Posts Tagged ‘atur’

h1

Reflexions sobre el futur del treball

Mai 1, 2010

→ Reflexió nº1: Globalització del treball. Actualment, gràcies a la facilitat per transportar mercaderies, persones i dades a alta velocitat per tot el planeta, els sectors primari i secundari s’han deslocalitzat a països en vies de desenvolupament, on la ma d’obra és més barata, mentre que el Primer Món ha esdevingut una societat post-industrial, basada en els serveis i el consum individual, en comptes de la producció col·lectiva. Les classes socials es distribueixen de forma desigual en la geografia mundial, traslladant el gruix de la pagesia i el proletariat a Àsia, Àfrica i Hispanoamèrica.

-> Reflexió nº2: Segmentació del treball. Aquelles feines feixugues que no es poden deslocalitzar (construcció, neteja…) son desenvolupades dins la nostre societat sempre per immigrants. Encara que l’atur sigui molt elevat, els membres de la nostre classe treballadora es neguen a agafar aquests llocs de treball, per les seves dures condicions. La qual cosa significa que la taxa de nouvinguts mai deixarà de ser força alta, per dura que sigui la crisi. Els conflictes de caràcter xenòfob seran cada cop més habituals i la extrema dreta tindrà, amb tota seguretat, representació parlamentària.

-> Reflexió nº3: Pèrdua de la consciència de classe. Els treballadors, dins la nostre societat, han perdut totalment el sentiment d’identificació com a grup explotat laboralment al tenir propietats i deutes (hipoteca, cotxe…) i ser consumidors en potència, destruint els llaços socials resultants de la producció (sindicats). Aquest buit ha estat suplert per altres ens socialitzadors de sentiment col·lectiu, peró de caràcter alienant i idealista en comptes d’alliberador (nació, religió, club de futbol…).

->Reflexió nº4: Atur endèmic. Al deixar de ser un país productor a un consumidor, sobren llocs de treball, especialment els que requereixen d’una baixa formació i especialització. Això ha estat suplert durant els darrers 15 anys amb un boom de la construcció, que ja no es pot tornar a repetir. La nostre realitat laboral avança cap a un sistema bipolar on les persones que quedin enxampades dins un atur de llarga durada passaran a formar part d’una nova classe social de caràcter marginal, amb un elevat risc d’exclusió social.

-> Reflexió nº5:Jornada Laboral. La única solució per una repartició més justa del treball passaria per una dràstica reducció de els jornades laborals i dels treballs a temps complert, la qual cosa repercutiria en una pèrdua de capacitat adquisitiva per part dels treballadors. En comptes d’això ara mateix es tendeix a agradar l’escletxa bipolar entre treballadors i aturats, on les persones que tenim la sort d’estar cotitzant a la Seguretat Social tendim a fer cada cop més hores, per suplir les tasques d’aquells que han estat acomiadats.

->Reflexió nº6: Competitivitat en cutreria. Les empreses competeixen exclusivament en preus, en comptes de fer-ho en qualitat, entrant en una espiral de retallades de ma d’obra i sous, infravalorant la excel·lència del procés productiu: es igual si el resultat està mal fet, ho volem ràpid i barat. Els treballadors perden l’interès en la formació continuada. Els empresaris no s’adonen que sempre hi haurà algú que ho pot fer pitjor i més barat, especialment en un altre país on pugui contractar nens i fuetejar-los.

->Reflexió nº7: La tecnologia no ens ha alliberat. En contra del que pensaven alguns anarquistes del segle passat, el desenvolupament dels mitjans de producció, no ens ha premés arribar a la superació del treball, vivint en una societat d’oci, hedonisme i desenvolupament de la cultura, com somiava Oscar Wilde a la seva obra “L’ànima de l’home sota el socialisme”. En comptes d’això, l’increment de la productivitat tan sols ha permès un augment del consum, socialitzant la cultura, peró no la creativitat sinó la seva deglució per part de les masses.

Anuncis
h1

AUTOEPÍSTOLA: Els temps estan canviant

Març 3, 2010

Estimat Arqueòleg:

Disculpa la meva imperdonable falta de celeritat en la resposta la teva carta! Sé que no és excusa, peró has de saber que els temps estan canviant. La meva vida quotidiana s’ha sumit en una vertiginosa voràgine laboral que ha eliminat completament qualsevol espurna d’oci o vida social de la meva agenda. Peró no em puc queixar pas! Tinc feina i això és més del que poden dir molts dels meus companys de professió.

I ja em veus a mi, (qui ho havia de dir!), independitzat en un dúplex i compartint pis amb un hetero futbolero! No et pensis, té les seves avantatges: sap arreglar ordinadors o electrodomèstics i el seu caràcter de tranquil·litat absoluta és la perfecta compensació al meu ansiós nerviosisme histèric que em caracteritza. No entenc com no se n’adona que per molt que cridi, els jugadors de futbol no el sentiran mai a través del televisor… peró, en fi, si ell és feliç així…

No sé si sabràs que aquest dissabte es compleix un any de la meva monogàmia!! Si, si, com ho sents 365 dies, 525.600 minuts, 31 milions de segons! Una veritable revolució sexual. Et preguntaràs si trobo a faltar les àrdues jornades de cacera nocturna que fèiem plegats en busca de carn fresca que dur-nos a la boca… doncs no! Aquell capítol de la meva vida em sembla com un borrós conte mal explicat, com un somni esbiaixat i enfosquit.

Si, els temps estan canviant… i molt! M’agradaria entretenir-me explicant mil anècdotes succeïdes en els darrers mesos, recrear-me en detallar cada minúcia de la mudança, ressenyar mil ensucrades nyonyeries de la meva feliç vida de parella o assajar un cop més el meva sobreactuada postura dramaqueen per tal que et compadissis del meu esclavatge professional.

Peró no! He decidit que el meu passat no m’interessa, ja em costa prou esforç estudiar els remots temps prehistòrics com per afegir-hi els meus propis records. La nostàlgia és una perillosa i falsa amiga que et sedueix per tal que miris enrere i et converteixis en estàtua de sal, atrapat en un laberíntic bucle infinit sense sortida.

Atur, poligàmia, borratxeres de kalimotxo al parc, correfocs, campaments, cases okupes,frustracions superades i anhels inasequibles… quedeu-vos on sou, convertiu-vos en restes de la meva arqueologia personal, tancats en urnes de cristall en el museu del oblid, on fer fugisseres visites llampec. Ja no formeu part del meu equipatge vital!

Els temps estan canviant i jo no m’ho vull perdre! Vull ser la flama fugissera a la que mai podrà enxampar la ma del passat, l’encarnació de la modernitat, la revolució permanent, la inasequible transgressió eterna.

Doncs res Arqueòleg, et deixo de nou, doncs el breu parèntesi que m’ha concedit el jaciment toca a la seva fi!

Fins a la pròxima!

h1

Visca el MAL! Visca el CAPITAL!

febrer 5, 2010

Atur descontrolat, nou crack a la Borsa, el PP disparat a les enquestes, l’economia en recessió profunda, el Govern plantejant esbojarrades mesures neoliberals… s’apropa l’Apocalipsi? Analitzem-ho!

No a tothom li van malament les coses: ahir el Banc de Santander anunciava el seu segon millor resultat de la seva història: 8.943 milions d’euros, benefici que segurament ha aconseguit gràcies a les altes quotes que cobren als seus clients, tant a les targetes de crèdit com de dèbit: uns 6.800 milions, que suposen el 56% de totes les quotes cobrades al estat. La resta de plusvàlues cal buscar-les a la compra de deute que va realitzar l’Estat amb els nostres impostos.

Emilio Botín ha celebrat aquestes xifres afirmant que la reforma de les pensions i la jubilació als 67 es necessària; no ha especificat, peró, si es referia a una pensió com la de Francisco Gonzalez, president del BBVA, que cobrarà  80.000.000 euros.

Es evident doncs que, tot i les oscil·lacions als índex bursàtils, les classes explotadores, propietàries dels mitjans de producció, han deixat enrere qualsevol ombra de recessió mentre que nosaltres, els proletaris, els que tan sols tenim la força de treball, hem de carregar en exclusiva amb la pesada roca de la crisi. Qui havia dit que Marx estava obsolet?

La dada macroeconòmica més preocupant és, sense cap lloc a dubte, es la del atur que ja supera les quatre milions al nostre estat. Per que? Quines son les causes estructurals? Analitzem-ho en detall!

L’atur per edats: Espanya té l’atur juvenil més alt de tot Europa, un 42,9%, cinc vegades més que Holanda. Segons el diari nord-americà The New York Times la clau d’això és que a la darrera dècada molts joves han deixat l’escola de forma prematura per ingressar al món de la construcció, on tenien un sou elevat, i ara es troben que no tenen cap preparació per fer rés més.

L’atur per zones geogràfiques: Les males dades del atur no es relacionen directament amb el partit que governa a cada Comunitat Autònoma, creix l’atur a Catalunya i Andalusia, peró també a Madrid i València. El Partit Popular no representa, doncs, cap alternativa a la crisi. L’únic lloc on es creen llocs de treball és a les Balears.

L’atur per sexes: Tot i que els homes son, per poques dècimes, els més afectats s’ha donat un canvi de tendència molt important en aquests darrers mesos i es destrueix el doble de llocs de treball femení que masculí, fet derivat de que s’ha tocat fons a l’atur a la construcció i s’ha disparat al sector serveis.

I que fem? Ja coneixem les propostes de la Patronal i de la dreta, sortides de la sacrosanta ortodòxia neoliberal, plantejades a les facultats d’Econòmiques com a dogmes inapel·lables: acomiadament lliure, reducció dels salaris, baixades d’impostos al capital etc.

Peró hi ha alguna proposta d’esquerres? De Celestino Corbacho no n’espero res, aquest home la única idea que ha tingut en tota la seva vida ha estat apunyalar per l’esquena al anterior alcalde hospitalenc per posar-s’hi ell. Així doncs no tinc més remei que ser jo qui llenci algunes suggerències per una reforma del marc laboral que s’està negociant:

-> Abolició de les hores extra: a les obres públiques impulsades pel Ministeri de Foment i la Conselleria d’Obres Públiques tots els obrers fan una jornada de 14 hores diàries de dilluns a dissabte, es a dir, ocupen dos llocs de treball. Si tothom fes un horari normal, tindria feina el doble de gent!

-> Reducció subvencionada per l’estat de la jornada laboral: Els treballadors emprarien el temps que guanyarien en formació per diversificar les seves aptituds. Aquesta mesura es va dur a terme amb molt d’èxit a Almanya, que ara mateix té un 9% d’atur, menys d’un terç que el nostre. PD: Bé, segons escolto a les noticies sembla que els trets van per aquí… a veure que passa!

-> Pre-jubilacions incentivades: Just al contrari del que proposa el Govern! A més gent jubilada, més aturats joves ocupant els seu lloc, que cotitzen a la Seguretat Social amb la que es paguen eles jubilacions d’avui i de demà.

I sobretot BANCA PÚBLICA JA!!!

En fi, sort que en mig d’aquesta orgia de malastrugança el CIS dona a IU-ICV el millor índex des de fa una dècada. Qui havia dit que Marx estava obsolet?

PD: Madebymiki també parla d’aquest mateix tema! Take a look

h1

Donar caritat és de dretes.

Juliol 23, 2009

5248218-md

La moral judeo-cristiana ens va fer creure a les classes de catequesis que la millor forma d’acabar amb la pobresa era que les burgeses endiumenjades obrissin el seu bolso de Louis Vuitton al sortir de missa i donessin un centimets al pobre desdentegat que estava assegut a l’escala. Doncs bé, com diria Pujol al APM “Aixó no serveix per res!!!” o, en tot cas tan sols per rentar males conciències.

La lluita contra la pobresa no pot dependre d’un factor tan aleatori com és la bona voluntat i generositat de les persones benestants, sinó que és LA obligació del Estat, com a ent col•lectiu. I aquest té en els impostos una perfecta eina per recaptar els diners necessaris de qui més en té, de forma obligatoria, igualitaria i proporcional a la renta de cada persona física.

Però tampoc caiguem en la simplesa de creure que tot es soluciona regalant billets a la creixent borsa de persones sense recursos, ja que això, a part de ser una mesura neoliberal (deixem que la gent faci el que vulgui amb els seus diners) és un pedaç que no transforma estructuralment la macroeconomia ni impulsa el treball o la creació de riquesa i, a més, crea relacions de dependència parasitària cap al estat.

L’Administració Pública ha d’invertir recursos per crear uns organismes públics que cobreixin els necessitats bàsiques de la població necessitada de forma gratuïta i eficient (sanitat, educació, serveis socials, alimentació i vivenda), però a més ha de potenciar les capacitats i l’esforç d’aquelles persones que reben els recursos de els següents formes, per exemple:

– Beques: Diners a canvi de que aquella persona es formi per tal de poder accedir a llocs de treball més qualificats.

-Microcrèdits: Es tractaria que l’estat deixés diners a gent sense recursos amb un interès molt baix, per tal que aquests creessin una petita empresa o negoci que donaria feina a més gent. La gràcia estaria en que cap banc privat intervingués en el procés i que tot estigués regulat amb transparència. A la India s’ha dut a terme amb gran èxit, inclús el projecte del Graneen Bank va rebre el Premi Nobel de la Pau i a Veneçuela el Govern Chavista ha ajudat a crear un gran nombre de cooperatives.

-Plans estratègics: Vindria a ser una New Deal o com el Plan E però ben fet: l’estat invertiria una gran quantitat de diners en crear estructures que generin riquesa a llarg plaç i siguin necessàries per impulsar el teixit econòmic (depuradores, energies alternatives, industries competents i de qualitat…) , contractant a persones pobres i aturats, que es formarien per tal que el seu lloc de feina fos definitiu; de la ma de la industria privada que cofinanciaria els projectes i es beneficiaria dels fruïts del treball.

Però per això calen recursos en mans del Estat (a part d’un Govern eficaç i competent amb una administració àgil i menys burocratitzada que ja es demanar la Lluna), així doncs, si el que voleu és acabar amb al pobresa no doneu diners a romaneses pidolaires amb fills de mentida, controlades per màfies: PAGUEU MÉS IMPOSTOS!

PD:Es mu triste de pedir, peró más triste es hacer un blog!

PPD: Un exemple de parasitisme fruït de els ajudes a fons perdut del estat és el PAR o subvencions a pagesos a Andalusia i Extremadura que han creat una situació de paràlisi econòmica extrema i estructural que devora els pressuposts públics.

h1

Adeu estimada!

Desembre 13, 2008

n1110331193_102495_1493

Recordes quan ens varem conèixer?  Tu, com una gateta provocadora, em vas seduir des del primer instant, en aquella fugaç visita a Amposta on amb prou feines ens creuarem les mirades; jo no era ni major d’edat i tan sols havia sentit lleugerament a parlar de tu, però vaig saber des d’aquella fracció de segon que eres veritablement l’amor de la meva vida. Poc temps després a la Garrotxa, al costat d’un rierol, em vas posseir de forma salvatge i tot va anar rodat.

Han estat deu anys de convivència diària, en els que t’he anat descobrint poc a poc, cada racó, cada encant. I si, he conegut molts nois, me n’he anat al llit amb alguns, però cap es pot ni comparar ni remotament amb el que he arribat a experimentar amb tu en aquesta dècada de passió pública en els llocs més inimaginables, sota sol i pluja, en una desenfrenada orgia dels sentits.

Sabia que el moment de la nostre separació era inevitable, que tard o d’hora algun succés desagradable ens faria emprendre direccions oposades. Però saps? Crec que una bona temporada allunyats ens pot servir per que, qui sap, si agafar-ho amb més forces…

Tan sols volia donar-te les gràcies per els millors anys de la meva vida i per donar sentit a llevar-me cada dia aguantant totes les inclemències imaginables; tot esforç valia la pena per estar un fugaç instant al teu costat. No sé si tu, darrera la teva gèlida frivolitat, has experimentat mai una sensació semblant, però t’asseguro que, passi el que passi en la meva existència a partir d’avui, tan sols d’una sola cosa puc estar ben segur: mai sentiré res semblant per res ni ningú.

Adéu arqueologia. Fins a la pròxima?

PD: I aquest és, fidels lectors, el post més sincer i trist que recordo haver escrit mai…

h1

CRISIS: Reflexions des del ull del huracà

Octubre 1, 2008

El dia 18 d’agost de l’any passat vaig publicar un post al meu antic blog advertint sobre la crisi econòmica que venia a sobre; els temibles auguris que allí es plantejaven allí s’han complert fil per randa. Resulta d’una espantosa evidència que si un mísere especialista en Prehistòria podia preveure amb claredat la hecatombe que ara ens ve a sobre, qualsevol economista de pacotilla ho podria haver fet molt millor. Que ha fallat?

Avui la empresa on treballo ha realitzat una dràstica reducció de plantilla de la que m’he salvat pels pèls, de moment. Però les perspectives no son gaire afalagadores per a l’arqueologia professional a Catalunya, siguem realistes! Ara que havíem aconseguit signar un conveni col·lectiu, després de tantes lluites, aquest haurà estat en va, ja que no hi haurà ningú que se’n pugui beneficiar!

I que en faré jo d’un currículum ple de pàgines i pàgines d’excavacions? De que em serveix saber un ofici que els designis de la capriciosa  demanda del mercat capitalista ha decidit que és fútil i prescindible? Podré sobreviure a casa més d’un dia sense tenir res concret a fer? Quin misteri!

El gran inconvenient que té ser posseïdor uns mínims de cultura, és que ets plenament conscient de tots els perills, problemes i injustícies que et rodegen avui i demà. A vegades sento una espurna d’enveja per la massa de vulgars garrules que passegen felices amb xandall rosa malbaratant els seus escassos estalvis en xuminades, sense sospitar que dintre de ben poc no podran pagar la hipoteca, ni les lletres del cotxe, ni res, ja que la inflació, l’atur i la fallida dels bancs es menjarà amb patates tots els seus recursos.

I ohhh! Quina gran ironia del destí! De veritat que ningú se n’ha adonat? El mateix dia que Wall Street s’abocava al precipici sense retorn, emulant aquell mític Crack del 29, la ultradreta arrasava a Austria, ves per on, bressol d’Adolf Hitler, dictador que va pujar al poder gràcies a la històrica crisi econòmica que ni la socialdemocràcia i el liberalisme varen saber manejar. Encara hauré de donar la raó a Nietzche quan afirmava que la història era circular!

I si, Mr Bush, vostè gasti 700 milions de diners públics en salvar els banquers, no fos cas que passin gana!

PD: Si, ja sé que se suposa que aquest blog està inmers en un especial sobre el Festival de Sitges, però ara mateix el meu cap és incapaç de concentrar-se en res que no sigui macroeconomia! Algú disposa d’alguna dada que convidi a l’esperança, encara que sigui remota?