Reflexions després del 12O

Pocs dies abans del 12O es va publicar la darrera enquesta del CEO, amb una mostra sospitosament baixa i sense ponderar la intenció directa de vot, però que bàsicament ens transmet una idea clara: tots els partits s’estanquen o baixen excepte els dos extrems del populisme identitari, ERC i Ciutadans. Aquestes dues formacions monotemàtiques competeixen en amagar la seva mediocritat intel·lectual darrere de pomposos macroactes on realitzar catarsis col·letctives plenes de sentimentalisme folklòric i buides de cap contingut ideològic.

La concentració a Plaça Catalunya, promoguda per PP, C’s  i UPyD amb el suport de nombroses formacions d’ultradreta feixista com PxC, España 2000, el neonazi Casal Tramuntana (que duia un zepelí!) o la Falange, va consistir bàsicament en demostrar davant els mitjans que la seva alternativa al nacionalisme català és més nacionalisme encara, celebrant la data en que va començar la conquesta, colonització i extermini de les cultures precolombines, amb més banderes, més himnes, més caspa i sobretot molta més vergonya aliena. Això per no parlar de l’acte paral·lel a Montjuïc, amb 150 neonazis vinguts amb autocar de Madrid per vessar violentes amenaces i udols cavernaris

Com deia Antonio Machado aquesta es “La España de charanga y pandereta, cerrado y sacristía,  devota de Frascuelo y de María, de espíritu burlón y de alma quieta,  ha de tener su mármol y su día,  su infalible mañana y su poeta”. Òbviament l’altre Espanya, la que té els morts a les cunetes, el 12O no tenia res a celebrar, i menys de la ma dels seus oligarques, a diferència de certa “ex-esquerra” catalana entregada plenament a la transversalitat patriota. Em pregunto si no es tractava realment d’una performance organitzada per l’ANC amb actors del Polònia per ridiculitzar la seva antítesi, fent valer el seu gran argument salvavides: l’altre bàndol és molt pitjor.

Ni rastre d’argumentacions racionals, dades objectives, elements jurídics o estadístics sobre els costos i beneficis per a cada estrat social que pot tenir la independència; ni una ombra d’un projecte de país amb contingut estructurat i solucions reals i realistes per sortir de la crisi. Es tracta d’una competició emocional per veure qui crida més fort, encara que sigui per no dir res. El sentiments  i la il·lusió col·lectiva ha substituït el raonament i la percepció de la realitat, els individus han desaparegut en el ramat i la política ha esdevingut un Barça-Madrid interminable.

M’és absolutament igual quanta gent va anar a un o altre acte; la única forma vàlida en democràcia per comptar persones de forma legal és en unes eleccions. Que es convoqui doncs el referèndum i allibereu-nos d’una vegada d’aquest embogit concurs de decimonònic patrioterisme, del tot anacrònic en un món globalitzat i multicultural, que recorda a com el ludisme tractava d’impedir l’avenç de la industrialització fa 200 anys. Però molt em temo -ai las- que el poder ha trobat en aquest circ  la millor forma de vehicular el conflicte social de forma horitzontal i faran el possible perqué la orgia identitària s’allargui sine die.

CiU descobreix (per fi!) el perill del Feixisme

Ha calgut que agredissin a Sanchez Llibre dins la llibreria Blanquerna i davant les càmeres per tal que CiU s’adoni del perill que representa la extrema dreta avui i n’acabi demanant la seva il·legalització. L’augment d‘agressions a persones homosexuals i transsexuals denunciades per l’Observatori de la Homofòbia els va deixar freds; la pallissa a un menor de 14 anys d’origen pakistanès al Raval per part de neonazis, no els va semblar motiu d’alerta i els informes de SOS Racisme evidenciant la relació entre discursos populistes i agressions a migrants no va ser impediment perqué Duran Lleida fes una campanya xenòfoba o per què es facilités la investidura de Garcia Albiol a Badalona.

Celebro que Convergència hagi obert els ulls i espero amb delit que rebutgin els suports internacionals al procés independentista que hem rebut per part de l’extrema dreta de la Lliga Nord italiana o del Govern de Letònia, on hi ha un partit ultra que encobreix  ex-legionaris nazis residents al país. O es que si en comptes de donar-nos empentes ens aplaudeixen ja son menys feixistes?

També esguardo pacient que l’Ajuntament de Barcelona i el Departament d’Interior, obrant en coherència, acordin definitivament el tancament del Casal Tramuntana, un local neonazi del barri del Clot impulsat per un regidor de PxC de l’Hospitalet; així com la Llibreria Europa, al barri de Gràcia, dedicada  obertament a l’adoctrinament en el fanatisme nacional-socialista.

Desitjo de tot cor que Xavier Trias expulsi immediatament a Manel Medeiros, gerent de l’Institut Municipal d’Educació (IME), fins fa molt poc militant de PxC i mai penedit del seu passat feixista; que l’Ajuntament de Vic, en mans de CIU-ERC, renuncii a tornar a pactar els pressupostos amb els vots i les esmenes de Josep Anglada; així com que es retirin totes les multes i sancions a activistes antifeixistes que no cometien cap altre delicte que manifestar-se.

També confio que des de l’entorn independentista s’hagin adonat del perill de banalitzar el mal i no es tornin a escriure a Vilaweb els desafortunats articles acusant al PSC de ser feixista; que ERC i CDC no es tornin a ajuntar amb grups nazis com UNC per retre homenatges a torturadors policials; que l’ANC es desmarqui amb més contundència del suport que reb de grups xenòfobs com IdCAT i que millor no es dediqui cap carrer a la infausta memòria de l’etnicista grillat Heribert Barrera. No cal anar a Madrid a buscar intolerants i per desgràcia alguns grupuscles amaguen el seu odi darrere senyeres i estelades.

I finalment no volia deixar passar l’oportunitat d’assenyalar la hipocresia galopant de la viperina llengua de l’escurçó Pilar Rahola, que el 11S s’exclamava esglaiada de la violència feixista, quan els seus incendiaris articles islamòfobs son publicats en webs neonazis, al costat dels de Ynestrillas. Després d’estar abocant benzina i espurnes al bosc durant dècades, ara es queixa de les flames. A bones hores!

PD: El cartell d’Unió de Joves corria per Internet i m’ha fet gràcia. Finalment han anunciat per Twitter que era un fake