Ressenya de “Empantanados” de Joan Coscubiela

Quan fa un més vaig coincidir amb Joan Coscubiela en una xerrada de Radio Rebelde Republicana i em va deixar fullejar l’esborrany del seu llibre “Empantanados: una alternativa federal al soviet carlista” amb un cop d’ull al índex ja em vaig adonar que estava davant d’una bomba que aixecaria molta polseguera. I, com una cheer leader adolescent qualsevol, vaig còrrer a les llibreries el primer dia que estava a la venta.

En primer lloc us adverteixo que ens trobem davant una “rara avis“, una obra que sembla una  marcianada vinguda d’un altre dimensió. En el pròleg Coscubiela ja ens avisa que aquest llibre es fill dels seus dubtes i incerteses. Algú confessant que dubta? Quin atreviment! Quina provocació! Resulta xocant i extemporani en aquest temps de fanatismes dogmàtics, principis inqüestionables, seguidisme acrític i blocs irreductibles.

Quelcom que fa mot singular aquesta obra es la seva visceral sinceritat, defugint el “benquedisme” políticament correcte amb que s’expressen molts polítics en actiu, que sovint et diuen una cosa en privat a Wassap i tot seguit publiquen la contraria a Twitter. Aquí hi han retrets i crítiques contundents i no només als adversaris ideològics – això seria massa fàcil- , sinó sobretot i en primer lloc a la direcció dels Comuns. Un “foc amic” ple de crítiques constructives que haurien de ser escoltades amb atenció. Que ningú hi busqui, però, xafarderies ni indiscrecions intranscendents. El text va al gra, no dona puntada sense fil i no hi ha ni un paràgraf de palla.

La primera part del llibre es una acurada i subjectiva revisió al Tsunami de fets polítics que van sacsejar Catalunya entre els mesos de Setembre i Octubre del passat any. Sembla que hagi passat una dècada, però va ser fa tan sols 5 mesos d’aquell deliri col·lectiu, on vam patir una sobredosi tan gran de girs sorprenents de guió en poc temps, que resulten difícils de digerir i, no diguem ja, d’entendre. Una sacsejada emocional on semblava que tot es precipitava cap a l’abisme i on al final, com sempre, pràcticament no va succeir res realment rellevant, fora del relat endogàmic i mediàtic processita.

Aquí Coscubiela ens explica les seves contradiccions, dubtes i assumeix errades, de com va haver de fer uns malabarismes impossibles entre els seus principis ideològics i els equilibris tàctics per tal d’evitar el trencament del grup o per no entrar en un enfrontament obert amb la direcció dels Comuns.

En aquesta part el protagonisme l’assumeix la anomenada “Patrulla Nipona” un escaient sobrenom, referit als diputats d’ICV i independents (Lluís Rabell i Gemma Lienas) dins del grup parlamentari de Catalunya Si Que Es Pot, els quals es van quedar ben sols criticant desacomplexadament tan al Procés com al 155 des d’una preservativa d’esquerres. La metàfora fa referència als soldats japonesos que durant la IIGM van ser enviats a missions suïcides en ignotes illes del Pacífic i que, abandonats per l’exercit imperial, ningú els va comunicar que la guerra havia acabat ni es van molestar en anar-los a rescatar. Doncs aquest grup es va sentir així, en respecte a Ada Colau i la resta de la direcció dels Comuns, que no els reconeixia com a referents (tot i que a la inversa si) i amb els que no hi havia cap coordinació en quant als missatges polítics. Pel que fa a la resta de diputats de CSQP ni tan sols es molesta a esmentar la seva existència. A la presentació del llibre ja va dir que l’únic Dante que li sonava era el de “La Divina Comèdia”.

En la segona part, “Empantanados” aborda quelcom tan metafísic i sentimental com el Procés des d’un punt de vista racional, realista i materialista, combinant el rigor acadèmic amb la ironia mordaç. En cert punt, em recorda a un antropòleg estudiant científicament els rituals i les rares costums d’un poble ignot, amb la divertida coincidència de que aquest poble es el seu i que els rites estudiats semblen escapar a qualsevol lògica empírica. Cites a intel·lectuals marxistes, metàfores històriques i referències bibliogràfiques arreu; una solidesa argumental que sembla impròpia a la post-modernitat estètica que ens rodeja, on tot es postureig superficial sense cap contingut més enllà dels “zascas” a Twitter i les gracietes als memes.

El llibre acaba fent quelcom encara més difícil: una proposta en positiu per sortir de l’empantanament. I aquí es on en Coscu sona encara més marcià. Les seves propostes federalistes no son una solució màgica ni instantània, no té una fórmula adanista on en una data màgica es produirà una ruptura amb tota la realitat coneguda, posant fi a tots els problemes socials i, en un obrir i tancar d’ulls, despertarem en un país de fantasia i mel a les fonts. Al contrari.  El llibre esbossa diferents propostes prou realistes de reforma federal per fer front a una globalització sense normes, tant a nivell espanyol com europeu, sense defugir de les dificultats que comporta dur-les a terme. I es que, com queda prou clar al text, el federalisme pot ser una proposta equidistant, però en cap cas ambigua o indefinida.

En definitiva, “Empantanados” s’ha publicat en un moment ideal per a ser tingut en compte, on les astúcies unilaterals ja no donen per més i el 155 no ha arreglat cap problema de fons. Potser va sent hora de tendir ponts entre els dos blocs i tractar d’apostar per síntesis dialèctiques raonables, realistes i factibles. No sé, dic jo, vaja.

Valoració dramàtica del 27S: Érem un sol poble.

Comparació entre els resultats de L’Hospitalet i Vic

Quan ahir a les 20h es va publicar el sondeig de TV3 jo estava fent el recompte d’una urna a una escola d’un barri obrer de la meva ciutat, L’Hospitalet. El que he veien els meus ulls no quadrava amb el que sortia a la televisió. A la mesa que jo estava escrutant Ciutadans i el PSC arrasaven, Catalunya Si Que Es Pot doblava els resultats d’ICV-EUIA de 2012, el PP resistia, Junts pel Si tenia un resultat mediocre i discretet, mentre que la CUP no passava de l’anècdota irrellevant.

Que estava passant? Doncs que ahir Catalunya es va fracturar definitivament en dues meitats irreconciliables. Una va guanyar en vots i l’altre en escons. I jo em trobava a la capital del NO, d’aquell 53% de població obrera i metropolitana que s’havia llençat en mans de la dreta populista, rància i identitària de Ciutadans, per combatre a l’altre Catalunya, la rural i de classe mitja, liderada per la dreta populista, rància i identitària de Junts X Si. Son com dues meitats simètriques i antitètiques, dues dimensions paral·leles que es veuen reflexades i distorsionades en un mirall . Tinc por que amb el temps acabem amb una situació similar (salvant totes els distàncies) amb Bòsnia, quan la minoria servo-bòsnia va establir el seu propi Parlament, proclamant la independència de la independència, l’anomenada República de Srpska que va acabar en una guerra sanguinària.

L’esquerra? Doncs amb prou feies hem sobreviscut agafats en taulons de naufrag en feus irredempts del proletariat d’extraradi, mentre el Tsunami identitari s’ho enduia tot per davant. Com ja vaig anunciar, el procés es un moviment social reaccionari i contrarrevolucionari ideat per Artur Mas per acabar amb qualsevol alternativa d’esquerres al seu Poder. A ERC l’ha abduïda dissolvent-la en àcid el seu interior, mentre que a PSC i ICV-EUIA ens ha tractat de fer implosionar internament assetjant-nos als mitjans de comunicació i oferint tota mena de càrrecs i prebendes a tots els trànsfugues que s’oferien alegrement a apunyalar al seu partit.

L’única esquerra a la que fins ara ha mimat el Règim Processista, com un rebel però dòcil nebodet, es la CUP de la qual depèn ara la investidura de Mas. Son els cupaires qui han de decidir si estan disposats a suportar la campanya d’assetjament processista o be prefereixen rendir-se com ERC. La meva confiança en ells es zero i estic convençut que cediran i m’encarregaré de pressionar-los per tal que resisteixin i no ho facin. Si finalment aconsegueixen avortar el Procés els aplaudiré i tindran el meu reconeixement. Veurem

Aviso! Tampoc em val un Govern amb Lluís Llach de President “Reina Mare”, per fer la investidura més digerible a la CUP, amb Mas de Conseller en Cap amb tot el poder real.

Primers atacs processistes contra la CUP. Benvinguts al club!

En quant a Catalunya Si Que Es Pot, ja hi haurà temps per analitzar si va fallar la marca, el discurs, l’ambiguïtat o el lideratge. Si vam ser massa ICV o massa Podem, si vam ser massa espanyolistes o massa sobiranistes. Possiblement tot plegat, però el que està clar que amb tots els elements en contra, en el pitjor escenari possible per l’esquerra, possiblement ens havíem emmirallat en uns resultats excepcionals i irrepetibles de les municipals. O no. Jo estic molt content pel resultat hospitalenc que es el que em pertoca (2.000 vots més que el 2012 i 7.000 més que a les municipals). Però clar, guanyar a la Catalunya del NO significa perdre a la del SI. Es el que té la dinàmica fratricida en la que ens trobem. Estem acostumats a perdre, des de 1939, davant la oligarquia burgesa catalana, no ens ve de nou.

No hi ha esperança. Ha quedat clar un cop més que Catalunya es irreformable, la gent perdona la corrupció i les retallades neoliberals als seus líders a canvi de fervor patriòtic; el règim oligarca que domina Catalunya des del s.XIX ho seguirà fent. Tindrem un President de dretes i una lideresa de la oposició de dretes, que no deixa de ser la seva nemesis idèntica, però de l’altre banda del mirall. Mirem per un moment aquesta taula: les classes populars en els barris i ciutats més afectades per la crisi s’han llençat en mans del neoliberalisme, per pura reacció identitària. No hi ha res a fer. Game over.

Els canvis revolucionaris, de moment, només han estat possibles en alguns Ajuntaments metropolitans, que no depenen del vot conservador rural. Es possible el canvi a Espanya?. Jo crec que si. I desitjo que les eleccions generals puguem oblidar la pàrvula i mediocre guerra de banderes i  debatre de política d’adults. En tot cas, aparco el debat sobre política catalana en aquest blog per una temporada… si l’actualitat em deixa!

Les meves 10 raons per votar Catalunya Si Que Es Pot

En el moment d’escriure aquest article els meus companys de ICV, EUIA i Podem de l’Hospitalet estaran encartellant fins al darrer racó de la ciutat anunciant el tancament de campanya de Catalunya Si Que Es Pot, que es realitzarà a la Farga de L’Hospitalet, en un acte que esperem massiu. Com jo no els puc acompanyar ja que demà treballo tot el dia, farè la meva contribució de forma escrita i digital, explicant les meves raons per donar el meu suport  a aquesta candidatura:

1.- Catalunya Si Que Es Pot es el partit de la classe treballadora catalana que havia estat el PSUC. Després de molts anys tornem a tindre una poderosa ena de transformació social a les nostres mans. Fins ara la classe obrera, degut al context econòmic de creixement  econòmic mitjançant el deute, s’havien cregut que eren propietaris en comptes de proletaris i votaven a la dreta. La crisi els ha fet tornar a la realitat i ara comencen a empoderar-se de nou i han descobert que nosaltres som el seu refrent. Pel camí es possible que perdem alguns dels votants més “ecopijos” de classe mitja que fins ara votaven ICV per raons mediambientals i que ara han estat abduïts pel pensament màgic nacionalista. Hasta nunqui!

2.- En aquestes eleccions hem vist patètics i lamentables episodis d’exaltació identitària pels dos extrems del nacionalisme. Puerils guerres de banderes més pròpies de les grades hooligans d’un camp de futbol que no de la política.  Cal agrair la calma, la racionalitat i la sensatesa d’un candidat com Lluís Rabell que ha sabut defensar el sentit comú davant la visceralitat estomacal de les dues gossades nacionalistes. Som molts els que cada dia estem més farts i fastiguejats de com està degenerant la tensió política i ens sentim avergonyits de viure rodejats de tant odi etnicista.

3.- Catalunya Si Que Es Pot es la única candidatura que proposa una sortida democràtica al conflicte identitari: fer un referèndum pactat. Ni contes de fades ni històries de terror: realisme social i democràcia. El Procés es basa en mantenir a Mas al poder mentre es fan declaracions simbòliques i romàntiques per entretindre al ramat. Ciutadans i PP proposen no fer res, creient que màgicament el milió d’hiperventilats un bon dia desapareixeran i el PSC creu que els aplacarà amb engrunes.

4.- El vot a la CUP servirà per fer a Mas President. Es igual que els seus dirigents ens jurin i prometin de genolls que no ho faran. Son incapaços de sobreviure ni una tarda a la pressió dels mitjans nacionalistes. En quan la ANC doni la ordre d’atacar, les legions de frikiDUIs acusaran a Baños de botifler i en 2 minuts estarà davant Mas suplicant clemència i oferint-se per fer d’estora humana a la investidura convergent. Res que no hagi passat abans amb Junqueres. Que CUP i JxS hagin fet actes conjunts durant la campanya, rebin afalacs mutus i es neguin a atacar-se entre ells mentre es coordinen contra a Rabell, demostra com les dues candidatures estan al servei d’un Règim i d’un poder establert. Només CSQP pot suposar un trencament amb aquesta oligarquia catalana. Entre esquerra i bandera, han escollit bandera. Ja s’ho faran.

5.- Catalunya Si Que Es Pot es la candidatura que presenta el programa més llarg, el que destina més espai a polítiques socials  i l’únic que s’ha sotmès a debat col·lectiu amb 800 persones en 70 grups de debat. En uns comicis on la dreta vol esborrar qualsevol rastre d’ideologia i de mesures polítiques concretes, per tal de tenir un xec en blanc i seguir retallant, reivindicar el pes de les idees per transformar la realitat es un acte revolucionari.

6.- Perquè el nostre únic capital es la gent. No cobrem comissions il·legals de les constructores, ni no tenim cap mitjà de comunicació al nostre servei. Cada cartell i pancarta que vegis de CSQP l’hem enganxat voluntaris traient temps no remunerat del nostre oci. Amb pocs recursos i moltes mans hem fet una campanya humil, austera, però que ha pentinat fins a la darrera cantonada dels barris populars catalans.

7.- Perquè es la candidatura dels Moviments Socials. On eren les classes mitges quan La Caixa desnonava proletaris? Nosaltres estàvem amb la PAH. On s’havien ficat quan Boi Ruiz tancava plantes d’Hospitals per derivar pacients a les mútues privades dels seus amiguets? Nosaltres ocupant el CAP de Bellvitge. Que feia l’ANC quan Rigau posava barracons a escoles públiques, mentre augmentava el concert als centres elitistes de l’Opus Dei? Nosaltres estàvem amb la Xarxa Groga. Qui va sortir a fer Vagues Generals contra la reforma laboral de CIU-PP? Doncs nosaltres. Per això tenim l’orgull de dur un a llista ben plena d’activistes veïnals, sindicals i socials.

8.- Perquè es una candidatura de confluència multipartidista, on les diferents tradicions de l’esquerra, amb els seus diversos matisos, han sabut posar-se d’acord i remar en una mateixa direcció. Hem tingut molt poc temps per poder treballar el procés amb calma i des de les bases, però un cop en campanya ens hem posat d’acord de seguida. Som actors heterogenis amb formes de pensar diferents que hem sabut buscar denominadors comuns, amb voluntat de permanència i de crear quelcom sòlid de cara al futur. Un espai on tothom es pot sentir còmode, sense renunciar a la seva identitat ideològica. Hem forjat veritable Front d’Esquerres, la Syriza Catalana que molts portem reclamant des de fa anys.

9.- Perquè cada vot a CSQP es un avançament de la derrota de Rajoy. Els nacionalistes catalans necessiten a Rajoy com l’oxigen per viure; sense ells la pantomima basada en l’odi a Espanya caurà pel seu propi pes i Ciutadans es la marca blanca de Rajoy, com s’ha demostrat a Madrid. Un gran resultat de Lluís Rabell significarà un gran resultat de Pablo Iglesias i Alberto Garzón, una demostració de que es possible canviar i reformar Espanya, que els espanyols no estan condemnats genèticament a votar el PP i que es possible fer un canvi que no passi per posar fronteres i engegar una guerra ètnica, com desitgen els processistes.

10.- I finalment un factor personal. La llista de CSQP està plena d’amics i amigues en els que tinc plena confiança. Des dels companys de l’Hospitalet, Albert Calzadilla i Núria Lozano, passant pel Pau, la Marta, la Noe, l’Anna, el David i moltíssims  altres amb els que he compartit tantes batalles en tants fronts diferents!

Es per això que demano a tots els lectors d’aquest blog que el proper diumenge 27, voteu a Catalunya Si Que Es Pot!

Resultats de l’enquesta del 27S

Intenció directe de vot

Composició del Parlament (sense Llei d’Hont)

Tal com vaig prometre avui que acaba el plaç legal per publica enquestes, el resultat de la meva. En primer lloc gràcies a les 1.150 persones que heu participat, molt més del doble que a l’enquesta del 2012. Perquè us feu una idea es una mostra bastant més elevada que la que publiquen la majoria de diaris. Un cop més, queda demostrada la gran pluralitat ideològica i heterogeneïtat del públic lector d’aquest blog.

En primer lloc dir que la participació esperada es del 98,53%. Es a dir, aniran a votar malalts, presos i emigrats. M’alegra veure com de poc mobilitzat està l’abstencionisme actiu. Sens dubte una bona senyal.

En cas que fem una lectura del resultat en una òptica del populisme identitari, els dos partits que son partidaris de la quimèrica i absurda idea d’una independència unilateral sense cap reconeixement extern (es a dir, que ens convertim en un pseudo-estat fallit)  Junts x Si i CUP sumarien el 47,97% de vots, mentre que els partits que s’hi oposen representarien el 50,13% de vot. En canvi, en escons, la cosa ja canvia, ja que Junts x Si i CUP sumarien just 68 diputats, ja que tan PP com UDC i la resta de partits menors no arribarien a la barrera del 3% de vot per obtindre representació i els seus vots es perdrien. Per tant hi hauria una majoria independentista en escons però no en vots. En tot cas Catalunya es trobaria absolutament fragmentada en dues meitats, el populisme identitari del Procés s’ha carregat en 3 anys tota la cohesió social catalana. Trigarem dècades en tornar a ser un sol poble. Ara en som dos.

En quant a la composició del Govern hi han dues majories possibles, tan Lluís Rabell com Artur Mas podrien ser Presidents. La CUP tindria la clau per entregar la Generalitat a la dreta reaccionaria o a l’esquerra transormadora (amb el suport extern del PSC), un paper bastant similar al que va tindre la ERC de Carod Rovira al 2004. Veient les abraçades entre dirigents de CUP i CDC, així com els atacs de Baños a Rabell, no tinc  cap mena de dubte que la CUP es plegarà a la dreta.

Comença la campanya menys democràtica de la Història

“Si el partit principal, sigui el poble, l’exèrcit o la noblesa,  el que us sembli més útil i més convenient per a la conservació del poder, està corromput, heu de seguir-li el humor i disculpar. En aquest cas, l’honradesa i la virtut són pernicioses”. Maquiavel

Als processistes els agradaria que aquest 27S fos una mera segona volta del 9N. Com ja vaig predir, la mentalitat messiànica i mil·lenarista d’aquesta contrarevolució reaccionaria de les classes mitges i rurals anomenada “Procés”, va estar prometent que el 9N arribaria un Nou Ordre Màgic on tots els nostres problemes quedarien resolts sense més. Com no va ser així en absolut, en comptes de canviar de messies o bé de lògica profètica i teleològica, simplement van escollir una data nova, per tal de repetir el ritual d’invocació d’aquesta Terra Promesa que mai acaba d’arribar.

En aquell 9N tan sols hi va haver una sola campanya electoral. ANC i Omnium es van gastar més de 750.000 euros en una campanya de pensament màgic i infantilisme populista on es prometia gelats per postres cada dia. Ningú va enganxar ni un sol cartell ni va fer un sòl acte demanant el SI/NO, el NO o el blanc, tot i que aquestes opcions van acabar rebent més de 350.000 vots, sorgits de l’espontaneïtat voluntarista. En aquell simulacre de referèndum ja es van detectar una gran quantitat d’anomalies antidemocràtiques, mancances de pluralitat informativa i una absència de debats o d’unes mínimes garanties de transparència i fiabilitat del resultat. Però com tot plegat era una performance simbòlica sense cap transcendència en la realitat i el Govern de Madrid havia boicotejat la seva realització, els hi vam perdonar.

Com ells voldrien una repetició mimètica del 9N ara els hi molesta que hi hagi altres opcions polítiques fent campanya electoral i parlant d’altres temes que no siguin identitaris. La pluralitat es una nosa pels que han decretat la homogeneïtat nacional per esborrar tot conflicte de classe. Els treballadors s’han de limitar a obeir els pastors de la burgesia nostrada i a assenyalar qualsevol ovella negre que surti un centímetre del camí. En un referèndum només hi han dues opcions i els matisos del gris son pals a les rodes. La histèria ha convocat una minoria cridanera a insultar i assetjar a les xarxes socials als pocs que ens atrevim a denunciar la nuesa de l’Emperador. En 3 anys han dinamitat la cohesió social que la bona feina que la immersió lingüística havia trigat 30 en assolir.

En aquests comicis però, estem decidint  qui administrarà els pressupostos públics de la Generalitat. Ens hi juguem com es gestionarà l’educació, la sanitat, l’habitatge, la fiscalitat, el medi-ambient, la cultura, els mossos d’esquadra o el treball entre altres coses de vital importància. Es per això que aquest retorçat i astut aprenent de Maquiavel anomenat Artur Mas ha tractat de fer totes les trampes possibles per tal de mantindre’s al Poder, que es el seu veritable i únic objectiu real de la oligarquia mafiosa i cleptocràtica de les 400 famílies que manen a Catalunya des de sempre, amb les úniques breus interrupcions de la República i el Tripartit.

Com el personatge Francis Underwood de House of Cards, Mas creu que la democràcia està sobrevalorada i que es pot ser escollit President sense haver estat candidat a ser-ho. No existeix cap precedent a la història del mon occidental que un candidat a la presidència d’un poder executiu s’amagui en el quart lloc d’una llista per tal d’enganyar i confondre a l’electorat. Un frau quasi colpista basat en dissimular les retallades i la galopant corrupció darrere una llista d’espantalls i testaferros, cantautors jubilats i actrius populars, per tal d’evitar que la ciutadania debati i valori la gestió real del Govern, un cop domesticat al Cap de la Oposició i abduït al principal partit que era alternativa dins el nacionalisme.

No només s’amaga el candidat, sinó també el Programa, que ha estat substituït per un pamflet que descriu, un cop més, un idíl·lic País de les Meravelles. En comptes d’explicar-nos si Irene Rigau seguirà subvencionant les escoles de l’Opus Dei que segreguen per sexes, o si Boi Ruiz seguirà tancant plantes d’Hospital i derivant pacients a les mútues privades, ens narren una pàrvula rondalla fantasiosa sobre com de feliços serem a Itaca. El Full de Ruta per arribar-hi també es un secret d’estat, no fos cas que donéssim pistes a l’enemic. Tan sols han donat algunes pinzellades ambigües sobre una enèsima Declaració de Sobirania i una nova Constitució de mentideta; res que no s’hagi fet abans amb un sonor fracàs.

La data escollida no ha estat tampoc fruït de l’atzar, sinó dels pèrfids càlculs electoralistes del Règim Convergent. Mas sap perfectament que per tal d’alimentar l’odi fanàtic contra Espanya es necessari que Mariano Rajoy segueixi a la Moncloa. En el cas que hi hagi un Govern d’esquerres a Madrid, dialogant, i amb voluntat de canvi, el Procés estarà mort i enterrat. I no només això: fer coincidir el primer dia de campanya amb l’11S, permet garantir una gran mobilització de l’electorat més hiperventilat, així com una presència mediàtica de 24 hores entorn a un acte de fervor i propaganda de les dues candidatures que donen suport a Mas: Junts pel Si i CUP.

A dia d’avui, aquestes son unes eleccions autonòmiques, sense més i l’únic que importa es qui serà el proper President. L’únic Plebiscit es celebrarà en la seva imaginació i es una mera coartada per cometre tots els fraus possibles: com no son uns comicis normals, tot està permès i qualsevol trampa es un sacrifici per un bé superior, la Causa Suprema que tot ho justifica. El debat sobre com s’ha de recomptar el resultat es una follia bizantina que no porta enlloc més que a situar-nos en el relat hegemònic. El Referèndum legal i acordat es celebrarà quan hi hagin governs d’esquerres a Barcelona i Madrid amb una voluntat real de diàleg i entesa. Situar-nos en un frontisme nacionalista es el que Mas desitja. Parlem, doncs, dels problemes reals i socials que ells tracten d’amagar sota l’estora.

Es trist veure com encara hi ha molta gent que ha renunciat a entendre la principal lliçó que Hanna Arendt va extreure del Segle XX: no pot existir cap Utopia, per perfecte que aquesta sembli en aparença, que justifiqui passar per sobre de les persones o de la democràcia, doncs aquesta lògica, a la llarga, tan sols pot conduir pel camí del totalitarisme.

PD: Aquí podeu llegir la recent entrevista que m’han fet al diari Irish Times sobre el Procés

“El Procés”: un Moviment Contrarevolucionari

El dia 15 de Juny de 2011 el President de la Generalitat va haver d’arribar fins al Parlament de Catalunya volant en helicòpter, per tal d’esquivar una enfurismada revolta social. Mas tractava d’aprovar, amb l’abstenció còmplice del PP i el suport de Joan Laporta, els pressupostos autonòmics que suposaven la major destrucció i retallada de l’Estat del Benestar en la història catalana. Rodejant del Parc de la Ciutadella hi havien més de 2.000 persones i centenars més estaven campades o reunides en places de tota Catalunya i Espanya. La classe dirigent s’havia d’inventar quelcom molt bèstia i potent si volia aturar aquell germen d’una Revolució.

En aquell moment l‘independentisme era quelcom ridícul i minoritari, tot i la sentencia del Tribunal Constitucional retallant l’Estatut o els simulacres de referèndums per tota la geografia. El 2010 ERC havia obtingut un dels seus pitjors resultats en la història (10 diputats), els independentistes purs de SI (4 diputats) estaven dividits i compartien grup mixt amb Ciutadans, mentre que CIU no passava de reclamar un Pacte Fiscal. Les mobilitzacions independentistes per la Diada de 2011 van ser un sonor fracàs: una breu concentració de poc més de 8.000 persones. El 9 de Juliol d’aquell any una manifestació independentista convocada per la “Plataforma pel Dret a Decidir” va congregar entre 13.000 i 30.000 persones, passant amb més pena que glòria.

Es el terror a una revolta social sorgida a les places el que anima al Govern a muntar, impulsar i teledirigir un Procés de replegament identitari com una nèmesis del 15M. Aquest moviment, si bé ja existia, no passa a ser massiu fins que no rep el suport logístic, mediàtic i entusiasta del Govern. L’ANC (constituïda pocs mesos després dels fets del Parlament) es fa passar per una suposada “Assemblea” quan en realitat té un organigrama vertical, on el seu portaveu es escollit per una fosca cúpula de dirigents, ignorant completament el vot directe. Les seves marxes populars tracten de reconduir la ràbia i l’enuig per l’atur, les retallades i la corrupció, canalitzant els anhels de canvi i l’odi social envers concentracions messiàniques de suport, aclamació i adoració al Lider, sota el lema “Tots amb el President“.

La lògica del Procés es simular que es fan passos cap la la independència, que en realitat no son més que burdes farses teatrals de caràcter lacrimogen i simbòlic. Referèndums de mentideta, declaracions parlamentaries sense efecte jurídic, signatures de decrets televisades, suposades estructures d’estat que mai es concreten en res o projectes de llei que acaben impugants. Un cop es perpetra la nova comedieta, Mas lamenta que ha fracassat per culpa d’Espanya i convoca noves eleccions, que sempre son anunciades com les darreres abans de la independència, per tal de mantenir-se al poder un temps més. Un bucle etern, replicat fins a la més vomitiva de les nàusees, amanit amb mosaics nord-coreans i performances massives per mantenir entretingut al ramat.

El veritable objectiu del Procés, però, no es la independència. Això es l’excusa, el pretext, el relat públic. Poc més. Del que es tracta es de mantenir a la oligarquia convergent al poder i esclafar qualsevol alternativa d’esquerres.

La primera víctima va ser el PSC, l’únic partit progressista que ha aconseguit prendre la Presidència de la Generalitat en dues ocasions a la dreta des de la II República. El Procés va provocar una forta tensió entre els dirigents burgesos nacionalistes i les seves bases proletàries més federals. Els socialistes han implosionat en diversos grupuscles irrellevants que han acabat per pidolar un lloc a la Llista de Mas, on la seva traïció serà gratament recompensada. Amb ICV han intentat quelcom semblant, però tan sols han aconseguit comprar a una sola persona: Romeva.

Posteriorment van aconseguir domesticar ERC com si fos un dòcil xaiet. Els nous dirigents mediocres, dretans i acomplexats, com Bosch, Terricabres o Rovira, han donat suport a tota mena d’atrocitats neoliberals i pressupostos austetaris, escombrant les corrupteles mafioses sota l’estora. A canvi, Mas els va donant peixet, gestos i fum. ERC ha passat del Gloriós Tripartit a aplaudir amb entusiasme cada retallada, assumint amb il·lusió el seu paper de crossa de la oligarquia.

El rol de la CUP es encara més galdós. Un cop al Parlament, els mitjans de la dreta nacionalista els han rigut les seves gracietes i sortides de to. Amb quatre magarrufes Mas ja tenia al nebodet rebel Fernandez menjant a la seva ma i atacant sense pietat a ICV-EUIA, que es el paper que els ha tocat en l’auca del Procés. Son nens de casa bona, han estudiat en els mateixos col·legis d’elit de la oligarquia i formen part de les families més il·lustres de Catalunya. L’esquerra favorita per la dreta, aquella que te tants escrúpols per fer fronts populars com presses per anar a aplaudir i abraçar a Mas. El nou candidat, Antonio Baños, sembla encara infinitament més afí a les tesis del Procés que David Fernandez, i ja ha dit que no contempla cap Govern sense CDC, encara que Mas perdi les eleccions.

El 2014 l’amenaça d’una alternativa a Mas des de l’esquerra semblava acabada per sempre. Però de sobte a les eleccions europees va fer la seva aparició un factor insospitat i no previst en el guió del Procés. L’aparicció de Podem suposa que:

1) Espanya es reformable. Hi ha una gran part d’espanyols que volen trencar amb l’estatu quo sense abraçar-se a la dreta ni seguir una lògica etnicista.

2) Existeix una força emergent a Espanya que accepta el dret a decidir. Per tant, la culpa no es d’Espanya, es del PP. No cal crear un nou estat, tan sols canviar el Govern i es podrà fer un referèndum legal i vinculant.

3) Es possible bastir una esquerra no nacionalista majoritària a Catalunya que planti cara a Mas i no es sotmeti als seus deliris processites. Existeix, doncs, una gran massa progressista catalana que viu al marge de la lògica del populisme identitari.

Quan la dreta catalana pensava que amb l’ANC havia aconseguit esclafar al 15M per sempre, de sobte se’l torna a trobar i aquest cop no es a les places, sinó a les urnes. Les eleccions municipals van ser un drama apocalíptic per la elit convergent. Una esquerra alternativa, de matriu espanyola però no espanyolista, els acabava de foragitar de l’Ajuntament de Barcelona. La suor freda davallava pel seu font, el cruixir de dents esdevenia un terratrèmol a la Generalitat. Després de tant esforç i milions gastats en propaganda, quatre obrers xarnegots aliens a la seva manipulació els podien prendre el poder.

Es des del terror a una victòria de l’esquerra d’on neix la llista de Junts pel Si. Segons una enquesta de El Periòdico, en cas que CDC i ERC anessin per separat, Catalunya Si Que Es Pot podria quedar a poques dècimes d’esdevindre primera força política. Mas es deuria tornar a sentir dins aquell helicòpter sobrevolant una massa d’indignats que el rodejaven, en comptes d’aclamar-lo. Es per aquest motiu, i no per cap altre, que pocs dies després de l’enquesta es formula la llista conjunta i apareixen suposats elements de maquillatge progressista com Romeva i Llach per tal de tapar Mas, el veritable candidat i cervell de tot plegat.

El Procés, que va nàixer per combatre els indignats, ara ha esdevingut una eina per aturar les diverses confluències d’esquerres. Un trencament de l’estatu quo lampedusià, al servei de la oligarquia, sense que en cap cas es posi en dubte el repartiment de la riquesa i la relació capital-treball. Similar al que passa amb UKIP a Regne Unit, AfD a Alemanya, Ciutadans a Espanya, entre altres.

El 27S serà un plebiscit, un de tants, entre la oligarquia i el proletariat, entre la casta i la gent, entre la corrupció i la justícia social, entre el neoliberalisme i el socialisme, entre etnicisme i revolta social, entre la dreta i l’esquerra, entre l’ANC i el 15M. En resum entre “Junts pel Si” i “Catalunya Si Que Es Pot”, entre Artur Mas i un líder veïnal anomenat Lluís Rabell. No deixeu que les banderes romàntiques no us deixin veure la realitat material, doncs en aquestes eleccions tan sols son una mera tapadora.

PD: He trobat aquest gràfic a les xarxes socials on demostra la meva tesi que l’auge de l’independentisme no té res a veure amb la sentència del TC, sinó que es puja sobtadament a partir de que Mas entra amb helicòpter al parlament i s’impulsa l’ANC com una némesis del 15M per canalitzar les ànsies de trencament de l’statu quo. També podem apreciar com l’aparició de Barcelona En Comú a les municipals produeix una caiguda en picat de l’independentisme