Les 10 perles de Carles Puigdemont

Finalment la CUP ha decidit cedir davant Convergència, mitjançant un pacte extremadament humiliant, i mantenir en el poder a la dreta, l’estatu quo i l’establishment oligarca a canvi de no aturar el miratge il·lusori del Procés. Seguidament faig un recull de les “perles” més destacades de Carles Puigdemont, aquest individu que a partir d’avui governarà Catalunya perqué així ho ha volgut la CUP.

1.- Ha governat amb el suport del PP i de tràsnfugues  No ho dic jo, ho diu Lluc Salellas regidor de la CUP de Girona al seu blog

“CiU i el PP han acordat les principals polítiques de la ciutat en els últims quatre anys. Una veritat com un temple. Bé, ells dos i els trànsfugues. Cert. A tall d’exemple, quatre propostes centrals aprovades gràcies a aquesta sòlida aliança conservadora: l’ordenança de la civilitat (de les més restrictives del país), la compra del Fons Santos Torroella (una hipoteca per anys), les ordenances i els pressupostos (al fons a mà dreta) o el Pla Especial de Les Pedreres (sense consens de ciutat ni de barri). Tot des d’uns despatxos on no sabem què i com s’ha pactat. Unes aliances que han vingut en paral·lel a les propostes que fèiem des d’altres grups municipals que, massa sovint, han estat desateses. El casori del sr. Puigdemont amb el PP ha estat com el de les grans estrelles del rock: sense fotografies però pel boc gros i sense contemplacions. Per tots els mitjans. Sense cap autocrítica.”

2.- Va tractar de desallotjar el Bloc de Salt, ocupat per la PAH i famílies desnonades en extrem risc de pobresa: No ho dic jo, ho diu la PAH de Girona i Salt

“CARLES PUIGDEMONT (CiU) VA IMPEDIR QUE PROSPERÉS UNA MOCIÓ EN DEFENSA DEL BLOC-SALT AMB EL SEU VOT DE QUALITAT COM A ALCALDE DE GIRONA. POC DESPRÉS EL TRIBUNAL DE DRETS HUMANS D’ESTRASBURG VA ATURAR EL DESALLOTJAMENT PERQUÈ NO ES RESPECTAVEN ELS DRETS HUMANS MÉS BÀSICS. AIXÒ VA PASSAR FA DOS ANYS. DESPRÉS PUIGDEMONT HA SEGUIT DEMOSTRANT LA SEVA MANCA DE VOLUNTAT POLÍTICA PER A ATURAR EL DRAMA I INJUSTÍCIA DELS DESNONAMENTS. FARÀ EL MATEIX COM A PRESIDENT DE LA GENERALITAT? AL BLOC-SALT, USURPAT PER LA SAREB, VA TORNAR A SER ALLIBERAT PER LA PAH-GIRONA-SALT I ARA HI VIUEN 14 FAMÍLIES, AMB UN TOTAL DE 24 NENS I NENES.”

3.- Va posar cadenats a les escombraries dels supermercats per impedir que els pobres agafessin menjar. No ho dic jo, ho diu El Periodico

“L’Ajuntament de Girona ha posat en marxa una iniciativa singular per evitar que els indigents s’alimentin dels productes caducats que els supermercats llencen a les escombraries. Des d’ahir, la ciutat disposa d’un nou model de contenidor de residus orgànics que se sumaran als que utilitzen la majoria de veïns per llençar les deixalles. Són iguals que els altres, però tenen una petita (però destacada) diferència que els caracteritza: estan tancats amb un candau perquè els súpers posin sota clau els productes que llencen perquè no són aptes per al consum.”

4.- Va participar en la beatificació de 3 monges del bàndol franquista a la Guerra Civil, juntament amb el Ministre de l’Interior: No ho dic jo, ho explica ell mateix a la seva web

“Un dels punts àlgids de cerimònia ha estat quan s’ha descobert la imatge de les noves beates i quan s’ha traslladat a l’altar de les relíquies de les tres beates, portades per germanes de l’Institut i familiars.  En finalitzar la celebració, el bisbe de Girona, Francesc Pardo ha remarcat, dirigint-se a totes les religioses de Sant Josep de Girona: “La beatificació de les vostres germanes màrtirs manifesta la veracitat de l’Evangeli que viviu i testimonieu”.

5.- Considera que els Fets del Parlament, quan el 15M va obligar a entrar a Artur Mas en helicòpter al Parlament, es un acte indigne i antidemocràtic. Curiosament molta gent de la CUP, gràcies als quals ell serà President, van participar en aquell acte.

6.- Te un odi furibund i patològic contra el marxisme que recorda al senador Joseph McCarthy  dels pitjors temps de la caça de bruixes i de la Guerra Freda. Això no ha impedit que sigui investit amb vots d’un partit anticapitalista i d’un marxisme extrem, proper al trostkisme.

7.- Es va gastar 3,7 milions d’euros públics en una col·lecció d’art, d’un col·leccionista privat, i ho va carregar a la factura de l’aigua. No ho dic jo, ho diu la revista Cafè amb Llet

“Els 3,7 milions d’euros que es va gastar l’alcalde de Girona en quadres sortiran de la factura de l’aigua dels ciutadans.El passat 15 de març,  mentre es votava la proposta al ple, membres de la PAH i la Xarxa de Drets Socials es van manifestar a les portes de l’ajuntament: «No tenim casa per penjar-hi quadres» cridaven.”

8.- El seu cap de campanya va ser detingut per formar part de la trama corrupte del 3%. No ho dic jo, ho diu Ok Diario

“El jefe de la campaña electoral que llevó a Puigdemont a la Alcaldía de Gerona en 2011, Josep Manel Bassols, fue detenido el pasado 21 de octubre por la Guardia Civil, durante el desarrollo de la tercera fase de la operación Pretoria contra la corrupción de CDC, el partido de Jordi Pujol y Artur Mas.”

 9.- Creu que els polítics imputats per corrupció NO s’han d’apartar del càrrec. Això, segons diu, malmetria la confiança de la ciutadania en el Procés. No ho dic jo, ho diu la seva web oficial de l’Ajuntament

10.- Va contractar a la constructora d’un alcalde convergent per fer una obra pública. No ho dic jo, ho diu La Directa, diari afí a la CUP.

“Unes obres menors al barri de Sant Daniel de Girona podrien obrir la caixa dels trons en una ciutat que, fins ara, ha aconseguit mantenir-se al marge dels escàndols de corrupció. L’alcalde Carles Puigdemont (CiU) ha adjudicat a Freixas i Freixas, S.L. unes obres valorades en 69.559,79 euros amb les quals es renovarà la coberta de l’antiga escola de Sant Daniel, un espai utilitzat per diferents entitats veïnals.”

PD: I més Perles!!-  La revista La Directa fa un altre recull on repassa el suport de Puigdemont al sionisme, a l’Opus Dei, la brutalitat policial, desnonaments, restaurants de luxe…

Això no vol dir que, a partir d’ara, hagi de ser igual de dretà. Ja no governa amb el PP, sinó amb ERC i el suport de la CUP. Li donarem els 100 dies de gràcia, que ells no van donar a Ada Colau, i després valorarem si ha valgut la pena la inmolació cupera… o no.

8 Reflexions d’urgència sobre el NO de la CUP

NOTA: Aquest text es va escriure abans del pacte de Govern amb el que la CUP es va llençar als braços de Convergencia

1 -> He estat (i serè) el primer en criticar a la CUP quan toqui. Però ara no és el moment. Davant el Tsunami i la fúria masclista, etnicista i racista que ha sorgit a les xarxes socials provinent de les entranyes guturals de l’ultranacionalisme català més repugnant, unitat i solidaritat absoluta per part de tots els demòcrates. I sé que ells probablement no ho farien per nosaltres i alguns potser fins i tot hi col·laborarien. M’és igual! L’odi que estem veient a les xarxes supera tots els límits permissibles. Prou!

2-> Es cert. Em vaig equivocar. Em vaig deixar dur pels meus prejudicis creient que tota la CUP era tan dòcil i mesella com David Fernàndez. I no. Segueixo dient que només encerto auguris quan ho faig amb el Tarot i no amb la raó. Quina creu per a un materialista! Però bé es cert que ha anat d’un sol vot; de fet moltíssima gent va creure que el pacte amb Mas seria bufar i fer ampolles durant la campanya del 27S. Ni de lluny he estat l’únic.

3-> Un cop més ha quedat perfectament demostrat que el Procés no és més que un moviment social reaccionari, una estratègia de l’oligarquia catalana per mantenir Mas al poder a costa d’agitar el populisme identitari entre les classe mitges espantades per la crisi. En el moment que ANC i AMI s’han agenollat davant Mas, han demostrat que mai han tingut ni el menor interès real en la independència sinó en acabar amb tota la oposició democràtica a Convergència.

4-> La CUP ha acosneguit resistir la temptació de deixar-se seduir per la oligarquia corrupte perquè, a diferència d’ERC, no te cap interès en el poder polític; és més: li te por. Mas no els ha pogut subornar amb quatre poltronetes ja que la CUP no vol governar, vol mantindre la seva immaculada puresa ideològica i superioritat moral enfront a la resta de la humanitat. Té tant terror a trencar un plat que no s’atreveix a fregar-ne cap. Amb aquestes premisses arribar a cap pacte de Govern amb ells es un veritable suplici. Us ho asseguro jo, que vaig malgastar 7 mesos tractant de fer una confluència amb ells a les passades municipals de l’Hospitalet. La pèrdua de temps més inútil de la meva vida. Mai m’hauria imaginat que, al cap d’un any, estaria celebrant amb xerinola la seva intransigència!

5-> Seria un error pensar que el Procés ha acabat. Tot i la orgàsmica estocada que li ha donat la CUP, aquest segueix reptant moribund, amb la ràbia d’una bestiola malferida. Ara han passat de la fase del pensament màgic a l’odi hiperventilat i poden ser perillosos. Es segueixen auto-enganyant, buscant traïdors i caps de turc a qui culpar de que les seves fantasioses profecies mil·lenaristes mai es diguin a terme. Fins que no hi hagi un Referèndum legal i acordat amb Espanya, on els poguem derrotar de forma neta i contundent, no despenjaran les estelades deixant-nos fer política racional en pau.

6-> La CUP acabarà rebentant. I es sa, bo i democràtic que això passi. La CUP era una UTP (Unió Temporal de Partits) que no tenien res a veure entre ells (de fet eren antitètics), però que havien trobat alguns punts en comú per anar junts a les eleccions. A les municipals de L’Hospitalet la seva llista era una tuti fruti d’allò més variat on hi podíem trobar des de nacionalistes addictes a les marxes de torxes i els concerts de Núria Feliu, fins a activistes del 15M castellanoparlants que no han vist una estelada a la seva vida i no coneixen ni un mot dels Segadors. De moment ja ha marxat Antonio Baños, imitant així a Raül Romeva, pel fet de veure’s obligat a complir una promesa electoral. Quan trigarà a tindre un càrrec mediàtic o polític? Hores? Dies? Espero que la resta de talps processites dins de la CUP vagin desfilant. I llavors parlarem, si cal, de ponts i aliances.

7-> En quant a Anna Gabriel la gesta d’aquesta heroïna mereix figurar entre els grans mites catalans, junt a Sant Jordi, matant aquest malèfic drac que ha estat Artur Mas, el polític que més he odiat en tota la meva vida junt a Aznar i Bush. Es la nostre Joana d’Arc, sacrificada pel país en la foguera de la intolerància. No la votaré, seguim estant ideològicament molt lluny, però s’ha guanyat el meu respecte etern i un lloc en el meu cor. Sense ella la CUP seria el dòcil i mimós aliat de Procés que va ser l’anterior legislatura.

8-> De que aniran les eleccions al Març? A mi em fan una mandra infinita, porto un esgotament mental de campanyes que no us podeu imaginar. Amb quin discurs il·lusori ens vindrà ara la dreta nacionalista? Que es una segona volta de “El Vot de la teva Vida“? Que hem de re-desconnectar de la desconnexió? Serà un referèndum sobre Artur Mas? Serà capaç l’esquerra no nacionalista de repetir l’heroica gesta del 20D?

… i 9 (de propina)-> La forma assembleària de prendre decisions de la CUP es absolutament vàlida i respectable. Tant com qualsevol altre: vots en urnes, vot telemàtic o debats locals i posteriorment elevats a un Consell Nacional. No han inventat res que no fem la resta de partits des de fa llargues dècades. Un dels problemes de l’adanisme es que constantment descobreix el Mediterrani, que hi farem!

Valoració dels Resultats del 20D. Crònica d’una Victòria Insospitada.

 

Celebrant la victòria a L’Hospitalet

Fins ahir la única cosa que jo havia guanyat en política eren assemblees i primaries internes o, tirant llarg, el Referèndum de l’Estatut. La sensació de victòria inesperada es quelcom tan rar que encara no m’ho acabo de creure. Tres mesos després de la galleda d’aigua freda que va suposar el 27S ahir vam aconseguir la major victòria de l’esquerra a Catalunya des de la II República. Hem superat en 4 diputats al millor resultat del PSUC. Del PSUC!! Aquella referència quasi llegendària a la qual els militants de més edat sempre es remeten, un passat gloriós del qual resulta complicat separar mite i història. Seré jo qui expliqui a joves militants d’aquí 40 anys aquell 20D on En Comú Podem va arrasar Catalunya?

Reflexió 1- Hem guanyat a L’Hospitalet amb quasi 37.000 vots a 5.000 per sobre del PSC, que mai havia perdut unes eleccions generals a la ciutat, guanyant a tots els barris excepte Pubilla Cases, Florida i Can Serra. Ha estat la campanya més austera que recordo: des de la campanya nacional ens van dur 15 pancartes, uns 1.000 cartells, unes 2.000 octavetes i 50 enganxines i vam fer un sol míting al Poliesportiu Sergio Manzano de Bellvitge. Uns 30 activistes voluntaris amb un rollo de celo, dos pots de cola i uns metres de corda hem derrotat la megalòmana campanya de PSC i Ciutadans, que han s’han deixat una burrada incalculable de diners, contra la qual no podíem competir. Però la dignitat i la il·lusió no es compren ni es venen. Comencem ja a treballar amb un projecte que reculli la mateixa il·lusió per un gran canvi a les properes municipals.

Reflexió 2– Hem guanyat a Catalunya fregant el milió de vots. Per primer cop en molts anys la classe obrera catalana ha tornat a votar a l’esquerra. Hem arrasat a Bellvitge, a Badia del Vallés, a Nou Barris, al Gornal… Hem empoderat a les classes populars sense adoctrinar-los en les profunditats teòriques del marxisme, sinó posant uns objectius comuns per sobre de sigles i dogmes, amb una iconografia i estètica adaptada al segle XXI. Però a diferència del 27S també hem tingut un bon resultat en barris de classe mitja i en zones rurals, com a l’Eixample, a Gràcia, al cap de Lleida o Tarragona. En aquestes zones el vot útil per un referèndum ha calat molt millor que el pensament màgic de la “desconnexió mental”. Som el pal de paller de l’esquerra i la casa gran del catalanisme, allò que pretenia ser ERC abans d’esdevenir una mera crossa d’Artur Mas.  I tot això amb tots els mitjans de comunicació catalans en contra.  Catalunya es més d’esquerres que mai i no mereix que Artur Mas, líder de la quarta força catalana, sigui investit president.

Reflexió 3- L’Espanya Federal és més possible que mai abans. Set milions d’espanyols han avalat candidatures que donen suport al dret d’autodeterminació d’Espanya, des d’un pont de vista democràtic i defugint l’etnicisme folklòric i caspós del Procés. Podemos i les seves confluències han esdevingut la gran força de l’esquerra plurinacional, amb els millors resultats a Catalunya, País Valencià, Euskadi, Navarra, Balears i Galícia, tot i que també a Madrid, on van aclamar a Ada Colau amb crits de “Visca Catalunya!“. Ha estat l’única formació que ha entès que la unitat d’Espanya només passa pel respecte mutu i la lliure adhesió.

Reflexió 4- Estem al mateix escenari de Grècia el Maig del 2012, quan Syriza va irrompre amb molta força, però no va poder derrotar a la dreta de Nova Democràcia, la qual va seguir governant amb el suport dels socialistes del PASOK. El partit socialista va implosionar i, finalment Syriza va guanyar i va arribar al Govern. Com justificarà tal pacte antinatura el PSOE? Fàcil. Dintre de poc, la inestabilitat provocarà una baixada de la borsa o un augment de la prima de risc. Brussel·les i els grans poders fàctics urgiran a un pacte i a la responsabilitat institucional. Llavors es posarà en marxa la “Operación Menina“,  Rajoy deixarà pas a Soraya per tal que pugui ser investida amb la abstenció de PSOE i Ciutadans. Serà en aquest moment quan s’obrirà la gran finestra d’oportunitat de Podem i els seus aliats podran fer el gran salt i esdevindre primera força.

Reflexió 5– La confluència no té marxa enrere ni alternativa possible; aquells que es quedin al marge els passarà el tren de la història per sobre. Per molt bé que em pugui caure Alberto Garzón no puc deixar de lamentar que els vots de la seva candidatura hagin servit tan sols per regalar al PSOE la 2a plaça. Ara no em val que IU es queixi de com costa treure un diputat; ho sabien perfectament. Ha fet una campanya genial… per al segle XX, anant a buscar el votant tradicional de l’esquerra clàssica anterior al 15M (clar que no els quedava altre competint contra Podem). EUiA ha obtingut el mateix nombre de diputats dins d’En Comú Podem que Unitat Popular a la resta de l’estat. Al col·legi on jo estava molts votants preguntaven per Garzón, li explicava que a Catalunya anàvem junts i cap problema. La unitat hauria funcionat perfectament, hauria multiplicat el resultat i no hauria restat cap vot. Reflexioneu companys! No vull saber de qui es la culpa, però mai més dividits. Objectius comuns per sobre de sigles.

Reflexió 6– Ada Colau es la líder indiscutible de l’esquerra catalana, la veritable cap de la oposició, la única que pot liderar i cohesionar aquest nou espai hegemònic de confluència d’esquerres. I, de fet, és la política catalana amb major ressò mundial. Quan el món ens mira, ho fa a Barcelona, no al Procés. Mireu sinó les estadístiques de Google, on la victòria municipal de Colau ha triplicat el ressò de qualsevol menció a Artur Mas.

Reflexió 7– El Procés queda molt tocat. 460.000 persones que van votar a Junts pel Si el 27S ara no han votat ni a ERC ni a DiLL, dos partits que, amb la llei a la mà, no poden formar grup parlamentari propi al no arribar al 15% a Barcelona. Convergència ha obtingut el pitjor resultat de la seva història, quedant en quart lloc. A L’Hospitalet obtenen un ridícul 4,5% i esdevindrien extraparlamentaris en unes municipals. A Badia del Vallés DiLL va obtindre un 1,5% quedant per sota del PACMA. Amb aquest escenari Mas no pot ser President ni de la seva escala i si l’assemblea de la CUP l’investeix implosionarà per sempre més, deixant-nos encara més espai per créixer. La suma de ERC i DiLL queda un diputat per sota de la suma de PSC-PP-C’s, el percentatge de catalans que creuen en una desconnexió màgica de Catalunya es tan sols del 31% quan fa tres mesos era del 48%, 790.000 votants menys. Amb aquestes xifres una DUI es absolutament ridícula i impensable. O reconeixen d’una vegada que aquest camí de pensament màgic es absurd i retornen al dret a decidir o ja s’ho faran!

Seguim i endavant!! Si que es pot!

10 Motius pels quals imputar a Artur Mas es un greu error

1.- Perquè la democràcia no pot ser cap delicte. El Govern d’Artur Mas ha estat presumptament involucrat en diverses fosques corrupteles relacionades amb comissions i adjudicacions irregulars (ITV, 3%…) i ha emprés gravíssimes retallades a l’Estat del Benestar mentre beneficiava escoles de l’Opus Dei i mútues privades. Però ha estat imputat per una anècdota irrellevant i intranscendent, sense cap conseqüència negativa legal, social, cultural o econòmica en la realitat tangible. Posar unes caixes de cartró per saber la opinió dels ciutadans no pot ser cap crim, encara que el 9N no complís amb uns mínims requisits per ser considerat veritablement democràtic. Segueixo demanant i exigint un referèndum legal i acordat com a única sortida possible i factible a aquest embolic. Es un conflicte polític i s’ha de solucionar amb acords i democràcia, mai amb tribunals, unileteralismes, amenaces o imposicions.

2.- Perquè jutjar el 9N significa donar credibilitat a la farsa del Procés. A dia d’avui el Procés es un simulacre de performance, una al·lucinació col·lectiva, l’escenificació d’un drama romàntic per fer caure la llagrimeta a les tietes enfurismades i mantindre la dreta al poder a tota costa. Portar a Mas als tribunals per teatralitzar un succedani de referèndum suposa situar aquest deliri oníric en el pla de la realitat judicial, com si realment Mas tingués la més remota intenció de provocar un trencament amb Espanya, tot això anés de debò i el 9N s’hagués produït un veritable plebiscit.

3.- Perquè augmenta els deliris de grandesa d’Artur Mas. Mas fa temps que pateix un Síndrome d’Hybris galopant, es un narcisista egòlatra que ha perdut el contacte amb la realitat i es creu l’encarnació d’un Messies Salvador que guia el poble cap a la Terra Promesa. Convoca eleccions constantment perqué necessita alimentar el seu culte a la personalitat amb l’adulació acrítica de les legions de cheer leaders processistes. Ara li han xutat una sobredosis en vena. Fantàstic. Per altre banda, tan sols recordar com d’absurd i hipòcrita es convertir Artur Mas en un màrtir de la democràcia quan ell va donar la ordre als mossos per tal que retiressin les urnes del Multireferèndum, sense que llavors s’atrevís a desobeïr cap sentencia judicial.

Mossos retirant les urnes del Multireferèndum, per ordre de Mas.

4.- Perquè alimenta el pervers victimisme processita. Tal com em va assenyalar Alfons Lopez Tena quan vaig xerrar amb ell, el Procés no té cap intenció d’arribar a la independència, simplement viu de recrear-se en la superioritat moral de la víctima. Un depravat masoquisme que experimenta un morbós plaer cada cop que la malèfica Espanya li causa algún dolor real o simbòlic. La independència tan sols es l’excusa per provocar la reacció de l’enemic, com el capote amb els braus.

5.- Perquè beneficia a Convergència en les negociacions amb la CUP. Antonio Baños ja té l’excusa perfecte per rendir-se incondicionalment, trencar el seu compromís electoral i entregar a Catalunya a la oligarquia corrupte. Difícilment Junts Pel Si renunciarà a investir a Artur Mas, després de que Mariano Rajoy hagi fet una reforma legal ad hoc per tal d’inhabilitar-lo. Seran capaços els cupaires de resistir tota la pressió dels mitjans controlats per Mas quan els acusin de còmplices del PP? Veurem. No ho tinc gens clar, però si ho aconsegueixen seré el primer en aplaudir a la CUP.

6.- Perquè, un cop més, la política social i econòmica queda toalment eclipsada pel populisme identitari. A Catalunya patim una dictadura del relat emocional per sobre del pensament racional i empíric. No hi ha lloc per que l’atur, les retallades, corrupteles, les privatitzacions, l’explotació laboral, la pobresa o la precarietat ocupin ni un trist titular. Estem passant per una de les pitjors crisis de la història del capitalisme i ens ho estem passant d’allò més bé entre poesies patriòtiques, vies catalanes i marxes de torxes. Mai s’havia vist un procés d’alienació social i col·lectiva tan brillant. Chapeau per la oligarquia. Sense el Procés veuríem als veritables Rajoy i Mas despullats, sense els seus vestits imaginaris d’Emperador, com uns tristos politiquets neoliberals i mafiosos al servei de la Troika.

7.- Perquè obliga a l’esquerra real a tornar a sortir a la foto amb els Processites. El 27S va demostrar clarament que els partidaris d’una DUI son minoria a Catalunya, però el dret a decidir compta amb un suport molt més majoritari, ja que l’esquerra real (Catalunya Si Que Es Pot) ens trobem en aquest espai fluctuant de compromís amb la democràcia però de rebuig al fonamentalisme nacionalista. En quan el “frame” polític es desplaça de l’independentisme expres al dret a decidir això obliga als líders de la única esquerra real, com Ada Colau,  a tornar a figurar en fotografies al costat de la dreta identitària. No tinc clar que això sigui gens beneficiós després de comprovar com la dreta liberal de Ciutadans ens roba, davant dels nostres nassos, l’hegemonia política de la classe obrera. Igual a Gràcia o l’Eixample ens compensa algún vot, però podem perdre el doble en mans de Ciutadans a Nou Barris.

8.- Perquè beneficia electoralment al PP. Mariano Rajoy té un greu problema de credibilitat entre l’ala dreta del seu electorat. Els sectors més ultres de les seves bases, els nostàlgics d’Aznar, li tenen jurada per la seva passivitat davant la deriva sobiranista catalana. Amb aquesta mera imputació, que de moment no deixa de ser pur postureig, calma a les feres i posa pau a les seves files en un tema molt sensible per la dreta nacionalista espanyola. I, òbviament, una victòria de Rajoy es just el que necessita el Procés per tal de seguir alimentant l’odi cap a Madrid i vendre l’irracional perjudici de que  Espanya es irreformable i que els castellanoparlants estan programats genèticament per votar partits carques i casposos.

9.- Perquè accelera un xoc de trens entre dues sobiranies legals, d’imprevisibles conseqüències. Per tots aquells que creiem en una entesa federal amb l’estat espanyol després de els eleccions generals (o més endavant), la mera possibilitat de suspendre una autonomia o d’inhabilitar un President significa normalitzar una idea perillosa. Tot i que segurament mai arribi a succeir, crea un debat tòxic i malaltís als mitjans, genera desconfiança i dificulta trobar un espai on tothom es sentí còmode per un acord satisfactori entre Catalunya i l’Estat Espanyol que posi fi per sempre a l’espiral d’odi i fanatisme nacionalista de les dues bandes.

10.- Perquè, de nou, els catalans decents i cosmopolites hem de sofrir vergonya aliena. Pocs dies després d’aguantar-nos les arcades pels 4 frikifatxes repugnants del 12 d’Octubre amb la caspa de la cabra i la legió, ara ens trobem 400 batlles, d’indrets menys poblats que la meva escala, agitant els bastons d’alcalde com si fossin les varetes màgiques de Harry Potter; la tieta d’Irene Rigau sortint a TV3 perqué li havien robat una estelada;  Mas baixant les escales del Tribunal mentre feia una salutació quasi feixista amb la mà… Quina creu!

Comença la campanya menys democràtica de la Història

“Si el partit principal, sigui el poble, l’exèrcit o la noblesa,  el que us sembli més útil i més convenient per a la conservació del poder, està corromput, heu de seguir-li el humor i disculpar. En aquest cas, l’honradesa i la virtut són pernicioses”. Maquiavel

Als processistes els agradaria que aquest 27S fos una mera segona volta del 9N. Com ja vaig predir, la mentalitat messiànica i mil·lenarista d’aquesta contrarevolució reaccionaria de les classes mitges i rurals anomenada “Procés”, va estar prometent que el 9N arribaria un Nou Ordre Màgic on tots els nostres problemes quedarien resolts sense més. Com no va ser així en absolut, en comptes de canviar de messies o bé de lògica profètica i teleològica, simplement van escollir una data nova, per tal de repetir el ritual d’invocació d’aquesta Terra Promesa que mai acaba d’arribar.

En aquell 9N tan sols hi va haver una sola campanya electoral. ANC i Omnium es van gastar més de 750.000 euros en una campanya de pensament màgic i infantilisme populista on es prometia gelats per postres cada dia. Ningú va enganxar ni un sol cartell ni va fer un sòl acte demanant el SI/NO, el NO o el blanc, tot i que aquestes opcions van acabar rebent més de 350.000 vots, sorgits de l’espontaneïtat voluntarista. En aquell simulacre de referèndum ja es van detectar una gran quantitat d’anomalies antidemocràtiques, mancances de pluralitat informativa i una absència de debats o d’unes mínimes garanties de transparència i fiabilitat del resultat. Però com tot plegat era una performance simbòlica sense cap transcendència en la realitat i el Govern de Madrid havia boicotejat la seva realització, els hi vam perdonar.

Com ells voldrien una repetició mimètica del 9N ara els hi molesta que hi hagi altres opcions polítiques fent campanya electoral i parlant d’altres temes que no siguin identitaris. La pluralitat es una nosa pels que han decretat la homogeneïtat nacional per esborrar tot conflicte de classe. Els treballadors s’han de limitar a obeir els pastors de la burgesia nostrada i a assenyalar qualsevol ovella negre que surti un centímetre del camí. En un referèndum només hi han dues opcions i els matisos del gris son pals a les rodes. La histèria ha convocat una minoria cridanera a insultar i assetjar a les xarxes socials als pocs que ens atrevim a denunciar la nuesa de l’Emperador. En 3 anys han dinamitat la cohesió social que la bona feina que la immersió lingüística havia trigat 30 en assolir.

En aquests comicis però, estem decidint  qui administrarà els pressupostos públics de la Generalitat. Ens hi juguem com es gestionarà l’educació, la sanitat, l’habitatge, la fiscalitat, el medi-ambient, la cultura, els mossos d’esquadra o el treball entre altres coses de vital importància. Es per això que aquest retorçat i astut aprenent de Maquiavel anomenat Artur Mas ha tractat de fer totes les trampes possibles per tal de mantindre’s al Poder, que es el seu veritable i únic objectiu real de la oligarquia mafiosa i cleptocràtica de les 400 famílies que manen a Catalunya des de sempre, amb les úniques breus interrupcions de la República i el Tripartit.

Com el personatge Francis Underwood de House of Cards, Mas creu que la democràcia està sobrevalorada i que es pot ser escollit President sense haver estat candidat a ser-ho. No existeix cap precedent a la història del mon occidental que un candidat a la presidència d’un poder executiu s’amagui en el quart lloc d’una llista per tal d’enganyar i confondre a l’electorat. Un frau quasi colpista basat en dissimular les retallades i la galopant corrupció darrere una llista d’espantalls i testaferros, cantautors jubilats i actrius populars, per tal d’evitar que la ciutadania debati i valori la gestió real del Govern, un cop domesticat al Cap de la Oposició i abduït al principal partit que era alternativa dins el nacionalisme.

No només s’amaga el candidat, sinó també el Programa, que ha estat substituït per un pamflet que descriu, un cop més, un idíl·lic País de les Meravelles. En comptes d’explicar-nos si Irene Rigau seguirà subvencionant les escoles de l’Opus Dei que segreguen per sexes, o si Boi Ruiz seguirà tancant plantes d’Hospital i derivant pacients a les mútues privades, ens narren una pàrvula rondalla fantasiosa sobre com de feliços serem a Itaca. El Full de Ruta per arribar-hi també es un secret d’estat, no fos cas que donéssim pistes a l’enemic. Tan sols han donat algunes pinzellades ambigües sobre una enèsima Declaració de Sobirania i una nova Constitució de mentideta; res que no s’hagi fet abans amb un sonor fracàs.

La data escollida no ha estat tampoc fruït de l’atzar, sinó dels pèrfids càlculs electoralistes del Règim Convergent. Mas sap perfectament que per tal d’alimentar l’odi fanàtic contra Espanya es necessari que Mariano Rajoy segueixi a la Moncloa. En el cas que hi hagi un Govern d’esquerres a Madrid, dialogant, i amb voluntat de canvi, el Procés estarà mort i enterrat. I no només això: fer coincidir el primer dia de campanya amb l’11S, permet garantir una gran mobilització de l’electorat més hiperventilat, així com una presència mediàtica de 24 hores entorn a un acte de fervor i propaganda de les dues candidatures que donen suport a Mas: Junts pel Si i CUP.

A dia d’avui, aquestes son unes eleccions autonòmiques, sense més i l’únic que importa es qui serà el proper President. L’únic Plebiscit es celebrarà en la seva imaginació i es una mera coartada per cometre tots els fraus possibles: com no son uns comicis normals, tot està permès i qualsevol trampa es un sacrifici per un bé superior, la Causa Suprema que tot ho justifica. El debat sobre com s’ha de recomptar el resultat es una follia bizantina que no porta enlloc més que a situar-nos en el relat hegemònic. El Referèndum legal i acordat es celebrarà quan hi hagin governs d’esquerres a Barcelona i Madrid amb una voluntat real de diàleg i entesa. Situar-nos en un frontisme nacionalista es el que Mas desitja. Parlem, doncs, dels problemes reals i socials que ells tracten d’amagar sota l’estora.

Es trist veure com encara hi ha molta gent que ha renunciat a entendre la principal lliçó que Hanna Arendt va extreure del Segle XX: no pot existir cap Utopia, per perfecte que aquesta sembli en aparença, que justifiqui passar per sobre de les persones o de la democràcia, doncs aquesta lògica, a la llarga, tan sols pot conduir pel camí del totalitarisme.

PD: Aquí podeu llegir la recent entrevista que m’han fet al diari Irish Times sobre el Procés

Una tarda amb Alfons López Tena

Ahir dilluns per la tarda el Pere Jurado (membre d’ICV Barcelona i blogger de “Al fons a l’esquerra“) i jo vàrem quedar amb l’ex-líder i diputat de Solidaritat Alfons López Tena per fer una cervesa. Com a activistes molt crítics amb el poder convergent que som, no ens volíem perdre una xerrada cordial amb un dels pocs independentistes (potser l’únic?) que s’ha mostrat oberta i radicalment contrari amb el Procés, l’ANC i Artur Mas. I sens dubte ha complert les nostres expectatives amb escreix.

Hem quedat a la porta del Centre Cultural del Born, el caríssim jaciment a mig excavar de fa 3 segles, convertit en el lloc místic i sagrat pel nacionalisme, on pixar a prop ha esdevingut una heretgia als suposats màrtirs de la pàtria. El contuberni, però, ha tingut lloc en un fosc bar argentí ple d’estranys transvestits i delicioses empanadilles de carn. Jo i en Pere pràcticament ens hem limitat a badar i fer preguntes, davant l’allau d’informació, dades, anècdotes i reflexions de López Tena. Ens ha donat una visió i un relat del Procés independentista completament diferent i alternatiu de la que veiem en els mitjans del Règim Convergent.

No duia una gravadora ni he agafat apunts, però m’he quedat amb aquestes reflexions seves, que no son literals en cap cas, sinó allò que recordo i he entès o interpretat:

– El Procés no va sorgir el 2012, sinó a la segona meitat del s.XIX amb la Renaixença. Tota la història del catalanisme es basa amb la mateixa lògica: mostrar una actitud de desafiament cap a Madrid sense obtindre cap resultat tangible al respecte, tan sols la demostració d’una voluntat, l’escenificació simbòlica d’una demanda condemnada al no res. L’únic element variable que ha canviat al llarg del temps es el pretext circumstancial: les Bases de Manresa, la Mancomunitat, un Estatut, el Pacte Fiscal, un Referèndum…

– El Procés es basa en buscar el plaer dins la derrota. Som l’únic país del món que ha muntat una concentració per aclamar a un President un cop torna de Madrid després de fracassar estrepitosament en una negociació política. Es el que Lacan anomena “Objet Petit“, l’objecte de desig inabastable, allò que desitgem tindre, però que realment no volem aconseguir (com el mite d’Edip, ningú vol realment matar al seu pare, tot i desitjar-ho). El mateix relat que els jueus no sionistes de la 1a meitat del s.XX, que prometien tornar a Terra Santa a l’any següent, però mai hi anaven. No es un simple victimisme masoquista, com molta gent creu, sinó que es la consumació del gaudi dins superioritat moral de la víctima, per la qual cosa es imprescindible la droga del fracàs previ. Una herència del pensament catòlic franciscà que es transversal dins el catalanisme de Pujol a Forcades, passant per David Fernàndez o Junqueres. Existeix una espècie de “maçoneria catòlica” que permet als polítics creients donar-se suport, independentment del partit, i arribar als llocs més influents.

– L’únic moment recent en el que l’independentisme ha estat realment espontani i independent del poder és amb les consultes independentistes, realitzades en alguns municipis entre 2009 i 2010. Artur Mas munta i teledirigeix l’ANC per tal de domesticar i controlar aquell moviment abans que se li escapés de les mans i esdevingues veritablement independentista i no processita. De l’esperit d’aquelles consultes neix Reagrupament i Solidaritat, que fracassen a les eleccions de 2010, amb un 4% de vots. El control de l’ANC per part de Mas  arriba fins al punt de manipular les votacions del Secretariat Nacional de l’ANC per tal que el nou portaveu fos Jordi Sanchez i no la guanyadora en vots de les bases, Liz Castro.

– López Tena s’adona que tot el processisme es una farsa i un  muntatge dominat per les elits arrel de la campanya contra els peatges “No vull pagar“. L’èxit de la campanya (muntada per Solidaritat) es redueix a un parell de dies puntuals on la gent els salta els peatges i prou; els catalans es limiten a la gestualitat efímera, condemnada al fracàs. Ningú demanarà comptes a les ovelles del ramat pel seu postureig estètic, de la mateixa forma que ells no demanen comptes als pastors després de 150 anys fent bullir l’olla sense resultats tangibles. Arrel d’aquella campanya Abertis i La Caixa demanen a tots els mitjans de comunicació nacionalistes que vetin i boicotegin a SI, cosa que fan de forma obedient i submisa, per por a perdre les subvencions i crèdits que necessiten per sobreviure.

– Tenim un Parlament de fireta que no ha fet cap llei destacada en 30 anys. Mas té un Govern sense una oposició visceral (com la que podem veure a Madrid, per exemple), on ha teixit una màfia de repartició de prebendes, càrrecs i espais mediàtics a la resta de partits nacionalistes a canvi de la seva dòcil complicitat, que quasi cap mitjà de comunicació català investiga mai. Els dirigents polítics catalans viuen dins una multirealitat paral·lela i bipolar: la “realpolític” dels lobbies, les màfies i els càrrecs; per l’altre banda una altre de la il·lusió i la fe romàntica en el Procés.  Tan ERC con CUP s’han venut molt barats a aquest joc; Junqueres a canvi d’amor i David Fernàndez d’ego, validant el Procés a canvi d’entrevistes en mitjans afins i càrrecs en entitats independentistes. Mas, com abans Pujol, està obsessionat en crear el Partit Nacionalista Únic (“la casa gran del catalanisme” “el pal de paller“), de la mateixa forma que Escòcia i Quebec només tenen un sol partit nacionalista. Per primer cop, està a punt d’aconseguir-ho.

– Junqueres només ha tingut un efímer moment de dignitat en tota la seva carrera política, quan va rebel·lar-se contra el referèndum farsa del 9N, rectificant en menys de 24 hores. La CUP ha estat el partit que més ràpidament ha entrat dins la xarxa clientelar de càrrecs i favors mediàtics del nacionalisme; de fet es l’únic partit en la història del Parlament que ha tingut dos portaveus amb sou màxim, amb tan sols 3 diputats. També varem comentar les sospites generalitzades que va ser CIU qui va facilitar el finançament de la campanya de la CUP el 2012, com han aconseguit alguns càrrecs remunerats dins Omnium, o com Jordi Pujol es va reunir al seu despatx amb David Fernàndez perqué li expliqués de que anava el 15M el 2011 (poc després Fernàndez esdevé diputat).

La CUP o l’essència més pura del processisme.

– El Procés és un ase caminant en vers una pastanaga inassequible, que permet perpetuar el mateix statu quo econòmic i polític que domina Catalunya des de fa 150 anys, on les grans oligarquies, empreses i bancs estan encantades. Els següents passos que es donaran (independentment de de Junts x Si té o no majoria absoluta), es fer una nova declaració simbòlica (que serà impugnada per Espanya), una Constitució catalana sense cap valor jurídic, un nou referèndum de mentideta per validar-la i unes noves eleccions que, de nou, perpetuaran Mas al Poder. I així fins l’infinit. Després del 27S no passarà absolutament res de nou o rellevant.

– Madrid no té cap mena de por al Procés. Ho veuen com un conflicte de províncies i saben perfectament que es pur postureig, sense cap amenaça real darrere. Els jutges madrilenys han començat una veritable croada contra la corrupció dels polítics, com una resposta per tal de recuperar el poder que van cedir  durant els anys de lluita contra ETA, on havien de fer la vista grossa davant els excessos policials. El poder judicial, però, ni tan sols te interès en destapar escàndols convergents, doncs ho veuen com caça menor i prefereixen anar a per ministres o infantes.

– Solidaritat es va constituir com el partit independentista no-processista, però al matí següent de els eleccions de 2010 Joan Laporta ja estava entregat a Convergència. Al diputat de Girona Toni Strubell l’havien de vigilar a cada ple del Parlament perqué no es fugues a CIU i el que queda de SI (bàsicament Uriel Beltran) ha acabat per demanar el vot per Junts x SI. Així doncs López Tena ha abandonat SI i ara mateix es troba orfe de cap partit i no creu que hi hagi cap espai ni esperança per l’independentisme autèntic al marge del Procés.

– Unió Democràtica serà la gran sorpresa a les eleccions del 27S, doncs té un gran vot ocult a classes conservadores rurals que voten el PP a les generals i a CIU a les municipals. Això va donar lloc a una polèmica on  Pere també hi va estar d’acord i jo no ho acabava de veure gens clar ja que no conec ningú que hagi pensat mai votar-los, tot i que he de reconèixer que el meu cercle d’amistats es troba a anys llum del target d’Unió.

Fins i tot va tindre ocasió per comentar divertits anècdotes o per caure en la frivolitat misògina, comentant les recents operacions de cirurgia estètica de Carme Forcadell. No dic que estigui d’acord amb tots els seus punts de vista, però realment m’ha fet reflexionar moltíssim i qüestionar-me algunes de les meves premisses, que es del que es tractava. Espero que puguem repetir la xerrada doncs varen quedar moltes coses en el tinter!

“El Procés”: un Moviment Contrarevolucionari

El dia 15 de Juny de 2011 el President de la Generalitat va haver d’arribar fins al Parlament de Catalunya volant en helicòpter, per tal d’esquivar una enfurismada revolta social. Mas tractava d’aprovar, amb l’abstenció còmplice del PP i el suport de Joan Laporta, els pressupostos autonòmics que suposaven la major destrucció i retallada de l’Estat del Benestar en la història catalana. Rodejant del Parc de la Ciutadella hi havien més de 2.000 persones i centenars més estaven campades o reunides en places de tota Catalunya i Espanya. La classe dirigent s’havia d’inventar quelcom molt bèstia i potent si volia aturar aquell germen d’una Revolució.

En aquell moment l‘independentisme era quelcom ridícul i minoritari, tot i la sentencia del Tribunal Constitucional retallant l’Estatut o els simulacres de referèndums per tota la geografia. El 2010 ERC havia obtingut un dels seus pitjors resultats en la història (10 diputats), els independentistes purs de SI (4 diputats) estaven dividits i compartien grup mixt amb Ciutadans, mentre que CIU no passava de reclamar un Pacte Fiscal. Les mobilitzacions independentistes per la Diada de 2011 van ser un sonor fracàs: una breu concentració de poc més de 8.000 persones. El 9 de Juliol d’aquell any una manifestació independentista convocada per la “Plataforma pel Dret a Decidir” va congregar entre 13.000 i 30.000 persones, passant amb més pena que glòria.

Es el terror a una revolta social sorgida a les places el que anima al Govern a muntar, impulsar i teledirigir un Procés de replegament identitari com una nèmesis del 15M. Aquest moviment, si bé ja existia, no passa a ser massiu fins que no rep el suport logístic, mediàtic i entusiasta del Govern. L’ANC (constituïda pocs mesos després dels fets del Parlament) es fa passar per una suposada “Assemblea” quan en realitat té un organigrama vertical, on el seu portaveu es escollit per una fosca cúpula de dirigents, ignorant completament el vot directe. Les seves marxes populars tracten de reconduir la ràbia i l’enuig per l’atur, les retallades i la corrupció, canalitzant els anhels de canvi i l’odi social envers concentracions messiàniques de suport, aclamació i adoració al Lider, sota el lema “Tots amb el President“.

La lògica del Procés es simular que es fan passos cap la la independència, que en realitat no son més que burdes farses teatrals de caràcter lacrimogen i simbòlic. Referèndums de mentideta, declaracions parlamentaries sense efecte jurídic, signatures de decrets televisades, suposades estructures d’estat que mai es concreten en res o projectes de llei que acaben impugants. Un cop es perpetra la nova comedieta, Mas lamenta que ha fracassat per culpa d’Espanya i convoca noves eleccions, que sempre son anunciades com les darreres abans de la independència, per tal de mantenir-se al poder un temps més. Un bucle etern, replicat fins a la més vomitiva de les nàusees, amanit amb mosaics nord-coreans i performances massives per mantenir entretingut al ramat.

El veritable objectiu del Procés, però, no es la independència. Això es l’excusa, el pretext, el relat públic. Poc més. Del que es tracta es de mantenir a la oligarquia convergent al poder i esclafar qualsevol alternativa d’esquerres.

La primera víctima va ser el PSC, l’únic partit progressista que ha aconseguit prendre la Presidència de la Generalitat en dues ocasions a la dreta des de la II República. El Procés va provocar una forta tensió entre els dirigents burgesos nacionalistes i les seves bases proletàries més federals. Els socialistes han implosionat en diversos grupuscles irrellevants que han acabat per pidolar un lloc a la Llista de Mas, on la seva traïció serà gratament recompensada. Amb ICV han intentat quelcom semblant, però tan sols han aconseguit comprar a una sola persona: Romeva.

Posteriorment van aconseguir domesticar ERC com si fos un dòcil xaiet. Els nous dirigents mediocres, dretans i acomplexats, com Bosch, Terricabres o Rovira, han donat suport a tota mena d’atrocitats neoliberals i pressupostos austetaris, escombrant les corrupteles mafioses sota l’estora. A canvi, Mas els va donant peixet, gestos i fum. ERC ha passat del Gloriós Tripartit a aplaudir amb entusiasme cada retallada, assumint amb il·lusió el seu paper de crossa de la oligarquia.

El rol de la CUP es encara més galdós. Un cop al Parlament, els mitjans de la dreta nacionalista els han rigut les seves gracietes i sortides de to. Amb quatre magarrufes Mas ja tenia al nebodet rebel Fernandez menjant a la seva ma i atacant sense pietat a ICV-EUIA, que es el paper que els ha tocat en l’auca del Procés. Son nens de casa bona, han estudiat en els mateixos col·legis d’elit de la oligarquia i formen part de les families més il·lustres de Catalunya. L’esquerra favorita per la dreta, aquella que te tants escrúpols per fer fronts populars com presses per anar a aplaudir i abraçar a Mas. El nou candidat, Antonio Baños, sembla encara infinitament més afí a les tesis del Procés que David Fernandez, i ja ha dit que no contempla cap Govern sense CDC, encara que Mas perdi les eleccions.

El 2014 l’amenaça d’una alternativa a Mas des de l’esquerra semblava acabada per sempre. Però de sobte a les eleccions europees va fer la seva aparició un factor insospitat i no previst en el guió del Procés. L’aparicció de Podem suposa que:

1) Espanya es reformable. Hi ha una gran part d’espanyols que volen trencar amb l’estatu quo sense abraçar-se a la dreta ni seguir una lògica etnicista.

2) Existeix una força emergent a Espanya que accepta el dret a decidir. Per tant, la culpa no es d’Espanya, es del PP. No cal crear un nou estat, tan sols canviar el Govern i es podrà fer un referèndum legal i vinculant.

3) Es possible bastir una esquerra no nacionalista majoritària a Catalunya que planti cara a Mas i no es sotmeti als seus deliris processites. Existeix, doncs, una gran massa progressista catalana que viu al marge de la lògica del populisme identitari.

Quan la dreta catalana pensava que amb l’ANC havia aconseguit esclafar al 15M per sempre, de sobte se’l torna a trobar i aquest cop no es a les places, sinó a les urnes. Les eleccions municipals van ser un drama apocalíptic per la elit convergent. Una esquerra alternativa, de matriu espanyola però no espanyolista, els acabava de foragitar de l’Ajuntament de Barcelona. La suor freda davallava pel seu font, el cruixir de dents esdevenia un terratrèmol a la Generalitat. Després de tant esforç i milions gastats en propaganda, quatre obrers xarnegots aliens a la seva manipulació els podien prendre el poder.

Es des del terror a una victòria de l’esquerra d’on neix la llista de Junts pel Si. Segons una enquesta de El Periòdico, en cas que CDC i ERC anessin per separat, Catalunya Si Que Es Pot podria quedar a poques dècimes d’esdevindre primera força política. Mas es deuria tornar a sentir dins aquell helicòpter sobrevolant una massa d’indignats que el rodejaven, en comptes d’aclamar-lo. Es per aquest motiu, i no per cap altre, que pocs dies després de l’enquesta es formula la llista conjunta i apareixen suposats elements de maquillatge progressista com Romeva i Llach per tal de tapar Mas, el veritable candidat i cervell de tot plegat.

El Procés, que va nàixer per combatre els indignats, ara ha esdevingut una eina per aturar les diverses confluències d’esquerres. Un trencament de l’estatu quo lampedusià, al servei de la oligarquia, sense que en cap cas es posi en dubte el repartiment de la riquesa i la relació capital-treball. Similar al que passa amb UKIP a Regne Unit, AfD a Alemanya, Ciutadans a Espanya, entre altres.

El 27S serà un plebiscit, un de tants, entre la oligarquia i el proletariat, entre la casta i la gent, entre la corrupció i la justícia social, entre el neoliberalisme i el socialisme, entre etnicisme i revolta social, entre la dreta i l’esquerra, entre l’ANC i el 15M. En resum entre “Junts pel Si” i “Catalunya Si Que Es Pot”, entre Artur Mas i un líder veïnal anomenat Lluís Rabell. No deixeu que les banderes romàntiques no us deixin veure la realitat material, doncs en aquestes eleccions tan sols son una mera tapadora.

PD: He trobat aquest gràfic a les xarxes socials on demostra la meva tesi que l’auge de l’independentisme no té res a veure amb la sentència del TC, sinó que es puja sobtadament a partir de que Mas entra amb helicòpter al parlament i s’impulsa l’ANC com una némesis del 15M per canalitzar les ànsies de trencament de l’statu quo. També podem apreciar com l’aparició de Barcelona En Comú a les municipals produeix una caiguda en picat de l’independentisme

Sobre la sagnant traïció de Raül Romeva

Cèsar apunyalat pel seu fillastre Brutus, als idus de Març.

He votat dos cops al proper cap de llista de Convergència. No al seu presidenciable, però, qui s’ha amaga com un covard en el nº4 de la llista per tal de fer-nos oblidar les seves nefastes polítiques neoliberals, corruptes i privatitzadores al servei de la oligarquia catalana. Una llista dictada pel seu veritable amo i senyor, Artur Mas, en un fosc despatx de la Generalitat, sense la menor participació popular ni democràtica. La voluntat del poble? Jo més aviat hi veig l’obediència del ramat. També comptarà amb la presència d’ERC i dels representants de ANC i Omnium, demostrant definitivament que no son més que instruments del Règim per tal de domesticar a les masses enfurismades per la crisi. Finalment també hi torbarem un variat catàleg de traïdors i trànsfugues buscapoltrones de PSC i UDC que no varen acceptar les resolucions democràtiques del seus respectius ex-partits.

Gràcies al meu vot Raül Romeva va estar durant 10 anys cobrant més de 6.000 euros mensuals com a eurodiputat. Durant la darrera campanya res feia pensar en una futura traïció: Va basar el seu discurs el l’eix social atacant la xenofòbia de Convergència equiparant-la amb Aleix Vidal Quadras, comparant el nacionalisme del candidat Tremosa amb el feixisme independentista flamenc de Vlaams Belang, entre altres titulars sucosos com aquest:

Després de ser l’eurodiputat català més actiu al Parlament Europeu en polítiques mediambientals i LGBT, els darrers anys de la seva segona legislatura va començar a donar algunes senyals preocupants. Aliat amb el sector més liberal del Partit Verd Europeu (com Daniel Colh Bendit) va donar suport als bombardejos de la OTAN a Líbia  (sense consultar-ho prèviament a les bases d’ICV) i va ajudar a crear el partit espanyol EQUO per tal de competir electoralment amb IU a Espanya (partit federalista, que no reconeix el dret d’autodeterminació de Catalunya, per cert). Quina raó que teníeu companys d’EUiA quan ens advertíeu sobre les seva deriva cap a la dreta! Nosaltres estàvem tan embadalits contemplant els seus apol·linis pectorals que no ens en volíem adonar.

El cop de gràcia que ens va fer obrir els ulls, però, va ser quan es va dedicar a fotografiar-se convulsivament al costat dels eurodiputats de CDC i ERC, Tremosa i Junqueras, per proposar coses tan sorprenents com denunciar una suposada invasió militar per part d’Espanya, ja que un dia va veure un avió caça sobrevolant el cel. Des d’aleshores tothom va donar per acabada la seva trajectòria al partit preparant el seu relleu amb una persona que havia estat assessor seu, però li donava mil voltes en coherència i solidesa  ideològica o preparació intel·lectual: Ernest Urtasun.

Poc després de deixar el càrrec, la dreta li va obrir de bat a bat les portes a la seva endogàmica casta mediàtica, esdevenint la primera  i única persona d’ICV que té el dubtós privilegi de ser columnista al Diari Ara i tertulià al Punt Cat.

L’excusa per marxar del partit va ser la darrera Convenció Nacional d’ICV, on les posicions confederalistes van arrasar amb una contundència insultant, superior al 75% del vot de la militància. Ell ni tan sols es va molestar a participar-hi, ni a fer el menor acte de presència. Al matí següent va anunciar a la premsa que deixava ICV, però que no formaria part de cap altre llista electoral. Qui sap si llavors ja tenia pactat el seu càrrec a Convergència. Tothom es lliure de buscar feina com bonament pugui; vendre’s els ideals a l’enemic per un plat de llenties es una forma com una altre. Res que no haguem vist abans al PSUC-ICV/PCE amb Jimenez Losantos, Pio Moa, Josep Piqué, Ana Birulés, Muriel Casals,  Magda Oranich o Ferran Mascarell.

Amb aquesta burda maniobra Convergència demostra que té terror a la confluència d’esquerres i ens situa com a l’enemic a batre. La veritable finalitat d’aquest Front Nacional es evitar una revolta social, com la que va succeir a Barcelona a les municipals, que posi en perill els interessos de les classes dirigents; la independència es tan sols un McGuffin. Voleu guerra?  Perfecte, estic disposat a lluitar. Sé que serà una batalla completament injusta i desequilibrada, on els mitjans de comunicació públics i subvencionats esdevindran armes de manipulació i agitació constant de l’aparell convergent i que fora de l’Àrea Metropolitana fer campanya en llibertat serà complicat per als dissidents d’esquerres, però després d’aquesta sagnant punyalada la dreta no ens deixa cap altre opció que sortir a guanyar o morir.

PD: Comparació entre el vot de Romeva i el d’Urtasun a les eleccions europees a Catalunya, en percentatge de vot vàlid.

Els típics errors de l’esquerra al poder que Ada Colau no hauria de repetir

Com bé sabem els arqueòlegs marxistes, l’estat i totes les seves institucions públiques es van crear fa uns 4.000 anys per part de la classe oligarca a fi de perpetuar i legitimar els seus privilegis en el temps i l’espai, fent creure que els seus interessos particulars eren els de tota la societat en general. Al llarg d’aquests mil·lenis hem tingut diversos relleus entre elits a l’hora de dirigir l’administració pública: els guerrers prehistòrics i ibers, els patricis romans, els aristòcrates islàmics, els senyors feudals o la burgesia industrial i financera.

A partir de la instauració del sufragi universal, en algunes ocasions puntuals (Segona República, primers ajuntaments democràtics, Tripartit…) les forces polítiques que representen a les classes populars han accedit a gestionar les institucions públiques, la qual cosa representa una subversió del concepte d’estat en si mateix. La classe explotadora, però, segueix disposant del poder econòmic, entén que l’aparell administratiu existeix exclusivament per protegir la seva propietat, no es queda de braços creuats i en poc temps retorna al poder, aprofitant també els errors de l’esquerra. A continuació faré un petit repas històric de quins han estat els més freqüents, segons el meu criteri.

Allende i Pinochet

1) Infravalorar a les forces repressives de l’estat, ensinistrades per obeir a la oligarquia tot i que aquesta ja no sigui qui li dona les ordres directament. Aquest es l’error més comú i freqüent. Com pot ser que Lluís Companys, Ministro de la Marina de la República d’Espanya, no s’adonés que un dels seus generals, Francisco Franco, era un colpista que en poc temps l’acabaria afusellant? Com es possible que Salvador Allende tingués plena confiança en el seu general Augusto Pinochet fins al darrer moment, quan aquest acabaria assaltant el Palau de la Moneda? Perquè  Joan Saura no es va atrevir a fer una neteja més a fons de la Conselleria d’Interior i va permetre que es produïssin incontrolades càrregues policials que van ser letals per la imatge d’ICV? En el cas de Barcelona, Ada Colau haurà de fer front a una Guàrdia Urbana que ve esquitxada de casos tan foscos i tèrbols, com les tortures i el posterior suïcidi del cas Ciutat Morta, l’advocat del qual sona per regidor de Seguretat. La direcció de la Guàrdia Urbana ja ha rebut el canvi de govern amb una dimissió anticipada, la qual cosa apunta a que aquest cos policial pot ser un Cavall de Troia incontrolable, disposat a dinamitar la imatge del l’Ajuntament, en una matèria molt sensible (com va passar amb el Tripartit). Espero que Jaume Asens sigui capaç de posar orde i fre a les males pràctiques, sense que això acabi repercutint en una sensació d’inseguretat ciutadana que la dreta aprofitaria per fer campanyes de populisme apocalíptic.

2) Desmobilitzar els Moviments Socials i deixar el carrer pels despatxos: Quan el PSUC i el PCE van entrar a governar molts ajuntaments democràtics, després de les eleccions municipals de 1979, van passar a gestionar l’estat contra el que portaven lluitant 40 anys, inclús amb les armes, en la fosca clandestinitat, patint tortures policials i sent empresonats. Aquest canvi de cultura política va produir una forta desmobilització de moltes persones pensant que la feina ja havia acabat i que podien tornar a casa, deixant la política en mans de professionals. Les contradiccions internes dins el PSUC van fer-lo esclatar pels aires en el seu Vé Congrés de 1981: els partidaris més ferms de la institucionalització van marxar al PSOE-PSC (la gran majoria) i els més revolucionaris van acabar en grupuscles extraparlamentaris. Que pot fer Barcelona en Comú per evitar que això es repeteixi? Doncs evitar que les seves bases es desmobilitzin, no deixar de trepitjar mai el carrer, ni comprar o vampiritzar via subvencions als moviments socials. Xerrades obertes a peu de carrer en cada barri i districte, una alcaldessa que estigui amb les lluites socials i no tancada dins un despatx. Però el canvi també ha de vindre per part de la mentalitat de la militància: Ara nosaltres som l’Estat, prou complexes adolescents a l’hora de defensar a capa i espasa l’obra de Govern, a les xarxes, al carrer o a on calgui. La primera oportunitat es aquest proper dissabte

3) Cedir l’Hegemonia Mediàtica-Cultural a l’oposició: Aquest va ser l’error més imperdonable del Tripartit: contemplar impassible com els mitjans de comunicació públics, subvencionats o privats creaven una hegemonia mediàtica on els descomunals avenços socials del Govern d’Esquerres quedaven ocultats darrere cada fotesa ridícula relacionada amb l’Estatut. El passat dilluns no havien passat ni 24 hores de la victòria d’Ada Colau que a les profunditats cavernàries de  TV3 es va realitzar una tertúlia on els 4 convidats eren uns indepes hiperventilats que es van dedicar a vomitar el seu odi contra els resultats democràtics, emprant els típics arguments racistes i etnicistes que sovint s’amaguen darrere del nacionalisme català més extremista:

Tweet d’un tertulià habitual de TV3

Disputar l’hegemonia cultural al relat oficial del populisme identitari del Règim, repetit ad nauseam pels palanganers del poder, es molt difícil. Ada Colau, afortunadament, disposarà d’un canal alliberat de la dictadura mediàtica convergent (BTV), on podrà donar veu als milions de ciutadans catalans que discrepem o tenim opinions diferents de les que dicta Artur Mas i que fins ara hem estat silenciats i invisibilitats pel poder. Per poc que pugui ha de respondre a les falòrnies que constantment inventen els mitjans de la dreta, per passar a l’ofensiva amb una dialèctica que substitueixi la lluita de pobles per la de classes. Cal explicar amb molta cura la nova forma de fer política, així com aquells projectes que suposin un canvi radical en les costums i formes de vida urbanes; a tall d’exemple, EH Bildu ha perdut l’alcaldia de Donosti i la Diputació Foral guipuscoana per culpa d’una recollida d’escombraries porta a porta molt impopular.

4) No fer front a la pinça entre l’extrema esquerra i la dreta: El 1939 mitjançant el “Golpe de Casado” la CNT s’alia amb l’exèrcit i el PSOE per entregar vilment Madrid a Franco, traint al PCE i deixant a milers de guerrillers i brigadistes a les presons per tal que fossin torturats i afusellats pel feixisme. Molts cops l’extrema esquerra està tan obsessionada en destruir a l’esquerra quan està al poder que fins i tot corre a abraçar-se amb la dreta, com quan alguns trotskistes van celebrar la caiguda del Mur de Berlín al costat dels deixebles de Reagan i Thatcher. Tot sembla indicar que els tres regidors de la CUP a Barcelona han vingut a l’Ajuntament no a canviar la realitat ni a transformar la ciutat, sinó a veure complerts els seus perjudicis contra Barcelona En Comú, esperant pacients a que cometin un error per llençar-se a la jugular. Si això succeeix, l’únic que passarà es que l’alcaldia tornarà a la dreta i a la oligarquia, mentre que ells potser guanyen un regidor més i ja. El seu dogmatisme ètic (o més aviat postureig estètic), més semblant al d’una ordre de franciscans que a cap idea derivada del materialisme històric, els ha dut a entregar amb alegria les alcaldies de Vic o Blanes (i veurem que passa a Sabadell) al statu quo o la dreta, abans que contaminar-se governant amb una altres partits que no siguin tan purs com ells. (Nota: per governar amb CIU a Arenys de Munt o Sant Pere de Ribes, mai van tindre cap escrúpol i ni tan sols es va exigir complir cap mena de codi ètic. En ambdós casos CUP ha perdut l’alcaldia a les urnes). L’actitud que hauria d’adoptar BeC al respecte la CUP ha de ser en primer lloc de ma estesa en tot moment, per tal que quedi sempre en evidència que els sectaris son ells; en segon lloc no tindre mai cap mena de complexe en fer front a la seva arrogant superioritat moral de qui no ha trencat mai un plat, perqué li fa por rentar-los i embrutar-se les seves delicades mans.

PD: Si algú té algún dubte de fins a quin grau de trastorn paranoide arriba l’odi sectari i fanàtic de la CUP contra Ada Colau, que doni un cop d’ull a aquest blog, si es que pot aguantar 10sg sense vomitar de fastig

5) Generar falses expectatives irrealitzables: Com ja he dit molts cops, el “wishful thinking”, l’infantil voluntarisme del pensament positiu del “si se puede”, ha portat a un empoderament ciutadà, que està molt bé, però es basa en una fal·làcia: creure que la realitat es transforma mitjançant la voluntat i no a través d’unes condicions objectives que ho permetin. Tot el que es prometi i s’anuncii s’ha d’haver estudiat amb una memòria econòmica que avali que es possible fer-ho. I aquells projectes que no es puguin dur a terme per culpa d’altres institucions s’han de poder denunciar, com Obama davant el bloqueig republicà de les cambres legislatives, o Tsipras davant les pressions de la Troika. Colau hauria de calendaritzar el seu programa per tal de que el canvi sigui un degoteig constant, factible, tangible i realitzable foragitant qualsevol ombra d’utopia quimèrica.

6) Donar una imatge d’inestabilitat: Aquest es el gran argument amb el que sol basar la dreta la seva oposició contra coalicions d’esquerres. Son grups diferents que només saben que barallar-se entre ells, mentre que la dreta representa l’ordre, l’estabilitat, la jerarquia i el lider amb ma de ferro. El Tripartit sovint era caricaturitzat com un “Dragon Khan”, quelcom que no ha passat amb Artur Mas, tot i que els ensurts, la incertesa o els canvis radicals d’opinió han estat molt més freqüents amb l’actual govern. La gran sort de Barcelona en Comú es que, a diferència d’anteriors precedents, no s’ha gestat com una suma de marques on hom busca sobresortir per damunt els altres, sinó amb un de nou que els engloba a tots, amb un hiperlideratge reconegut i indiscutit. Cal retornar, en certa mesura, a la lleialtat del centralisme democràtic leninista: les critiques a porta tancada i de cara al públic unitat i fermesa.

Doncs res, molta sort al nou Govern Municipal de Barcelona. Passi el que passi aquest blog estarà al seu costat.

2015: Comença la Guerra contra l’Austeritat i la Troika

Europa està en guerra. Un conflicte bèl·lic sense trinxeres ni bombardejos, com al segle XX, però no per això menys dramàtic i devastador. La Troika, aquesta insaciable Hidra assedegada de sacrificis humans en el seu altar del Deute, ha arrasat el Sud d’Europa, deixant al seu pas llargues cues d’aturats, famílies desnonades, o hospitals i escoles sense personal ni pressupost.

En aquesta guerra només hi han tres posicions possibles: Sotmetre’s a la dictadura austericida i seguir retallant; plantar-hi cara i plantejar una mutualització del deute redistribuint la riquesa, o bé un replegament identitari, tancant o inventant noves fronteres, canalitzant l’odi social contra els veïns o per tal que la Hidra se’ls mengi a ells primer.

La primera batalla es durà a terme a Grècia el proper dia 25. En l’escenari més desolat pel genocidi social, Alexis Tsipras de Syriza, encarnarà una versió moderna de l’heroi mitològic Heracles, on haurà de tallar un dels caps de la Hidra Troika, demostrant que si hi ha alternativa a espiral de genocidi social. Davant seu tindrà, per una banda, als homes de negre i peons de la Troika, Nova Democràcia i PASOK. Per l’altre, als violents espartans d’Alba Daurada, que amb una radical violència pretenen que la Hidra devori primer als estrangers.

Però, encara que el nostre Heracles Tsipras surti victoriós, cosa que no dubto, la Hidra Troika seguirà moribunda però viva i rabiosa, exigint encara més i més retallades i regurgitant odi identitari per enfrontar als treballadors segons la seva llengua, religió, cultura o procedència.

La següent batalla, sens dubte, es durà a terme a la península ibèrica, en tres escenes del mateix acte: Municipals, Autonòmiques Catalanes i Generals. Aquí la Hidra Troika es diu Rajoy, es diu Artur Más i Xavier Trias. A Catalunya (i també a Espanya) tenim el suposat Cap de la Oposició i els presumptes representants de la Societat Civil més mesells i palanganers amb el poder de tot el continent. En comptes de lluitar contra la Hidra, s’ofereixen voluntaris per pastorejar a la societat com un ramat de silenciosos xaiets obedients cap a la seva gola, mentre aquests son devorats amb il·lusió, somriures i xerinola.

No hem de caure en la seva trampa, no podem acceptar el relat polític que el poder regional ens pretén vendre a través dels seus mitjans subvencionats, com si el replegament identitari de la Comarca no tingués res a veure amb de la resta de continent, per molt que l’embolcallin amb pensament positiu i màgic, o fent veure que les salvatges retallades que els Consellers (o Ministres) executen amb sàdica precisió i llaminer gaudi, son culpa dels pagesos extremenys i no de la mateixa Hidra Troika que ha devastat tot el Benestar Social europeu construït des de que va acabar la II Guerra Mundial.

Ha arribat la hora de matar o morir. I aquí no s’hi valen mitges tintes. No podem seguir pidolant abraçades o fotografies amb un cap de la Hidra. Ara cal degollar-la sense pietat, deixar als seus homes de negre somicant pietat en una cantonada, demanant perdó per haver nascut. Hem d’esclafar els seus replegament identitaris, els hem de fer empassar el seu odi ètnic, sense perdó ni complexes. O mor la Hidra o morim nosaltres.