Sectarisme Hippi

Aquest passat cap de setmana es va celebrar al barceloní Parc de la Ciutadella la Fira de la Terra, la màxima concentració per metre quadrat de sectaris hippis.

Aquest grupuscle de gent ha canviat tota la metafísica espiritual del cristianisme per les filosofies orientals, precolombines i africanes, molt més bonrrollistes que la jerarquia catòlica, però amb la mateixa dosis d’idealisme dogmàtic que el Vaticà i que, per descomptat, comparteixen la mateixa finalitat: donar-li una patada a la ciència, el progrés i la raó.

Armat de paciència i amb la única finalitat de donar testimoni en aquest blog, vaig endinsar-me dins aquesta marea de colorins saturats i nyonyeria empalagosa que recobreixen aquesta successió de paradetes, on les diferents sectes proclamen els seus diferents camins per arribar al amor, trepitjant al seu pas qualsevol indici de sentit comú

Aquests son alguns petits exemples destriats al atzar:.

Tai Chi Chuan: un veritable poti-poti fet a base d’arts marcials, taoisme, supersticions xineses i una suposada “medicina” tradicional (per no dir directament “curanderia”), en la que els seus participants fan una sèrie de moviments a càmera lenta imitant un panda com abraça el sòl o un pardal quan alça la cua.

Shiatsu: Es tracta de fer un massatge amb el planell de les mans en uns punts màgics del cos en els que es concentra la nostre energia. El massatgista empra les puntes de les seves mans per detectar el problema de salut del sofert pacient i redistribuir la energia vital o “Chi” dintre del seu cos.

Reiki: El sumum del freakisme sectari!!Es tracta de curar malalties físiques o mentals passant la ma, sense establir contacte físic per sobre del cos de la persona! A la Fira vaig veure un iaio amb el braç alçat practicant aquesta bajanada i, per un moment, vaig creure que era un fatxa despistat interpretant el “Cara al Sól“!

Reflexoteràpia: Es una creença basada en que al peu i al nas tenim unes terminacions nervioses que ens connecten a la resta del cos i que fent unes simples pessigolletes a la punta del dit petit se’t curarà el mal de panxa!

Budisme: Una religió tan absurda com qualsevol altre, però com van vestits de colorins, doncs s’han fet amics dels hippies! El Creacionisme és dolentíssim, però la reencarnació de Buda en un peix casa perfectament amb Darwin, faltaria més! A la Fira vaig assistir en un discurs d’un Lama que va assegurar que els terratremols eren culpa de la falta d’amor a la terra (i jo que em pensava que eren conseqüència del moviment tectònic de plaques…).

Al costat d’això els milagres de Lourdes son una ciència exacta!

I resulta que el lema d’aquest any era la lluita contra el canvi climàtic, la qual cosa em sembla una problemàtica molt interessant i que comparteixo plenament però… com pensen aquests místics de la rasta plantar cara a l’augment de diòxid a l’atmosfera? Imitant l’abraçada d’un panda? Imposant les mans? Donant-se petons? Fent-se pessigolletes al dit petit? Tocant el jambé o el digeridoo?

I el pitjor de tot és que tinc amigues que havent estudiat carreres de ciències, com biologia o infermeria, son capaces de creure en aquests disbarats, sense que aixó els suposi cap contradicció esquizofrènica!!

PD: Dedicat amb tot el meu amor hippy a Alikontró!

Es el suïcidi un acte de valentia?

Arran de la mort d’una de les components del grup de música petarda Nancys Rubias, que es va llençar daltabaix d’un pont, m’he plantejat obrir un debat moral sobre el suïcidi i si aquesta pràctica ha de seguir sent tipificada com a delicte al nostre codi penal (fins i tot està penalitzat no evitar que un altre ho faci) o bé hem de canviar la percepció sobre aquest fet i entendre-ho com un sublim acte d’extrema valentia.

Al Japó els samurais practicaven un ritual anomenat “seppuku” (Biel, corregeix-me si vaig errat), on voluntàriament acabaven amb la seva pròpia existència mitjançant l’eviscerament amb una daga, després de veure sake i llegir un poema de comiat anomenat zeppistu. Aquesta pràctica es considerava la més honrosa forma de morir i, tot i que va caure en desús per la seva prohibició legal l’any 1873, encara al 1990 un alt directiu d’una empresa ho va practicar davant l’anunci de la seva jubilació forçada.

El cristianisme considera el suïcidi un pecat horrible, equivalent al assassinat i en prohibeix l’entrada al cel a qui l’hagi practicat, ja que entén que aquesta persona ha renunciat a la salvació oferta per Deu. A la Bíblia trobem diversos exemples de suïcides, tots ells persones cruels i malvades com Saúl, Ahitofel o el mateix Judes.

En quant a altres religions, per a Budistes o Hindús, el suïcida es reencarnarà en una altre vida on sofrirà exactament els mateixos problemes que l’han dut a la seva tràgica mort (ja és mala sort, eh). Els jueus, tot i que no tenen cap prohibició expressa dins les normes del Talmud, les autoritats rabíniques postalmúdiques varen establir lleis penalitzant l’acte i considerant-lo un atemptat contra la creació de Deu a partir d’una cita del Gènesi “El Creador declara así que castigará a toda aquella persona que derrame su propia sangre” (Génesis 9:5).

Però i l’Islam? Son els terroristes suïcides uns pecadors o uns màrtirs divins? El Corà prohibeix explícitament posar fi a la pròpia vida i és un mite completament fals la promesa d’un paradís ple de verges disponibles als suïcides per la causa. Per tant podem concloure que els atemptats terroristes suïcides NO es fan en cap moment per ordre religiosa ni emparada sota aquesta, sinó exclusivament per finalitats polítiques.

Dintre de la psicologia es distingeixen diferents tipus de suïcidis segons si la persona tan sols vol cridar l’atenció, però no té cap intenció real de dur-lo a terme (amenaça suïcida), segons si té un mètode planificat o li és absolutament igual la forma o si és accidental o intencional. Les idees suïcides son molt freqüents en l’adolescència sense que comportin un perill real; es calcula que tan sols acaba amb la seva existència un de cada 300 adolescents que s’ho ha plantejat.

Bé i finalment exposaré el meu particular punt de vista: jo crec, òbviament que el suïcidi és la darrera opció que un pot prendre i que no hi ha cap problema tan greu com per emprendre aquest camí sense retorn i, amb l’excepció de malalties terminals, estem amb la obligació legal i moral d’impedir que un altre ho porti a terme. Dit això crec fermament també en el dret al propi cos i que si finalment algú opta per aquest tràgic camí, no es pot penalitzar al supervivent ni estigmatitzar o avergonyir-se de qui ha tingut aquest infinit valor.

I vosaltres, que n’opineu?

PD: La fotografia es titula “Barbie suicide nº12” i es obra del fotògraf italià Roberto Roseano

PPD: Us deixo amb la millor cançó que s’ha escrit mai sobre el tema, “Rock & roll suicide” de Bowie.