Perills i Inconvenients de la Democràcia Directa

Gràcies en part a l’èxit que en el seu moment va tenir el 15M, ha calat la idea de que la crisis econòmica és culpa del mal funcionament de la democràcia parlamentaria o representativa i que simplement amb un sistema més directe s’acabaria l’atur, les retallades i el deute.

Però realment un sistema més participatiu ens duria a una Arcàdia Feliç on tots els problemes es solucionarien per art de màgia? Bé, el cert es que s’han dut a terme experiències molt positives i engrescadores com els Pressupostos Participatius a Portoalegre, o la nova Constitució d’Islàndia però també cal tenir en compte que en molts dels indrets on s’ha dut a terme s’han acabat aprovant algunes mesures força perilloses. Aquí alguns exemples:

– Dèficit Galopant: A l’estat de Califòrnia,  on es poden presentar referèndums populars sobre qualsevol tema, es va produir la següent situació: diverses iniciatives varen proposar reduir els impostos (el 1978 va rebaixar a la meitat l’impost sobre la propietat, per exemple); al mateix temps, però, es proposava incrementar les prestacions socials, beques i les ajudes.  Resultat? L’any 2009 l’Estat de Califòrnia entra en col·lapse fiscal, amb un dèficit de 42.000 milions de dòlars, que s’han hagut de pal·liar retallant en ajudes als discapacitats, ancians, famílies necessitades i salud mental.

– Xenofòbia: A Suïssa, on els ciutadans poden presentar lleis a referèndum, s’han aprovat mesures com la prohibició de construir minarets (quan en tot el país alpí només n’hi havien 4 i, per tant, no representaven cap perill ni molèstia per ningú); l’expulsió immediata de qualsevol migrant que hagi comés un delicte greu (proposta impulsada per la ultradreta feixista) i que segons la ONG Amnistia Internacional, posa en perill els Drets Humans.

– Homofòbia: De nou a Califòrnia, ens trobem amb un cas força paradigmàtic. El  legislatiu va promoure una llei de Matrimonis LGTB el 2003 sent vetada pel Governador republicà Arnold Schwarzenegger; però la Cort Suprema va declarar il·legal el veto, aprovant de facto el matrimoni el 2008. Els grups religiosos, homòfobs i ultres, però, varen aconseguir suficients signatures per presentar un Referèndum prohibint aquests matrimonis i el mateix Novembre d’aquell any el van aconseguir guanyar amb un 52% de vots, prohibint de nou la igualtat legal amb els homosexuals. Així doncs en aquest estat hi han 18.000 matrimonis del mateix sexe, plenament legals, celebrats durant els breus mesos en els que va estar en vigor. Mentre estant, a Nova York es va aprovar aquest dret directament al Senat, sense més complicacions.

– Pena de Mort: Als Estats Units, on a la meitat d’estats es voten iniciatives populars en referèndum, trobem que la Pena de Mort s’ha vist aprovada en referèndum a Oregón (1978) o més recentment a Califòrnia (2012): mentre que a Nou Mèxic el seu Governador, Bill Richardson, va signar el 2009 la fi de la pena de mort i la seva commutació per la cadena perpètua, sense preguntar la opinió als ciutadans. Imaginem per un moment que passaria a Espanya si es fes una votació com aquesta després de la commoció generada per un assassinat mediàtic, com les nenes d’Alcàsser o Mariluz…

– Llibertat per dur Armes de Foc: La perillosa liberalització sense control de l’ús d’armes de foc, que tantes massacres ha acabat produint en escoles o universitats, ha estat aprovada per sufragi directe recentment a Brasil (any 2005, amb un 63% de vot) o a  Suïssa (el 2011, amb el 54% de vot).

CONCLUSIONS

La democràcia directa presenta grans oportunitats i un gran perill: ser emprada per una massa enfurismada i entregada a la demagògia per negar drets a les minories o aprovar perilloses mesures populistes amb nefastes conseqüències econòmiques o socials que puguin tindre, sense que la responsabilitat d’aquesta temeritat caigui sobre les espatlles de cap polític. Al no haver-hi cap filtre legislatiu qualsevol cosa es pot aprovar, si en cap moment hi ha un límit constitucional o de drets humans.

Es a dir, un sistema molt més democràtic paradoxalment podria acabar beneficiant les idees més feixistes i intolerants, aquelles que cap gran partit seriós s’atreviria a posar en un programa, però que molts aspiren secretament a aprovar en la discreta llibertat davant d’una urna. Una assemblea de persones carques i intolerants sempre donarà lloc a idees i propostes carques i intolerants; el mètode no predisposa el resultat, ni molt menys!

La democràcia directa pot portar coses molt bones, o molt dolentes, tot depèn d’on posem els límits i les normes, que preguntem i com ho preguntem. I per això calen anàlisis profunds i seriosos sobre el contingut real de les propostes, no simplement en la forma de com prendre decisions, defugint tot simplisme apriorístic com la burda creença de que les masses sempre tenen raó i els polítics sempre s’equivoquen, així com el paradigma postmodern de que la divisió esquerra-dreta està superada o que les ideologies han mort.

Matem als solidaris? Cremem les ONG?

Aquests dies estic contemplant esparverat com, des dels mitjans de comunicació de la ultradreta independentista i espanyolera (quin dubte hi ha que son caps de la mateixa hidra?), en comptes de sumar-se a la joia i les celebracions per l’alliberament dels dos cooperants catalans segrestats a l’Àfrica s’han dedicat a esputar  la seva irredempta rancúnia contra tot allò que ensumi a ONG, progressisme o solidaritat.

Xavier Rius, director de l’immund pamflet ultranacionalista català E-Noticies, a part de les seves habituals  fel·lacions matutines als messies de la demagògia populista Anglada i Laporta , ha escrit una editorial on titlla les ONG  d’agències de viatges, insinua que tan sols anaven a divertir-se, els compara excursionistes perduts a la muntanya i fa una llista negre de membres del PSC implicats a Barcelona Acció Solidària, ja que en el fons d’això es tracta: de demonitzar al progressisme. Clar que si aquesta ONG en comptes d’anar a portar aliments i material de primera necessitat s’hagués dedicat a ballar sardanes, vexar dones islàmiques amb vel, i fer referèndums-farsa el senyor Rius hauria anat a rebre els segrestats vestida de cheer-leader i amb dos pompons!

Jo vaig estar amb 16 anys un més a Brasil treballant amb una campanya de solidaritat amb infants del carrer de les faveles de Brasilia i puc parlar de primera mà com aquell viatge va significar un punt i a part a la meva vida i, espero, a la d’aquells a qui vàrem ajudar posant la primera pedra per fer “nuclis de base” una espècie d’esplais-centres d’acollida per a nens que no tenien absolutament res. Peró sobretot el més important va ser la incansable campanya de conscienciació que vam fer a la tornada, fent desenes de xerrades als nostres instituts, o esplais, als diaris locals, a ràdios i televisions, intentant així difondre la vergonyosa situació de pobresa infantil extrema en que es trobava aquest país abans de l’arribada de Lula al poder. Haguéssim pogut fer tot això sense anar-hi en persona?

Als éssers amb una mentalitat neoliberal els costa molt d’acceptar que algú sigui capaç de treballar voluntàriament sense esperar rés més a canvi que la satisfacció d’un col·lectiu social. Això trenca els seus perversos i psicòtics esquemes dogmàtics segons el qual l’ésser humà és individualista i egoista per naturalesa i no busca res més enllà del seu propi plaer. Quina pena que els científics socials haguem documentat com quasi totes les societats pre-capitalistes anteriors al segle XIX tenien mecanismes econòmics de cooperació col·lectiva, oi?

I pel que fa a la caverna espanyolista, aquesta no es queda pas enrere: el Grupo de Estudios Estratégicos (GEES), vinculat a la FAES d’Aznar, ha regurgitat un seguit de bajanades a Libertad Digital segons la qual existeix un complot entre el PSOE i Al-Qaeda (com no!) i tenim un Govern sotmès i rendit al islamisme terrorista.

Clar! Ells haguessin preferit veure en directe la decapitació dels cooperants, celebrant amb una bona orgia putera que ja hi havien dos solidaris i catalans menys al món. O potser volien com a alternativa una acció militar digna del Mio Cid, plena de virilitat i testosterona, que tan mal resultat va donar a França?

En fi, sort han tingut Albert i Roque que ENCARA no manen els enemics de la Solidaritat!!

Independència i records

Després de 28 anys de coexistència pacífica he considerat que els meus pares ja son prou grandets per valdre’s per si mateixos i en una magnànima decisió els he atorgat la independència, deixant-los marxar de casa, per tal de colonitzar i subarrendar el nou espai alliberat. No ha calgut referèndum ni lluita armada, ha estat un procés acordat per les dues parts, rollo Txecoslovàquia.

Tot i això, encara he de fer front a la malèfica comunitat de veïns: un grupuscle de iaies convergents, marujes cridaneres i paranoics de les goteres que m’odien a mort amb l’excusa de que poso massa alta la música. Serà possible? M’haurien d’estar agraïts d’educar les seves oïdes amb el millor del pop, l’indie i el glam-rock! En quant corri la veu del meu nou status polític, ja em temo una veritable guerra nuclear i he començat a construir un refugi antiaeri a la terrassa, no fos cas!

El pitjor de tot ha estat, sens dubte, la mudança i la remodelació estructural de tot el pis. No us podeu imaginar el que significa baixar un llit des de un 5é sense ascensor!! Jo crec que ja he purificat tots els meus pecats carnals des de la primera palla!

I el més sorprenent, la quantitat d’objectes inútils que s’arriben a atresorar pels racons més impensables i que esdevenen una materialització d’un passat ja oblidat, per bé o per mal!Aquí un petit inventari de la meva arqueologia personal:

-Una clau per afinar el bombo de la bateria que tocava en un grup punk als 17 anys. Ens dèiem “Berserker” i tan sols varem aconseguir assajar una cançó horrible sobre la primera guerra del golf

–14 cançoners d’esplai on, darrere les lletres més nyonyes del rock català, tinc escrites emotives declaracions on els nanos dels que jo he estat monitor asseguren que aquells han estat els seus millors campaments.

– Una punta de sílex retocada, d’unes pràctiques de talla prehistòrica que vaig realitzar en una expedició arqueològica en un poblet de Gipuzcoa, on els abertzales locals ens van punxar les rodes del cotxe per que volien construir un camp de futbol sobre el jaciment que investigàvem.

-La tarja d’acreditació en el Congrés d’Història de la Mineria de León, on vaig donar la meva primera conferència científica, sobre la mineria iberorromana del ferro a la vil•la de Gavà.

-Un cargolí de 7.500 anys d’antiguitat, que vaig recuperar de la terrera de la segona excavació arqueològica on vaig participar com a voluntari, amb 18 anyets acabats de complir. Va ser en un abric mesolític a la Garrotxa.

-Una postal d’una menina de rua que vaig conèixer durant la meva participació amb una ONG en un projecte de solidaritat am nens del carrer a Brasilia, amb tan sols 16 anys. Em vaig saltar la primera avaluació de COU, al comiat de l’expedició al aeroport varen vindre més de 1.000 persones, amb castellers i tabalers i varem sortir a un munt de mitjans de comunicació: a mi em van entrevistar a COM ràdio.

-La sentència del judici contra 3 Skin heads nazis que em van donar una pallissa per ser homosexual. La policia nacional em va ignorar i ICV-EUiA va portar el cas al ple del ajuntament, apareixent a diversos mitjans de comunicació. Al judici van assistir membres de totes les cases okupes d’Hospitalet, ICV, EUiA, el PI, ERC, Els Verds i molt especialment d’un grup gai (FAGC) que em va ajudar molt en tot el procés.

-Un bloc de targetes de presentació de la primera empresa on vaig treballar d’arqueòleg, i que va acabar en bancarrota.

–Entrades dels concerts de: Morrissey, Siouxie, Mika Depeche Mode, Fangoria, The Killers, Vive la Fête, Madonna, Placebo, Che Sudaka, Garbage, Dorian, Barricada, Magö de Oz, Marilyn Manson, Marea, Dover, Reincidentes i Celtas Cortos.

-Una polla de guix que vaig esculpir jo mateix en un taller de la festa del Partit Comunista Francès a Perpinyà, on la meva colla de Diables va participar fent una representació de Sant Jordi.

-Una xapa de la Manifestació del Orgull Gai de 1999.

–Llibres i manuals del meu curs de monitor i del de seguretat a la construcció.

-Una fotografia meva transvestit de cabaretera de Molin Rouge, en unes jornades de monitors del meu antic esplai. Estava divina!

-Cartells de diferents edicions la festa concert que organitza cada any la meva Colla de Diables

Ets feliç?

A vagades em pregunto si soc feliç…

Com saber-ho? Existeix quelcom més infinitament subjectiu i alhora immesurable que els sentiments?

I sobretot: com saber quines coses son les que necessitem per ser feliços?

El psicòleg Abraham Maslow va desenvolupar una teoria anomenada “Piramide de Maslow”, segons la qual els essers humans establien una jerarquia mental de les seves prioritats per assolir la felicitat, on en primer lloc existien les necessitats fisiològiques bàsiques, seguides de les de seguretat, l’amor, les relacions socials, l’ego i l’autoestima. No tinc molt clar quin criteri va fer servir aquet bon home per configurar aquesta piràmide, però dubto molt que es pugui universalitzar d’una forma tan matussera la formula per aconseguir ser feliç.

Quan vaig estar a Brasil en una campanya de solidaritat amb els Meninos de Rua, varem penetrar en un inframón de faveles insalubres, nanos abandonats al néixer, violència urbana, droga i embarassos preadolescents on, curiosament, tothom semblava ser la mar de feliç ballant samba i capoeira tot el dia!

En canvi conec unes quantes persones que no poden desfer-se de la seva cara de pena i amargura permanent, com si la seva vida fos un veritable mar de llàgrimes. Solen ser individus que s’han instal•lat en la comoditat de la queixa i la culpabilitat aliena: tot el que els succeeix és responsabilitat de la resta del món que confabula i conspira secretament per fer-los la punyeta.

Jo, en canvi, he optat per adoptar una postura inexpressiva i hieràtica com una escultura egípcia: tot i que soc d’amors i odis molt intensos, he de reconèixer que cada cop els sentiments passen per mi d’una forma més efímera i banal, alliberant-me de la càrrega psicològica d’innecessàries depressions, impossibles amors platònics, ensucrades nyonyeries varies, així com eterns rancors i desitjos de venjança que no em duien enlloc.

Segueixo sense saber si soc feliç, però del que estic ben segur es que, en un món d’injustícies i desigualtats extremes, no tindré la temible gosadia de pretendre fer llàstima a ningú i, si mai hagués de cercar un responsable a la meva frustració amorosa o a la meva manca d’autorealització personal, no tinc el menor dubte que l’únic culpable soc jo.

I vosaltres sou feliços?

PD: Us deixó amb aquest clàssic de Lou Reed, interpretada en coral per Bowie, Bono Elton John i altres, on descriu com seria per ell un dia perfecte!

Per que vaig deixar de ser nacionalista

Quan jo era petit a casa meva gairebè mai es sintonitzava un canal de televisió que no fos TV3 o   C33 , no s’escoltava altre emisora que Catalunya Ràdio i mai hi havia entrat un diari que no fos l’Avui.

Obviament jo estava convençut que el destí de la humanitat passava exclusivament per la sobirania política dela Països Catalans, tot i que mai m’havia questionat realment els meus plantejaments ideològics: simplement els havia mimetitzat del meu entron i a més em servien com a eina de distinció de la resta de companys d’aula, que s’ho passaven de fàbula comentant extranyissimes sèries i programes que feien en uns misteriosos canals per a mi desconeguts.

Però tot d’una, resulta que en el més de novembre de 1998, per circumstàncies de la vida, vaig acabar embarcat en un apassionant projecte de solidaritat amb els infants que malviuen en condicions d’extrma pobresa pels carrers de les barraques brasilenyes. Va ser just en el moment que la meva mirada es va creuar amb una noia de 14 anys que espeava el seu segón fill, segurament fruït d’una violació, que vaig comprendre que en comparació als seus problemes, el reconeixement de la nació catalna era un mer caprici d’una pija consentida.

I va ser un any més tard, quan iniciava la meva futura carrera d’arqueòleg, que vaig racionalitzar aquell sentiment de decepció: el nacionalisme té la mateixa base empírica i epistemològica que la religió, es basa en subjectius sentiments i preceptes dogmàtics indemostrables i les seves bàses teòriques son un mer fruït d’una simplesa i un infantilisme extems; res a veure amb el nou horitzó teòric a qui havia venut la meva ànma: Karl Marx.

Que és una “nació“? Per els catalans una llengüa, per als espanyols un estat, per els àrabs i israelites una religió, per als bascos una cultura i la voluntat d’un poble, per a molts un sentiment… és obvi que sobre un concepte tan subjectiu i discutible no es podia basar exclusivament la meva forma de pensar.

Vull deixar constància, abants que una marabunta de lectors indepes m’acusin de traïdor a la pàtria, que m’estimo molt la meva terra, cultura i llengüa, prova d’això es que aquesta humil web es publica en l’idioma de Ramón Llull i no en el de Cervantes, tot i que això suposi reduïr un 98% el meu mercat de potencials lectors. Simplement que aquesta qüestió ha deixat d’apassionar-me i ara me la miro des de la distància com una joguina vella i atrotinada a la que abandones en un calaix quan descobreixes que els reis son els pares.