Posts Tagged ‘bancs’

h1

Una setmana venent Targetes de Crèdit

Mai 22, 2013

10286298-falsificar-tarjetas-de-credito-en-una-fila-cayendo--concepto-de-deuda-de-tarjeta-de-credito

El pitjor del l’atzucac laboral no son tan sols les espantoses xifres històriques d’atur, sinó la puta merda de treball que s’està creant. Des de que al 2011 vaig acomiadar-me de la meva carrera científica per endinsar-me en les turbulentes i escasses aigües “del que sigui“, no he parat d’encadenar experiències d’allò més dantesques i delirants: des de captar socis per ONG‘s, a pasturar Hooligans en un partit de futbol, passant per gestionar l’organització un festival de mòbils ultra-elitista. Cinc anys de carrera… en fi…. millor em callo.

Aquest país ha renunciat a la cultura (“un luxe innecessari en temps de crisi”), a la investigació (“que inventin els altres“), a la producció industrial (“preferim comprar el que es fa a Xina per 2 cèntims“), així com a tot servei social (“hem viscut per sobre de les nostres possibilitats“) i ens dediquem doncs a crear treball de venedor de fum: comercials, teleoperadors, porta freda, assegurances, enganyifes, fraus piramidals, estafes… i poc més.

I com un ja ha esgotat l’atur i les pírriques ajudes diverses, doncs res: a participar d’aquest circ absurd, amb un somriure a la cara, que d’alguna cosa s’ha de menjar! Us explico el darrer episodi:

Em van trucar d’una empresa de telemàrketing que endossa targetes de crèdit d’un Banc X (tant es quin, tots son més o menys iguals). Tenien un equip de comercials en un poble i els teleoperadors trucàvem aleatòriament a la guia telefònica d’aquell indret per aconseguir-los una cita per aquell mateix dia o el següent. Per fer-ho més difícil, tan sols podíem concertar visites a persones d’entre 23 i 70 anys que treballessin des de feia més d’un any a la mateixa empresa i cobressin més de 900 euros/més. Només els hi faltava exigir un signe zodiacal específic.

Ens van fer tres dies de formació selectiva (sense cobrar ni cotitzar) on tot semblava bufar i fer ampolles. Em vaig adonar que algú que emprés la targeta  sense gaire coneixement de finances podia perdre molts diners en interessos, però com un té fusta d’actor i de Diva, vaig donar-ho tot als rol playing i em van contractar.

I res! Com tiràvem de llistin telefònic, només trucàvem a fixes de poblets, es a dir, gent gran, sorda i que superava de llarg l’edat màxima per l’oferta. En el 95% de trucades no vaig passar dels 25 sg: en quan deia la paraula “banc” em penjaven. La única conversa que va arribar al minut va ser més o menys així:

– Hola bon dia que puc parlar amb la Senyora X?

– Si, soc jo. mani

– Hola, bon dia, soc Arqueòleg Glamurós i el truco del Banc X…

– NOOOO. NO VULL SABER RES DE BANCS!

– Té vostè targeta de crèdit?

– NOOO. NO M’INTERESSA RES. SOU UNS LLADRES. NO VULL CAP TARGETA

– Però miri tenim una oferta que…

– NO VULL SABER RES! DESGRACIAAATS

– Però tindria descomptes…

-QUE JA T’HE DIT QUE NOOOOOOO! PROOOOOOU!

Absolutament impossible, estàvem tots desesperats. Llavors els coordinadors ens van dir que, com anàvem molt malament d’objectius (havem d’aconseguir una visita amb contracte signat cada dues hores), una opció que teníem era oferir aquest producte a amics i familiars. I al dia següent molts companys van aparèixer amb sol·licituds omplertes per piadosos col·legues i parents diversos.

Jo no. Encara em queda una petita engruna de dignitat i ètica. Una cosa es enganyar a iaies sordes de comarques que no coneixeré en la vida, però… als meus propis pares i amics? Ho sento però per aquí no hi passo.

Resumint: Cada setmana contracten a 10 persones noves, de les que s’aprofiten de la desesperació laboral actual. Els hi fan creure que els objectius son fàcils i que ells son idiotes per no arribar-hi; els hi proposen, a canvi, enganyar als seus coneguts i quan l’agenda de contactes subornables s’acaba… doncs al carrer, i a exprimir als 10 següents. A la sala del costat feien el mateix, però amb companyies elèctriques, on l’estafa encara era més agosarada.

Em van fer fora als cinc dies. Una setmana de sou, cotització i finiquito, per passar l’estona gastant llum i telèfon. Podríem dir que vaig ser jo qui va estafar al banc!

h1

MICROCRÈDITS: El fracàs de la solució liberal a la pobresa.

Desembre 17, 2010

L’any 2006 Muhammad Yunus va guanyar el Premi Nobel de la Pau gràcies a una proposta per acabar amb la pobresa al tercer món que, sorprenentment, estava inspirada en els principis del liberalisme més ferotge: ell va fundar una ONG bancària, el Banc Grameen, per tal de deixar petits préstecs de diners a treballadors cooperants, majoritàriament grups de 5 dones molt pobres que no tenien avals, per tal que aquestes desenvolupessin el seu propi negoci i, un cop obtinguessin beneficis poguessin retornar el crèdit amb interessos.

El banc es va fundar a Bangladesh després d’una gran fam l’any 1973; el 1983 va deixar d’estar regulat i subvencionat pel Govern, esdevenint una companyia privada, acceptant dipòsits financers i va començar a invertir en companyies elèctriques, telefòniques o tèxtils.

El 2006, quan se li va concedir el Premi Novel, les dades del banc no podien ser més espectaculars: el 98,85% dels crèdits eren retornats, tenia uns 7 milions de clients i movia uns 4.600 milions d’euros. Yunnus va arribar a afirmar que “algun dia els nostres aniran als museus a veure que era la pobresa”, al mateix temps que proposava un nou model d’empresari que busqués al mateix temps “els màxims beneficis i els millors nivells de benestar per a la societat”. Federico Jimenez Losantos es desfeia en elogis cap a ell.

A mi, a primera vista tot plegat ja em va fer mala espina: un banc ONG? màxims beneficis i benestar social alhora? crèdits per tothom i sense cap mena de control públic? Tot i així, com desitjo fervorosament la fi de la pobresa al món per sobre de totes les ideologies i dogmes, vaig donar un vot de confiança a aquest peculiar sistema econòmic, a veure que tal..

Doncs bé, resulta que arribats a 2010 la cosa ja no pinta tan bé, diversos reportatges apareguts a The Washintong Post, The New York Times i a la televisió sueca alerten que:

-La taxa d’interès dels microcrèdits ha augmentat en uns índex del 25%  fins a un 100%, la majoria de gent ha deixat de pagar, les institucions públiques han denunciat les pressions dels prestamistes i els diaris ho han relacionat els altíssims nivells de suïcidis entre els deutors

– El periodista suec Tom Heinemann denuncia nombroses operacions irregulars als comptes de Yunus, com la desviació de 74 milions d’euros a altres empreses d’assegurances de la seva propietat i que res tenen a veure amb les finalitats filantròpiques del Banc Grameen.

– El Financial Times situa als grans grups financers mundials al darrere dels microcrèdits, explicant també com s’impulsa des dels activistes socials la necessitat de tenir un crèdit a tota costa, per posteriorment establir  tota mena de pressions brutals per poder cobrar els interessos. El diari va arribar a comparar aquestes operacions econòmiques amb el règim nazi.

Podem afirmar. doncs, que no, que el liberalisme i la banca mai han tingut el més remot interès en acabar amb la pobresa, ans al contrari. Préstecs per obrir negocis al tercer món? D’acord però amb unes condicions: la banca ha de ser pública o sense cap ànim de lucre, les taxes d’interès han de ser molt baixes, la regulació requereix ser legal i transparent per part de l’administració estatal i els seus beneficis s’han de destinar íntegrament a millorar el mateix sistema o a crear benestar social.