DEESSES I BRUIXES: Transfons històric a “Las Brujas de Zugarramurdi”

Com aquest any per primer cop, des de 2006 (per raons laborals i familiars), no he pogut assistir al Festival de Cinema Fantàstic i de Terror de Sitges, vaig compensar la meva nostàlgia amb el darrer film d’Alex de la Iglèsia “Las Brujas de Zugarramurdi“, molt entretingut tot i que el final no està a l’alçada de la trama i les excel·lents interpretacions dels actors i, sobretot, de les actius.

Més que una crítica cinèfila m’agradaria aportar un anàlisi del transfons històric en el que es basa el film: la continuïtat entre el culte pagà a la Deessa Mare i la bruixeria dels segles XV-XVII que no es una idea gens innovadora ni descabellada, com podria semblar a primera vista. Tals sols assenyalar una patinada: els dòlmens no son llocs de reunió, ni tenen res a veure amb la bruixeria; son estructures d’enterrament col·lectiu emprades durant el neolític final-calcolític (IV-III mil·lenni ANE)

La Caça de Bruixes als s.XV-XVII

Efectivament a la localitat navarresa de Zugarramurdi (molt propera a la frontera francesa) es molt coneguda per que el 1610 el Tribunal de la Inquisició de Logroño hi va fer el major “auto de fé” contra la bruixeria de la història d’Espanya: 53 dones van ser acusades de bruixes i 12 van ser condemnades a morir a la foguera (5 d’elles ja estaven mortes i es va cremar una imatge seva).

Aquest episodi es troba enarcat dins un fenomen global: entre els segles XV i XVII més de 500.000 persones son assassinades a Europa i nord-amèrica acusades sobretot per la Inquisició catòlica (entre altres fanàtics protestants) de practicar la bruixeria. Aquestes dones eren torturades amb fuets, punxons, agulles, oli bullent, torxes i violacions per tal que confessessin el seu culte al diable i, quan finalment ho feien, eren cremades vives en una foguera pública. En aquest mateix moment també es persegueixen homosexuals així com els cultes jueus i musulmans.

L’antropòleg i materialista cultural Marvin Harris planteja a la seva obra “Vacas, cerdos, guerra y brujas” que aquesta persecució està dirigida per les classes més poderoses de la societat per tal de dividir als treballadors, buscant falsos culpables en els estaments més dèbils de la societat (igual que ara amb la xenofòbia), aturant revoltes pageses contra nobles i clergues, evitant el sorgiment de messianismes sectaris cristians que qüestionaven la propietat privada, com l’anabaptisme revolucionari de Thomas Müntzer.

Per altre banda Silvia Federicci planteja en “El Caliban y la Bruja” que la persecució de la bruixeria es produeix dins un procés de privatització de la terra per part de la burgesia (Si, pero… A Espanya no es desamortitzen terres comunals fins al s.XIX quan ja no existia la caça de bruixes. L’acumulació pre-capitalista aquí es produeix en el comerç transatlàntic) així com en un procés d’origen del patriarcat per controlar la reproducció femenina i augmentar la ma d’obra (Cert, però no es cap novetat: aquest procés s’origina al mesolític, 11.000 anys abans, simplement s’intensifica).

El Culte a la Deesa Mare i el diable

Pràcticament des de l’arribada dels primers Homo Sapiens a Europa tenim documentat un culte a unes estatuetes femenines anomenades “Venus Paleolítiques”, des dels Pirineus fins a Sibèria, entre el 30.000 i el 10.000 ANE. Sempre tenen característiques sexuals molt desenvolupades i s’enterren al voltant de els cabanes o al costat dels fogars, com amulets protectors. Algunes arqueòlogues feministes hi veuen un culte a la fertilitat o una Deesa Mare en un temps anterior al patriarcat i la divisió sexual del treball.

Aquest culte perd importància durant el mesolític (quan s’inicia el control sobre la sexualitat femenina per tal de regular la demografia) però mai s’extingeix del tot. A Çatal Huyuk (neolític inicial) tornem a trobar aquesta figura i en els primers estats comparteix espai amb divinitats masculines dins el panteó de totes les religions politeistes, amb diferents noms: Innana-Isthar (Mesopotàmia), Aditi (hunduisme), Cibeles (frigis), Potnia Theron (Creta), Hera, Afrodita i Artemisa (Grècia), Venus (Roma) Umai (Sibèria), Anann (Celtes), Nethus (germànics), Freyja (nòrdics),  Mari (vascons), Coatlicue (Asteques) o Atabey (Carib).

També els jueus tenien una deessa femenina: Asera o Astoret, mare de tots els deus, versió hebrea de la deessa mesopotàmica Isthar. Aquest culte es eradicat durant la reforma religiosa de Josies de Judà, realitzada el s.VI ANE on prohibeix el culte a Asera,  i en destrueix els seus altars (també els del deu fill Baal). A partir d’aquell moment Astaret esdevé el diable Astaroth i Baal Belcebú, convertint així el culte a la Deessa Mare en quelcom diabòlic i satànic.

De fet els sumeris ja tenien molt abans un mite força semblant: La deessa mare Innana (Ishtar), en la creació del món, baixa a l’infern per destruir a la deessa de la mort, Ereshkigal la seva germana gran, mentre que el seu marit (el deu Dumuzi) durant la seva absència, li rebata el tron i esdevé Deu suprem. Innana torna de l’infern amb un exercit de diables per venjar-se d’ell com bé explica Mircea Eliade al llibre “Historia de las creencias y las ideas religiosas“.

El diable en la mitologia cristiana sempre es presenta com un ser amb característiques andrògines o femenines, com podem veure en aquesta representació del “Codex de Gigas” del s.XIII fet pel monjo benedictí de Txèquia Hernan el Reclús  La idea que les bruixes modernes practiquen un culte a la Deessa Mare (disfressada de diable) es recollida pel folklorista nord-americà Charles Godfrey Leland el 1897 en el llibre “Aradia, el evangelio de las Brujas” segons el qual les bruixes rurals italianes del s.XIX retien encara culta a la deessa Diana, a la seva filla Aradia i al seu fill Lucifer. I de fet, aquesta és la idea principal de la Wicca o neo-bruixeria contemporània, part fonamental de la cultura new age.

No estic dient que les bruixes del s.XV-XVII realment practiquessin aquest culte ni que hi hagi una continuïtat real des de les Venus Paleolítiques a la Wicca. El més probable es que les bruixes acabessin confessant un culte al diable per posar fi a les tortures. El que si es cert es que la religió jueva recull el mite sumeri de la diabolització de la Deessa Mare, dins d’un procés de construcció simbòlica dels mites heteropatriarcals (com el de la Eva pecadora o el de Sodoma), fet que es generalitza arreu d’occident a l’edat mitja a partir de l’adopció del cristianisme, tot i que el patriarcat en si es molt anterior.

La Construcció Social de l’Enemic (I): de Roma a l’Inquisició

“Disposar d’un enemic és important, no tan sols per definir la nostra identitat, sinó també per dotar-nos d’un obstacle davant del qual mesurar el nostre sistema de valors i mostrar, al enfrontar-nos a ell, el nostre propi valor”

UMBERTO ECO

Des de l’Origen de l’Estat, institució política que regula la societat en una divisió de classes des de fa  uns 4.000 anys, totes les civilitzacions han buscat la seva legitimació social en funció a l’existència d’un enemic comú extern, envers el qual canalitzar l’odi i la frustració social, evitant així que la població es revolti envers les elits locals que exerceixen l’explotació de les seves plusvàlues.

Així doncs, com més forta sigui la crisi social i major l’explotació a la qual es sotmet la societat, més intensament sorgirà la creació, dins l’imaginari col·lectiu, d’un enemic exterior a qui convertir en ase de cops, desviant així l’atenció del problema.  És el que anomenarem la “Construcció Social de l’Enemic” i, com veurem a continuació, és una constant de totes les societats de caràcter estatal, en totes les cronologies i llocs.

Aquesta construcció sempre es basa en tòpics, rumors, llegendes negres inventades, conspiracions ocultes i difamacions gratuïtes, així com un assetjament públic dirigit, de forma més o menys directe per la classe dirigent política i econòmica. Normalment també es segueix el principi platònic de “kalokaghatia” segons el qual la bellesa és una manifestació de la bondat i, per tant, a l’enemic sempre se’l presenta com esser monstruós i absolutament lleig.

IMPERI ROMÀ

Els romans, durant l’Alt Imperi, construeixen aquest enemic envers els seguidors de Jesucrist: La Religió Cristiana és declarada estranya i il.lícita (decret senatorial de l’any 35), exitialis, perniciosa (Tàcit), prava et inmódica, malvada i desenfrenada (Plini), nova et malèfica, nova i malèfica (Suetoni), tenebrosa et lucífugs, tenebrosa i enemiga de la llum (del Octavi ​​de Minuci) i detestábilis, detestable (Tàcit), per això va ser exclosa de la legalitat i perseguida, considerada l’enemic més perillós del poder de Roma, que basava la legitimitat de la seva explotació econòmica i política en l’antiga religió nacional i en el culte del emperador, instrument i símbol de la força i de la unitat de l’imperi. Des del segle I al III es procedeix a perseguir als cristians de forma generalitzada, i cruel llençant-los públicament als lleons al circ.

Un lider i escriptor cristià del segle II-III anomenat Tertulià narra quin son els delictes dels quals s’acusa als seguidors de Crist, per part de les autoritats romanes:

“Que en la nocturna congregació sacrifiquem i ens mengem un nen. Que en la sang del nen degollat ​​mullem el pa i xopat en la sang mengem un tros cadascun. Que uns gossos que estan lligats als candelers els derroquen forcejant per aconseguir el pa que els llancem banyat en sang del nen. Que en les tenebres que ocasiona el forcejament dels gossos, alcavots de la malaptesa, ens barregem impia amb les germanes o les mares. D’aquests delictes ens pregona reus la veu clamorosa popular, i encara que ha temps que la fama els imputa, fins avui no ha tractat el Senat de esbrinar “

EDAT MITJANA i MODERNA

Un cop el cristianisme arriba al poder passa d’enemic perseguit a poder públic perseguidor. El feudalisme medieval generarà una construcció social de l’enemic envers aquells a qui consideraven reductes de l’anterior  règim de paganisme i llibertat sexual  (heretges, bruixes i homosexuals), així com de la resta de religions monoteistes (jueus i musulmans).

Com ja he parlat de la persecució i dimonització de la Homosexualitat a l’Espanya medieval i moderna en un altre post, aquest cop em centraré en jueus i bruixes.

Els jueus, tot i que se’ls permet practicar la seva religió (fins que son expulsats de la península el 1492) son confinats a viure en barris separats (Papa Eugeni IV, s.XIV), amb vestits distintius (Concili de Letran , s.XIII) i pagant impostos especials. Durant tota l’Edat Mitjana i Moderna pateixen diversos atacs i matances per part de la població que els acusa d’enverinar l’aigua dels pous, segrestar nadons per beure’s la seva sang i crucificar-los com van fer amb Jesucrist  així com una infinitat de ficticis crims abjectes.

El millor exemple d’això és el text De operatione daemonium de Michaelle Psello, del segle XI on descriu així els rituals hebreus:

“Per la nit (…) apaguen les llums perquè no volen testimonis de les impudícies que succeiran, desfogant el seu propi vici en qui sigui, germana o filla. De fet, estan convençuts que fan quelcom grat pel diable si violen les lleis divines que prohibeixen l’incest. (…) Passats nou mesos arrenquen els miserables fills de les seves mares, marquen amb un ganivet afilat els seus  tendres membres, recullen en una copa la sang que n’ha brollat, cremen als nadons mentre encara respiren i els llencen a la foguera. Posteriorment barregen en una copa la sang i la cendra, obtenint una horrible poció amb la que contaminen el menjar i la beguda (…). Aquesta és la seva comunió.”

En quant a la Bruixeria aquesta és entesa com el conjunt de creences i rituals de caire pagà que sovint es relacionen amb dones rurals. A la Dinamarca medieval trobem ja al segle XI la costum de culpar a les bruixes de les catàstrofes naturals i, posteriorment, matar-les de forma salvatge. Tenim documentada la primera cremació d’una bruixa el 1275 a Tolouse en mig de la persecució contra l’heretgia càtara, acusada d’haver tingut relacions sexuals amb un dimoni.

El punt més àlgid de la construcció social d’aquest enemic el trobem al llibre Malleus maleficarum, un extens tractat escrit a finals del s.XV per dos monjos dominics alemanys, Heinrich Kramer i Jacob Sprenger, els quals asseguraven tenir poders especials per combatre les bruixes, atorgats pel Papa Innocenci VIII. El llibre es pot llegir olnline AQUÍ però us en ofereixo un extracte suculent:

“Les accions de les bruixes són tals, que no poden dur a terme sense l’ajuda dels dimonis, com es mostra per la descripció d’elles a San Isidoro, Ètica, VIII. Les bruixes són anomenades així per l’enormitat dels seus encanteris màgics; doncs pertorben els elements i confonen la ment dels homes, i sense cap poció verinosa, sinó que només en virtut de encanteris, destrueixen ànimes, etc.”

Finalment fer esment a la Santa Inquisició, una institució creada per l’església  al s.XIII per tal de construir socialment un seguit d’enemics, ficticis o reals, a qui es combatia mitjançant la tortura com a mètode de confessió, d’aquesta forma qualsevol persona innocent acabava acceptant com a veritables tots els rumors i difamacions dels que se l’acusava.  És indubtable que la Inquisició va suposar el gènesis d’un veritable totalitarisme polític basat en un règim de terror , violència i repressió pública, mitjançant el qual la religió i, molt especialment la Corona d’Aragó i de Castella, van utilitzar-la per tal de crear els fonaments de l’estat a l’Espanya Moderna, basats en una identitat nacional cristianofeixista d’odi profund envers qualsevol element que pogués distorsionar aquest sentiment (jueus, musulmans, homosexuals…).