CiU descobreix (per fi!) el perill del Feixisme

Ha calgut que agredissin a Sanchez Llibre dins la llibreria Blanquerna i davant les càmeres per tal que CiU s’adoni del perill que representa la extrema dreta avui i n’acabi demanant la seva il·legalització. L’augment d‘agressions a persones homosexuals i transsexuals denunciades per l’Observatori de la Homofòbia els va deixar freds; la pallissa a un menor de 14 anys d’origen pakistanès al Raval per part de neonazis, no els va semblar motiu d’alerta i els informes de SOS Racisme evidenciant la relació entre discursos populistes i agressions a migrants no va ser impediment perqué Duran Lleida fes una campanya xenòfoba o per què es facilités la investidura de Garcia Albiol a Badalona.

Celebro que Convergència hagi obert els ulls i espero amb delit que rebutgin els suports internacionals al procés independentista que hem rebut per part de l’extrema dreta de la Lliga Nord italiana o del Govern de Letònia, on hi ha un partit ultra que encobreix  ex-legionaris nazis residents al país. O es que si en comptes de donar-nos empentes ens aplaudeixen ja son menys feixistes?

També esguardo pacient que l’Ajuntament de Barcelona i el Departament d’Interior, obrant en coherència, acordin definitivament el tancament del Casal Tramuntana, un local neonazi del barri del Clot impulsat per un regidor de PxC de l’Hospitalet; així com la Llibreria Europa, al barri de Gràcia, dedicada  obertament a l’adoctrinament en el fanatisme nacional-socialista.

Desitjo de tot cor que Xavier Trias expulsi immediatament a Manel Medeiros, gerent de l’Institut Municipal d’Educació (IME), fins fa molt poc militant de PxC i mai penedit del seu passat feixista; que l’Ajuntament de Vic, en mans de CIU-ERC, renuncii a tornar a pactar els pressupostos amb els vots i les esmenes de Josep Anglada; així com que es retirin totes les multes i sancions a activistes antifeixistes que no cometien cap altre delicte que manifestar-se.

També confio que des de l’entorn independentista s’hagin adonat del perill de banalitzar el mal i no es tornin a escriure a Vilaweb els desafortunats articles acusant al PSC de ser feixista; que ERC i CDC no es tornin a ajuntar amb grups nazis com UNC per retre homenatges a torturadors policials; que l’ANC es desmarqui amb més contundència del suport que reb de grups xenòfobs com IdCAT i que millor no es dediqui cap carrer a la infausta memòria de l’etnicista grillat Heribert Barrera. No cal anar a Madrid a buscar intolerants i per desgràcia alguns grupuscles amaguen el seu odi darrere senyeres i estelades.

I finalment no volia deixar passar l’oportunitat d’assenyalar la hipocresia galopant de la viperina llengua de l’escurçó Pilar Rahola, que el 11S s’exclamava esglaiada de la violència feixista, quan els seus incendiaris articles islamòfobs son publicats en webs neonazis, al costat dels de Ynestrillas. Després d’estar abocant benzina i espurnes al bosc durant dècades, ara es queixa de les flames. A bones hores!

PD: El cartell d’Unió de Joves corria per Internet i m’ha fet gràcia. Finalment han anunciat per Twitter que era un fake

M’he enamorat de Josep Anglada!

Jo que sóc més multicultural que un plat de Kebab o uns frijoles mexicans,
jo que tinc una erecció quan passo pel Raval i sempre duc un Palestino al coll,
jo que voto Iniciativa i que tinc somnis eròtics amb Luter King,
jo que soc membre d’Unitat contra el Feixisme i no trago ni en pintura als cap-rapats,
jo que penso que en Rosseau es va quedar curt amb el “bonisme” ideal,
jo que porto el Manu Chao com a politò del mòbil i parlo en urdú .
Jo que sempre he defensat els nouvinguts i crec que encara en falten més,
ara m’he enamorat d’un “Führer” de PxC

Ohhh Anglada! M’inventaré tòpics racistes per tu
ooohh Anglada!, anirem  la Llibreria Europa els dos junts,
i lluitarem pel nostre amor prohibit
uooohh Anglada!.

Jo que he estat monitor d’un esplai 8 anys i més hippy que Bob Marley
jo que sóc un gran entès en antropologia social i cultural
jo que sempre m’he enganxat als serials sudamericans i al reggetón
jo que he anat més anys al Orgull Gai que a ballar saradanes
jo que sento devoció pel suxi i pel falàfel, tot barrejat,
jo que vull veure a un Mohamed de President de la Generalitat
ara m’he enamorat d’un “Führer” de PxC

Ohhh Anglada! M’inventaré tòpics racistes per tu
ooohh Anglada!, anirem  la Llibreria Europa els dos junts,
i lluitarem pel nostre amor prohibit
uooohh Anglada!.

Les estratègies davant el Feixisme

Com ja estic una mica cansat de que en molts actes o assemblees del moviment social “Unitat contra el feixisme i el racisme” del que formo part molt activament, sempre aparegui algú expressant seriosos dubtes sobre la nostra  forma d’actuar i plantejant si no seria millor ignorar i silenciar a les formacions ultradretanes, he decidit fer un article detallant els motius i raonaments que hi han al darrere de la línia seguida per UCFR, segons el meu punt de vista particular i subjectiu.

A Europa ja fa anys, i en alguns llocs fins i tot dècades, que tenen formacions de caràcter, xenòfob, populista i neonazi amb representació política a les institucions. Arreu del continent líders embogits com Jorg Haider, Jean Marie Le Pen, Geert Wilders o Pim Fortuny han aconseguit importants quotes de vot i poder, generant odi i confrontació al seu pas.I quines han estat les estratègies que han seguit l’esquerra antifeixista davant aquest fenomen? Bàsicament ho podem resumir en dues vies:

LA VIA FRANCESA

A França el Front Nacional, una coalició de formacions d’extrema dreta, ha anat creixent poc a poc des del 0,5% del  1973 fins a que el 2002 Jean Marie Lepen, negacionista de l’Holocaust Nazi, passava a la segona volta de les eleccions presidencials de 2002 i, la seva filla Marine Le Pen ja apareix en algunes enquestes com la candidata favorita a les Presidencials de 2012   sent especialment preocupant el 21% de vot que té a la Catalunya Nord.

Sense cap lloc a dubte el seu major èxit ha estat normalitzar el feixisme com una ideologia més, amb presència habitual  al carrer i als mitjans de comunicació.

La dreta democràtica de Sarkozy ha optat per fer com Duran Lleida i Xavier Garcia Albiol aquí: copiar el seu discurs en una versió un xic més light per tal de robar-los els votants. Doncs bé, després que el Govern francès iniciés un demagògic procés d’expulsió dels gitanos romanesos de França, el FN va sortir encara més reforçat a les enquestes, doncs el seu discurs s’havia vist legitimat, normalitzat i emparat pel poder executiu, però els votants populistes sempre preferixen l’original a la còpia.

Per altre banda els partits d’esquerres (socialistes, ecologistes, comunistes i troskistes) sempre han optat per no enfrontar-se directament al FN, per “no fer-los propaganda“, creient que si no parlaven d’ells desapareixerien per art de màgia. I, amagant el cap sota terra com una covarda estruç, han vist com el FN es convertia en el partit de la classe treballadora, arrasant en barris obrers i marginals, antics feus comunistes als anys 70’s.

Un exemple català d’aquesta postura seria Vic, on PxC ha escalat de 1 a 5 regidors mentre la resta de partits miraven cap a una altre banda o, fins i tot, CIU-PSC-ERC adoptaven part del seu programa per expulsar immigrants.

LA VIA ANGLESA

Anglaterra a les passades eleccions locals de 2010, sorprenentment el British National Party va passar del 5,1% de vot al 1,9% perdent TOTS i cada un dels 25 regidors que havia aconseguit a la província de Londres, tot i comptar amb un àmpli moviment social feixista de hooligans que els dona suport (English Defense League, amb més de 100.000 membres) En el mateix moment que la ultradreta puja a Europa, aquí desapareix del mapa! On és el secret?

Doncs molt senzill: UNITE AGAINST FASCISM, un moviment social unitari, que reuneix a milers d’activistes d’ideologies molt plurals i que ha impedit que la ultradreta pugui esdevindre una ideologia més, mobilitzant pacíficament a milers de persones davant de cada un dels seus mítings, anant porta per porta als pobles petits explicant que BNP i EDL son feixistes i violents, fent xerrades i tallers, o empaperant els carrers amb fotografies dels seus membres fent salutacions nazis. Els membres de UAF tenen ideologies molt plurals i de ben segur en qualsevol altre tema econòmic o social es barallen constantment, però davant el feixisme laboristes, ecologistes i liberals treballen colze amb colze i han aconseguit que 4 de cada 5 votants del BNP deixi de ser-ho i BNP esdevingui extraparlamentari en una sola legislatura.

Un exemple català d’aquesta postura són Vilanova o Reus on, gràcies a la gran campanya de mobilitzacions a les passades municipals d’Unitat contra el Feixisme i el Racisme, PxC va perdre el 50% del seu vot respecte a les autonòmiques, quedant-se sense representació política.

No tota la propaganda és bona i que parlin de tu no sempre és fantàstic, oi Anglada?

Ecopijos o Perroflautas?

Fa uns dies que visc sense viure en mi, com diria Santa Teresa. Vaig tot el dia esmaperdut i compungit, passo les nits en vetlla i els matins fet un feix de nervis. La raó? Doncs resulta que segons el regidor del PP a Barcelona , Alberto Fernandez Díaz,  els membres i simpatitzants d’ICV som uns “ecopijos“ (terme que a voltes també fan servir seguidors de La Vanguardia, CIU i Ex-querra), però segons va declarar el fürher neonazi Anglada aquest cap de setmana, en un míting fracassat, som “uns perroflautas” (i també rates de claveguera, entre altres declaracions delictives dutes ja a la Fiscalia). Apel·latius que, en ambdós casos, es fan extensibles a tot el 15M.

I clar, diguéssim que és un xic incompatible ser ambdues coses alhora. Ja em veieu a mi navegant en un mar de dubtes cada cop que em llevo. Que em poso? La samarreta esparracada a ratlles de JBP o uns pantalons de pinça? Em deixo rastes o el serrell llarg? Convers o xiruques? Vosaltres ho veieu molt fàcil, però jo perdo hores dilucidant quina és la imatge que millor s’adiu al meu vot.

El que resulta evident és que la dreta, en les seves múltiples sigles i façanes, és incapaç d’entrar dins un debat ideològic, no té arguments racionals per explicar la seva retorçada concepció egoista i atroç que ens ha dut fins aquí, i, pel contrari, es dedica a ridiculitzar i estereotipar l’estètica i el vestuari de la oposició, política o social. La seva mediocritat intel·lectual no els permet anar més enllà de l’acudit fàcil i banal.

Si una cosa ha demostrat el moviment dels indignats (i abans l’ecosocialisme), es que és por estar perfectament en contra de les retallades socials i no anar vestit segons el canon Okupa; que es pot ser ecologista, oposar-se al creixement productivista desmesurat, i no cal anar a tocar els bongos al Parc de la Ciutadella; es pot estar a favor dels drets laborals i no dur un mono blau. De la mateixa forma que es pot ser catalanista i no vestir amb barretina i faixa pel carrer.

Qualsevol persona, independentment dels seus particulars gustos en roba i música, pot esdevenir partícip d’aquesta nova esquerra que s’està gestant a nivell mundial i que ha trencat  barreres i tòpics  de tota tribu urbana. Ens trobem davant la globalització de la revolta, de Tahir a Nova York, passant per Bellvitge o Tel Aviv. Uns nous paradigmes polítics que no entenen de fronteres estètiques o nacionals, ni de caducats dogmes obsolets. Arquitectes i paletes, metges i infermeres, universitaris i ni-nis, heavies i indies a tots ens ha afectat per igual aquesta crisi i tots junts n’hem de construir l’alternativa!

HOSPITALET i el PSC pugen al carro de la demagògia racista

Doncs si, estimats lectors, el ple de l’Ajuntament de la meva estimada ciutat ha decidit sumar-se alegrement a la orgia de xenofòbia populista made in Ausch-VIC i al racisme poligonero macarra de Skin Head farlopero aprovant una moció per derogar la universalitat dels Drets Humans i el principi constitucional d’igualtat jurídica, negant així la possibilitat d’arrelament familiar a aquells ciutadans d’origen immigrant que s’hagin saltat alguna normativa de civisme a la ciutat, com per exemple fer soroll al carrer o pixar en un arbre. Així doncs la llei s’aplicarà de forma diferent, depenent del país on hagi nascut el delinqüent.

Evidentment que els socialistes, fills tots d’immigrants del sud d’Espanya, saben perfectament que qui incompleix les normatives d’incivisme son els seus propis fills  ni-nis però, clar, sempre resulta més senzill carregar el mort a un altre, especialment si aquest no té dret a vot. I si de pas podem vincular estrangers a crisi i delinqüència, millor, no fos cas que algú s’adoni de qui és el veritable culpable de la crisi: el capitalisme salvatge. Que curiós que aquesta normativa no s’aprovés en ple auge de la bombolla especulativa, quan calia ma d’obra barata no? Es veu que llavors els immigrants eren silenciosos i educats, ves quina cosa

No cal dir quina ha estat la única formació política que ha votat en contra oi? Sona a redundància i a pàrvula evidència recalcar un cop més qui és el depositari en exclusiva de la seriositat democràtica i que guarda encara algun principi antifeixista; com no, ICV-EUiA. Els seus dos regidors han plantat cara a la alcaldessa socialista Núria Marín (que mai ha passat per les urnes, doncs ha estat merament designada pel seu antecessor Celestino Corbacho) i a tota la dreta cavernària  de CIU-PP que, com no podria ser d’altre forma, s’han sumat a la festa plens de joia i xerinola.

I si, segons les enquestes aquesta és la ciutat més gran de tota Espanya que presumiblement estarà governada pel PSOE a les properes municipals, segons les previsions demoscòpiques. Doncs anem apanyats!

En aquesta localitat Plataforma per Catalunya ja va obtenir un 4,2% a les autonòmiques, doncs amb la campanya de legitimació, propaganda i plagi dels seus principis ideològics que li estan fent 23 dels 25 regidors del consistori, ja puc posar la ma al foc que els deixebles d’Anglada entraran per la porta gran amb 2 o 3 representants en pocs mesos. Al feixisme se’l combat visceralment, no se li obren les portes de bat a bat i se’l convida a prendre el té.

I jo de veritat que no entenc aquesta ànima suïcida kamikace que porta el PSOE darrerament: retallades de sous, salvament dels bancs, endarreriment de les pensions, Llei Sinde per ordre dels EUA, Estat d’Alerta permanent com a mètode per aturar una aturada… S’han tornat ximples? Han vist que la societat gira a la dreta i s’han venut per un plat de llenties? O es que realment formen part d’un pla neocon per autodestruir la socialdemocràcia?

El dia després de l’Apocalipsi

Ahir va ser, sense cap mena de dubtes, el pitjor dia per la història de l’esquerra catalana des de que el 21 de Febrer de l’any 1939 les tropes franquistes fessin el “Desfile de la Victória” pels carrers de Barcelona. Mai abans en unes eleccions plenament  democràtiques els partits que defensen a les classes socials oligarques i als principis ideològics del conservadorisme havien obtingut una quantitat de vots tan impressionant: sumant CIU, PP, C’s, SI, PxC i R.Cat arriben casi al 60% de vot!! Això no és una derrota, és un Holocaust.

La dreta guanya a llocs tan insòlits com Badalona, Sant Boi, Barberà del Vallés ,el Prat de Llobregat o Sant Feliu, fins ara feus inexpugnables de les diferents formacions d’esquerres. I, per acabar-ho de rematar el feixisme racista i populista de l’Anglada, com ja us vaig advertir, s’ha quedat a les portes del Parlament. Hauríeu d’haver vist  el meu nivell d’histèria quan van començar els recomptes que els atorgaven 3 diputats! A la meva ciutat ja superen a ERC i, estic convençut que entraran a  moltíssims ajuntaments.

La classe explotadora ja torna a posseir l’estructura de l’Estat, aquest invent que va ordir fa 3.000 anys per perpetuar els seus privilegis i que ha governat ininterrompudament durant aquests tres mil·lenis, a excepció dels breus parèntesis de la República i el Tripartit

I això tan sols és l’aperitiu del que ens espera a les Municipals i a les Generals. La dreta està arrasant Europa i EUA. Quines son les causes d’aquesta hecatombe política sense precedents a la democràcia? Aquí algunes reflexions…

1.- L’hegemonia cultural de la dreta: Els mitjans de comunicació, les tertúlies del TDT o tots els diaris s’han encarregat de difondre una nova forma de pensar que rebutja tot el pensament políticament correcte, que havia regit la nostre convivència  fins ara, i presenta com a revolucionaris i trencadors aspectes repugnants i reaccionaris: la llibertat és poder insultar a un immigrant o a un gai, els sindicats son uns dropos, les ONG agències de viatges, la pederàstia i el masclisme son divertits, ser analfabet és estar a la moda, la cultura no serveix per res, pagar impostos és una tirania, els pobres ho son perquè volen…

2.- La crisi global provoca desafecció, però només a l’esquerra: Els més afectats per les retallades socials son les classes populars i aquestes perden la fe en la democràcia, que veritablement ha esdevingut una titella davant el mercat. En canvi, la dreta està més mobilitzada que mai, excitada per la demagògia populista xenòfoba i patriotera. La corrupció desmoralitza als treballadors, però excita sexualment als burgesos que ho veuen com un signe de virilitat. Francesc Camps , Berlusconi o Esperanza Aguirre de ben segur que no tindran la mateixa sort que Montilla.

3.- El nacionalisme identitari i xenòfob: Davant l’atur i la misèria la gent necessita recuperar la fe en quelcom, sentir-se part d’un col·lectiu superior a un altre, buscar enemics imaginaris a qui culpar (Madrid, els immigrants, Catalunya..), discursos simplistes (Barça – Madrid). No és estrany doncs que, al Parlament, el nombre de partits nacionalistes catalans o espanyols hagi augmentat molt davant els que centraven el seu discurs en el terreny social. Espero que els tres partits governants s’hagin adonat, per fí, que la campanya de referèndums farsa o la desfilada folklòrica del 10-J només formaven part del pla urdit per la dreta, exclusivament per acabar amb ells.

4.- El Messianisme Populista: En una situació de crisi total la gent tendeix a desconfiar de els estructures col·lectives i les institucions democràtiques, buscant refugi en líders salvadors que els guiïn cap a la llum. No és el moment, doncs, dels gestors silenciosos i explicacions complexes i raonades,  sinó dels venedors de fum, falses promeses buides i solucions immediates.

5.- La desorientació ideològica de l’esquerra: No existeix un discurs valent, clar, coherent i definit que suposi una alternativa clara al neoliberalisme, tot i que ja sabem que aquesta ideologia és la que ens ha dut a la bancarrota i al nivell de desigualtats socials més extrem des del s.XIX.  Cal una resposta realista, pragmàtica i coherent que presenti una utilitat real a la ciutadania, allunyada de tota utopia o dogma obsolet. O ho fem ja o ens en anem de cap al feixisme anarcocapitalista. No és d’estranyar, doncs, que el partit amb les idees més clares hagi estat el que ha resistit millor el cop, ICV-EUiA.

No busqueu a la derrota de l’esquerra motivacions de caire local o anecdòtic. No té res a veure amb el disseny dels cartells d’ICV, la oratòria de Montilla o el sectarisme de Puigcercós, això pot moure un escó amunt o avall, no provocar l’arribada de l’Apocalipsi!

Per la meva banda, celebro que per primer cop des de que escric un blog pugui criticar al Govern sense haver-me de mossegar la llengua! Si!! Per fi podré fer oposició total, radical, mordaç i amb tota la meva acidesa des del minut zero. Mas, ves-te calçant!

Pot Josep Anglada entrar al Parlament de Catalunya?

Ja està aquiiii….

Aquest dissabte, el lider del feixisme islamofòbic català, Josep Anglada, va abandonar el seu cubil a les profunditats barretinaires d‘Ausch-VIC, el seu feu electoral, per tal d’escampar el seu verinós odi xenòfob al meu barri, en ple Cinturó Roig. I clar, com jo soc una persona que encara no ha aprés a quedar-se de braços creuats, no vaig tenir més remei que passar el matí arrencant alguns dels centenars de cartells que contaminaven les parets dels carrers hospitalencs.

Posteriorment em vaig dirigir a una concentració que, sota el lema “Fora Feixisme de l’Hospitalet” aplegava a diverses ONG, entitats i partits (ICV-EUiA i ERC) on es va llegir el “Manifest de l’Acollidora” en contra de la intolerància xenòfoba. I ja per la tarda no vaig resistir la temptació de passejar-me, agafat de la ma del meu xicot of course, just per davant de la porta de l’acte. Protegits per unes 10 furgones dels mossos i suportant els crits d’un centenar de joves antifeixistes, alguns d’ells ex-nanos meus d’esplai, desfilaven cap a l’interior un seguit de skin heads i vells que semblaven sorgits d’una màquina del temps. Segons he vist al pamflet populista E-Noticies, l’auditori estava a rebentar i fins i tot hi havia gent de peu.

Sense cap lloc a dubte és la major ofensiva electoral d’un partit neonazi a Catalunya des de la Transició. I la pregunta és: poden entrar al parlament? Davant aixó hem de tindre en compte algunes dades preocupants:

– A les darreres eleccions municipals es va fer una enquesta electoral a Vic on PxC no obtenia representació. Doncs bé,  finalment van aconseguir 2.847 vots, el 18,53%, i 4 regidors esdevenint la 2a força política viguetana. Això vol dir que tot el seu vot és ocult i que les enquestes no ens serveixen per preveure el sue impacte real.

-L’augment estadístic del vot a la ciutat de Vic va passar del 7,48% al 18,53% entre 2003 i 2007, es a dir creixen a un ritme del 25% anual, dins aquesta mostra.

– Per obtenir representació a Catalunya cal superar el 3% de vot emès en una província. Donat el Nº de diputats que es trien a cada territori, al província de Barcelona és la que resulta electoralment més rentable (a Lleida cal més d’un 5% per aconseguir un dels pocs diputats que s’hi escullen). Si obtens representació a Barcelona entres directament amb 3 diputats (com li va passar a Ciutadans)

Amb aquestes dades i veient el resultat a les darreres municipals he calculat que amb una participació del 45,6% tindrien alguna probabilitat d’entrar al parlament (un 15-20%), que aniria incrementant, com més alta fos l’abstenció a Barcelona. Amb una assistència a les urnes similar a la de els eleccions europees (37%), estaísticament la seva entrada estaria pràcticament assegurada.

I us preguntareu… perquè?? Doncs molt senzill! He recuperat els apunts d’una assignatura on vàrem analitzar els factors de l’ascensió de Hitler al poder entre 1929 i 1933 i es donen quasi totes les mateixes circumstàncies socials, econòmiques i polítiques que en aquell moment:

1.- Una crisi econòmica amb l’esquerra al poder: Amb la crisi de 1929 a Alemanya governaven es socialistes (SPD) dins la República de Weimar, un període de gran progressisme polític i artístic, que va posar a la defensiva al mon rural i conservador.

2.-Un sentiment ultranacionalsita ferit i humiliat: els alemanys nazis es sentien traïts per que els socialistes havien proclamar la República i acceptat el tractat de Versalles, de la mateixa forma que els independentistes, molts d’ells de Vic, es senten humiliats per les retallades del Estatut. Els nacionalistes es veuen constantment com una comunitat tradicional amenaçada pels canvis, en aquest cas persones d’altres cultures; és el caldo de cultiu ideal!

3.- Un context social propici a la indiferència davant l’odi xenòfob: Igual que a Alemanya es va començar tolerant petites agressions a jueus i es va acabar amb forns crematoris, a Catalunya l’ajuntament de Vic (CIU+PSC+ERC) va aprovar l’expulsió dels immigrants de l’educació i la sanitat pública i el PP ha atiat l’odi contra els gitanos a Badalona.  A això cal sumar els articles de Pilar Rahola a La Vanguardia, per exemple, on es crea constantment una injustificada alarma davant un suposat integrisme islàmic imaginari que tan sols ella és capaç de percebre.

4.- Desconfiança envers la democràcia parlamentària: El 1933 la política alemanya estava completament desprestigiada per  la incapacitat per resoldre una inflació econòmica que feia valdre un ou a 5.000.000 de marcs. A Catalunya, cal sumar el desprestigi parlamentari pels casos de corrupció protagonitzats per CIU, PP, PSC i Laporta.

5.- Factors psicològics: Quan algú pateix una frustració per estar a l’atur de forma indefinida, té una tendència patològica a buscar culpables per sota seu, per tal de sentir-se superior a algú. Per tant canalitzen el seu odi cap als elements inferiors de la societat (immigrants), en comptes de fer-ho contra els més poderosos, que en son els veritables culpables. L’analfabetisme funcional de bona part de la societat catalana, fa propici que cali millor un discurs xenòfob que no una explicació sobre macroeconomia.

El 28N….Els deixarem passar?

PD:Heu de saber que a l’enquesta anònima realitzada al portal digital independentista de dretes E-NOTICIES, PXC és el partit més votat

Postal de París

Estimats lectors:

Us envio aquesta postal, tot i sabent que arribarà més tard que jo, mentre assaboreixo un merescut cocktail de vodka amb fruites del bosc en una bonica terrasseta dels Camps Elisis on la nit parisenca queda enlluernada per la majestuositat de l’Arc del Triomf i l’espoliat obelisc de la Plaça de la Concòrdia.

Sens dubte he descobert la capital del Glamour en majúscules! Aquí es respira art en cada racó: als pintors de Montmatre, a les escultures al·legòriques amagades en cada jardinet, als barroquíssims i desmesurats palaus, als seus romàntics cementiris o en tots i cada un dels als seus impressionants museus on he contemplat embadalit algunes de les meves obres favorites de tota la història de la humanitat, des de l’antiga Mesopotàmia a les darreres avantguardes més paranoiques.

No en va Lluis XIV, el modestíssim Rei Sol, ja va ser el protector de l’Acadèmia de les Belles Arts, convertint a la cultura en una raó d’estat i al neoclàssic Panteó del barrí llatí, destinat a ser una il·lustre necròpolis dels personatges més importants de França, hi descansen Rosseau, Victor Hugo, Voltaire o Emile Zolà i no Napoleó o Charles de Gaulle, cosa que diu molt d’aquest país i de la seva visió del patriotisme, tan allunyat de la caspa provinciana del  futbol, les matançes de braus i la Moreneta.

Clar que en nom d’aquesta cultura tan exquisida s’han comés innombrables crims imperialistes per tal d’imposar-la a pobles suposadament inferiors, a qui explotar els seus recursos, i ara n’estan pagant l’efecte bumerang: una altíssima taxa d’immigració, que m’ha fet adonar que a Catalunya NO hi han nouvinguts, que son un detall anecdòtic en comparació al país veí. Aquesta és la factura d’Algèria, Indoxina i la resta de colònies: un mosaic de diversitat on els niqabs existixen més enllà de les fantasies de Rahola i Anglada.

En fi! Unes vacances on estic gaudint en bona companyia de l’Amor, aquest nou company de viatge, i en el que no ha faltat la meva llibreta de reflexions, on he capturat al vol un seguit d’àcides idees que de ben segur inspiraran els meus propers posts!

Arqueòleg Glamurós