Somni nº1

Avui, aprofitant la paupèrrima audiència que tinc en cap de setmana, inicio una nova secció experimental dins el blog: la meva incursió en la literatura onírica, un camp ja explorat abans pels surrealistes pictòrics i cinematogràfics! Bàsicament consistirà en narrar-vos i compartir els somnis que tinc com tan bonament recordi, i d’aquesta forma col·leccionar-los per sempre… llàstima que no aconsegueixi retenir-los gaire temps un cop despert. I per començar el que m’ha turmentat la passada nit.

Al inici del meu deliri oníric estava jo al esplai, d’on era monitor fins fa dos anys, preparant unes colònies cap a una muntanya molt alta i nevada. Per algun estrany motiu els educadors havíem de preparar el dinar abans de marxar, que consistia bàsicament en una olla gegantina de sopa.

Però, fent gala de la meva poca destresa psicomotriu (ni en els meus propis somnis aconsegueixo ser hàbil), al posar la sopa a les carmanyoles dels nanos se’m bolcava i  formava una riera espectacular inundant tot el carrer, fet que causava l’alarma i el kaos en el veïnat proper, provocant la intervenció de la policia que acabava arrestant a tot l’equip de monitors del esplai.

Un cop a comissaria resulta que s’havia creat, espontàniament, una manifestació de castellers i diables a la porta, protestant per la injusta detenció (a qui no se li ha caigut mai un plat a terra?), mentre els polis ens explicaven que es veien obligats a torturar-nos, no per que a ells els hi agradés, ni per treure’ns cap mena d’informació confidencial, sinó per pura rutina i tradició folklòrica.

Però gràcies al rebombori format per la concentració de dimonis i anxenetes, jo aconseguia fugir amb l’ajuda d’una punki sinistra que em duia a casa seva, una luxosa mansió amb mobles de disseny, on tenia amagada una secreta habitació situada a sota del seu sofà de vellut blau. Jo li explicava que a mi les ties no m’anaven gaire, però ella insistia que ja que m’havia rescatat li podia fer algo…

Finalment eixiem d’aquell antre de luxe mòrbid i, un cop al carrer veia com totes les cantonades estaven encartellades amb la meva foto: la sonada fuga m’havia convertit en un heroi dels okupes, hippies i punkarres de tot el Barcelonès, que anunciaven per arreu raves en el meu honor!

———————————————————————————

El que més em fascina del món de somnis és la facilitat en que barregem contextos impossibles, passegem els nostres traumes en la més normal de les quotidianeïtats i ballem al só dels arguments més dantescs i dadaïstes com si res. No cal buscar cap inspiració més enllà, tot és dintre el nostre cap, tan sols cal saber on buscar!

PD: La imatge es titula “Venice dream” i és del fotògraf turc Niko Guido