Posts Tagged ‘art contemporàni’

h1

ERASEHEAD: Es l’art contemporani elitista? *Arcàngelo vs Arqueòleg*

Juny 20, 2010

Es l’art contemporani elitista i burgés? Parla David Lynch en un idioma incomprensible per a les grans masses? O, pel contrari, planteja un desafiament intel•lectual a la odiosa vulgaritat hollywoodiana? Avui us convido a participar d’aquest debat apassionant, sorgit arrel de l’estrena mundial del remake del final de “Cabeza Borradora“,de Lynch , que ha realitzat Arcangelo i que aquest blog us ofereix en exclusiva mundial.


ARCANGELO

De vegades, quan hom admira qualsevol manifestació artística de seguida vénen al cap molts dubtes del procés que ha seguit l’autor per acabar codificant un significat sota una determinada expressió. L’art ha transcendit els significats accessibles a la gent comú i es mou en un univers abstracte on, a més, tot pot prendre formes d’allò més diferents.

Agafem com exemple aquest remake de les darreres escenes d’Eraserhead, el primer llargmetratge de David Lynch. És surrealista, però no perquè recorri a l’absurd, sinó perquè d’alguna manera tracta d’explicar quelcom amb d’altres símbols i, sovint, és molt difícil entendre-ho sense interpretacions externes (cosa que, dit sigui de passada, el director no facilita). Llavors, el problema en fer-lo, més enllà de no haver rebut cap curset d’efectes especials, era establir el significant i el significat de cada símbol per tal de poder-ne fer un tractament el més proper a l’original possible.

Ja no es tracta tan sols d’intentar descriure bé una realitat evident, sinó de tenir en compte la seva representació en aquest món de les idees que ens planteja l’avantguarda artística. I per això, arriba un moment en que, per interpretar una obra, calen manuals: instruccions, targetetes a la vora o, exagerant, traducció simultània. On hem arribat que l’art avui en dia és una fugida tant vehement de la realitat que la majoria de gent n’està desconnectada?

En aquesta situació, tot plegat s’assembla més a un mecanisme elititzador que no pas a un d’integrador i res em sap més greu que titllar la gran majoria de l’art contemporani de burgés. I és que em nego a pensar que siguem tant diferents com perquè les pors de David Lynch a la maquinització de la societat o a ser pare no les pugui patir algú amb menys cultura a les espatlles.

ARQUEÒLEG

Aún durante siglos, será surrealista en arte todo lo que apunte a una mayor emancipación del espíritu.
André Breton

Avui dia ha perdut tot sentit buscar un missatge senzill i fàcilment entenedor darrere d’una obra artística. Ja hem superat les etapes on l’art estava al servei de l’església, i tan sols servia per fer pedagogia bíblica; la fotografia ha alliberat la pesada càrrega de representar la realitat senso sctricto i l’aparició de la psicologia ha obert una quarta dimensió a l’expressió de l’art.

Quin sentit té seguir representant tan sols allò que hem vist o escoltat? On queden tots aquells temors, traumes, anhels, dubtes, inquietuds, aprensions o perversions que mai ens atrevim a formular en veu alta? Ha de ser l’artista un simple mirall que reflexa allò que passa al seu voltant o ha de ser creador que reinterpreta la realitat, fora dels límits de la lògica i la coherència?

Pensar que tan sols la classe explotadora serà capaç d’apreciar aquest art és, en primer lloc, un menyspreu cap a totes les persones que tenim un alt bagatge cultural i universitari, sense disposar d’un elevat nivell d’ingressos econòmics i, en segon lloc, una sobrevaloració dels burgesos: m’agradaria saber quants convergents d’escola privada i missa dominical son capaços d’apreciar un film de David Lynch.

Hollywood s’ha dedicat massa temps a tractar als espectadors com a subjectes passius, semianalfabets a qui s’havia de donar tot mastegadet, sense donar la oportunitat a plantejar-se reptes intel•lectuals. El cinema contemporani és elitista, si, però no referit a una elit econòmica, sinó a una minoria cultural, glamurosa i mariculta que es resisteix a seguir la corrent de borreguisme i vulgaritat que impregnen tots els racons de la nostre societat.

I AQUÍ L’ESTRENA MUNDIAL!!

h1

La bombolla especulativa a l’Art Contemporani

Mai 6, 2010

Aquest quadre que veieu, “Desnudo, hojas verdes y busto”, de Pablo Picasso s’ha venut avui ala casa de subhastes de Christie’s a Nova York, pel mòdic preu de 104 milions d’euros, quina ganga, oi? Doncs no és, ni de bon tros, la transacció pictòrica més elevada de la història, rècord que ostenta el quadre “Number 5” de Jackson Pollock que va ser adquirit pel directiu d’una discogràfica, David Geffen, per 140 milions d’euros l’any 2006; l’equivalent al volum total d’exportacions de Somalia, l’any passat.

Abans de res he d’aclarir que adoro l’art contemporani, soc un addicte al MACBA, al CCCB i celebro a cada instant que la fotografia alliberés a la resta de les belles arts de la feixuga i soporífera tasca de representar la realitat tal com és, obrint així un nou univers a la creativitat, reptant a la intel·ligència humana amb infinites possibilitats i combinacions: la plasmació gràfica dels somnis, l’abstracció de les formes, la descontextualització del objecte o la destrucció de tot límit imposat per la història al concepte de bellesa.

M’horroritzo cada cop que algun apologeta de la vulgaritat, fent gala de la seva patètica incultura borderline, deprecia una obra no figurativa pretenent insultar el talent de l’artista al no seguir les regles del classicisme realista més ortodox. Clar, resulta molt més senzill per un espectador, amb un coeficient intel·lectual proper al d’una sabatilla, observar un retrat del Cèsar que no trencar-se el cap davant una paranoia onírica de Dalí o la deconstrucció abstracte de Miró, sense desmerèixer a tot l’art antic, modern i medieval, que també m’encanta, tot i ser més accessible i menys fascinant, pel meu gust.

Peró aquí no estem parlant d’art, ens trobem davant una nova bombolla especulativa de manual: una mercaderia amb una impossible taxació objectiva del seu preu de mercat, que gràcies a una demanda constant ha esdevingut en un refugi segur de capitals, amb la creença metafísica de que el seu valor tendirà sempre a l’alça. Si? Segur?

I qui decideix quin artista està condemnat a l’ostracisme i quin mereix una pluja de milions? Els professors d’art? Els crítics? El públic? O la ma invisible d’Adam Smith que mou els inescrutables designis del mercat lliure?

Això em recorda a un altre episodi curiós de la història: als Països Baixos al segle XVII van descobrir el gust per les flors, especialment pels tulipans, començant una veritable cursa especulativa per intentar apoderar-se dels bulbs amb els colors més originals. Durant la dècada del 1630 el seu preu va augmentar un 500% generant alts beneficis a la jardineria local, arribant a l’extrem de pagar, per 40 flors, l’equivalent al preu de 100 tones de mantega!!!. Els compradors s’endeutaven fins a límits insospitats per comprar floretes!

Fins que un bon dia, el 6 de febrer de 1637 simplement es va posar a la venta un lot de tulipes que no va trobar comprador i tothom es va posar a vendre com boig,, provocant un enfonsament total dels preus i la bancarrota de la economia holandesa. Us sona la música a l cas de l’habitatge al nostre estat, per un casual?

Es evident que mentre el mercat segueixi pres d’aquesta irracionalitat incontrolada, sense cap mena de norma que freni aquests impulsos irreflexius dels amos del capital, seguirem condemnats a repetir eternament aquesta mateixa cançoneta, peró cada cop amb una lletra un xic canviada: ara tulipes, ara cases, ara quadres…

En fi! Sort que tenim els museus públics, refugis d’aquesta embogida orgia d’egoisme, on l’art és socialitzat per estar a l’abast de tota la població, i no en mans dels mateixos poderosos que atresoren obres que possiblement ni entenen, com a mer acte d’inversió financera i al mateix temps com un be de prestigi per tal de demostrar el seu poder mitjançant una obra que enlluernarà als seus convidats particulars.

I no, això no és mecenatge, doncs l’autor ni tan sols està viu! Aquestes operacions no afavoreixen la creativitat, sinó la rapinya! És evident que l’estat no pot adquirir tot allò que els autors generen, peró tot té un límit i aquest es va sobrepassar fa uns quants dígits! Quants hospitals i escoles es podrien crear al tercer món amb la quantitat que s’ha pagat per que un senyoret es pugui masturbar a diari contemplant ell solet un quadre que va pintar un comunista fa dècades, amb una finalitat que, de ben segur, res tenia a veure amb els engranatges bursàtils?