Posts Tagged ‘arqueologia urbana’

h1

Ruta per la Barcino Romana!

Abril 13, 2009

Us preguntareu que ha estat de la meva vida en aquests dies en que no he actualitzat el blog, oi? Doncs bé la resposta és ben senzilla: he fet un viatge de 2.000 anys en el passat per visitar les runes romanes encara visibles d’una ciutat avui anomenada Barcelona, però que en el seu dia portava el topònim de “Colonia Agusta Faventia Paterna Barcino”.

Segur que ara el dubte que us assalta és quina màquina del temps he emprat per fer aquest estrany viatge. No us hi escarrasseu, és més senzill que la física quàntica! Tan sols m’ha calgut la vista i els meus coneixements arqueològics per anar descobrint darrere cada cantonada del barri gòtic una nova pista de com vivien senyors i esclaus a les seves domus fa, tan sols, dos mil•lennis.

barcino

Per començar ens plantem en un bon lloc cèntric:La Plaça Catedral, on encara resta en peus parts d’un aqüeducte reconstruït que canalitzava aigua a la colònia al s.I i que avui forma part de la paret del temple cristià.

aqueducte

Seguint la pista dels aqüeductes de la ciutat hem anat a parar al carrer Duran i Bas on, entre les pedres de la paret d’un edifici encara en us, observem esmaperduts com s’amaguen, ben camuflades, les arcades  d’aquesta singular construcció hídrica hidràulica.

columnes

Però deixem-nos de tanta aigua i submergim-nos de ple en el món sagrat amb les majestoses columnes Temple d’Agust, que s’alcen imponents en un pati de veïns d’un Centre Excursionista darrera la Plaça Sant Jaume, on estava situat el Fòrum a l’antiguitat… en el fons no ha canviat tant la cosa no? El centre polític del poder segueix situat exactament al mateix lloc!

vilamadrid

I ja que estem místiques, que tal si donem un cop d’ull al cementiri de la Plaça Vila de Madrid? Aquí arrenglerats veiem els coloristes sarcòfags que contenen celosos les urnes senyorials un cop incinerats, ja que, cal recordar-ho, la inhumació no entrarà en vigor fins al cristianisme.

muralla

Però clar que una vila romana no es res sense la seva respectiva muralla! Les originals, que daten de la fundació colonial, han desaparegut pràcticament sota l’asfalt urbà, però les del s.III encara se’ns mostren ben visibles en alguns racons del casc antic, com aquest, a pocs metres de la Catedral, on veiem parts d’una de les torres emmurallades.

porta

Els fragments de muralla visibles son molt nombrosos, però jo em quedo amb aquesta porta que, camuflada al Carrer de la Palla Regomir, acomiada aquest  diacrònic viatge, sense que abans us recomani de tot cor realitzar pel vostre peu aquesta ruta, acabant el recorregut amb d’una obligada visita a les excel•lentment museïtzades runes del Museu d’Història de la Ciutat, aprofitant que els diumenges a la tarda ara es gratuït!

PD: Text, imatges i retocs made by me, que soc un motivat de la vida! Gràcies F.M. per acompanyar-me i evitar que el meu nefast sentit de la orientació em fes acabar a Cuenca!

h1

El sentit de la història i altres monstres.

Març 9, 2009

foto-021

Excavar un jaciment arqueològic al bell mig de Barcelona comporta un gran risc: estar sotmès durant 8h al dia als abruptes improperis i delirants comentaris que els vianants constantment regalen gratis et amore als pobres arqueòlegs que prou feina tenim ja lidiant amb l’estratigrafia o els promotors immobiliaris.

Que si estem perdent el temps, que si fem pena, que si allí no trobarem cap tresor, que si nosaltres som els culpables de la crisi i del preu dels pisos… Realment resulta desesperant contemplar com la població no iniciada en els estudis històrics té un desconeixement i un menyspreu tan insultant cap al nostre patrimoni cultural que, segons la legislació catalana,espanyola i europea, és una propietat col•lectiva de la que tots en som responsables de la seva conservació per a les generacions futures.

Mentre que els biòlegs han aconseguit transmetre una sensació global de proteccionisme cap al medi ambient, he de reconèixer els arqueòlegs i historiadors hem fracassat estrepitosament a l’hora d’implicar a la societat en una consciència de respecte i revalorització del medi cultural.

Podria fer un post carregant tintes, com ja he fet en altres ocasions, contra els nostres eterns arxienemics: expoliadors, els despietats constructors, la despreocupada administració, el món de la obra, el sistema educatiu o els horribles films de Hollywood i les seves monstruoses i prescindibles seqüeles, però no, avui toca entonar un mea culpa i pensar en que hem fet malament els professionals del patrimoni històric, entre els que a dia d’avui em trobo.

L’únic sentit que té estudiar el passat és comprendre el present per transformar el futur, així doncs tots aquells estudis endogàmics i ensimismats que tan sols serveixin per autoexplicar remotes anècdotes, son com una bombolla que poc o res aporta a la societat.

Evidentment que hem de recuperar totes dades i objectes, però sempre tenint en compte que aquests estudis, mancats d’un discurs històric que esdevingui didàctic socialment, poc aporten al conjunt global de la societat. La veritat és revolucionaria, no cal edulcorar, falsificar o sobreactuar un estudi històric per que aquest tingui transcendència, tan sols canalitzar-lo correctament, alliberant-lo de la endogàmica terminologia científica per fer-lo més digerible.

Per a que volem conservar un mur medieval sense posar un planell explicatiu al costat? Per a que acumulem milers peces idèntiques en soterranis de museus,  sense  que ningú en pugui treure cap conclusió explicativa o en pugui fer un ús didàctic? Per a que volem tonelades d’informes i memòries que ningu llegirà mai? Tan costa d’entendre la indestructible relació dialèctica entre investigació i difusió?

Segurament si les dones que passegen al voltant del nostre jaciment sabessin que a la prehistòria hi ha la clau per entendre totes les desigualtats entre sexes, s’ho mirarien amb més interès, o, potser, si els mateixos paletes que tenen tanta pressa per fer-nos acabar, entenguessin que totes les tècniques del seu ofici, així com les relacions d’explotació laboral, tenen l’origen en els pedres i els ossos que excavem, ho veurien amb altres ulls.

Però no, els arqueòlegs i historiadors no tenim temps per aquestes futileses, doncs ens trobem massa enfeinats afilant els punyals par a la propera batussa de pati de parvulari.

PD: Si, el de la foto soc jo (el que està viu, no l’altre!)