, un representant solitari d’ERC, així com molta gent del 15M. Tal com va dir una portaveu d’UGT, tots hem entès, des de la més diversa pluralitat ideològica, que l’enemic no està entre nosaltres i que cal plantar-li cara units o ens esclafaran.

Ràpidament ens vam posar mans a la obra distribuint-nos barris per fer difusió, establint un calendari de reunions o objectius estratègics pels piquets. Mans a la obra i a treballar que aquí no s’hi val a badar davant la ferotge ofensiva del capital, amb la sempre servil ajuda dels esquirols, aquests zombies miserables i covards, capaços de trair a la seva mare per por a perdre el sou d’un dia o quedar malament davant el seu amo.

Aprofitant l’experiència dels que porten lluitant dels del 36, combinada amb l’empenta dels que agafem el relleu, podem ser imparables!

Suposo que aquest espai de trobada tan plural serà difícil de reproduir allí on les centrals sindicals vulguin mantenir una obsoleta jerarquia vertical, o les assemblees del 15M estiguin segrestades per zumbers populistes que es creuen en possessió de la veritat absoluta i que l’esquerra va néixer fa un any. Afortunadament no és el cas d’Hospitalet, on l’auge del neo-feixisme ha creat molts ponts i cruïlles conjuntes entre els resistents.

Ja podeu veure que xulos han quedat els cartells pels comerços!

Jo dono suport als Sindicats. STOP demagògia neoliberal

 La dreta omnipresent a totes les institucions i mitjans de comunicació ha llençat una pèrfida estratagema per acabar de destruir definitivament el menor rastre de dret laboral. Es tracta d’una una repugnant campanya barroera i populista de criminalització envers els representants democràticament escollits  pels treballadors a les empreses: que si porten rellotges cars, que si de tant en tant es reuneixen en horari laboral, que si reben  subvencions… qualsevol pírrica anècdota és motiu suficient per llençar a les masses enfurismades amb torxes i forques envers el pobre delegat sindical.

Els voltors neoliberals, amb barretina o peineta, tant és, creuen que sortirem d’aquesta crisi competint amb Somàlia i Burkina Faso en costos laborals i, per tant, cal que el mercat laboral tingui unes condicions objectives similars als països subsaharians. Amb uns socialistes i republicans mesells i domesticats i  una esquerra ecosocialista que encara no té prou força per fer el “sorpasso”, el darrer obstacle per la voladura incontrolada del nostre marc de relacions laborals son, exclusivament, els sindicalistes.

La demagògia anti-obrera es basa en presentar els drets àrduament conquerits per la classe treballadora (temps fer fer reunions o sous dignes) com uns pornogràfics privilegis nobiliaris, llençant així una enverinada poma de la discòrdia per tal que les classes populars ens barallem entre nosaltres, mentre ells converteixen el mercat laboral en una subhasta d’esclaus.

Per que fa a les subvencions públiques: Els sindicats estan reconeguts per la Constitució Espanyola com una institució bàsica, a qui encomana la negociació dels convenis col·lectius (CCOO en va signar 4.000 l’any passat, que afecten a 11.000.000 de treballadors). A continuació podeu veure uns gràfics en el quals es comparen les subvencions que reben el total de sindicats amb la resta de institucions públiques i altres pràctiques tan ètiques com la tortura de braus (cliqueu a sobre per més detall).

Igual hi ha alguna subvenció un xic més prescindible i escandalosa, no? Clar que l’església, la tauromàquia o la casa reial no representen cap amenaça a la nostre competitivitat productiva! A més resulta que aquestes subvencions es troben destinades totes elles a fins molt concrets, bàsicament a la realització de cursos de formació continua per treballadors o de reciclatge per aturats. Subvencions que, per altre banda amb prou feines representen un 9% de totes les finances de les organitzacions obreres. Analitzem, per exemple com es va finançar durant l’any 2010 el sindicat Comissions Obreres (CCOO):

Per altre banda hi ha qui tira en cara als sindicats majoritaris la seva passivitat davant els governs i enyora pretèrites èpoques de barricades, pistolerisme i romàntiques col·lectivitzacions, desconeixent totalment les circumstàncies materials de la nostre societat i economia actual i que les aspiracions de la immensa majoria de treballadors no passen (encara) cremar contenidors, sinó la d’arribar a final de més, comprar un televisor nou, canviar-se el cotxe o pagar la hipoteca del pis. Ja vam veure a la passada Vaga General, aquells que vàrem estar fent de piquets, com la passivitat i l’individualisme generalitzat redueixen  considerablement la capacitat d’acció sindical, tot i l’esforç i la lluita d’aquests, dins dels seus reduïts marges d’acció.

Menys criticar als sindicats i més treballar per aturar aquesta Reforma!

Vagues que han canviat la Història

“La Història és nostre i la fan els pobles“

Salvador Allende

Un dels arguments amb que la patronal i la dreta, a través dels seus portaveus esquirols, ens han bombardejat es darrers dies es que les vagues no serveixen per res, que la lluita obrera col·lectiva no ha existit  mai i que no hi han alternatives a la submissió de la democràcia al capitalisme salvatge. Doncs bé, aquesta vomitiva insídia es una mentida històrica del mateix calibre que la negació de l’Holocaust o el creacionisme bíblic, com a continuació veurem.

Marx ja va demostrar científicament com el conflicte de classes és el motor de la història , així com que les causes econòmiques o de repartició del treball es troben darrere de tots i cada un dels fets que han transformat la existència de la societat des de la Revolució Neolítica fins avui dia. I, estimats lectors, la vaga és l’instrument més efectiu per aprofundir en la contradicció treball-capital, aconseguint així modificar l’explotació econòmica de la classe treballadora.

Anem a repassar breument la Història de les Vagues al nostre estat:

–Vaga General del 2 de Juliol de 1855: La 1a de la nostre història, convocada després de la repressió militar realitzada pel general Juan Zapatero, que havia prohibit les Societats Obreres i els convenis col·lectius. La revolta culmina amb l’assassinat de l’industrial Josep Sal i Paradís. El Govern es veu obligat a legalitzar els sindicats i reduir les jornades laborals a infants i adolescents.

-Setmana Tràgica, 26 de Juliol de 1909: Vaga General convocada per Solidaritat Obrera contra l’enviament de tres lleves militars a les aventures imperialistes del Nord d’Àfrica. La vaga es descontrola en atacs a propietats religioses i a Sabadell es proclama la república. La repressió militar culmina amb 5 penes de mort, entre les quals la del pedagog anarquista Ferrer i Guàrdia, així com la clausura de les escoles laiques.

–Vaga General Tèxtil de 1912: Vaga exclusivament femenina i convocada pel sindicat anarquista “La Constància“, aconsegueix que la legislació proteccionista dels treballadors  aprovada el 1900 es faci efectiva.

–Vaga General del 19 de Juliol de 1917: convocada per UGT i CNT per tal de provocar un canvi de règim polític, culmina amb una duríssima repressió militar de 37 morts i 64 ferits. Els republicans Lerroux i Macià han de marxar a l’exili. Cau el govern conservador de Dato i el succeeix un executiu de coalició amb membres de la Lliga Regionalista.

–Vaga del sector elèctric de 1919: Realitzada per la CNT, els sindicalistes s’apoderen de la fàbrica elèctrica “La Canadenca”. El govern acaba cedint i aprovant la jornada laboral de 8h. Salvador Segui, alies “el noi del sucre”, exigeix la llibertat immediata de tots els presos o amenaça amb convocar una Vaga general. No ho aconsegueix i es expulsat del país.Dimiteix el Govern Romanones i es substituït per Maura.

–Vaga General Revolucionària d’Astúries, Octubre de 1934: Revolta obrera armada convocada per CNT, PCE i UGT-PSOE, en contra de l’entrada de la ultradreta de la CEDA al govern republicà de Lerroux. Els enfrontaments violents duren 15 dies on es proclama la fí del capitalisme i la República Socialista d’Astúries. La repressió, comandada pel General Franco, acaba amb 2.000 morts.

-Vaga General contra l’Alzameinto Nacional del 18-23 de Juliol de 1936: Convocada per UGT i CNT en contra del cop d’estat militar feixista per destruir la República Espanyola. La victòria sindical a les principals ciutats espanyoles aconsegueix parar el feixisme i origina la Guerra Civil Espanyola.

–Vaga General de 1951: convocada després d’un boicot massiu al tramvia, per la pujada abusiva del preu del bitllet, es declaren 3 dies de vaga general en la que participen 250.000 treballadors. Es va convocar de forma espontània i pacífica, tot i ser durament reprimida.

– Vagues de 1956 al tèxtil i el metall: s’aconsegueix que el franquisme aprovi la Llei dels Convenis Col·lectius, permetent la negociació directa de les condicions salarials entre patrons i delegats sindicals.

–Vagues sectorials i locals al tardo-franquisme: Entre 1969 i 1975 es convoquen una mitjana de 400 petites vagues cada any. Finalment els empresaris acaben negociant directament amb el nou sindicat CC.OO., ometent l’obsolet sindicalisme vertical oficial.

–Vaga General al País Basc del 3 de Març de 1976 (coneguda com els “Successos de Vitoria”): Convocada per demanar millores laborals, un grup de treballadors es trobava reunit a l’Església de San Francisco de Vitoria per fer una assemblea laboral quan les tropes feixistes, per ordre de Manuel Fraga, entren a matar dins l’edifici causant sis morts per bala i centenars de ferits greus. Es considera el conflicte més greu i violent de tota la Transició espanyola.

–Vaga General del 14 de Desembre de 1988: Sense cap lloc a dubte la Vaga amb més èxit de tota l’historia d’Espanya, convocada en contra de la Reforma Laboral de Felipe Gonzalez, basada en l’abaratiment de l’acomiadament i els contractes temporals juvenils.   L’inesperada tallada d’emissions de TVE (la única emissora del moment)  origina una reacció en cadena, provocant un seguiment massiu i una parada total. Gonzalez rectifica i comença una política d’ampliació de les inversions públiques. Contra Felipe Gonzalez també es es vàren celebrar exitoses aturades generals el 1985, el 1992 i el 1994.

-Vaga General del 20 de Juny de 2002: Convocada en contra del decret laboral de José Maria Aznar, que pretenia retallar drets als treballadors. Tot i els intents de TVE de minimitzar la protesta, acaba dimitint el Ministre de Treball Juan Carlos Aparicio i es retiren 10 dels 12 punts del decret.

Com seria avui la nostre realitat social i laboral si els treballadors del passat s’haguessin rendit al capital? Que hauria passat si els sindicats no haguessin liderat la lluita obrera pels nostres drets? Si no ho voleu saber, aquest dimecres teniu una nova oportunitat per ser protagonistes de la Història! NO PASSARAN!

Sindicalisme, vagues i conciència de classe avui

Arran de la convocatòria d’una Vaga General el proper Dimecres 29 de Setembre els mitjans de comunicació de la dreta, sicaris del capital com sempre  i mesells  palanganers de la patronal com mai, han iniciat una brutal campanya de demonització del nostre precari i dèbil moviment sindical, en el seu enèsim intent de dinamitar el que queda de l’Estat del Benestar, instaurant en el seu lloc un sistema d’esclavisme neoliberal.

Des de les diferents cavernes mediàtiques s’ha acusat a CCOO i UGT de “pallassos”, “agents burocràtics”, ” reaccionaris”, “paràsits subvencionats”, “anomalies” o “vils canalles esperpèntics”, entre altres vomitius improperis. I com no el PP s’ha apuntat ben ràpid a la crema de bruixes: Esperanza Aguirre ha anunciat que es pensa carregar a 2.000 sindicalistes de l’Administració de la Comunitat de Madrid, mitjançant un suposat pla d’austeritat i, per si fos poc Cristobal Montoro (PP) ha afirmat que les vagues son decimonòniques i que s’haurien d’eradicar, acabant així amb el Dret a Vaga, reconegut a l’Article nº28 de la Constitució Espanyola, així com a la Carta Comunitària dels Drets Socials Fonamentals dels Treballadors. Sort que l’aturada és contra un Govern socialista!!

La dreta es podria estalviar tot el seu odi anti-proletari. Poden estar ben tranquils que el sindicalisme del segle XXI és una ombra del que havia estat durant el segle XX. La consciència de classe s’ha anat minvant gràcies a la deslocalització del sector industrial al Tercer Món, la fi del model “fordià” de producció en cadena,  la protecció social pública i, sobretot, l’augment de poder adquisitiu i de nivell de vida dels treballadors, desenvolupant així una societat postmoderna formada  per “consumidors” individuals i aïllats, que no es veuen a si mateixos com part del sistema productiu.

A més d’això, segons va el prestigiós historiador marxista Eric Hobsbawm, la classe obrera del segle XXI es diferència de la del segle XX en que han aparegut diversos factors negatius que debiliten la seva capacitat d’organització política i sindical:

– La xenofòbia, o “socialisme dels ximples“: la protecció del treball d’un mateix davant possibles competidors estrangers., en comptes de fer-ho contra la patronal Com més dèbil és el moviment obrer, més fort resulta el racisme.

–La temporalitat del treball: moltes feines es fan tan sols en una època de l’any (hostaleria, verema…) la qual cosa impossibilita una organització estable.

–La meritocràcia educativa: avui dia per accedir a un bon lloc de treball resulta imprescindible un bon títol, pel qual el sistema administratiu ens ensenya a competir contra els nostres iguals des de ben petits a l’escola, creant així individualisme i enveja, en comptes de cooperació. A més, la classe intel·lectual és vista per les persones amb menys recursos com membres de la èl·lit, aniquilant la unió de treballadors i pensadors que havia caracteritzat el socialisme del segle XX.

Jo segueixo creient que el sindicalisme, la negociació col·lectiva i la vaga son els únics instruments eficaços i vàlids amb que comptem els treballadors davant el capital. Així m’ho ha demostrat la meva experiència laboral: quan vaig començar a treballar d’arqueòleg cobrava 711 euros (estant llicenciat!!) i fins que no vam aprovar el conveni col·lectiu, gràcies a CCOO, la meva nòmina no va poder esdevenir mileurista.

Desgraciadament aquesta visió es absolutament minoritària i la immensa majoria de proletaris intentaran acudir als seus llocs de treball el proper dia 29 de Setembre que, en un paradoxal acte de supina estupidesa, per por de no cobrar un dia de sou seran capaços de sacrificar la seva jubilació, acomiadament just, nòmina i conveni.

Però com no podem deixar que la massa d’esquirols aborregats decideixin portar-nos de cap a l’abisme, demano a totes les organitzacions obreres que queden que no reparin en mitjans, ni en cap mena de perjudici ètic, per tal d’impedir físicament  l’assistència laboral a aquells quintacolumnistes col·laboracionistes que, amb el seu covard egoisme, encara estaríem treballant 65h setmanals des dels vuit anys fins als 80. La finalitat està plenament justificada: en el boicot total als mitjans de transport públics i principals carreteres estarà l’èxit de la nostre lluita.

Franco i la dreta espanyola, avui

Algú s’imagina a la Presidenta d’Alemanya, la conservadora Àngela Merkel, reivindicant la figura política d‘Adolf Hitler, culpant als jueus de provocar l’Holocaust nazi, o instant a la justícia germana a no investigar als culpables del extermini nacionalsocialista, deixant els milions de cadàvers soterrats i amagats a la llum de la Història? O al Partit Nazi portant als tribunals a un jutge alemany que investigués Austwitch?

Doncs bé, al nostre país això succeeix! Quan, per fi, tenim un govern socialista que fa una Llei per a la recuperació de la Memòria Històrica i un brillant jutge, en coherència amb aquest marc legal, posa en marxa les mesures pertinents per executar aquesta norma, resulta que els mateixos feixistes tan rampants, Falange Española i el seu pseudosindicat afí “Manos Limpias”, aconsegueixen que el Tribunal Suprem inhabiliti al jutge, en comptes d’il·legalitzar als falangistes.

La dreta espanyola majoritària ha perdut tot complexe a l’hora de parlar del passat recent i de reivindicar la dictadura franquista: gràcies al revisionisme històric perpetrat per un assassí confés i exterrorista, el farsant Pio Moa, han reinventat i autojustificat la dictadura descarregant tota el seu complexe de culpa en les seves víctimes. Aquestes son les seves mentides:

-La guerra civil va començar el 1934 amb la vaga general a Astúries.
Clar, ara resulta que durant dos anys hi va haver un conflicte bèl·lic i ningú se’n va adonar!!Si que eren despistats els nostres avis!

–L’alçament militar va ser culpa del clima de crispació provocat pel Front Popular.
Mira que guanyar unes eleccions democràtiques, quines coses de fer aquests progres! En comptes d’estar tot el dia demanat per radio la mort de tot militant d’esquerres, com feia Queipo de Llano!

–La sanguinària  i brutal repressió franquista estava justificada, ja que al bàndol republicà també van matar gent.
Amb dues petites diferències: 1)els nacionals van tenir 40 anys per venjar-se, excavar les seves foses i enterrar als seus morts 2) la violència a la rereguarda republicana estava impulsada per grupuscles ultres, no organitzada amb detall i alevosia pel govern legal de la República.

I en un país on tenim una esquerra d’orxata a les venes, atemorida i acomplexada davant la desmelenada caverna mediàtica, quan per fi es fa un acte antifeixista de veritat, com el que ahir van convocar en suport a Garzón UGT, CCOO i les Mares de la Plaza de Mayo, entre altres, a la Universitat Complutense, el putrefacte Tribunal Suprem, segrestat ideològicament pels mateixos que van assassinar a Lorca, posa el crit al cel i, com no, tots els mitjans de comunicació afins al PP, en comptes de demanar perdó a la humanitat per ser hereus ideològics de la dictadura, vomiten el seu odi contra la democràcia.

Aquí un breu popurri d’epítets qualificatius amb que els principals mitjans de la dreta espanyola (Razon, ABC,COPE, El Mundo i Libertad Digital) es refereixen al acte en solidaritat al Jutge Garzón d’ahir:

“aquelarre republicano-comunista, totalitario, fanático, antidemocrático, guerracivilista, despreciable, estofado indigesto propio de otros tiempos, caïnita, horda de memoriantes garzonitas, uno de los episodios más bochornosos de la história de España, un proceso de aniquilación de la legalidad, esbirros bien pagados haciendole el trabajo súcio a zETAp, guateque transnochado asqueroso, revanchismo de la caterva sociata, ladrido de los perros perdedores de una guerra justa y cómplices del 11M, degenerados marxistas amigos de Stalin, una demostración de la porqueria que impregna nuestra nación, meros voceros al servicio del Gamberro de la Moncloa, sinvergüenzas vividores a cuenta del estado y los trabajadores, asoman las fauces de la izquierda asquerosa, los mismos que perpetraron un genocidio contra católicos decentes, liberticidas apologetas del terrorismo, la misma chusma sindical de siempre…”

En fi! Us deixo amb l’excel·lent discurs del flamant ex-Fiscal General Anticorrupció Carlos Jimenez Villarejo! Tan de bo l’esquerra espanyola tingués polítics amb un discurs tan valent i coherent com el seu!