Posts Tagged ‘CARNE DE NEÓN’

h1

TOP: Millors films de 2010

Desembre 24, 2010

Comencem ja amb la recta final de l’any i les tradicions pròpies d’aquesta web, com son les Prediccions Tarotistes, que arribaran la setmana vinent i, com no, les llistes amb les meves subjectives seleccions sobre el més granat i destacat del curs, que ja acaba. Per anar obrint boca, aquí la meva antologia cinematogràfica!

Nº10Conocerás al hombre de tus sueños (Woody Allen)

Tot i que el mític director novaiorquès ha renunciat a fer grans obres mestres com “Interiores”, “Match Point” o “Manhattan”, com a mínim ha esdevingut una factoria de producció anual de divertides comèdies amb personatges histriònics, situacions dantesques i arguments retorçats que, en aquesta ocasió, giren entorn l’autoengany,  el fracàs i les segones oportunitats. Ideal per passar una bona tarda!

 

 

Nº9Carne de Neón (Paco Cabezas)

Encara no estrenada a les nostres pantalles , vaig tenir la oportunitat de veure-la al darrer Festival de Sitges. Es tracta d’un film d’acció situada als baixos fons, molt  en la línia de “Snatch, cerdos y diamantes”, on s’ens explica les peripècies d’un nano que decideix muntar un prostíbul per a la seva mare, amb alzhaimer, quan aquesta surt de la presó. El millor de tot és l’amalgama de divertits freakys que formen el repartiment de personatges secundaris.

 

 

Nº 8- La red social (David Fincher)

Com un introvertit geni de 19 anys es pot transformar en una de les persones més riques del món en poques setmanes? Doncs gràcies a les intrigues, la manipulació i les traïcions. Un film realista que esdevé retrat fred i despietat d’un submón que desconeixem  tots aquells que  no gaudim de comptes corrents milionaris. Vaig comprovar esfereït a Viquipèdia que, efectivament, totes les rocambolesques peripècies de Mark Zuckeberg aquí narrades eren certes.

 

Nº7- El escritor (Roman Polansky)

Un magistral film d’intriga política sobre els secrets d’estat, la guerra bruta i allò que el poder presumptament democràtic amaga als ciutadans i als mitjans de comunicació. Un pobre escriptor, que treballa de “negre” per a un polític que s’assembla sospitosament a Toni Blair, descobrirà una fascinant trama que podria, perfectament, explicar que s’amaga darrere del conflicte bèl·lic a Irak. Ficció o realitat? Esperem que Wikileaks ens ho esclareixi.

 

 

Nº6- Sound of noise (Ola Simonsson)

Una altre joia de Sitges, en aquest cas una producció absolutament  independent amb una proposta arriscada i experimental, on s’ens narra les peripècies d’una original banda terrorista, formada per percussionistes frustrats que, farts de tota la música actual, decidixen crear una composició amb tots els elements d’una ciutat: des de les excavadores als hospitals. Una encertada reflexió visual sobre el sentit de la música i el soroll que ens rodeja.

 

 

Nº5Un hombre soltero (Tom Ford)

Ningú donava un cèntim per que un dissenyador de moda, com Ford, pogués fer un film que anés més enllà de la superficialitat banal. Doncs es van equivocar: ens trobem davant una genialitat estètica, on cada fotograma està cuidat al detall, però també davant una història molt profunda, que transcorre al llarg d’un dia a la vida d’un professor universitari gai i vidu, abordant el tabú de la homosexualitat a l’Amèrica dels anys 60’s, la por a afrontar els propis sentiments o la mort d’un esser estimat. Memorables actuacions de Julianne Moore i Colin Firth.

 

Nº4Origen (Cristopher Nolan)

Una pel·lícula que ens proposa un oníric i laberíntic viatge pels diferents nivells  de l’inconscient d’un individu, on sempre ens estarem preguntant que és realitat i que ficció. Aventures i acció, envoltades d’una proposta gràfica i visual espectacular però, a diferència d’Avatar, amb un sòlid i complexe guió al darrere i una notable interpretació un Di Caprio renascut.

 

 

Nº3-Canino (Giorgos Lanthimos)

No us deixeu perdre per res del món aquesta original, encertada i desternillant tragicomèdia sobre els desventures d’una família que decideix enganyar als seus fills, que mai han sortit de casa, explicant-los que el món acaba al llindar de la seva llar i que, per tant, no existeix la vida exterior. Peró clar, els nens es fan grans i comencen a qüestionar els perquès i els orígens d’alguns elements que no els quadren i, clar, la mentida es va fent més i mes grossa, arribant a un clímax humorístic i visceral que no us deixarà indiferents.

 

Nº 2.Buried(Rodrigo Cortés)

La medalla de plata se la endú aquesta producció espanyola que ha aconseguit trobar una solució enginyosa a la falta de recursos per la cultura al nostre estat: treballar amb un pressupost ridícul, substituint els recursos superflus per un guió extraordinàriament enginyós, on s’ens narra les vicissituds d’un home que desperta enterrat dins una caixa de fusta, d’on no es mourà en tota la cinta. Una veritable oda a l’angoixa i la claustrofòbia.

 

Nº1.La cinta blanca (Mickael Haneke)

Obra mestre absoluta d’aquest 2010 sense el més remot lloc a dubte. Es tracta de la magistral i sublim reflexió de Haneke sobre l’origen de la violència i de la tolerància envers l’odi extrem. La narració ens situa en un petit poblet de l’Alemanya pre-nazi, on un mestre intenta, sense gaire èxit, trobar una explicació a un seguit de crims macabres que succeeixen constantment, davant d’impertèrrita  indiferència de tots els seus habitants. Una cinta que pertorbarà la vostre consciència durant alguns dies i forces nits, però no pel que es veu en pantalla, sinó pel que insinuen els silencis i les mirades, especialment dels nens.

h1

FESTIVAL DE SITGES’10 (I): Gore, tsunamis i altres freakiades

Octubre 12, 2010

El meu aterratge el Divendres a Sitges es resumeix en histèria, estrès, nervis i angoixa:  soc incapaç de planificar amb un mínim d’anticipació els horaris dels films i quadrar-ho amb totes les persones que m’acompanyaven a aquesta edició . Arribo al Palau Miramar i quasi tot el que jo volia veure ja estava esgotat, així doncs vaig decidir, un cop més, escollir les sessions a l’atzar!  Cinc anys prometent-me agafar les entrades amb antelació per ServiCaixa i res… no n’aprenc!

Dissabte 9


Arribem a l’Auditori Melià descobrint una turba formada per  vuit-centes adolescents pijes en estat d’histèria total que esperaven l’arribada d’un actor secundari de la saga “Crepúsculo”, que presentava un DVD del film. Algunes d’elles portaven dos dies dormint al ras. Calia? Realment no entenc quina necessitat té el Festival de fer aquestes concessions a la vulgaritat comercial, que res tenen a veure amb l’esperit de l’esdeveniment, com si Chenoa actués en mig del Viña Rock!

– CARNE DE NEÓN: Una barreja ideal entre els esbojarrats trhillers de Guy Ritchie (“Snatch, cerdos y diamantes”, “Rockola”) i l’humor àcid d’Aída o Siete Vidas. El prometedor director Paco Cabezas narra una desternillant història d’un sòrdid puticlub, als baixos fons madrilenys, mostrant amb ironia un fet tan greu com l’explotació sexual, amanida amb els personatges més freaks possibles.NOTA: 8

-NOTRE JOUR VIENDRA (Red Skins): La típica pedanteria francesa de Cannes. Un jove pel-roig decideix fugir amb el seu psiquiatre per tal de venjar-se de totes les persones que ridiculitzen als pel-rojos. Una idea prometedora però desenvolupada de forma  desconcertant, erràtica i força incoherent, a propòsit. Tot i així, té escenes memorables i  una interpretació arriscada que fa creïble tot el deliri. NOTA: 7

-TAJOMARU: Un truculent culebrot japonès ambientat al món samurai que sembla un mix de “Nissaga de Poder” i “Rashomón”. Incestos, violacions, lluites fratricides pel poder i tot a ritme d’arts marcials. Té moments tan exagerats, surrealistes i sobreactuats que et fan dubtar de si el film en realitat no és una burda paròdia del gènere. He de reconèixer que vaig riure moltíssim… tot i que no sé si aquesta era la intenció dels seus autors. NOTA: 5

Començava a ploure mentre estem sopant i vam desistir de la festa del Zombiewalk, muntant-nos la nostre pròpia en una discoteca del Carrer del Pecat, com podeu veure a les imatges posteriors, editades per mi. Vam tindre la gran idea de tornar cap a l’apartament a les dues de la nit, coincidint amb un Tsunami de pluges de proporcions desconegudes, clavegueres sobreeixint-se, riades anegant els carrers… Vaig passar més por en mitja hora que en tots els films!!

Diumenge 10

Ens despertem a les 9:00, sense haver dormit gaire després d’haver passat intempestives hores escorrent pantalons, eixugant samarretes i amorrant sabates als radiadors. Així doncs, acudim endormiscats i humits a una nova sessió cinèfila!

-SECUASTRADOS: La gran decepció del Festival! Prometia ser una versió espanyola de “Funny Games” i es queda en telefilm de sobretaula per enodormiscar-se un diumenge tarda. Un robatori a casa  d’una família rica, sobreactuat fins al deliri, per part d’uns albanesos ximples i compassius, incapaços d’aplicar cap mena tortura més enllà de la bufetada o el despentinat. No espantaria ni a la meva àvia! NOTA: 2,5

-COLORFUL: Cada any cau una sessió de Manga, és com un ritual obligat! Aquest cop es tracta d’un bonic i optimista conte sobre una reencarnació d’un adolescent suïcida. Tot i el seu ritme lent i la seva narrativa excessivament detallista, es tracta d’una història molt correcte, ideal per passar la tarda. NOTA: 6

SOUND OF NOISE: Una veritable joia. Dins de la secció “Noves Visions“, dedicada al cinema  més avantguardista, ens presenta aquesta lúcida i original història sobre un grup terrorista que pretén crear una banda de música transgressora emprant com a instruments tots els elements sonors d’una ciutat: hospitals, excavadores, cables elèctrics… Tot i que no s’assembla a res que hagi vist abans em va captivar des del seu primer fotograma. Absolutament recomanable, tot i que dubto que s’arribi a estrenar mai en cap cartellera, per desgràcia! NOTA: 9,5

Cartell a la Sala Brigadoon

Dilluns 11 i Dimarts 12

Un cop van anar marxant els meus amics i em vaig quedar sòl amb la meva parella, em vaig prendre el dia de relax i lectura a l’apartament, reduint dràsticament el nombre de films per dia, aprofitant per alliberar-me de l’estrès dels horaris i de la feina, mentre la pluja no es decidia a abandonar Sitges.

LA OTRA HIJA (The new daugther): Típic film comercial de terror americà amb tots els tòpics trillats de l’estil: cases abandonades, zombies, brumes, ensurts, cementiris, comportaments suïcides (anar a buscar un gat al bosc a mitjanit… cal?)… Un Kevin Costner en hores baixes protagonitza aquesta història en que  la seva filla es comença a transformar sobtadament en una criatura malèfica, amb un final que voreja el patetisme més ridícul. Aquesta cinta hauria fet furor als anys 70’s, però arriba un xic tard per sorprendre a ningú. NOTA: 3

-DREAMHOME: La meva aposta per aquest festival! Una al·lucinant cinta on s’ens explica de forma prou explícita el boom immobiliari a Hon Kong en clau de gore humorístic.  Una noia decideix acabar amb el preu abusiu dels pisos creant una onada de terror assassinant de la forma més violenta imaginable a tots els veïns del pis que es vol comprar: ara t’arrenco un ull, ara tallo una polla, ara t’empalo amb un somier… Brutal! Us asseguro que passareu una bona estona! NOTA: 8

A veure que ens espera el proper cap de setmana!!

PD: Vegeu també el seguiment del festival que està fent el “Crític de Cine”