Psicologia Positiva i Pensament Màgic en Política

Des de que al mes de Novembre de 2008 Barak Obama guanyés les eleccions a la Casa Blanca amb el lema “Yes We Can“, totes les campanyes electorals arreu del planeta ,així com la de molts moviments socials, s’han vist absolutament contaminades per una càndida positivitat provinent d’una magufa i irracional “Psicologia Positiva”.

Aquesta corrent psicològica, desenvolupada als anys 90’s per Martin Seligman, es basa en textos sobre la felicitat d’Aristòtil o Abraham Maslow, segons els quals l’optimisme de la voluntat es suficient per transformar la realitat. Ells creuen que un estat mental imbuït de bon rotllo es suficient per combatre terribles malalties com el càncer, per fer-se ric, trobar parella, feina o qualsevol cosa que ens proposem si ho desitgem molt fort, independentment de que es donin les condicions materials per tal de dur-ho a terme. Des d’aleshores s’ha desenvolupat una veritable indústria de la felicitat amb llibres d’auto-ajuda, coaching, teràpies, xerrades …

En política el seu impacte ha estat brutal: des del “Si se puede” de la PAH, al “Podemos” de Pablo Iglesias, passant per tot l’independentisme català que ha convertit el SI-SI en un fetitxe, segons el qual si ho desitgem molt fort Catalunya esdevindrà sobtadament un estat lliure amb superàvit i sense atur. De fet, ni els partidaris del NO a la independència es van atrevir a empar la negativitat en campanya i ho van substituir per un positiu “Mejor Unidos” (Ciutadans). Fins i tot partits neofeixistes, que basen totes les seves propostes en l’odi als estrangers, van emprar un jovial i alegre “Primer els de Casa” (PxC). Els moviments socials feministes han disfressat el seu desacord a la reforma de l’avortament de “Dret al propi cos“, els activistes anti-transvassament del Ebre ens diuen ara que “Lo riu es vida” i SOS Racisme que “Tots som de casa” per rebutjar la xenofòbia.

La negativitat ha quedat absolutament proscrita en el llenguatge polític. Avui una massiva mobilització entorn a un lema com “NO a la Guerra“, que va aplegar multitudinaries manifestacions als carrers de les nostres ciutats entre 2002 i 2003, seria impensable i de ben segur s’hauria substituït per un naïf “Si a la Pau“. Molta gent creu també, que les marxes socials i sindicals no han tingut l’èxit esperat per culpa de centrar-se en rebuig a les retallades dels serveis públics, en comptes de vendre un idílic projecte un projecte utòpic i fantasiós, embolcallat de felicitat i optimisme.

Aquesta psicologia positiva no es més que una versió moderna del pensament màgic, que alguns antropòlegs creuen que es la forma més primitiva de religió. Per exemple, els amerindis Cherokee, Potawatomi o Zuni s’embolcallaven amb plomes i feien una estupenda “Dansa de la Pluja” creient que amb aquell ritual podrien doblegar la meteorologia i provocar precipitacions. Perquè no fer una manifestació sota el lema “Volem Volar” demanant la fi de la Llei de la Gravetat de Newton? Qui s’ha pensat que es la física per aturar l’optimisme de la voluntat?

Smile or Die

Aquesta psicologia tan irracional ha rebut dures crítiques, com la de la biòloga Barbara Ehrenreich al llibre “Sonrie o Muere; La trampa del pensamiento positivo“. Segons l’autora, quan va sofrir un càncer de mama en moltes webs de psicologia positiva afirmaven que la curació es basava en el seu estat d’ànim feliç i que, si no es curava, era per culpa de no haver-ho desitjat amb prou força. Ehrenreich adverteix també de les terribles consequències de reprimir sentiments com la ira o la por, forçant a mostrar una falsa alegria en tot moment.

En el fons aquesta burda irracionalitat en comptes d’aconseguir un empoderament de les persones marginades que més sofreixen (com en principi es la seva finalitat) està creant una culpabilització individualista i pot acabar creant una frustració més gran de la que tracta de combatre. Estas a l’atur i desnonat? El problema no es l’especulació del capitalisme, sinó que no ets prou feliç i no anheles  amb un somriure una feina i una casa. Es tracta, doncs, d’una relectura del darwinisme social més ultra-capitalista: els rics ho son perquè s’esforcen més i els pobres no tenen força de voluntat. Jo us puc ben assegurar que mai he vist tanta alegria com quan vaig estar de cooperant internacional a les faveles de Brasil, infants ballant tot el dia capoeira i samba mentre esnifaven cola, entre cases de cartrons, sense saber si podrien tornar a menjar o la policia els mataria d’un tret.  I com es que Palestina no es independent? Els activistes de Hamas no tenen prou motivació, força de voluntat o autoestima? Haurien de fer una V i una cadena humana cada cop que Israel els bombardegi?

Si renunciem a entendre científicament els mecanismes socio-econòmics segons els quals es produeixen les desigualtats, substituint-ho per infantils pensaments il·lusoris i supersticions, mai podrem aconseguir canvis reals, creient que tot el que hem de fer es somriure.

El Kamarada Obamarx derrota les tenebres capitalistes

El passat diumenge, el Soviet Suprem dels Congres dels EUA, desafiant a les forces satàniques del capitalisme farmacèutic, que s’havien deixat més de 400 milions d’euros en pressionar als diferents congressistes, va aconseguir donar un pas definitiu i de no retorn cap al Paradís Bolxevic on tots volem viure!

L’inquilí de la Casa Blanca Roja, el Kamarada Obamarx, merescut guanyador del premi Novel de la Pau, ha aconseguit materialitzar un somni que, des de 1945, havien intentat Truman, Jonhson o Clinton: sotmetre a l’avarícia dels pèrfids empresaris de la sanitat al Jurament Hipocràtic: un metge no es pot negar a atendre mai a cap pacient, i menys per el vil metall del diner.

Amb llàgrimes als ulls he contemplat les restes del camp de batalla: una àcida carta del genial cineasta Micheal Moore al seu congressista demòcrata, que es va resistir fins al final a donar el SI,  espelmes mal apagades de les vetllades  dels gups d’esquerres esperant la victòria, així com les trepitjades pancartes del nou moviment d’ultradreta cristiana i neoliberal: els “Tea Party” liderats, com no, per la intel·lectualment limitada Sarah Palin.

No patiu! Segur que alguns miserables ingrats, palanganers del Partit Republicà i a sou de les farmacèutiques, vindran a minimitzar la victòria del Socialisme sobre les Tenebres! No trigaran a xiuxiuejar-vos a cau d’orella les seves verinoses mentides, que seguidament us desmuntaré:

“ deixa fora de cobertura als immigrants sense papers”
El que no us diuen, clar, es que la reforma legal per incloure dins al sistema als 12.000.000 de nouvinguts, ja està en marxa i es preveu la seva imminent aprovació, tal com ho va afirmar el Kamarada Obamarx en un missatge per vídeo als manifestants llatins el passat dia 20 de Març.

“no estableix un model públic com l’europeu, sinó que deixa les assegurances mèdiques en mans privades”
El mateix model que la majoria de països europeus com Dinamarca, Suècia o Irlanda! Amb la diferència que a EUA estaran gestionats per societats sense ànim de lucre. Roma no es va construït en un dia, tot es començar! Cal dir, també que la proposta d’Obamarx era molt més radical i revolucionaria, però la va tenir que negociar amb els seus diputats. Es el que tenen les llistes obertes i la democràcia!

“A Cuba segueixen tenint millor sistema sanitari”
I quants anys de socialisme porten? EUA amb prou feines un! I, al ser una democràcia, USA ha de negociar amb tots els sectors de la societat, no es limita a imposar la voluntat del líder. Anyway, reivindicar el castrisme no es porta gens aquesta temporada, Almodovar ha signat un manifest en contra la repressió dictatorial a la illa. I Almodovar SEMPE es tendència!

“No és un pas tan important”
Qui pronuncii una fal·làcia semblant es que desconeix totalment la història dels EUA. Es un canvi de rumb total i absolut en quant a la mentalitat ultracapitalsita d’aquest estat. Imposar una regulació sobre el mercat, limitar l’avaricia i la llibertat individual, son un canvi radical amb doscents cinquanta anys de burgesia explotadora, que enllaça amb els millors moments de la “new deal” de Roosvelt i el keynesianisme, el sobrenom que rep a Amèrica el socialisme democràtic.

Us deixo amb les paraules de la companya Nancy Pelosi, presidenta del Sòviet del Congrés:

“Pasaremos por la puerta. Si la puerta está cerrada, saltaremos la valla. Si la valla es demasiado alta, usaremos una pértiga. Si eso tampoco funciona, utilizaremos un paracaídas. Pero vamos a aprobar esta reforma sanitaria”.

PD: Declaracions de l’Estimat Líder Obamarx en el moment de signar la llei

“Estoy firmando esta ley en nombre de ella (mi madre), que se enfrentó a las compañías aseguradores como luchó contra el cáncer en sus últimos días”

Minarets i campanars

La ultradreta suïssa ha aconseguit, aquest cap de setmana, imposar mitjançant referèndum una reforma constitucional per tal de prohibir la construcció de minarets a les mesquites del país helvètic.

En primer lloc, això ens demostra com la democràcia plebiscitària acaba degenerant en decisions demagògiques a cop calent, sense que hi hagi la mediació de negociacions parlamentaries amb polítics professionals, agents socials, sindicals, organitzacions i col•lectius. Dona la casualitat que els enquestes preveien un 20% menys de suport a la esmena cosa que indica, sens dubte, que el vot secret en un referèndum populista és el darrer refugi de la covardia xenòfoba.

En segon lloc podem veure com aquesta iniciativa és la culminació d’un despropòsit: a Suïssa tan sols hi ha 4 minarets i milers de campanars; així doncs la intencionalitat de la reforma legal no era fer avançar al país alpí cap al laïcisme, sinó condemnar a una minoria social i cultural al ostracisme i la marginalitat.

Els defensors de la proposta racista han esgrimit els següents arguments:

“Els minarets fan soroll amb les crides a la oració a les 7:00h”
Fals! La legislació helvètica ja regula suficientment la contaminació acústica. I si fos així, perquè no prohibir, amb les mateixes raons, les campanes dels campanars??

“Els minarets son símbols del poder i el radicalisme islàmic”
Com ja vaig explicar en el meu polèmic post sobre la islamofòbia, emprendre mesures violentes i exagerades contra l’islamisme tan sols serveix per tirar més llenya al foc, generar tensió intercultural, crear ghettos, radicalitzar els seus postulats religiosos, impedir la integració i fomentar el racisme.

No és el mateix l’islam que l’islamofeixisme, de la mateixa forma que no és el mateix cristianisme el de Rouco Varela que el de Jaume Botey, un capellà obrer del meu barri i comunista fins a la medul•la, que normalment tanca la llista local d’EUiA a la meva ciutat.

Però clar, a la dreta no li interessa una immigració integrada a la societat, que vegi en la democràcia i el respecte als drets humans un mirall on sentir-se reflexats, com succeeix a Catalunya amb la majoritària Junta Islàmica Catalana, un paradigma de democràcia i progressisme feminista i gayfriendly. No! I ara! Ells prefereixen els talibans amb turbant i les dones amb burka, per tal que facin força por a la societat i els puguin presentar com sers malèfics i monstruosos a qui donar la culpa de tots els mals econòmics i, de passada, legitimar polítiques policials de ma dura.

Vaja, que son com bombers piròmans: primer atien i radicalitzen als musulmans gratuïtament, per tal de presentar-se a les properes eleccions com a salvadors del cristianisme occidental, a mode de Mio Cid postmodern; no fos cas que l’Aliança de Civilitzacions de Zapatero o el discurs de El Caire d’Obama posessin fi a la seva darrera croada espiritual iniciada l’11 S.

Perqué Obama mereix el Nobel de la Pau

“El Nobel a Obama es una exhortació a la pau i la busca de solucions que condueixin a la supervivència de la espècie”
Fidel Castro

Innocent de mi, en quan vaig saber que el líder mundial de l’esquerra havia estat mereixedor del Premi Nobel de la Pau, vaig pensar que per fi tots els incrèduls i descreguts acabarien acceptant la evidència empírica i es postrarien davant el personatge històric més transcendent en el que portem de Segle XXI: Barack Obama.

Però no! Els perjudicis racistes antiamericans que arrossega bona part d’Europa son més forts que la actualitat política i es neguen a formar part del passat. Així doncs em dedicaré a desmuntar una per una les insidies i falsedats que alguns grupuscles d’escèptics han anat escampant els darrers dies, amb l’únic objectiu de donar alè a la dreta republicana:

1.- Encara no ha fet res per merèixer el Premi

Tancar Guantànamo, retirar tropes d’Irak, desmantellar l’escut antimíssils, estendre la cobertura mèdica als pobres, aixecar parcialment sancions a Cuba, trencar la dinàmica bel•licista contra el món àrab amb un brillant discurs al Caire, donar suport a la creació d’un Estat Palestí, iniciar el procés de desmantellament definitiu de les armes nuclears amb Moscú, replantejament de les relacions internacionals de cara al multilateralisme…

Però tan és, faci el que faci i digui el que digui mai es podrà deslliurar del seu pecat original: ser nord-americà!

2.- Li haurien d’haver donat quan acabés el mandat

No! Donar-li ara significa un cop de força davant la ultradreta i les multinacionals de la sanitat que li planten cara i servirà d’amarra ideològica per comprometre’l encara més amb els seus postulats pacifistes. Si li donessin un cop jubilat no serviria absolutament per res.

3.- Tan sols compleix el seu programa!

Si, i ho fa desafiant a tot l’establishment republicà armamentístic i sanitari que li munten manifestacions multitudinàries cada dos per tres. Davant aquesta amenaça tan greu jo opto per defensar i aplaudir a Obama: President pots comptar amb mi per esclafar Sarah Palin!

4.- Encara queden molts conflictes al planeta

L’unilateralisme ja ha acabat! No podem esperar de braços creuats a que vingui EUA a treure’ns les castanyes del foc. Per que no ens preguntem per la absoluta inutilitat internacional de la Unió Europea o de la ONU??

5.- I els drets GLTB??

Iniciar el debat sobre drets homosexuals en mig de la tensa i dura negociació per tal d’aprovar la Sanitat Pública seria un suïcidi polític! Primer que la gent no es mori per ser pobre, després la derogació de els lleis homòfobes, que queda molta legislatura per davant!

6.- Ha rebut el premi simplement per no ser Bush

Segurament a molts membres de l’esquerra europea haguessin preferit un tercer mandat de Bush per tal de tenir un enemic extern a qui culpar de tots els seus desastres interns i de la decadència total de la socialdemocràcia al vell continent incapaç d’aturar a Berlusconi, Sarkozy o Merkel.

Barack no és simplement diferent a Bush, és la seva antítesi absoluta i, a més, té un projecte sòlid, alternatiu i absolutament necessari.

PD: Si tot va bé, aquest és el darrer post amb 5 dígits al marcador de visites!!

Els futur dels perjudicis anti-americans

Davant la nova configuració política dels EUA ha arribat el moment de que tots els europeus d’esquerres abandonem, per fi, els complexes antiamericans que venim arrossegant des de la Guerra Freda. Però, molt em temo, que aquest dogma inqüestionable serà molt difícil de canviar de la nit al dia, ja que el fanatisme amb que s’arriba a odiar als nordamericans en alguns cercles de l’esquerra antisistema, es troba molt ben arrelat.

No se quants cops he arribat a sentir entre les meves amistats hippipunks, aquest darrer any, que Obama MAI arribaria a ser President, que aquells miserables fatxes imperialistes no estaven preparats per escollir a un negre, que no tenia ni la més remota possibilitat, que totes les il·lusions que aquest personatge havia despertat eren un mer miratge europeu.

 

A mida que la campanya anava arribant a la seva fi i les enquestes anunciaven la aclaparadora victòria demòcrata, el discurs antiyanki va fer un gir de 180º: A Obama el matarien abans de les eleccions, com a Bobby Kennedy, ja que EL SISTEMA no permetria que fos escollit.

 

Finalment, jo esperava que després de que la realitat material hagués trepitjat i escopit sobre els perjudicis racistes antiyanquis de l’esquerra idealista, aquests es donarien per vençuts… però no! Ara resulta que Obama, ehhh …bé…, es un candidat de dretes ja que no vol acabar amb el capitalisme i en realitat serà igual que Bush.

 

Els hi és igual que Obama sigui el Senador amb el rècord absolut de votacions progressistes en els quatre anys de la seva curta carrera legislativa o que fos el primer polític en oposar-se a la guerra d’Irak. Poc importa que al nostre estat l’únic partit que proposa tímidament alternatives al capitalisme tingui dos miserables diputats o que cap gitano, la veritable minoria perseguida a Espanya, hagi tingut mai cap càrrec polític. Amèrica és l’encarnació del mal absolut i cap realitat empírica podrà amb aquest inqüestionable dogma.

 

Jo no sé que més ha de passar ja per que aquests absurds tòpics desapareguin! Si, molt bé, aquests darrers vuit anys de Bush han estat quasi apocalíptics… però no ho van ser també els mateixos vuit d’Aznar? Es dolent tot un país si el seu president és un inepte?

 

Hi ha moltes coses de la cultura americana que no m’agraden, com tambè hi ha molts aspectes dels països islàmics que em semblen repulsius i no per això odio als musulmans com a poble. De fet, si em poso a analitzar la cultura i la societat catalana trobaria tants aspectes criticables o absurds que millor ho deixem per un altre dia, no trobeu?

 

PD: Sabeu on puc enviar el curriculum per ser becari del Despatx Oval? M’han dit que la plaça de Lewinski resta vacant…

5 de Novembre

Passen cinc minuts de mitjanit… així doncs inexorablement un any més ha arribat el maleït 5 de Novembre, la data en que la meva edat augmenta una xifra, sense que jo li hagi donat cap mena de permís.

La gent normal, es a dir tothom menys jo, acostuma a “celebrar” el seu aniversari, com si envellir fos un motiu de joia i xerinola. Fan festes, es donen regals, bufen espelmes i semblen inexplicablement feliços de deixar enrere els millors anys de la seva vida.

Bé, de moment sembla que no m’han començat a sortir cabells blancs, no semblo més gras ni s’han apoderat de mi unes irresistibles ganes de quedar-me a casa els fins de setmana i formar una família tradicional… a veure… i ara? No, sembla que no.

La sarcàstica ironia del destí ha fet coincidir la efemèride del meu naixement amb una data que, per bé o per mal, canviarà la història política de la humanitat i per tant la meva vida personal, que per algun estrany motiu, sembla transcórrer en paral·lel als cicles polítics:

Quan em desperti demà bé pot ser que em trobi que la primera potència científica del planeta té com a vicepresidenta una palurda de poble que dubta de la existència de la Prehistòria (període en el que soc especialista) i que la economia i la seguretat mundial estan en mans d’un iaio excombatent del Vietnam. De ben segur que si això passa, l’arqueologia privada s’acaba d’enfonsar, em quedo al atur, em deprimeixo, em converteixo amb una persona vulgar i ordinària, mai trobo parella estable i m’acabo convertitnt en un decrèpit vell verd.

Si pel contrari quan demà a les 6:00 sintonitzo el 3/24 i anuncien que es un negre atractiu i progressista el que dirigirà el món cap a un nou horitzó d’esperança prometo concedir una oportunitat a l’optimisme i a la meva autoestima; tornaré a creure que tinc mil opcions laborals per davant i un sòlid currículum al darrere, que en algun lloc remot d’aquest planeta s’amaga un noi interessat en quelcom més que una nit de sexe i que potser, només potser, apropar-se inexorablement a l’apocalítpctica data dels temuts 30 no és tan espantós com sembla.

I si, aquests son els meus veritables terrors amb els que dono per tancat aquests exitós especial fins l’any vinent… sens dubte els 30 son més aterridors que cap serial killer!

Tic, tac, tic, tac…

TIC

TAC

TIC

TAC

Darreres hores dels meus 26 anys…

…darrers moments de nervis preelectorals…

… tot a punt per a la primera Revolució del Segle XXI?…

TIC

TAC

TIC

TAC

TIME IS F*CKING RIGHT…. NOW!!

L’As a la màniga de McCain

Segons la prestigiosa web electoral-vote.com, que recull totes els enquestes publicades als EUA, si avui es fessin els eleccions americanes Barack Obama obtindria 364 vots electorals davant els 171 de McCain i, per postres, els demòcrates aconseguirien una amplia majoria absolutíssima tant al Congrés com al Senat, la qual cosa esdevindria la major victòria per als progresistes americans des de que Lyndon Baines Johnson arrasés a les urnes l’any 1964 després del assassinat de J.F.Kennedy.

Però, sorprenentment, el meravellós duo republicà McCain-Palin, lluny d’estar nerviosos o desesperats, han decidit deixar de fer campanya a Iowa, Colorado i Nou Mèxic per centrar-se a Pennsylvania, una estratègia absolutament suïcida… a menys que la dreta es guardi un As a la màniga, una bomba de rellotgeria que els permeti ensorrar a Obama al darrer moment.

Així doncs m’he posat en contacte amb els meus talps al Partit Republicà perquè m’expliquin quina és aquesta estratagema i el que m’han assegurat és el següent culebrot:

Els republicans han creat una confabulació conspiranoica segons la qual Obama no ha anat a Hawaii a veure a la seva àvia malalta, sinó a destruir les proves de la seva partida de naixement, que demostraria que ell, en realitat, no va néixer un 4 d’agost de 1961 a Honolulu, sinó a Indonèsia; amb la qual cosa, segons la Constitució dels EUA, no pot ser escollit President.

Fins i tot asseguren tenir unes cintes en les que Michelle Obama, futurible primera dama, ho confessa tot a African Press International; cintes que ja estarien en mans de la cadena ultraconservadora FOX, que estaria rumiant si publicar-les o no. També m’han confirmat que han enviat a un advocat anomenat Andy Martin perqué posi una demanda al Tribunal Suprem de Hawaii per tal d’aconseguir veure el registre de naixement del candidat demòcrata (també he descobert que aquest Martin va ser vetat al Partit Demòcrata per tenir brots esquizoides i idees extremadament anti-sionistes).

S’atrevirà la dreta a emprar aquesta suposada bomba? Resulta que jo, sense més ajuda que Google, he aconseguit trobar la partida de naixement de Barack, aquí (i posa que és nascut a EUA)… Mira que si fan el ridícul més gran de la història, els demòcrates arrasen fins i tot a Alaska i Texas!

I, en tot cas, si Obama guanya i es demostra que no es ciutadà dels EUA, la situació podria ser molt divertida: Seria investit President immediatament el seu nº2 Joe Biden i com a Vice Nancy Pelosy (Presidenta del Congrés), la qual cosa seria fantàstica pels gais i lesbianes americans, ja que ells son els dos senadors que més han donat suport a la comunitat homosexual!

Diàlegs imaginaris amb el Diable

Després del exitós diàleg amb Jesucrist, us deixo amb la segona part del text que, com podreu comprovar, està enfocada des d’una prespectiva absolutament antagònica!

–    Bon dia Arqueòleg, saps qui soc, oi?

–    Per favor Llucifer! Per qui m’has pres? Per un vulgar aprenent a pecador? Passa i seu al sofà que estaràs més còmode!

–      Ja m’han dit que continues tan hedonista com sempre…

–    Veig que els rumors corren ràpid al infern! Doncs si, la teva pèrfida deixeble Luxúria em visita força sovint i ah!… t’he de comunicar una primícia!

–     Ohh digues, digues! Quin honor!

–    He decidit renunciar definitivament a qualsevol esperança de ser correspost per l’amor. Així doncs, he assassinat de forma cruel, sàdica i macabre la darrera espurna de nyonyeria platònica que quedava al meu cor i, tot i que aquestes males herbes sempre acaben reviscolant, volia que fossis tu, estimat, el primer en saber la bona nova.

–    Aquest és el meu Arqueòleg! Bravo! Friso per saber les darreres maldats que de ben segur estaràs maquinant.

–    Ai Lluci! Ja no soc aquell pervers maquiavèl·lic que vas conèixer anys enrere. La venjança cada cop em fa més mandra i prefereixo fer veure que oblido totes aquelles punyalades que s’acumulen a la meva esquena. Ves que no m’hagi contagiat d’un brot de moral juedocristiana…

–     Calla, calla! Això mai! Tu espera pacient i ocult darrere el silenci dissimulat el millor moment per emprar el teu esmolat verí, gaudint així de l’orgasmic plaer de la revenja.

–    No sé jo… i mira que en aquest moment el que més em ve de gust es rebentar el cap algú a hòsties! Em desfogaria taaant… Però bé, deixem de parlar de les meves ralladures mentals! Com va el treball?

–    – Doncs mira, enfeinadíssim preparant la campanya electoral de McCain. Imagina’t per un instant que guanya aquella bleda del Obama… Un món sense guerres! Quin horror! La cotització de les ànimes cauria en picat i encara m’hauria de vendre el iot que em vaig comprar el més passat amb el negociet de Georgia.

–    Ahaha, tu si que en saps! Si et puc ajudar en quelcom, ja saps que em tens a la teva total  disposició!

–

–    Ara que ho dius…Volia proposar-te una petita missió que, de ben segur, realitzaràs amb molt de gust. Però, que et semblaria si ho acabessim de comentar al teu llit amb un gintònic?

–    I perqué no?

Carta oberta a Barack Obama

Estimat Senador Barack Obama:

En primer lloc deixa’m que et feliciti per la teva flamant nominació a la Presidència dels EUA pel Partit Demòcrata, trencant per primer cop a la Història la veda que deixava aquest càrreg en mans exclusives de la raça blanca, així com pel teu excel·lent discurs d’accpetació davant 80.000 seguidors i 40.000.000 telespectadors.

Has de saber que jo, molt abants que el teu nom sonés a tots els mitjans de comunicació, ja et vaig nomenar Top 1 en una llista que vaig fer dels polítics més atractius del món sencer… tot i que s’ha de reconèixer que la competència del gremi polític no era gaire dura i que a mi els negres em posen a cent.

Primer de tot felicitar-te per l’elecció de Joe Biden com a candidat a la Vicepresidència, un ferm defensor del matrimoni homosexual, de la derrogació de la homofòbica i anacrònica llei “Don’t ask, don’t tell” (en la que no es permet sortir del armari al exèrcit) i redactor del Pla Nacional contra el VIH. Amb aquests companys de viatge no es pot arribar a mal port.

Primer de tot et voldria aconsellar que no subestimis als teus enemics: el Partit Republicà se la sap molt llarga, té el suport de sectors econòmics poderossissims (petroleres, indústria armamentística, esglesies vàries…) i a més compta amb la malèfica bruixa Sarah Palin com a nº2 (tot i que TATXAN! estan começant a sortir a la premsa suposats escandols familiars en el seu inmaculat currículum com que el seu darrer fill es en realitat el seu net, fruït d’un embaraç no desitjat de la seva filla adolescent, ohhhh!).

També et volia fer una proposta de cartell electoral per tal d’atreure el vot gai i femení, que pots veure sobre aquestes ratlles. Aquí a Catalunya un pobre desgraciat anomenat Albert Rivera en va fer un de molt semblant i va aconseguir 3 diputats sense tindre ni una sola idea!

I finalment demanar-te siusplau, que si finalment guanyes les eleccions, el pragmatisme del govern diari no faci caure en l’oblid les teves promeses electorals. Sé que dirigir un país ple de garrulos, fanàtics religiosos i fans de les armes pot resultar una àrdua tasca per algú tan culte, intel·ligent i atractiu com tú, però pensa que més dificil serà per a milers de persones d’esquerres, com jo, mirar la bandera dels Estats Units i en comptes de sentir una espunrna d’odi com recorre la nostre espina dorsal, sentir-nos orgullosos de saber que el país que un dia va fer la guerra freda, va llençar la bomba atòmica i va donar suport a Franco i Pinochet, avui la dirigeix una persona somiadora que creu en la justicia i en un mon millor.

No ens fallis!

Molta sort i endevant!

Arqueòleg Glamurós

PD: També tinc una altre proposta de cartell, aquesta dedicada a la meva idolatrada Sarah Palin, (ultrafatxa, candidata a la vicepresidència pel Partit Republicà) que, a partir d’aquest moment, queda nombrada com a persona criatura més odiada en aquest blog!