El 15M i l’Aliança de les Generacions Alternes

Si un bon dia us passeu per cap de les múltiples assemblees de barris i pobles que s’han estès per la nostre geografia, arran del moviment social del 15M, és ben possible que us adoneu que, amb  comptades excepcions,  la piràmide demogràfica de les persones que en formen part es troba absolutament polaritzada:

– Per una banda trobaríem a la gernació de la que jo formo part, joves d’entre 25 i 32 anys que formen el gruix del moviment. Persones que tenim la més àmplia preparació acadèmica de la història, accés xarxes socials i a tota mena d’informació, però que ens veiem abocats a un incert futur de precarietat laboral i explotació social.

– Per altre banda, tenim als jubilats i jubilades. Iaios que van lluitar contra el feixisme a la postguerra (o fins i tot a la guerra), des de les associacions de veïns, els sindicats i els partits i que veuen amb llàgrimes als ulls com tot el benestar que van construir s’esfondra i els inspira il·lusió aquest nou moviment social on, a més, hi poden anar a passar la tarda desfogant la seva indignació. És també la generació de Stephen Hessel i, en part, d’Arcadi Oliveres, algunes de es cares més distingides d’aquest moviment.

Doncs bé, com haureu deduït, aquí hi ha un buit sospitós corresponent a la massa situada entre els 32 i els 65 anys. Clar, jo vaig pensar que potser la població situada dins aquests paràmetres demogràfics estava molt enfeinada cuidant els fills, o bé, tenien la vida solucionada amb un treball fixe que no els donava cap motiu per a la indignació. Quin misteri!

Així doncs li vaig preguntar als meus pares per quin estrany motiu la seva generació, que va viure el Maig del 68 i la Transició, es mostrava tan apàtica envers acampades i assemblees. La meva mare, amb el seu pragmàtic economicisme, em va etzibar que la única forma de sortir de la crisis era creant ocupació i que, mentre el 15M no es constituís en una empresa capitalista emprenedora, a ella no li veurien pas el pèl per allí.

Posteriorment un article del catedràtic d’Antropologia Social Carles Freixa a El País em va donar un xic de llum a l’assumpte: A l’antropologia clàssica existeix la teoria segons la qual els canvis socials es produeixen per un enfrontament entre les generacions consecutives (pares/fills) i per una aliança entre generacions alternes (avis/nets). La revolució és , per tant, un trencament abrupte en la cadena de transmissió de bens i poder entre una generació i la següent

Així doncs veiem com el poder polític, econòmic i social es troba concentrat en la “Generació Absent“, gent d’entre  32 i 65 anys, que té uns índex d’atur molt més baixos que els joves, acumulen tots els contractes indefinits, no els preocupen massa les retallades en educació (ja no estudien) ni en sanitat (encara no tenen les malalties de la vellesa). Han perdut tota il·lusió i esperança en un canvi que en el fons ni desitgen, doncs a ells ja els hi va bé el sistema tal com està. I de ben segur que desconfien i molt d’aquest estrany moviment que els pretén fer la pinça entre els seus fills i els seus pares.

PD: Totes les fotografies son de Imaginium.es i pertanyen a l‘Assemblea de l’Hospitalet, de la que en formo part.