NOSTALGIA DEL TRIPARTIT: Quan Catalunya tenia un Govern Decent

Hi va haver un temps en que Catalunya tenia un Govern Decent que va legislar i governar a favor de les classes populars i no de les patronals, els mercats o les banderes. Un executiu socialdemòcrata amb el qual es va arribar al màxim desenvolupament de l’Estat del Benestar i a la cúspide de la igualtat social de tota la nostre història i que, possiblement, tornaran a passar dècades fins que ho recuperem.

Malauradament, però, no va ser capaç de vendre el seu relat als mitjans de comunicació en mans de la dreta convergent o pepera que van opacar la seva excel·lent obra de Govern a base de infames tòpics i burdes mentides, per tal de tornar a assaltar el poder i poder així perpetrar l’Holocaust Social que Artur Mas està realitzant per tal d’escanyar als més dèbils per pur sadisme i enriquir als poderosos que li donen suport.

En realitat CIU, i la resta de partits nacionalistes que li rendeixen vassallatge intel·lectual, mai confessaran que el veritable motiu del seu odi al Govern d’Esquerres son els seus complexes classistes, racistes i etnicistes contra l’origen social i territorial de José Montilla i per això es van inventar un seguit de falsos rumors suats que han calat en la opinió pública i que de seguit passo a desmentir.

TÒPIC 1: “El tripartit va deixar els calaixos buits, endeutant-se per sobre de els seves possibilitats”

El Govern de Maragall va ser el menys endeutat de la història autonòmica de Catalunya i el màxim rècord de poc endeutament i superàvit pressupostari es va aconseguir en el segon any del Govern Montilla. Es la insospitada i fulminant caiguda d’ingressos provocada pel col·lapse financer de 2009 el que provoca un augment de l’endeutament. En els dos anys del executiu convergent el deute ha augmentat molt més que en els 7 del Govern d’Entesa, a base de suprimir impostos als rics.

TÒPIC 2: “El tripartit no va fer res“

Sanitat: el nombre de metges va passar de 460 a 500 per cada 100.000 habitants, amb 4.600 nous professionals sanitaris;  es van construir 123 nous centres de salut; l’esperança de vida del néixer va passar dels 80 als 82 anys.

Educació: la taxa neta d’escolarització als 2 anys va passar del 50 al 60% i del 12 al 15% en escolarització en majors de 16 anys; es van crear 4.603 places universitàries noves, es van contractar 18.000 professors més.

Ciència: la despesa en Recerca i Desenvolupament va passar del 1,2 al 1,8% del PIB.

Benestar: noves ajudes a la dependència per a 132.000 famílies.

Anti-corrupció: Es va posar en marxa l’Oficina Antifrau de Catalunya i es va fer la Llei del Síndic de Greuges

Medi Ambient: estalvi d’un 16% en consum d’aigua, augment del 1.800% en energia fotovoltaica i del 800% de la eòlica. Prohibició de les curses de braus.

Llei de Barris: 141 actuacions urbanístiques en barris deprimits.

Habitatge: Llei de lloguer forçós dels pisos buits. Es van definir 100 Àrees Residencials Estratègiques amb pisos de protecció oficial en 86 municipis.

TÒPIC 3: “Saura no va evitar els abusos dels Mossos d’Esquadra”

El 2010 es va aprovar el Codi Ètic de la Policia de Catalunya, per tal d’imposar els valors democràtics en els cossos policials,  a partir de les recomanacions del Comitè d’Ètica de la Policia presidit pel ex-Fiscal anticorrupció Carlos Jimenez Villarejo, amb recomanacions del Síndic de Greuges, la Comissió de Defensa del Col·legi d’Advocats de Barcelona, l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya, entitats relacionades amb la defensa dels drets humans, sindicats policials, i entitats municipalistes. El Codi tenia 88 articles i tenia com a finalitat la no-discriminació, el control en el ús de la força,  o l’escorcoll de persones, partint de les recomanacions del Tribunal Europeu de Drets Humans i incloïa la obligació de fer-ne un informe anual amb queixes i recomanacions públiques. Aquest codi mai va entrar en vigor ja que Felip Puig el va derogar el primer dia d’entrar a la Conselleria.

Per altre banda es va prohibir l’ús del kubotan (punxó) o de la pistola elèctrica, es va regular l’ús de les armes de foc, així com es van posar càmeres a totes les comissaries, arribant al punt que a les Corts, molt polèmica per les seves denuncies d’abusos, va arribar a tenir 100 videocàmeres vigilant que els mossos no maltractessin als detinguts.

TÒPIC 4: “Era un Govern espanyolista”

El Govern d’Esquerres va  aprovar un Nou Estatut que, tot i ser  retallat pel pacte Mas-Zapatero a Madrid i pel Tribunal Constitucional en alguns articles del preàmbul, va significar un salt endavant en autogovern i reconeixement plurinacional de l’Estat, sent aprovat per un 73,9% de vots afirmatius en referèndum.

Es va aprovar un nou sistema de finançament que va permetre a Catalunya fer un avenç quantitatiu en l’autogestió financera; així com es va aconseguir que retornessin els Arxius de Salamanca o el  traspas a la Generalitat de Rodalies, l’Hospital clínic, la Inspecció de Treball o la gestió del litoral. Finalment també es va tirar endavant una Llei de Consultes Populars, amb el vot en contra de CIU i PP, que permet fer referèndums als municipis o a nivell nacional.

CONCLUSIÓ

No som històricament conscients de com de be vam arribar a viure en aquest darrer moment d’esplendor social, amb un atur irrisori, sous decents i un executiu que va invertir en justícia social i no en absurdes macro-obres faraòniques, com el de València, per exemple. Es va fer tot allò que CIU i l’austericidi s’estan carregant i que potser passaran generacions fins que tornem a veure; penseu per un moment en com vivíeu el 2007 i com viviu ara mateix, per exemple. Ja s’encarregaran els historiadors del futur de recordar amb lletres d’or a Maragall, Saura, Montilla o Carod.

Però que ningú interpreti de les meves paraules que tot van ser flors i violes o que no es podria haver fet molt més per evitar l’actual crisi, ni que, molt menys, estigui reclamant un retorn d’aquella aliança. Al contrari: amb un PSC-PSOE rendit als mercats i una ERC encantada de fer d’escolanet a Mas, això resulta impensable! Ara ja no ens podem acontentar amb bons gestors socialdemòcrates, la urgència de la situació actual ens demana tant una valentia a prova de cagadubtes, com una alçada de mires per sobre de sectarismes adolescents.

Que se n’ha fet dels antics líders d’ERC?

Aquest proper cap de setmana Esquerra Republicana de Catalunya escollirà una nova direcció política, rellevant a l’actual cúpula per una altre més filo-convergent, i decidint en primaries si revaliden, o no, a Joan Ridao com a cap de llista a Madrid, un dels pocs progressistes que encara quedaven al partit.

És doncs un moment ideal per mirar enrere i repassar que se n’ha fet de tots els líders que ha tingut aquesta formació des de la restauració democràtica, i a que s’han dedicat un cop han abandonat el seu carreg, gairebé sempre a causa de turmentosos congressos caïnites, víctimes de les traïcions i conspiracions dels seus propis companys.

HERIBERT BARRERA

Després d’aliar-se amb els reductes franquistes d’UCD per entregar la Generalitat a la dreta convergent, a canvi de la Presidència del Parlament, va ser eurodiputat a Brussel·les. Quan va abandonar la presidència d’ERC el 1995 va tornar a saltar a la fama per les seves afirmacions racistes i xenòfobes, a favor de la supremacia blanca, l’esterilització dels dèbils mentals, així com de la pena de mort; declaracions que van ser rebutjades per part del seu propi partit.  Posteriorment va donar suport a partits independentistes de dretes com Reagrupament.cat, tot i que mai va abandonar ERC. Al seu funeral hi va assistir la plana major de PxC i Josep Anglada el va citar com un dels seus màxims referents ideològics, mentre que el partit feixista independentista Identitat Catalana n’ha reivindicat constantment la seva figura.

JOAN HORTALÀ

Aquest doctor en economia va ser regidor a l’Ajuntament de Barcelona, posteriorment diputat al Parlament i el 1984 Jordi Pujol va premiar la seva submissió absoluta a CIU amb la Conselleria d’Indústria. El 1989 va perdre la Secretaria General del partit i va escindir-se amb els seus afins fundant “Esquerra Catalana“, que després de poc temps es va integrar dintre de Convergència, el 1993. Aquell mateix any Hortalà va ser proclamat President de la Borsa de Barcelona (carreg que encara ostenta). El 1999 va assumir també una conselleria a les multinacionals FECSA-ENHER i ERCROS. Entre els anys 2000 i 2003 va presidir una comissió econòmica al Barça, amb Joan Gaspart i actualment compagina els seus múltiples càrrecs econòmics amb una plaça de professor d’economia a la UB. També es conegut per ser el propietari d’un majestuós palau a la població garrotxina d’Oix.

ÀNGEL COLOM

Aquest antic líder pacifista de La Crida de la Solidaritat, aconsegueix rejovenir el partit i treure´l del ostracisme. L’any 1996, davant les maniobres internes que qüestionaven el seu lideratge, s’escindeix fundant el “Partit per la Independència“,  fracassant estrepitosament a les urnes tres anys més tard. Els deutes que deixa la desastrosa campanya electoral del PI son eixugats gràcies als 75.000 euros que Fèlix Millet li regala, provinents de la trama corrupta del Palau de la Música. Poc temps després Colom es fa militant de Convergència i Pujol el nomena Delegat de la Generalitat al Marroc. Actualment dirigeix la sectorial d’immigració a CDC, basada en integrar als nouvinguts en el catalanisme, encara que els males llengües asseguren que aquesta feina es fa a base de repartir subvencions públiques a associacions culturals.

PILAR RAHOLA

Després de ser escollida diputada al Congrés per ERC dues legislatures i tinent d’alcalde a Barcelona amb Pasqual Maragall, abandona el partit amb Colom per fundar el fracassat PI, enduent-se els càrrecs i els sous amb ella.  Rahola compagina des del primer moment la seva carrera política amb les tertúlies de dubtosa qualitat a Crónicas Marcianas i Moros o Cristianos, així com les seves freqüents aparicions a reality shows com Sorpresa Sorpresa. Un cop fora de la política la seva ideologia deriva ràpidament cap a la dreta més extrema, esdevenint una defensora incansable del imperialisme sionista,  difamant a diari als partits d’esquerres,  el pacifisme, la causa Palestina o la immigració. Durant el Govern d’Esquerres, esdevé una ferotge tertuliana a TV3 que ataca sense pietat totes les mesures polítiques progressistes dels executius de Maragall i Montilla. Va realitzar una hagiografia propagandística d’Artur Mas i recentment ha publicat un manual d’odi islamòfob que ha rebut lloances a tots els mitjans de la ultradreta.

JOSEP LLUÍS CAROD ROVIRA

Després de portar a ERC als seus millors resultats des de la República, gràcies a la demonització que en va fer Aznar, va optar per formar dos executius d’esquerres a Catalunya. En el seu paper al Govern en destaca les seves converses amb la banda terrorista ETA, així com el nomenament del seu propi germà com a alt carreg i la creació de nombroses ambaixades catalanes arreu del planeta. Un cop apartat de la direcció del partit per Joan Puigcercós, presumptament va ser fitxat per la sanitat concertada, cobrant 6.000 euros al més, segons UGT, tot i que després ho van rectificar. Recentment ha publicat un polèmic article en contra del moviment indignat del 15M, titllant-lo d’espanyol, comparant-lo amb la Falange i animant als nombrosos manifestants a anar a pixar-se a Espanya.