Cinc Reflexions sobre Can Vies

Recordo el primer cop que vaig entrar a Can Vies, deuria tindre com 16 anys i a dins hi feien una exposició fotogràfica. En altres ocasions van ser festes de música petarda, xerrades i, sobretot, la imprescindible Festa Major Alternativa de Sants i el seu mític cercatasques. Després del desallotjament del CSO La Hamsa, era el darrer bastió al barri del mític moviment okupa dels anys 90’s i, sens dubte, un element simbòlic de resistència. Aquí algunes reflexions al respecte:

1.- Imagineu per un moment un bosc, sec, sense tallafocs, ple de matolls i ben xop de benzina; de sobte algú se la ocorre la meravellosa idea de llençar un misto encès. Oi que no cal ser gaire espavilat per saber que allí hi haurà un incendi? Doncs quelcom similar ocorre amb la crisi i la violència social.  Ja el mesolític, fa uns 12.000 anys, tenim documentades matances violentes arreu d’Europa i al nord d’Àfrica, relacionades amb la  crisi ecològica/demogràfica produïda per l’extinció dels grans animals plistocènics, com explico més detalladament a Patrimonicidi. La gent quan no té menjar es torna violenta i això ha passat sempre. Els anàlisis polítics i, sobretot els científics socials, han de superar la boba moralina de hippy cristià, esgarrifant-se per quatre flametes, per tal d’entendre les causes i factors socioeconòmics que provoquen aquesta situació: desnonaments, atur, retallades, plans urbanístics depredadors, una Govern municipal que ha oblidat les persones, prepotència i abusos policials…

2.- La violència no dona vots i es una estratègia electoral nefasta. A Gamonal, escenari de  recents disturbis molt similars, ha guanyat per primer cop les eleccions europees el PP quan normalment era un indret de vot socialista. Als comicis francesos del Juny de 1968, celebrats just després de les revoltes estudiantils del Maig del 68, la dreta de la Unió de Demòcrates per la República liderada pel general Charles De Gaulle va sortir enormement reforçada amb un 38% de vot, mentre socialistes i comunistes s’ensorraven perdent gairebé la meitat de diputats. De la mateixa forma que l’any 1968 el Partit Republicà va guanyar les eleccions presidencials nord-americanes amb Richard Nixon sota el lema “Llei i Ordre” per fer front a les movilitzacions dels drets civils i contra la guerra del Vietnam. Per tant, es força probable que CiU estigui tractant de recuperar espai polític mitjançant una imatge de ma dura.

3.- Les revoltes socials son el principal tret identitari de Barcelona. Ni modernisme, ni Olimpíades, ni punyetes. La Ciutat Comtal no es va guanyar el sobrenom de “Rosa de Foc” en concursos florals, precisament. Sense ni mirar bibliografia em venen al cap: Revoltes antisemites i progoms (1391), Motins de la Biga i la Busca  (1425-136), Corpus de Sang (1640), Bullangues anticlericals (1835), Revolta civil contra les polítiques lliurecanvistes d’Espartero (1842), Revolta de les Quintes (1870), Setmana Tràgica (1909), Vaga General de 1917, Vaga de la Canadenca (1919), Revolució Social Antifeixista (1936), Fets de Maig (1937), Caputxinada (1966), Mobilitzacions Antiglobalització contra el Banc Mundial (2001), assalt al Parlament per membres del 15M (2011). Per tant, que ningú em vingui ara fent-se el sorprès ni amb falòrnies etnicistes com “Els catalans som un poble alegre i pacífic” que no cola.

4.- La dreta nacionalista de CIU-ERC ha embogit. Núria Feliu plorant a RAC1, assegurant entre gemecs que estava aterrida de baixar al barri perqué uns okupes del Baix Llobregat havien trencat una jardinera i que son gent molt dolentota perqué a la Festa Major no la van ajudar a guarnir els carrers (podcast: Versió RAC1, 29/05/14, emès les 16h, a partir de minut 40); El dirigent de la sectorial d’immigració de CIU Àngel Colom parlant amb el neonazi Lluís Coromines (nº3 a la llista de PxC de l’Hospitalet  a les municipals de 2011) sobre com s’haurien d’expulsar del país els okupes que no fossin de raça blanca. L’economista d’extrema dreta neoliberal Xavier Sala i Martín i l’ex-Conseller d’ERC Joan Huguet assegurant que hi ha una conspiració per part dels serveis secrets del Ministeri del Interior per desestabilitzar el procés independentista i ocupar policialment Catalunya. Comentaristes del Diari Ara demanant la intervenció dels Cascos Blaus de la ONU. En el seu món il·lusori de les Tres Bessones i Puff el Drac Màgic, on no existeix la crisi ni cap conflicte social,  no entrava en el guió que de sobte esclatés una revolta en clau esquerra-dreta. Us deixo amb els deliris psicòtics en que ha degenerat tot plegat en el fòrum ultranacionalista Racó Català (una mena de Foro Coches per Boixos Nois):

5.- Tot i les simpaties que pugui tindre envers Can Vies, tampoc puc oblidar-me de reiterar un cop més les crítiques envers el Moviment Okupa en si, com ja vaig dir fa temps. Mentre que un col·lectiu similar com la PAH ha esdevingut un referent ineludible d’empoderament i transformació, rebent simpaties de tota la societat, els okupes segueixen generant un rebuig absolut en totes les enquestes que pregunten sobre el tema. El sectarisme ideològic, estètic i musical (amb dignes excepcions) els ha impedit teixir complicitats amb el moviment veïnal, sindical o polític, rebutjant transformar la societat per conformar-se a construir petites bombolles d’aparent alternativitat (tot i que es segueixen donant actituds de testosterona patriarcal, es funciona amb diners, s’utilitzen productes produïts en industries capitalistes…), això quan no es limiten, simplement, a ser espais on anar a consumir droga, veure kalimocho i escoltar punk.

Crònica d’ #EncerclemLaCaixa

Per primera vegada, des de que el meu pare em duia amb 12 anys a mítings d’Àngel Colom, he assistit a un acte independentista un 11 de Setembre. Jo! Amb lo internacionalista i materialista que soc! Concretament ho he fet a la cadena que rodejava la seu de Caixa, convocada pel Procés Constituent, al marge de l’ANC. L’any passat em vaig quedar a casa doncs em negava a participar en un acte de pre-campanya d’Artur Mas i aquest any hagués fet el mateix si no hagués sorgit aquesta alternativa a donar-li la ma als meus enemics de classe i al Govern de les Retallades i els Corruptes.

Els aiatol·làs del catalibanisme fonamentalista i ortodox s’han dedicat aquests dies a esputar fatwes d’odi des dels seus minarets de la premsa subvencionada, titllant aquest acte de  “paràsits”, “quimera”, “il·luminats”, “màscares de cumbaianisme”, “botiflers ecopijos”, “pixen fora de test”, “papanatisme urbanita”, “pastanagues ecològiques”, “actitud poc madura i absolutament ridícula”, “tacticisme decepcionant”, “si fos per ells encara estariem a l´época terciaria”, “que se’n vagin a pastar”, “idealismes trastocats i excèntrics”, “hipocresia brutal”, “una autèntica imbecilitat”, “capelleta de bonisme somiatruites”. Fins i tot Pilar Rahola afirmava recentment en un article al folletí del Grup Godó que “no es pot governar Catalunya contra La Caixa” i injuriava aquesta cadena com un “exercici fariseu de puta i Ramoneta, en versió ciclista-ecosocialistamongívol“.  Si. Definitivament volien que em quedés a casa un any més.

Vàrem sortir del metro a les 15:15 i una multitud s’aglomerava ja a les portes del centre financer. Em vaig fer un tip de saludar moltíssims coneguts d‘ICV, del 15M, d’EUIA, alguns troskos, activistes de SOS Racisme o Unitat Contra el Feixisme, mentre començava el parlament previ. Poques estelades, moltes pancartes amb infinitat de lemes i una tricolor. Vaja, que estava com peix a l’aigua! Amb aquesta gent si que em ve de gust fer un país nou!

Entre crits contra les retallades o la llei de l’avortament van donar lloc a diferents parlaments sobre un petit camió amb un precari equip de só que fallava constantment. L’hospitalenc Jaume Botei va fer una crida a signar la ILP de la Renta Garantida i va tenir records per Allende o el poble de Síria; mestres de les escoles bressol van alertar de la privatització de l’educació 0-3 per part d’Irene Rigau; treballadors de l’hostaleria o de justícia van explicar la seva lluita laboral; una membre de l’Auditoria del Deute va alertar que els lladres i corruptes els tenim a casa i no a Madrid; una migrant va demanar papers per tots, però sens dubte l’agitador mitinero per excel·lència va ser el sindicalista Diego Cañamero, de l’Espanya subvencionada, segons CIU. Aquí part el seu discurs incendiari, dient que els andalusos son Garcia Lorca, no les romeries:

Va faltar la monja Forcades, que està donant classes a Alemanya. Me n’alegro! Encara no li he perdonat que participés en un congrés amb negacionistes del SIDA o abduïts per extraterrestres i la seva vinculació amb l’Església es el veritable llast del Procés Constituent. Molt millor Arcadi Oliveras, per posar seny i contingut materialista a aquest projecte, sens dubte!

Jo anava amb unes amigues que s’havien inscrit al “Tram D“, al mig de la Diagonal. Sobrava gent a carretades així que ens vam donar la ma formant una cadena en ziga zaga, mentre l’església tocava campanes anunciant les 17:14h; únic detall folklòric grinyolant en aquest acte tan racional, que mirava als ulls de la present realitat social, no a un passat de feudalisme idealitzat, ni a un futur d’il·lusió voluntarista.

Al cap de mitja hora, com ja ens avorríem, vam baixar cap a Passeig de Gràcia on ens vam trobar la cadena oficial, concretament un tram “upper-Diagonal” ple de senyores tenyides i repentinades, que semblaven sortides d’un Club de Golf. Quina diferència! Tots uniformats amb les samarretes grogues i 4 estelades/persona, cantant Els Segadors a l’uníson amb membres de l’organització que dirigien el cant. Només li faltava això a la jerarquitzada i poc assembleària ANC per semblar-se a un exèrcit.

El Passeig de Gràcia i Plaça Catalunya eren una veritable demostració de com el nacionalisme post-ideològic transversal ha aconseguit l’hegemonia cultural i el control dels carrers, a anys llum del poder de convocatòria del 15M. Podrem estar-hi més o menys d’acord, però la força que això està agafant es indubtable i pot acabar superant als seus impulsors convergents o generant una perillosa frustració social si, tal com insinuava Artur Mas, tot plegat acaba esdevenint unes eleccions autonòmiques més el 2016. Veurem en que acaba tot plegat, doncs en teoria aquest era el darrer 11S abans de la Consulta… o no. A 8TV la Primera Dama, Helena Rakosnik, deia que havia estat una festa molt divertida i que esperava repetir l’any vinent

Que se n’ha fet dels antics líders d’ERC?

Aquest proper cap de setmana Esquerra Republicana de Catalunya escollirà una nova direcció política, rellevant a l’actual cúpula per una altre més filo-convergent, i decidint en primaries si revaliden, o no, a Joan Ridao com a cap de llista a Madrid, un dels pocs progressistes que encara quedaven al partit.

És doncs un moment ideal per mirar enrere i repassar que se n’ha fet de tots els líders que ha tingut aquesta formació des de la restauració democràtica, i a que s’han dedicat un cop han abandonat el seu carreg, gairebé sempre a causa de turmentosos congressos caïnites, víctimes de les traïcions i conspiracions dels seus propis companys.

HERIBERT BARRERA

Després d’aliar-se amb els reductes franquistes d’UCD per entregar la Generalitat a la dreta convergent, a canvi de la Presidència del Parlament, va ser eurodiputat a Brussel·les. Quan va abandonar la presidència d’ERC el 1995 va tornar a saltar a la fama per les seves afirmacions racistes i xenòfobes, a favor de la supremacia blanca, l’esterilització dels dèbils mentals, així com de la pena de mort; declaracions que van ser rebutjades per part del seu propi partit.  Posteriorment va donar suport a partits independentistes de dretes com Reagrupament.cat, tot i que mai va abandonar ERC. Al seu funeral hi va assistir la plana major de PxC i Josep Anglada el va citar com un dels seus màxims referents ideològics, mentre que el partit feixista independentista Identitat Catalana n’ha reivindicat constantment la seva figura.

JOAN HORTALÀ

Aquest doctor en economia va ser regidor a l’Ajuntament de Barcelona, posteriorment diputat al Parlament i el 1984 Jordi Pujol va premiar la seva submissió absoluta a CIU amb la Conselleria d’Indústria. El 1989 va perdre la Secretaria General del partit i va escindir-se amb els seus afins fundant “Esquerra Catalana“, que després de poc temps es va integrar dintre de Convergència, el 1993. Aquell mateix any Hortalà va ser proclamat President de la Borsa de Barcelona (carreg que encara ostenta). El 1999 va assumir també una conselleria a les multinacionals FECSA-ENHER i ERCROS. Entre els anys 2000 i 2003 va presidir una comissió econòmica al Barça, amb Joan Gaspart i actualment compagina els seus múltiples càrrecs econòmics amb una plaça de professor d’economia a la UB. També es conegut per ser el propietari d’un majestuós palau a la població garrotxina d’Oix.

ÀNGEL COLOM

Aquest antic líder pacifista de La Crida de la Solidaritat, aconsegueix rejovenir el partit i treure´l del ostracisme. L’any 1996, davant les maniobres internes que qüestionaven el seu lideratge, s’escindeix fundant el “Partit per la Independència“,  fracassant estrepitosament a les urnes tres anys més tard. Els deutes que deixa la desastrosa campanya electoral del PI son eixugats gràcies als 75.000 euros que Fèlix Millet li regala, provinents de la trama corrupta del Palau de la Música. Poc temps després Colom es fa militant de Convergència i Pujol el nomena Delegat de la Generalitat al Marroc. Actualment dirigeix la sectorial d’immigració a CDC, basada en integrar als nouvinguts en el catalanisme, encara que els males llengües asseguren que aquesta feina es fa a base de repartir subvencions públiques a associacions culturals.

PILAR RAHOLA

Després de ser escollida diputada al Congrés per ERC dues legislatures i tinent d’alcalde a Barcelona amb Pasqual Maragall, abandona el partit amb Colom per fundar el fracassat PI, enduent-se els càrrecs i els sous amb ella.  Rahola compagina des del primer moment la seva carrera política amb les tertúlies de dubtosa qualitat a Crónicas Marcianas i Moros o Cristianos, així com les seves freqüents aparicions a reality shows com Sorpresa Sorpresa. Un cop fora de la política la seva ideologia deriva ràpidament cap a la dreta més extrema, esdevenint una defensora incansable del imperialisme sionista,  difamant a diari als partits d’esquerres,  el pacifisme, la causa Palestina o la immigració. Durant el Govern d’Esquerres, esdevé una ferotge tertuliana a TV3 que ataca sense pietat totes les mesures polítiques progressistes dels executius de Maragall i Montilla. Va realitzar una hagiografia propagandística d’Artur Mas i recentment ha publicat un manual d’odi islamòfob que ha rebut lloances a tots els mitjans de la ultradreta.

JOSEP LLUÍS CAROD ROVIRA

Després de portar a ERC als seus millors resultats des de la República, gràcies a la demonització que en va fer Aznar, va optar per formar dos executius d’esquerres a Catalunya. En el seu paper al Govern en destaca les seves converses amb la banda terrorista ETA, així com el nomenament del seu propi germà com a alt carreg i la creació de nombroses ambaixades catalanes arreu del planeta. Un cop apartat de la direcció del partit per Joan Puigcercós, presumptament va ser fitxat per la sanitat concertada, cobrant 6.000 euros al més, segons UGT, tot i que després ho van rectificar. Recentment ha publicat un polèmic article en contra del moviment indignat del 15M, titllant-lo d’espanyol, comparant-lo amb la Falange i animant als nombrosos manifestants a anar a pixar-se a Espanya.

CIU i la homosexualitat

Convergència i Unió ha jugat a la puta i la Ramoneta amb el col·lectiu homosexual segons bufa el vent.

Dintre de la federació trobem a persones obertament gais com Àngel Colom o l’alcalde de Figueres Santi Vila, que serà cap de llista per Girona a les Eleccions catalanes, la sortida del armari del qual ha estat presentada a bombo i plateret la setmana passada i fiins i tot compten amb un grup GLTB al seu interior, anomenat “Convergais” que, guiats per la seva Diva absoluta Núria Feliu, varen participar per primer cop a la història en una manifestació del orgull, concretament la convocada pels empresaris del sector. Els partits d’esquerres fa dècades que ho fan.

Però no tot és de color rosa a can CIU, ni molt menys! Tot i que sota el govern de Pujol es va aprovar una tímida llei de parelles de fet, la federació nacionalista sempre ha donat llibertat de vot als seus diputats a l’hora de pronunciar-se sobre qualsevol iniciativa legislativa que afectés als homosexuals de la forma que Unió SEMPRE vota en contra i CIU divideix el seu vot a parts iguals, destacant que tant Artur Mas com Oriol Pujol varen oposar-se a la adopció homoparental i no accepten el terme matrimoni per a cònjugues del mateix sexe.

També cal recordar als lectors d’aquest blog que amb Pujol a la Presidència va ser Conseller Miró i Ardèvol, un ultracristià radicalment homòfob, fundador de la Secta E-cristians i que Duran Lleida va acudir a un dels foscos rituals d’aquest a la campanya de les eleccions generals.

Es a dir, dipositar el vot per aquesta candidatura és posar els nostres principis en una ruleta russa d’incert resultat: tan pot ser que els hi doni per donar suport a la gratuïtat de les operacions de re-assignació sexual, com demana Carles Campuzano, o que prohibeixin fer campanyes turístiques destinades al públic gai, com ha passat recentment a Lloret de Mar.

Val a dir que, com a homosexual, estic content que la dreta poc a poc vagi abandonant els seus perjudicis, com ja ho va fer l’esquerra molt abans, de forma que tots els drets que hem assolit en aquest país, amb sang suor i llàgrimes, no estiguin sotmesos a la eventualitat d’un resultat electoral advers, sinó que siguin compartits per tota la societat independentment de la seva tendència política; de forma que lesbianes i gais puguem votar a qui ens roti sense una espasa de Damòcles sobre els nostres caps. Inclús a una opció tan repulsiva com CIU.

Us deixo amb un divertit gag que va fer Polònia al respecte!

La Sotana Marica (Capítol 2)

Llegiu abants el PRIMER CAPÍTOL!!

No van passar gaires dies fins que ens varem tornar a veure: eren les vacances de Nadal i ell ja no tenia ni la poca feina que li generaven les missions diplomàtiques de la Santa Seu amb l’església Ortodoxa (aquesta era una de les seves funcions) ni les gestions econòmiques que feina pel Banco Popular, mitjançant l’Opus Dei. Als bars del meu barri obrer l’adoraven: a cada consumició es deixava 10 vegades el meu pressupost per sortir de festa un finde.

Em va deixar clar, però, que entre nosaltres no podia sorgir res mes que amistat (tot i que li encantava posar-me calent), ja que el noi amb qui estava sortint (l’anomenarem “J”) li havia proposat formalitzar la relació amb un matrimoni. Davant la meva cara de sorpresa em va aclarir que l’església no li posaria cap pega al enllaç, ja que li convenia quedar bé amb la seva poderosa família i, de fet, pensava convidar a la cúpula del Opus i de la cúria vaticana al acte.

Poc a poc ens varem anar fent amics i no vaig trigar gaire a conèixer també a en “J”, doncs mels vaig trobar tots dos comprant a les botiguetes nadalenques instal•lades a la Rambla de la meva ciutat. Es portaven 13 anys de diferència (en “J” amb prou feines deu haver complert la majoria d’edat) i la seva història encara era més fantàstica que la del meu amic: resulta que la seva mare l’havia obligat a prostituir-se des dels 15 anys per empresaris i bisbes importants; ell s’havia escapat de casa i ara es guanyava la vida treballant en una gran superfície de mobles d’origen suec.

El meu amic també em va narrar com havia emprat matons per espantar a les pressions de la mare del “J” (que, òbviament, li volia treure la pasta) o com havia aconseguit pressionar a funcionaris perquè li retiressin la pensió.

Deu meu! Era el “braguetazo” de la història! Per molt que fessin separació de bens, aquell marrec passaria de la nit al dia de viure en un micropiset compartit amb immigrants sud-americans, situat a la perifèria més cutre de la meva ciutat, a una mansió de la Bonanova, amb un pressupost valorat en varis milions d’euros (fins i tot el vaig acompanyar un dia a mirar possibles cases candidates).

I això per no parlar del esdeveniment nupcial en si: la seva intenció era fer un acte “senzillet” oficiat pel mateix President del Parlament i convidaria a una llarga llista d’amistats entre els que es trobaven el Pare Apel•les, Pilar Rahola, Jordi Gonzalez, Angel Colom, membres destacats de CIU, PP i ERC, de la noblesa catalana i alts funcionaris eclesiàstics que anirien vestits de civil per passar desaparcebuts en un acte que, en principi atemptava contra la moral conservadora i homofòbica que jo suposava que tenia lel catolicisme, abans de descobrir que, en realitat, hi ha més vici que a un cuarto oscuro leather.

I per si no havia tingut prou sorpreses… jo també hi estava convidat!! Mare meva! Desentonaria totalment en aquell acte!! Clar que sempre podia anar amb es amics del “J”…

I ja estava m’estava jo fent cabories sobre les meves possibilitats d’ascens social i de contactes professionals arran de LA boda, quan de sobte un inesperat i tràgic succés ho va capgirar tot…

(continuarà…)

CAPÍTOL 3 CLICANT AQUÍ