“La Piel que Habito”: el veredicte!

Fer una crítica mínimament objectiva sobre el darrer film del geni manxec resulta un veritable repte per mi, doncs la devoció incondicional que sento envers aquest creador resulta un punt patològica, però intentaré assolir aquest repte!

Normalment quan algú ha publicat la escandalosa xifra de 17 llargmetratges, té dos Oscars, és aclamat per la crítica internacional i ovacionat pel públic de mig planeta, la darrera cosa que se li passa pel cap és donar un gir copernicà a la seva carrera i endinsar-se en plenament un nou gènere. Doncs bé, ja sabíem que Almodovar no és gaire convencional, però amb aquest film ens ha deixat ben bocabadats.

El director de “Kika” va iniciar un viatge envers la seva maduresa a “Todo sobre mi madre” que ha culminat de forma magistral a “La Piel que Habito” on abandona quasi definitivament l’histrionisme esperpèntic, amb una obra fosca, una posada en escena força minimalista i una interpretació de Banderas extraordinàriament continguda, amb una gestualitat quasi hieràtica.

Però tot i això no, Pedro pot evitar ser fidel a ell mateix i al seu univers particular,  amb  escenes d’humor absurd, personatges ultrafreaks i una història recargolada fins al deliri que culmina amb un final rodó i molt coherent amb la seva descomunal trajectòria artística.

“La Piel que Habito” rep pinzellades de Hanecke, recreant-se en l’horror i el dolor sense ressentiment, crea una atmosfera molt pròpia del cinema negre amb algun punt de Lynch,  on un desquiciat doctor realitza macabres experiments genètics amb una noia engabiada, en un guió que en alguns moments recorda a “Hable con ella” i en altres a “Átame“.

Les interpretacions son magistrals: un pèrfid Banderas tètricament fred, quasi emulant a Hannibal Lecter, compensat per una Marisa Paredes que borda una gran expressivitat del dolor compungit i una Elena Anaya que despunta com a nova musa del director.

He devorat amb fruïció tota la obra d’Almodovar i puc dir que aquesta serà recordada com una de les seves millors pel·lícules, sense lloc a dubte. Aquesta magnànima obra d’art tan sols pot merèixer ressenyes negatives per part d’algú que tingui una mania obsessiva i persecutòria envers Pedro, com és el cas de Carlos Boyero, crític de cinema de El País. Ningú es profeta a casa seva, però que hi hagin aquestes mostres de rancor absurd, com les que també ha rebut per part del jurat dels Goya en altres ocasions, denota com l’enveja és el veritable motor d’Espanya.