Posts Tagged ‘assassinat’

h1

Pedro Álvarez: història d’un assassinat

Desembre 16, 2009


15 de desmbre de 1992

S’estava fent fosc i Pedro Álvarez va decidir acompanyar a la seva novia Yolanda a casa, al barri de la Torrassa (l’Hospitalet). Ja s’havien acomiadat i ell havia girat cua, quan de sobte, un Opel Vectra blanc, circulant a tota velocitat, es llença a sobre de Yolanda i quasi l’atropella.

La noia increpa instintivament al temerari conductor que, fet una fera, baixa del cotxe iniciant una violenta discussió i colpeja a Yolanda llençant-la per terra. Pedro escolta els crits i torna cap enrere per ajudar a la seva parella.

El conductor obre el vehicle, agafa un revòlver i apunta en direcció al cap de Pedro; la seva dona surt del cotxe intentant impedir la imminent tragèdia, però no hi es a temps: tres bales impacten sobre el cos del jove treballador de només 20 anys, una de les quals li causa la mort immediatament.

L’assassí i la seva esposa arrenquen el cotxe, marxant precipitadament i abandonant a Pedro, que arriba cadàver al Hospital de Bellvitge.

A partir de la descripció de Yolanda es deté al poc temps a un Policia Nacional, José Manuel S.F, adscrit a la Brigada de Seguridad Ciudadana, una persona conflictiva, habitual del barri, però amb molta influència dins el cos policial. La matrícula, el color i el model del cotxe coincideixen,  la dona del policia confessa que ell és l’autor dels trets i els anàlisis balístics així ho confirmen.

Tot i les  nombroses proves, es va sotmetre a Yolanda a una sessió de reconeixement maratoniana i plena de irregularitats procedimentals que van acabar amb l’alliberament i la impunitat del Policia al cap de dos dies. La jutgessa ni tan sols va analitzar les empremtes digitals. L’acusat no tenia ni coartada.

Des d’aleshores la família de l’assassinat no ha parat de fer intents davant les diferents administracions per intentar fes justícia: Ajuntament, Síndic de greuges, Congrés de Diputats, Generalitat, Parlament… ningú ha mogut un dit. L’entorn del assassí encara ha tingut la malícia de posar denuncies per injuries a la família d’Àlvarez.

Després de 17 anys l’assassí continua exercint de Policia tranquil•lament.


h1

Ossos

Novembre 2, 2008

…metacarps, pelvis, astràgals…

El dia que el vaig conèixer, ja sabia que aquell tipus baixet, repentinat, vestit amb uns desfassadíssims pantalons de pana grisos i un jersei vermell i rosa descolorit em cauria malament. I no va trigar ni mig minut en demostrar-me que la meva impressió inicial era encertada: “Hola, em dic Rudolf. m’agrada llegir enciclopèdies, el meu volum favorit es el de la “B”, i el teu?

…húmers, fèmur, sacre…

Durant les dues setmanes que varem coincidir en aquella feina es va dedicar a seguir-me cada dia fins a casa meva. Clar, com era la única ànima caritativa que no es mofava d’ell a la cara, creia que ja havíem de ser amics per sempre. Una hora de camí diari en la que m’explicava com la seva pròpia mare l’havia iniciat en el sexe o les seves inverosímils converses amb extraterrestres.

…radi, cúbit, occipital, mandíbula…

A la feina era un absolut desastre; en comptes d’ajudar-me en la meva labor investigadora es quedava completament paralitzat, amb la seva mirada, un xic guenya, fixada en el meu rostre i rient a ple pulmó sense cap motiu aparent. Això quan no aprofitava la menor ocasió per fotre’m ma descaradament, aprofitant qualsevol excusa idiota com: “ui, es que he relliscat”. Allò havia anat massa lluny!

…escafoides, temporal, tíbia, carp…

El meu sentiment d’odi cap a ell anava creixent minut a minut, fins al punt de no retorn en que ell, davant els meus ulls, va deixar de ser un ésser humà. Era incapaç d’imaginar que aquella criatura pudenta, llefiscosa i estúpida, alhora que pedant, pertanyés a la mateixa espècie animal que jo. Per tant, matar-lo no tindria més repercussions morals en la meva consciència que si hagués esclafat un escarabat pel carrer. Total… qui el trobaria a faltar? Els extraterrestres?

… tarsials, escàpoles, atles, axis, falanges…

Havia estat tan fàcil fer-li creure que tenia alguna possibilitat amb mi. Que divertit veure la seva cara ofegar-se lentament dins la meva àmplia banyera. Què insultantment senzill que havia estat separar la seva carn del seu esquelet, ja sabia jo que la meva cultura gore havia de tenir alguna utilitat!

… metatarsos, vèrtebres i costelles… a veure… diria que no em deixo res…

La meva exposició d’ossos humans, suposadament prehistòrics, havia quedat impecable: ni el millor antropòleg físic podria apreciar la diferència amb la resta d’esquelets que havíem trobat en aquell jaciment. Ara només faltava acabar de donar el toc especial a aquell suposat paté que, de ben segur, faria furor en el sopar nadalenc de monitors del meu antic esplai.