Esglesia Catòlica S.A.

Hi ha una empresa que no notarà aquesta crisi, com tampoc va notar les anteriors en els seus 2.000 anys d’existència. Una empresa que té sucursals fins al poble més recòndit de la nostre geografia, que té un logotip cruciforme perfectament reconegut arreu del planeta, que gaudeix d’estat propi i que, per tant, és la única societat capitalista del món amb representació directa a la ONU; una empresa que rep diners directament de la declaració del IRPF i ven un producte (la salvació eterna) amb cost de producció zero i un interès social elevadíssim entre els seus mil milions de clients registrats. El seu nom és, òbviament, Església Catòlica.

Durant la dictadura feixista el catolicisme es va convertir en la multinacional amb un monopoli total del mercat i, gràcies al seu sector més ultra (Opus Dei), va entrar directament a seure al Consell de Ministres on, segons el mateix Carrero Blanco, va rebre més de 300.000.000 de pessetes en subvencions públiques.

Ja a la democràcia l’estat ha seguit amamantant el negoci a raó de 141.469.680 euros anuals (any 2005) i hem vist com el poder terrenal del negoci eclesial invertia en societats i fons d’inversió de capital d’alt risc com Gescartera, Vayomer, Umasges o Gran Premiere, a través de les quals compra accions a diverses empreses com BBVA, Repsol YPF, Banco Santander, Endesa, Altadis, Telefónica, Indra o Mapfre. Això per no parlar del seu banc privat (Banco Popular, controlat directament per l’Opus), que és el sisè banc més gran d’Espanya i que l’any passat va obtenir uns beneficis nets de 322,5 milions d’euros, la qual cosa va suposar un augment del 12%, tot i la crisi. A nivell internacional controla accions d’IBM, Disney, General Motors, Control, Durex o Focus-On Line.

I sort que no ens posem a valorar el seu fons artístic o els seus bens immobles! El catolicisme disposa d’uns 100.000 edificis nomes al nostre país, arribant a ocupar el 70% de sòl edificable a ciutats com Toledo o el 33% a Roma.

Mai sabrem tampoc per quan va sortir la brometa de la visita del Papa a València; segons fons independents estaria valorada en uns 30 milions d’euros, sufragats pels pressupostos de la Generalitat Valenciana (PP), tot i que aquesta, en un acte de transparència administrativa, va decidir amagar la xifra als seus propis contribuents.

Per quant la Tercera Desamortització?

“Mireu i guardeu-vos de tota avarícia, perquè la vida del home no consisteix en l’abundància dels bens que posseeix”
Lluc 12:13-15

PD: Molt recomanable el film “Camino” per entendre com funciona la lògica i el raonament dels membres del Opus Dei.

La Sotana Marica (Capítol 1)

Avui inicio un apassionant culebrot que s’allargarà durant els propers posts, on s’explicarà la experiència mes increïble que mai m’ha  succeït dintre del món gai i que, en principi, va finalitzar de forma  extraordianriament sorprenent aquest diumenge. Tot el narrat a continuació es absolutament cert, però esteu en ple dret de no creure res. Avui el primer capítol!

Tot va començar una freda tarda de desembre en la que, desobeint les meves pròpies promeses, em vaig connectar a un xat de contactes gais. Si, ja sé que per aquestes contrades no abunden els Prínceps Blaus, però en aquell moment tan sols necessitava un efímer passatemps per no recordar que l’arqueologia ja no seria més la font del meu benefici material.

Em va cridar l’atenció el seu nick “Cura27”, òbviament no vaig pensar ni per un instant que realment es pogués tractar d’un capellà, així que quan em va mostrar la seva sotana i el seu “alzacuellos” via webcam la meva perplexitat va augmentar exponencialment, al mateix ritme que la excitació del moment. Es obvi que el mite de la poma prohibida encara té el seu públic.

Per casualitats de la vida, aquell dia ell estava passant la tarda a barri del costat d’on jo visc, així que no vaig dubtar un instant en proposar-li immediatament una cita a la porta del centre comercial més famós de la meva ciutat. Deixant la seva indumentària religiosa per una ocasió millor, varem anar a un dels bars més nostrats de la zona on ens creuarem a un grup d’amigues meves del esplai, a les que jo em moria de ganes d’explicar el que estava succeint realment.

Resulta que ell, suposadament, era Prelat del Vaticà, membre numerari del Opus, formava part de la noblesa catalana i els seus incomptables títols, que el feien quatre cops “Grande de Espanya”, li havien permés entrar a la Ordre de la Creu de Malta. La seva feina es basava en moure les accions de l’església, mitjançant fons d’inversió que dissimulessin fets com que Control i Durex son propietat de la Santa Seu. Per si no m’ho creia em va mostrar el passi a Borsa i em fa fer entrega d’una targeta on es detallava la direcció de la seva oficina econòmica a Passeig de Gràcia on apareixia escrit el seu llarg cognom nobiliari.

El que més em va sorprendre, però, van ser les seves detallades històries sobre la hipocresia moral de l’església davant la homosexualitat: segons ell, havia estudiat filosofia en una residència plenament gai del Opus, a Navarra,  li havien proposat fer orgies sadomasoquistes un grup de jesuïtes, havia presentat el seu ex-xicot a arquebisbes amb tot el bon rotllo del món, i qui li havia recomanat entrar al xat, on ens havíem conegut, era el seu superior directe  al Vaticà.

En aquella cita no va passar pràcticament res i en quant ell va anar un moment al lavabo vaig començar a enviar massivament SMS a les meves amistats per fer-les còmplices i partícips d’aquella surrealista experiència.

Estava convençut que tot acabaria en un anècdota absurda i que aquella cita no es repetiria, però… ai las! Allò no havia fet més que començar i el més al•lucinant encara estava per arribar!

(continuarà…)

CAPITOL 2 CLICANT AQUÍ