I FORCONI: La preocupant deriva feixista del 15M a Itàlia

Aquest blog ja ve advertint que l’Antipolítica es l’avantsala del Feixisme, que el populisme antipartits ha elevat als altars a milionaris evasors d’impostos com si fossin herois revolucionaris, així com que les seves  arrels teòriques es troben en David Bell o Francis Fukuyama, el neoliberalisme nord-americà dels anys 80’s. Avui veurem el cas més extrem i patològic: I Forconi (Els Forcats) un moviment social  italià inspirat estèticament en el  15M, que fa acampades i manifestacions en contra els presumptes privilegis dels polítics (tot i que el seu portaveu viatja amb Jaguar), amb una ideologia extremadament nacionalista, xenòfoba i populista basada en el rebuig als impostos, negar l’eix esquerra-dreta, sortir de l’euro (sense calcular quins costos de transició tindria per l’economia) i vehiculant el conflicte envers les institucions democràtiques i no contra les financeres.

Aquest moviment es una resposta identitària i proteccionista a la globalització i la crisi, com Alba Daurada o el Front Nacional, en el caldo de cultiu de la demagògia messiànica de Beppe Grillo, ha fet sortir al carrer als sectors més reaccionaris i ultres de la societat italiana que recorden, cada cop més, als suports del totalitarisme de  Benito Mussolini. Aquí alguns exemples

–Dreta i Ultradreta: A les eleccions regionals a Sicília de 2012 el candidat de I Forconi, Marín Morse va rebre el suport del partit feixista Força Nova. El moviment també ha despertat simpaties a Venècia del partit independentista xenòfob Lliga Nord. Fins i tot l’ex-president i corrupte Silvio Berlusconi ha declarat que “aquesta es la nostre gent“. Però sens dubte les bases més actives i radicals del moviment son el  violent grupuscle neofeixista Casa Pound el líder de la qual ha estat detingut per tirotejar immigrants i ha declarat sobre el Forconi “Formem part d’aquest moviment des del principi, sense utilitzar els nostres símbols, únicament al voltant de la bandera italiana“. A Turí el moviment també ha tingut suport de hooligans de clubs de futbol

– Policia: Tot i les violentes topades entre la policia i les guerrilles urbanes dels forcats, en moltes ocasions els agents policials s’han tret el barret com a senyal de solidaritat, així com s’han publicat diversos comunicats de suport per part dels sindicats policials.

– Patronal: Els petits empresaris, especialment transportistes, agricultors, han estat els grans impulsors d’aquest moviment, defensant la propietat privada i la fi dels impostos sobre el capital, al igual que el moviment d’extrema dreta anarcocapitalista nord-americà Tea Party

– Nobles i Aristòcrates: Si, si, ho heu llegit bé. En els seus actes s’hi troben monàrquics tradicionalistes, així com diversos membres d’una anacrònica noblesa italiana com Fernando Crociani Baglioni, Duc de Spoleto. En un comunitat, els Forconi asseguren que l’autèntica aristocràcia està molt lligada a la terra i sempre ha defensat a la comunitat.

– Antisemitisme i xenofòbia: Andrea Zunino, de 60 anys, pagès i líder o portaveu declarava el passat 9 de desembre “¿No us sembla curiós que cinc o sis dels més rics del món siguin jueus? “. De nou la conspiranoia dels Protocols dels Savis de Sió en els que es basava el nazisme. També han clamat contra els immigrants, demanant deportacions i el tancament de fronteres.

–Vaticà i Religió Catòlica: Els Forconi van assistir el passat 16 de desembre a una missa al Vaticà, oferida pel Papa. El lider sicilià Mariano Ferro va declarar “venim a participar a la Santa Missa, ja que volem viure un moment de serenitat “. El Papa va saludar als assistents d’aquest moviment i els Forconi el consideren”un dels seus“.

En aquest context de visceralitat filo-feixista, on les discusions de taverna i verduleria han suplit els anàlisis econòmics, el Govern d’Enrico Letta ja ha fet els primers passos per desmantellar el sistema democràtic, eliminant per decret el finançament públic dels partits polítics. Es a dir, a partir d’ara els partits d’esquerres es finançaran amb la caritat, mentre la dreta rebrà diners a carretades dels lobbies, la màfia i les oligarquies econòmiques.

Així doncs, uns moviments socials desorientats ideològicament, prescindeixen d’un anàlisi rigorós anticapitalista i es deixen endur per la ràbia i la bilis antipolítica de les masses enfurismades, acaben precipitant el feixisme pur i dur. Aquells que prefereixen rodejar Parlaments a la Borsa, els que pretenen assaltar el Congrés, renunciant a assenyalar els veritables culpables de la crisi, estan posant les llavors d’una Dictadura Real Ja. Això explica com una experiència tan engrescadora al nostre estat, ha acabat degenerant d’aquesta forma tan grotesca i patètica al país italià. Encara hi haurà algún friki revolucionari despistat que els anirà a riure les gràcies!

Arrels teòriques de l’Antipolítica: Daniel Bell i Francis Fukuyama

L’Antipolítica, aquesta no-ideologia que es basa en el populisme simplista, l’odi a les idees i a la intel·lectualitat, que culpa a tots polítics per igual  de ser una casta que ha provocat la crisi (exculpant així al capitalisme neoliberal), té unes bases filosòfiques molt més arrelades del que ells mateixos sospiten. Arrel del triomf del còmic Beppe Grillo a Itàlia (un messiànic sectari que depura dissidents),  desgraciadament sembla que aquest perillós verí carregat de buida demagògia, que tantes semblances guarda amb el feixisme primigeni, ha trobat simpaties dins certs moviments socials i formacions que semblen haver venut la brúixola ideològica per uns quants followers a Twitter.

Analitzem doncs com es comença a gestar aquesta teoria antipolítica des de Estats Units, fa ja uns quants anys:

Daniel Bell

L’any 1960 el sociòleg i professor  de Harvard Daniel Bell, considerat com un intel·lectual d’esquerra  anti-stalinista va publicar el llibre “La fi de les ideologies” on s’enuncien les següents idees, posteriorment desenvolupades en suplements de la revista Times:

–  La lluita de classes ja no és el motor de la història arrel de l’aparició de noves tecnologies i telecomunicacions que permetien una ruptura amb el passat i un desenvolupament individual al marge de les movilitzacions col·lectives. La confrontació social en la era post-industrial ja no es produeix dins l’àmbit del treball i entre classes socials, sinó que es produiran noves jerarquies en funció a l’accés al control de la informació.

– La fi de la dialèctica esquerra-dreta ja que, arrel de l’imminent triomf mundial del capitalisme i la democràcia liberal, ens trobem  davant l’emergència d’un pensament únic i global.

– Bell anuncia que amb la universalització del mercat lliure en la societat post-industrial moren tan els valors culturals de la ètica burgesa decimonònica (esforç i conservadorisme purità), com la consciència de classe proletària i aquestes son substituïdes per una consciència de consumidor i una ètica hedonista i individualista de busca del plaer immediat per a un mateix. Bell creu que això ha estat degut a l’aparició de diverses novetats tecnològiques (cotxe, cinema i ràdio) i socio-econòmiques (la publicitat, la obsolescència programada i els crèdit assequible).

Francis Fukuyama

El principal autor influenciat per Bell va ser aquest politòleg nord-americà i neoconservador radical, autor del pol·lèmic llibre “La fi de la història i l’últim home” (1992) on reflexionava sobre com seria la política mundial després de la caiguda de la URSS i la fi de la Guerra Freda:

– La història entesa com una lluita entre grans ideologies ha mort, amb el triomf mundial i definitiu del neoliberalisme i la democràcia representativa, com ho demostra el fracàs del socialisme soviètic. Les ideologies ja no son necessàries i han de ser substituïdes per la economia; ja no existeixen les classes socials, sinó individus aïllats buscant el màxim benestar individual amb la mínima inversió d’esforç.

– El nou motor de la història a partir d’ara es “el desitj de reconeixement”, es a dir, l’empoderament, l’autoestima o la consciència de la dignitat com a individu, que ha de desenvolupar-se en contra de la “tirania de la igualtat”, abolint aquelles estructures socials col·lectives (administracions públiques, partits, sindicats, moviments socials…) que, en nom d’una ideologia, busquen uniformitzar els nostres drets, en comptes de permetre desenvolupar-nos com a subjectes singulars.

Fukuyama va ser, també, un dels creadors del “Projecte pel Nou Segle Nordamericà”, un think-thank d’extrema dreta neocon que promulga la supremacia política mundial dels EUA i que va ser un dels promotors de la Segona Guerra d’Irak durant el govern de Georges Bush Jr. Els seus pilars ideològics son que Amèrica ha d’expandir arreu del món els seus valors de la llibertat individual i democràcia liberal, acabant per la força militar amb tots aquells governs o organitzacions que s’hi oposin.

Conclusions

1) L’Antipolítica es de dretes:  Tot i que l’Antipolítica refusa l’eix esquerra-dreta, aquesta postura tan sols busca legitimar la ideologia actualment en el poder, que és la dreta; per això renuncia a disputar-li l’hegemonia cultural o a qüestionar els seus principis. Tot i que rebutja el debat intel·lectual i la reflexió filosòfica, per considerar-la elitista, en realitat es basa en complexes teories desenvolupades durant la Revolució Conservadora per think-thanks  nord-americans de l’ala més extrema neocon, com ja hem vist.

2) Individualisme: El veritable objectiu  de l’Antipolítica es dur a terme la frase de Margaret Tatcher “No existeix la societat, tan sols els individus” , plantejant una esmena a l’existència de tota organització col·lectiva (sobretot partits i sindicats, que no patronals) al considerar-les corruptes i no representatives, facilitant així la feina als empresaris explotadors, que busquen combatre la negociació col·lectiva, i somniant amb una política a la americana, on es voten persones i no partits. El subjecte anti-polític és l’individu que, a través de les xarxes socials, es queixa de tot, critica a tothom, però no participa en res, ni es relaciona amb ningú a la vida real, ja que desconfia de tothom.

3) Tecnocràcia i capitalisme: Un govern “sense idees”, “d’unitat” que faci “el que cal fer”, aquesta sembla el lema anti-politic. També es el de la Troika quan nomena a Monti president en un Govern d’Unitat per tal de fer les retallades que calguin. De l’únic que té por el poder econòmic es de que algú qüestioni les lleis del mercat lliure; que es posi en dubte la democràcia i es rodegin Parlaments i no la Borsa, els va de perles i afavoreix els seus interessos per desmantellar tot allò públic i acabar amb qualsevol intent per part de l’esquerra de posar un control o una regulació pública en el sistema econòmic.

4) Nihilisme anti-revolucionari: Dir “No a tot” no té res de transgressor; es un nihilisme desmovilitzador que tan sols ens porta a un carreró sense sortida i a la desconfiança absoluta. Si res té sentit, si cap idea és vàlida ni cap organització representativa, el millor que podem fer és quedar-nos assegut al sofà i escopir bilis a les xarxes socials sense presentar alternatives.

5) L’Antipolítica és just l’antítesi a la Nova Política, que busca augmentar la participació de les bases en la presa de decisions dels partits i fomentar la transparència per acabar amb la corrupció, regenerant el debat intel·lectual fomentant debats més participatius i assemblearis, sempre de forma col·lectiva i horitzontal. Desgraciadament l’analfabetisme filosòfic d’aquest país ha dut a molts  a confondre aquests dos conceptes, antònims i antagònics, assumint la demagògia antipolítica com si aquesta fos una cosa progressista o revolucionaria, quan es just el contrari.