Adeu Josep Ramoneda

Que la dreta convergent odia la intel·lectualitat i la modernitat no ens ve de nou. La seva obsoleta visió de la cultura casposa, carrinclona i trabucaire els fa desconfiar de totes les novetats artístiques i estètiques que no duen una barretina i un sarró a sobre. Els seus perjudicis obscurantistes, lligats a les tenebres medievals i a les supersticions cristianes els han dut a veure qualsevol mostra de pensament revolucionari i trencador com un acte de bruixeria.

Per tant era del tot previsible que el govern municipal d’aquest entranyable iaio, anomenat Xavier Trias, que compta amb el suport mesell i servil tan del PP com de la ERC del mafiós Laporta, acabaria amb qualsevol mostra d’avantguardisme o discurs crític i d’això el millor exponent era Josep Ramoneda, director del CCCB, periodista a El País i la SER i un dels grans pensadors que té avui dia Catalunya, a qui finalment han fet fora. Encara com ha durat tant!

Per sempre recordaré a Ramoneda presentant els genials cicles de conferències de professors universitaris vinguts d’arreu del planeta, per parlar sobre la dona a Iran, el relativisme cultural, el postmodernisme queer, l’avenç de islamofòbia, les mentides a la demografia o el feminisme hindú, entre molts altres.

El seu substitut és un mediocre i pusil·lànime periodista de La Vanguardia, El Mundo, l’Avui i RAC1, anomenat Francesc Marc-Àlvaro, la obra literària més important del qual du per títol “Ara sí que toca! Jordi Pujol, el pujolisme i els successors“ (2003); amb prou feines el deuen conèixer a casa seva a l’hora de sopar. Encara hem de donar gràcies que no ens hagin col·locat a la Rahola o el Cuní.

A que és dedicarà ara el CCCB? De ben segur esdevindrà una barraqueta de festa major on faran fòrums sionistes, exposicions de puntes de coixí, concursos de menjar calçots o eleccions de pubilles, per poc més dona la visió cultural de CIU. I no tinc cap mena de dubte que el BAM o el Sónar van de camí a esdevindre una cantada de caramelles, sinó al temps!

La bombolla especulativa a l’Art Contemporani

Aquest quadre que veieu, “Desnudo, hojas verdes y busto”, de Pablo Picasso s’ha venut avui ala casa de subhastes de Christie’s a Nova York, pel mòdic preu de 104 milions d’euros, quina ganga, oi? Doncs no és, ni de bon tros, la transacció pictòrica més elevada de la història, rècord que ostenta el quadre “Number 5” de Jackson Pollock que va ser adquirit pel directiu d’una discogràfica, David Geffen, per 140 milions d’euros l’any 2006; l’equivalent al volum total d’exportacions de Somalia, l’any passat.

Abans de res he d’aclarir que adoro l’art contemporani, soc un addicte al MACBA, al CCCB i celebro a cada instant que la fotografia alliberés a la resta de les belles arts de la feixuga i soporífera tasca de representar la realitat tal com és, obrint així un nou univers a la creativitat, reptant a la intel·ligència humana amb infinites possibilitats i combinacions: la plasmació gràfica dels somnis, l’abstracció de les formes, la descontextualització del objecte o la destrucció de tot límit imposat per la història al concepte de bellesa.

M’horroritzo cada cop que algun apologeta de la vulgaritat, fent gala de la seva patètica incultura borderline, deprecia una obra no figurativa pretenent insultar el talent de l’artista al no seguir les regles del classicisme realista més ortodox. Clar, resulta molt més senzill per un espectador, amb un coeficient intel·lectual proper al d’una sabatilla, observar un retrat del Cèsar que no trencar-se el cap davant una paranoia onírica de Dalí o la deconstrucció abstracte de Miró, sense desmerèixer a tot l’art antic, modern i medieval, que també m’encanta, tot i ser més accessible i menys fascinant, pel meu gust.

Peró aquí no estem parlant d’art, ens trobem davant una nova bombolla especulativa de manual: una mercaderia amb una impossible taxació objectiva del seu preu de mercat, que gràcies a una demanda constant ha esdevingut en un refugi segur de capitals, amb la creença metafísica de que el seu valor tendirà sempre a l’alça. Si? Segur?

I qui decideix quin artista està condemnat a l’ostracisme i quin mereix una pluja de milions? Els professors d’art? Els crítics? El públic? O la ma invisible d’Adam Smith que mou els inescrutables designis del mercat lliure?

Això em recorda a un altre episodi curiós de la història: als Països Baixos al segle XVII van descobrir el gust per les flors, especialment pels tulipans, començant una veritable cursa especulativa per intentar apoderar-se dels bulbs amb els colors més originals. Durant la dècada del 1630 el seu preu va augmentar un 500% generant alts beneficis a la jardineria local, arribant a l’extrem de pagar, per 40 flors, l’equivalent al preu de 100 tones de mantega!!!. Els compradors s’endeutaven fins a límits insospitats per comprar floretes!

Fins que un bon dia, el 6 de febrer de 1637 simplement es va posar a la venta un lot de tulipes que no va trobar comprador i tothom es va posar a vendre com boig,, provocant un enfonsament total dels preus i la bancarrota de la economia holandesa. Us sona la música a l cas de l’habitatge al nostre estat, per un casual?

Es evident que mentre el mercat segueixi pres d’aquesta irracionalitat incontrolada, sense cap mena de norma que freni aquests impulsos irreflexius dels amos del capital, seguirem condemnats a repetir eternament aquesta mateixa cançoneta, peró cada cop amb una lletra un xic canviada: ara tulipes, ara cases, ara quadres…

En fi! Sort que tenim els museus públics, refugis d’aquesta embogida orgia d’egoisme, on l’art és socialitzat per estar a l’abast de tota la població, i no en mans dels mateixos poderosos que atresoren obres que possiblement ni entenen, com a mer acte d’inversió financera i al mateix temps com un be de prestigi per tal de demostrar el seu poder mitjançant una obra que enlluernarà als seus convidats particulars.

I no, això no és mecenatge, doncs l’autor ni tan sols està viu! Aquestes operacions no afavoreixen la creativitat, sinó la rapinya! És evident que l’estat no pot adquirir tot allò que els autors generen, peró tot té un límit i aquest es va sobrepassar fa uns quants dígits! Quants hospitals i escoles es podrien crear al tercer món amb la quantitat que s’ha pagat per que un senyoret es pugui masturbar a diari contemplant ell solet un quadre que va pintar un comunista fa dècades, amb una finalitat que, de ben segur, res tenia a veure amb els engranatges bursàtils?

Demografia: mentides i futurisme.

Quan fa uns dies el Govern central va llençar la seva esperpèntica ocurrència de postergar la jubilació als 67 anys, ho van justificar amb una suposada piràmide demogràfica de la societat espanyola de l’any 2050, segons la qual Espanya avança inexorablement cap al Apocalipsi de l’envelliment total de la societat.

I clar jo, que soc un professional llicenciat en Ciències Socials vaig al·lucinar! Com redimonis era possible establir prediccions tan acurades a 40 anys vista, si cap economista es capaç d’establir amb certesa l’evolució els índex macroeconòmics el trimestre vinent, cap metge pot preveure amb exactitud les pandèmies futures i cap antropòleg s’aventura a fer un avanç de les corrents migratòries de l’any proper?

Es evident que aquí hi havia d’haver gat amagat per algun lloc, així doncs vaig agafar una llibreta i un llapis i vaig sortir ràpidament en busca de la veritat per tal de compartir-la amb vosaltres. I que millor que acudir a la conferència que la catedràtica en geografia humana de la UAB i directora del Centre d’Estudis Demogràfics, Anna Cabré, va realitzar al CCCB sota el títol “El futur de la família”?

Segons Cabré totes les prediccions que s’havien realitzat als anys 90’s sobre la població espanyola han resultat completament errònies de dalt a baix:

• S’esperava una mitjana d’immigració de 30,000 persones/ any i ha estat superior al milió, la taxa més elevada des dels anys 60’s. Això ha estat producte del creixement econòmic desigual al planeta i a la segmentació del mercat laboral (hi han feines que només fan els immigrants).           
• S’ha trencat la equació segons la qual a major riquesa menys fecunditat: l’índex de naixements/dona ha passat  del 1,1 al 1,6% en pocs anys. Tot i que hi ha un alt percentatge de dones que no tenen fills, les que pareixen en tenen més.

Cabré va desmuntar de dalt a baix la piràmide demogràfica apocalíptica del Govern, afirmant que els gràfics amb una base piramidal estreta son positius ja que tan sols indiquen una baixa mortalitat infantil. La piràmide demogràfica ideal hauria de tendir a ser el més rectangular possible.

Ella peró, si que es va atrevir a donar algunes pistes per on poden anar els trets de cara als propers anys, tot i que ja va indicar la dificultat d’aventurar dades dins la demografia. Aquí les seves idees:

– La societat espanyola avança cap a el model de família post-patriarcal, amb igualtat home-dona en salari i feina.

-La família del futur tindrà quatre generacions i els nens coneixeran als seus besavis.

-La taxa d’immigrants baixarà, peró es mantindrà elevada, ja que la segmentació laboral seguirà present.

-El mercat laboral tendirà al temps parcial i a l’adaptació als horaris escolars, permetent un augment de la fecunditat. Les dones tornaran a valorar la possibilitat de tenir fills sense que això repercuteixi negativament a la seva carrera professional.

-Al tenir una vida més llarga és normal que l’edat d’emancipació s’endarrereixi, allargant així la joventut, tenint com a límit la fecunditat femenina.

Així doncs, estimats lectors, quan us vinguin a retallar els drets en nom de suposades profecies terrorífiques, sigueu un xic crítics: es possible que les dades amb les que es basin se les hagin tret literalment de la màniga.