La Dictadura Mediàtica Convergent

La idea principal de la genial sèrie americana “The Newsroom“, que us recomano amb fervor, és que no pot existir una veritable democràcia si no hi han uns mitjans de comunicació lliures i uns electors informats. En els capítols d’aquesta primera temporada es veu també com els interessos econòmics dels directius de la cadena (així com l’audiència) son absolutament determinants per canviar la línia editorial dels informatius i passar de denunciar els excessos i contradiccions de la ultradreta del Tea Party a cobrir judicis sensacionalistes.

Això em porta a reflexionar sobre la manca absoluta de pluralitat a la premsa en català, diversos diaris absolutament posats al servei dels interessos polítics del partit que actualment governa la Generalitat de Catalunya i que, per tant, decideix a qui s’atorguen les sucoses subvencions als mitjans de comunicació que… oh! sorpresa! A poques setmanes de les eleccions van augmentar un 50% de cop : 660.000 euros més, que es sumen al 1.2 milions pressupostats, tan sols a premsa escrita.

A ningú li ha sobtat el radical canvi d’orientació editorial de El Periòdico, antigament un diari progressista, reconvertit de cop i volta en bolletí folklòric i una mala fotocòpia de l’Avui? Hi tindrà quelcom a veure la seva deute amb La Caixa, amb un suculent préstec que els va evitar el tancament? Ai ,el fill pròdig que torna a la casa del pare, quina bonica paràbola bíblica!

La televisió és un drama a part:  272.000 euros rep 8TV per la cara. Un canal privat absolutament deficitari, que paga contractes milionaris a Raholes i Cunís. Per altre banda, el mateix que fa TV3, C33, 3/24 o BTV: ficar-nos el discurs convergent fins a la sopa. Artur Más al APM, als castellers, als esports, al Polònia, entrevista exclusiva al Àgora, seguiment dels seus mítings en directe al 3/24… Fins i tot l’anunci institucional de la Generalitat per animar al vot era una vomitiva i repugnant pantomima al servei de la dreta barretinaire.

I així hem arribat a l’actual Dictadura Mediàtica: CIU, seguint els postulats del teòric marxista Gramsci, s’han adonat que la única forma de mantenir-se  en el poder, tot i dinamitar l’Estat del Benestar i enfonsar als ciutadans a la misèria, es aconseguint l’Hegemonia Cultural. Es a dir: una minoria econòmica de poderosos estan imposant el seu discurs, la seva forma de pensar, les seves percepcions i explicacions com a Pensament Únic. El discurs convergent de que la culpa de la crisi es d’un enemic extern (Espanya) i que la prioritat política ha de ser independència i no les polítiques socials es una veritat  indiscutible.

Hem arribat a extrems fins els quals partits extraparlamentaris presumptament anticapitalistes i suposadament molt radicals  han caigut de quatre potes a la trampa ideològica de la dreta, abandonant sobtadament el seu internacionalisme troskista per demanar el vot a un partit que té com a principal enemic un altre poble: l’espanyol i que no te problemes per governar amb CIU en Ajuntaments o felicitar a Presidents de la Patronal pel seu patriotisme.  Si aquesta és l'”Alternativa d’Esquerres“, no em vull imaginar com serà la de dretes!

PD: La Junta Electoral ha ordenat la retirada de la repugnant Campanya Institucional pro-CIU. Sort que encara no som independents i queden institucions democràtiques no sotmeses al totalitarisme convergent!

Es possible una Syriza Catalana?

Com no puc assistir al debat que es durà a terme avui a la meva ciutat entre diversos representants de les coalicions ICV-EUiA, CUP i Anticapitalsites sobre si és possible una Syriza Catalana, he decidit deixar la meva opinió personal al respecte, per escrit!

Que és Syriza? Al contrari del que molts plantegen, Syriza no simplement és la unió de tots els partits a l’esquerra de la socialdemocràcia i punt. A Grècia es varen presentar diverses llistes electorals al marge de Syriza, com els comunistes prosoviètics del KKE, els trotskistes d’Antrasya o els ecologistes dels Verds, amb més pena que glòria, tot sigui dit.

El que plantejava la coalició d’Alexis Tsipiras era quelcom diferent: aprofitar el desgast total de la socialdemocràcia  per ocupar aquest espai entorn a una idea simple que alhora era radical, però possibilista: renegociar el deute dins la Unió Europea i l’Euro, retallant el pressupost de defensa en comptes de la política social. Un concepte que va ser titllat de reformista per part de  KKE i Antrasya, però que va desfermar onades de terror als mercats i a Alemanya, que van fer una campanya de la por amb fugues de divises massives incloses. Senyal que havien donat al clau.

Es possible que això passi a Catalunya? A Catalunya si bé ens trobem amb un desgast força notable de la socialdemocràcia, aquest no es tan accelerat com a Grècia, ja que  aquí encara no s’han produït governs d’unitat nacional PP-PSOE o PSC-CIU (tot arribarà). Per altre banda els partits d’esquerres, així com els moviments socials han encertat totalment en denunciar les retallades i assenyalar els culpables, però han fracassat estrepitosament en proposar una idea alternativa, simple i engrescadora com a alternativa il·lusionant.

En canvi, la dreta i l’extrema dreta ho han fet de faula, doncs ens han venut eslògans i conceptes populistes que han calat molt ràpidament: “Primer els de casa”, “Espanya ens roba-Independència” i “El problema és la democràcia i els privilegis dels polítics”; falsos culpables, cortines de fum i conceptes fàcilment digeribles per persones no iniciades en economia o teoria política, però que tan sols beneficien als partits de dretes. Que jo no dic en cap cas que no s’hagi de debatre si es pot rebaixar el sou d’un diputat o que el dret de l’autodeterminació sigui important, però aquest no és el tema: els cotxes oficials o el suposat dèficit fiscal amb les regions pobres de la Península amb prou feines es xavalla en comparació als diners que invertim en salvar bancs, pagar el deute, el  frau fiscal o els diners que deixen de tributar les grans fortunes (no diguem ja el que ens costen les persones nouvingudes, que en realitat aporten molt més del que costen).

No sé quina pot ser La Idea Clau per aconseguir un mínim comú denominador que aconsegueixi fer una força d’esquerres potent, amb capacitat de governar i fer el sorpasso a la socialdemocràcia. Peró tinc clar quines característiques ha de tenir aquesta idea: 1) Ha de ser senzilla i entenedora 2) Ha de plantejar una dialèctica esquerra dreta i no democràcia-populisme o Barça-Madrid 3) Ha de ser alhora radical, possible i realista.

Es evident que de cara a les eleccions del 25N a cotrarrellotge no trobarem aquesta idea, però o hi comencem a treballar des de ja, sense sectarismes ni exclusions, o ja ens podem anar preparant per 23 anys més de Convergència al poder.

MÉLENCHON: la gran sorpresa a les eleccions franceses?

El primer cop que vaig sentir a parlar de Jean-Luc Mélenchon va ser quan vaig veure embadalit les imatges d’un recent míting del Front d’Esquerres amb 150.000 persones a la Plaça de la Bastilla, commemorant la Revolució Francesa i la Comuna de París, amb un encès discurs animant a una revolta ciutadana en contra del capitalisme.

Pocs dies després saltava la notícia: Mélenchon es situava amb un 15% d’intenció de vot a les enquestes com a tercer candidat a la cursa per ser President de la República, desplaçant per primer cop a la ultradreta de Marine Le Pen a una ridícula 4a plaça. I la setmana passada tornava a reunir a 70.000 persones a Tolosa de Llenguadoc, amb centenars de banderes republicanes espanyoles de moltíssims descendents d’exiliats que encara resideixen en la que va ser la seu del PCE durant 4 dècades de franquisme.

Com ho ha aconseguit? Sembla veritablement un miracle, tenint en compte que a les passades presidencials de 2007 el Partit Comunista de França, amb Marie Georges Buffet va obtenir un ridícul 1,93% de vot a la primera volta, quedant molt per sota del troskista Olivier Bescenot, fet que presagiava la seva imminent desaparició.

Aquí algunes claus del seu èxit:

– El seu prestigi com a ex-ministre socialista: Ell no és simplement un radical anti-sismtema, va ser Ministre de Formació Professional amb Lionel Jospín, a part d’haver estat senador, tinent d’alcalde o conseller regional. Igual que Oskar Lafontaine a Alemanya, ell representa als socialdemòcrates que se senten traïts amb la deriva liberal i l’acceptació de la política del dèficit i les retallades per part dels partits socialistes a Europa i volen recuperar l’esperit autèntic de la socialdemocràcia de la II Internacional.

– Un Front de Gauche veritablement plural: A diferència de l’actual Izquierda Unida, on el PCE és l’únic partit gran del seu interior, qui domina la seva executiva i s’encarrega de copar els càrrecs importants; a França el Front d’Esquerres està format, a part del PCF, per un partit ecosocialista (Parti de Gauche, d’on és Mélenchon), tota mena moviments socials i sindicals d’esquerres, que es van aplegar en torn a la campanya del NO al tractat de Lisboa. Mélenchon s’ha cuidat molt de marcar distàncies amb règims dictatorials i populistes, presentant com a referents a Lula, Krichner o Rafael Correa.

– Ha causat una crisis total als Anticapitalistes: el troskista i revolucionari Novaeu Parti Anticapitaliste (NPA), que havia arribat fins a un increïble 5% en anteriors comicis, veu com actualment frega l’irrisori 0,5% a les enquestes, sent generosos. Myriam Martin i Pierre-François Grond, portaveus i dirigents del partit troskista han demanat obertament en una carta a la premsa el vot per Mélenchon ja que consideren al seu propi candidat Philippe Partou, un personatge irrellevant incapaç d’aturar a la dreta i que està duent a l’anticapitalisme a la marginalitat.

– S’ha apropiat plenament del discurs ecologista: Mélenchon es considera ecosocialsita i es creu veritablement el discurs decreixement, proposa un referèndum sobre l’energia nuclear i ha fet encesos discursos sobre l’imminent catàstrofe ecològica, fet que a dut a Eva Joly, la tímida candidata verda d’Europe Ecologie a naufragar fins al 2% de vot als sondejos, quan aquest partit havia arribat al 16% als comicis europeus, amb candidats molt més potents com José Bové o el líder del Maig del 68 Daniel Colh-Bendit. Tal com ja es va veure recentment a Andalusia o Astúries, ara mateix a l’esquerra prima el roig sobre el verd.

-Pesca en els caladors de vot de la ultradreta: La família Le Pen i el seu incendiari populisme xenòfob porta anys arrasant en els barris marginals, en el lumpen-proletariat sense cap estudi, amb situacions socials desesperades i obligats a competir amb els nouvinguts per les ajudes de l’estat. Aquest territori, sovint oblidat  per l’esquerra més intel·lectual, és on ha arribat Front de Gauche donant la volta al discurs neo-feixista del Front Nacional: no s’han d’unir treballadors i empresaris contra els immigrants, s’han d’unir treballadors d’aquí i de fora contra el capital. Marine Le Pen, que comptava amb una intenció de vot del 22% i anava primera a la cursa fa 5 mesos, actualment té un 13%, i va quarta, just per darrere de Mélenchon, qui s’està patejant tot l’extraradi francès, convocant el seu acte central de campanya a Marsella, feu de la ultradreta.

També cal dir, com a punt negatiu, que des d’una òptica catalanista, presenta el problema de que la seva fascinació per la Revolució Francesa l’ha dut a adoptar un discurs centralista i jacobí, veient a les llengües i cultures regionals com a elements de l’Antic Règim, idea que no comparteixen altres partits de la seva coalició, com el PCF.

PD: Aixó per no parlar dels videos de grups pop que li estan dedicant!!

REFLEXIONS SOBRE EL FUTUR DE L’ESQUERRA (I): Fraccionalisme vs Unitat

Inicio  un seguit de reflexions sobre quin ha de ser el futur de l’esquerra avui  en un moment on tot sembla abocat a la transformació; una cruïlla de camins on molts partits i persones s’han trobat, sense saber ben bé cap a on tirar. Aquí la meva humil aportació al debat!.

El futur de l’esquerra passa per la subdivisió fins a l’infinit en grupuscles cada cop més minoritaris i marginals? O per bastir un ampli Front Popular que pugui donar una resposta plural i unitària al Tsunami neoliberal, xenòfob i neocon que estem sofrint? Des del meu punt de vista el fraccionalisme caïnita ha estat el principal enemic de l’esquerra al llarg de la Història, com si del mite de Sissif es tractés, sembla que els partits que estan a l’esquerra del PSOE estiguin condemnats eternament a pujar la pesada pedra de la unitat fins al cim d’una muntanya i , un cop al cap de munt, deixar-la caure  fins a la seva base, per tornar a començar de nou.

Ho vàrem veure a la passada manifestació contra la Reforma Laboral: una àmplia marxa on tothom rebutjava frontalment aquesta reforma que carrega les retallades a l’esquena dels trebalaldors, però cada un des de la seva etiqueta particular, temerós de barrejar-se amb els qui no combregaven al 100% en tot. Podíem veure pancartes de CCOO, UGT, CGT, CNT, PSC, ERC, ICV, EUiA, PCC, PSUC-viu, POR, PCPC, UCE, En Lluita, Revolta Global, Lluita Internacionalista, Anticapitalistes, CUP, Maulets, així com de les diverses Assemblees de Barri 15M ( i segur que encara me n’he deixat la meitat).

Com s’ho fan CIU, PP i PSOE per conviure milers de militants amb punts de vista força diversos sobre molts temes i restar units tant en la victòria com en la derrota? Imagino que en aquest partits el debat teòric i les seves discrepàncies es superen repartint càrrecs a discreció i que les persones que hi militen estan disposades a empassar-se tots els gripaus que calguin amb la esperança de recollir les molles del pastís del poder, algun dia. Una llàstima, però, que aquesta disciplina democràtica no es pugui traslladar de forma constructiva als partits on el debat ideològic és més viu, però el nombre de cadires més baix.

I que en treuen els diversos grupets extra-parlamentaris de deixar la pell dels seus pocs militants en extenuants campanyes electorals on no tenen ni la més remota possibilitat de superar el 0,5% de vot? La seva fe en la utopia els impedeix veure que sense recursos, ni aparició en els mitjans tradicionals, ni diners per fer cartells o pancartes, ni una base sòlida de militància, el seu únic paper en les urnes és enrederir uns minuts el recompte? No els sortiria més a compte entrar en una formació política ja consolidada i estructurada per intentar que aquesta esdevingui quelcom més útil per la transformació de la societat des de les institucions?

Existeix base per construir, encara, una unitat popular de les esquerres? Sembla que ERC està pensant en fronts nacionals amb CIU i el PSC segueix creient que ha perdut vots pel centre i que ha de fer oposició responsable. Però i la resta? Hi ha possibilitats per una possible confluència entre ICV-EUiA amb les diverses formacions que orbiten en torn el 15M? Quin pot ser el factor que desencadeni una unitat política d’aquells que ja estem junts a les places? Una Vaga General? Un possible Referèndum contra les Retallades? La Unitat contra el Feixisme?