FESTIVAL DE SITGES 2012 (I): “Motorway” i “Maniac”

No sé com ho faig que cada any que pujo al Festival de Cinema Fantàstic i de Terror de Sitges m’organitzo pitjor i en el darrer moment. Cada edició prometo que en el curs següent m’estudiaré el programa, adquiriré entrades anticipades i gaudiré del milloret cinema, però no! Arribo al darrer moment a les taquilles per tal que m’informin que tot està esgotat, les entrades per la majoria de sessions fa dies que brillen per la seva absència i que amb prou feines queden saldos amb horaris impossibles.

Afortunadament un oportú partit Barça-Madrid va permetre que diumenge a la nit hi haguessin places per una de les estrelles d’enguany (“Maniac“). Ja sabia jo que tanta alienació social i patrioterisme borreguil  havien de tenir quelcom positiu!

Així doncs varem tenir molt de temps per visitar el “Brigadoon”, aquest any situat en una àmplia i apartada Sala Escorxador. Es tracta d’un festival paral·lel i gratuït on es projecten films antics i concursos de curtmetratges de directors novells, però amb un destacadíssim i meritori talent; a destacar “Silent Agony”  una terrorífica història ambientada en un orfanat i protagonitzada per eixerits nanos de 8-10 anys. També vam gaudir d’un esperpèntic film de serie z de l’any 1972 titulat “La isla de la tumba maldita” amb Teresa Gimpere fent de vampir, amb un argument delirant i psicodèlic.

I aquests son els films del cartell que finalment hem vist aquest cap de setmana:

“Motorway”: Dirigida per Poi-Soi Cheang, el director de la magnífica”Accident“, que ja vaig devorar fa un parell d’anys, vindria a ser com la versió xinesa de “Drive“. Un triller policial d’acció trepidant sense més, un argument planer on un policia novell i obsessionat amb la velocitat s’especialitza en perseguir a una màfia a 200 km/h entre espectaculars accidents. La gràcia és que la cultura cinematogràfica xinesa defuig bastant els clixés suats de Hollywood i, tot i tindre una trama força previsible, no tens la sensació de deja-vu en absolut.

“Maniac”: Remake d’un clàssic del terror dels anys 80’s i protagonitzat per un encertadíssim Elijah Wood, que passa de ser un adorable hobbit a un turmentat psicòpata i assassí en sèrie que mata a diferents noies que es van creuant pel seu camí amb la única finalitat d’arrencar-lis la cabellera i decorar la seva col·lecció de maniquís. La originalitat del film recau en que està gravat amb una càmara subjectiva, però sense caure en el mareig rollo Burixa de Blair; aquí el film ens convida a posar-nos dins la pell del terrorífic protagonista i entendre les raons del seu crim en les arrels dels seus traumes infantils

Doncs res aquest cap de setmana més i amb entrades comprades!!

CRÒNICA DE SITGES’08 (II)

Diumenge 5

SURVEILLANCE

A les 9:30 del matí, i havent dormit amb prou feines 3 hores, ens varem dirigir al Casino del Prado per veure el film que ha resultat guanyador del Festival: el segon llargmetratge de Jenifer Lynch, filla del meu director de cinema viu favorit, David Lynch.

I la veritat es que el galardó el té més que merescut: una terrorífica història sobre un serial killer, que s’explica fragmentada segons la versió de cada un dels testimonis de la matança, en un claustrofòbic interrogatori policial. La cinta sap mantenir de forma magistral la intriga i la tensió en cada moment  i ha resultat el milloret de tot el Festival, sense lloc a dubtes! (Vegeu trailer)
El millor: Jenifer ha sabut heretar les millors virtuts dels films del seu pare, sense caure en les paranoies surrealistes d’aquest (encara…)
El pitjor: NO aneu a veure aquesta peli a les 9:30 del matí!!
Nota: 9/10

SESSIÓ DE BRIGADOON

Com no teníem entrades per la tarda ens varem estar un parell d’horetes en aquesta sala gratuïta, pixant-nos de riure amb els curtíssims efectes especials i la pèssima interpretació d’un film de vampirs mexicà dels anys seixanta. Els ratpenats eren de peluix i aguantats per fils!!

ROCKANROLLA

Si, Guy Richie, a part de ser el marit de Madonna, es un reputat director de cinema que va saltar a la fama amb “Snatch, cerdos y diamantes”. Aquest cop torna al atac amb una altre història d’acció delirant entre mafiosos corruptes i divertides situacions còmiques, sense gaires pretensions més (Vegeu trailer)
El millor: Quan un dels mafiosos a punt de morir surt del armari.
El pitjor: La trama és tan absolutament complicada i succeeix tot tan ràpid que resulta impossible no perdre el fil.
Nota: 6/10

Dilluns 6

LA POSSIBILITAT D’UNA ILLA

Per mi la gran decepció d’aquest any. Després de llegir-me apassionadament la novela en el que es basa el film, em vaig convertir en un gran fan de Miquel Houellebecq, autor del llibre i director de la peli i, quina va ser la meva sorpresa quan em vaig trobar amb aquesta veritable MERDA. Imagino que a Houellebecq li ha succeït el mateix que a Paul Auster amb “La vida interior de Matrin Frost”: un escriptor que sense tenir ni puta idea de cine es posa a rodar, creient que això de les càmeres no té cap misteri.

Però realment no entenc com ho pot haver fet TAN malament! Sembla talment com si no hagués entès el seu propi llibre oblidant tota la ironia i provocació, que són la única gràcia de la seva obra. No recordava mai haver vist un film on la gent xiulés en comptes d’aplaudir al final.
El millor: que s’acaba…
El pitjor: TOT. Realment és un desastre absolut de peli: mal gravada, pèsimament realitzada, mal actuada, avorrida, lenta fins al sopor… crec que jo ho hagués fet bastant millor!
Nota: 1,5/10

Vaig sortir tan decebut del cinema que vaig abandonar la idea d’anar a veure “Blindness“, l’adaptació de “Ensayo sobre la ceguera” de Saramago: amb un llibre que m’hagin destroçat ja n’he tingut prou!

(Continuarà… i tranquils que ja tan sols queda una part!)