Posts Tagged ‘antifranquisme’

h1

ERC, PSUC i l’Antifranquisme. Resposta a @BlogSocietat

Agost 11, 2016
a PSUC 1977

Míting del PSUC el 1977, poc després de la seva legalització

Benvolgut (o no) Àlex de @BlogSocietat:

He llegit l’article que m’has dedicat al teu blog on, sorprenentment, no hi ha cap amenaça de mort, insult homòfob ni fotografies del meu rostre amb un punt de mira, com ja es tradició en les publicacions que l’extrema dreta processista em dedica habitualment. Tot i que jo crec que el diàleg entre l’esquerra racional i la fé messiànica nacionalista es impossible, donaré una darrera oportunitat a la dialèctica.

(Per si algú s’ha perdut l’article es una resposta al meu tweet on deia literalment “Que tots els presos del franquisme ens donin suport igual te a veure amb que som els únics que vam plantar cara al franquisme, mentre ERC fugia a l’exili“.)

El primer que sorprèn del teu article, Àlex, es la absència total de context. Sembla que jo hagi fet aquesta piulada per pura espontaneïtat. Res més lluny de la veritat. Sense context es impossible entendre res. El meu tweet feia referència a la campanya de befes, insults i assetjament envers l’Associació d’Expresos del Franquisme, per part de destacats twittaires processistes dom Gabriel Rufian, Trinitró o Jordi Borras. El motiu es que l’associació havia fet un document donant suport a la exposició antifranquista i antifeixista del Govern d’Ada Colau al Born. Com els inquisidors processistes creuen que aquest jaciment es un terreny sagrat per la seva religió nacionalista, consideren un sacrilegi i un tabú la presència d’elements aliens al seu culte i es veuen legitimats per assetjar, difamar i faltar al respecte a qualsevol heretge que se’ls posi per davant. Inclòs si aquests son herois que van ser torturats per una dictadura feixista.

Òbviament jo no vaig lluitar contra Franco, bàsicament perquè vaig néixer en democràcia. Mai he dit ni he insinuat el contrari. He fet servir una figura retòrica anomenada “plural corporatiu” que bàsicament serveix per fer referència inclusiva a un col·lectiu al qual es pertany. Concretament jo milito a ICV, partit hereu del PSUC, que va ser la força hegemònica durant l’antifranquisme a l’interior. Tan tan hegemònica que hom es referia a ell com “El Partit“, doncs ja es donava per sobreentès a quin es referia. A la meva agrupació local hi han militants actius que van ser empresonats i torturats, que editaven propaganda clandestina, feien vages i tota mena de mobilitzacions. Es un orgull comptar amb la seva experiència i saviesa, espero que per molts anys.

No pretenc fer una tesis sobre les notables diferències del paper d’ERC i del PSUC durant el franquisme, però es evident que son nombroses. Es cert que, com bé assenyales, quaranta-cinc alcaldes, dos diputats i un president de la Generalitat d’ERC van ser afusellats. Però això va ser durant la Guerra Civil (1936-1939) o en la immediata postguerra, no el franquisme com a tal. Entre l’afusellament de Lluís Companys el 1940 i el retorn de Tarradellas de l’exili el 1977, la presència d’ERC a l’interior de Catalunya era pràcticament irrellevant i anecdòtica. La web oficial d’ERC destaca com a únic esdeveniment antifranquista organitzat per ERC la Diada de 1964, que va aplegar 3.000 persones a Barcelona. Un esdeveniment on va participar Heribert Barrera d’ERC (conegut anys més tard pels seus comentaris racistes), però que estava organitzat per un Comitè Unitari, amb presencia de diferents formacions polítiques. Aquest Comitè a partir de 1967 passa a estar liderat pel PSUC i CCOO. La Diada es realitzarà clandestinament durant els darrers anys del franquisme gràcies a persones que tenien cognoms com Lòpez Raimundo, Nuñez o Gutierrez. Persones migrades que van lluitar molt més per Catalunya que altres amb catalaníssims cognoms com Cambó o Samaranch. Ves quina cosa!

ERC va decidir que el seu paper durant la dictadura era exclusivament el de mantenir encesa la flama del record de les institucions catalanes, en algun lloc de l’exili tranquil i calmat, on estiguessin ben protegides del franquisme. Tan es així que el President de la Generalitat Josep Irla no va trepitjar terra catalana ni un sol minut del seus 14 anys de mandat entre 1940 i 1954. En un primer moment Irla va tractar de mantenir la unitat de l’antifranquisme, fent un Govern a l’exili amb presència dels seus tradicionals aliats del PSUC, on Joan Comorera era Conseller (com ho havia estat durant tota la República). El 1948 es dissol aquest executiu simbòlic i no n’hi haurà cap altre fins a la democràcia. ERC volia mantenir en exclusiva la il·lusió d’un poder virtual i fictici a l’exili, fins al punt que Tarradellas (un anticomunista radical) va trencar tota comunicació amb la resta de forces catalanes, les quals creia que formaven un complot comunista en contra seva.

Hi havien militants d’ERC a l’interior? Es possible. Però no estaven en absolut organitzats, ni tenien cap mena d’activitat orgànica ni política coneguda o ressenyable. No dic que marxar a l’exili fos millor o pitjor, simplement es un fet objectiu i empíric que va succeir.

El PSUC tindrà des del primer al darrer dia de la dictadura una organització molt forta a l’interior (i també a l’exili). Des de 1940 tè una emissora de Ràdio, Radio España Independiente. El programa català serà en mans d’Emili Vilaseca, de Jordi Solé Tura i de Marcel Plans, successivament. Des de 1943 es publica també el diari de partit “Treball“, així com altres publicacions com “Lluita“, “Horitzons” o “Universitat“. El 1944 un grup de maquis comunistes fins i tot envaeixen la Vall d’Aran; ni un sol dels seus 7.000 participants motivat pel nacionalisme català. També el 1944 es constitueix, impulsada pel PSUC, l’Agrupació Guerrillera de Catalunya sota la direcció política de Miguel Núñez; més de 100 persones van ser detingudes. El 1947 el PSUC organitza vagues a Manresa, amb repercussions al Vallès, al Maresme i al Barcelonès, així com vagues al metall i químiques de Barcelona, Vallès Occidental, Baix Llobregat i Maresme. El 1953 Panyella, Solsona i Moreno, enllaços del PSUC, moren a Besalú en un enfrontament armat amb la Guàrdia Civil, de camí cap a la frontera. El 1959 PSUC, MSC i FLP convoquem una Vaga Nacional Pacífica de 24 hores; més de 90 militants del PSUC seran detinguts a Sabadell. El 1963 es realitzen les primeres eleccions sindicals; gent del PSUC i catòlics progressistes concorren i surten elegits als comicis sindicals. El 1964 es crea CCOO com a braç sindical del PSUC i el 1965 el 75% dels enllaços i jurats formen part de llistes no oficials i properes a CCOO. El PSUC impulsa l’Assemblea de Catalunya i el Consell de Forces Polítiques de Catalunya.

Les comparacions son odioses oi?

a PSUC festa treball

Festa del Treball (PSUC), any 1977

Quan acaba la dictadura el PSUC tenia 40.000 militants actius. Cap altre formació política democràtica catalana de cap mena ha tingut mai, ni remotament, el pes de l’hegemonia política,  sindical, intel·lectual i estudiantil del PSUC durant el franquisme i la transició. Òbviament que el suport d’una superpotència com la URSS hi ha tindre molt a veure, i més en el context de la Guerra Freda. I segur que entre les nombroses coses que va fer el PSUC hi van haver molts errors greus. Moltíssims. Però només qui no es posa a  fregar plats no en trenca mai cap.

Que ningú vingui ara a reinterpretar la història o a humiliar el nostre llegat. Nosaltres (i de nou empro el plural corporatiu) vam ser el pal de paller de la resistència catalanista al franquisme i ho vam fer en nom de la classe obrera internacional i antifeixista, no de cap odi supremacista envers als espanyols o castellanoparlants, que també van plantar cara al franquisme sota les sigles del partit germà PCE.

Salut!

Arqueòleg.

PD: Aquesta ha estat la resposta d’Àlex. Efectivament no, no es possible cap diàleg entre Fé i Raó. Ha estat una il·lusió efímera.

a blog societat

h1

Perquè he escollit Can Riera per presentar #Patrimonicidi ?

Març 31, 2014
zzz Can Riera Patrimonicidi

Can Riera

Com suposo que tots ja sabreu el proper dijous 3 d’Abril presentaré públicament el meu primer llibre “Patrimonicidi” a la meva ciutat L’Hospitalet de Llobregat. El lloc escollit, la masia Can Riera  no ha estat en absolut una tria casual o atzarosa. Més enllà de la proximitat física amb el meu domicili, o política amb l’actual Govern Municipal, el valor simbòlic d’aquest edifici es el que m’ha fet decantar.

En primer lloc dir que es un molt bon exemple de com superar la contradicció entre  el progrés urbanístic i el manteniment físic del patrimoni històric. Aquesta masia del s.XVIII, testimoni d’una època rural i agrícola de la nostre ciutat, s’ha adaptat a la realitat post-industrial de la macro-urbs actual esdevenint un centre d’interpretació històrica sobre antifranquisme. Una transformació del seu ús, amb una propietat pública, que ha permès que els ciutadans s’empoderin del seu passat  local, a través d’exposicions, cinefòrums o rutes guiades.

En segon lloc, aquest espai es va poder restaurar i adaptar gràcies a l’esforç que va fer des del Govern d’Esquerres Joan Saura (ex-regidor hospitalenc, per cert) mitjançant el Memorial Democràtic. Durant l’injuriat Tripartit es va apostar per recuperar la dignitat de la lluita antifranquista, una guerra de classes que va unir treballadors de diferents llengües i procedències en contra del feixisme i per la recuperació de l’autogovern de Catalunya.

Una de les primeres coses que va fer l’executiu de la dreta nacionalista d’Artur Mas  al arribar al poder va ser desmantellar aquest memorial, deixant-lo sense seu, personal ni pressupost, obviant descaradament que aquest any es commemora el 75é aniversari del exili republicà.  Per manca de recursos? En absolut. El populisme identitari  havia ideat una història falsejada, un passat fictici  que situa l’enemic en un conflicte horitzontal entre ètnies i no entre capital i treball. El nom d’aquesta astracanada es el “Tricentenari”, amb un lema que ens vol fer creure que sota l’obscurantisme feudal de l’Antic Règim la gent era lliure.  Des d’aleshores ens han bombardejat amb tramposos simposis, jaciments a mig excavar que han costat una milionada, o d’altres que es basen en poesies i llegendes,  biografies tergiversades de falsos herois d’una guerra d’interessos econòmics, disfressada d’un suposat conflicte de nacions, tot i que aquestes no s’havien ni tan sols inventat.

Una visió de la història determinista que pressuposa que el nostre passat està guiat per una força metafísica (La voluntat del poble) envers un destí inevitable (convertir-se en estat). No es tracta d’un relat neutral, doncs es fruit d’interessos ideològics espuris, que han imposat un discurs romàntic anti-científic i hegelià del passat on el relat poètic s’imposa a les evidències empíriques,  els sentiments substitueixen la raó il·lustrada i els esperits de les nacions esborren a les persones, simples mortals davant la immensitat de les pàtries i els messies. Una forma d’entendre la història que no té res a veure amb un debat racional sobre si es convenient o no que Catalunya sigui un estat.

Tot el contrari del que significa Can Riera, sens dubte! Fins Dijous!