Posts Tagged ‘ANC’

h1

Repartint Carnets de Mal Català i Mal Activista

Novembre 17, 2013

angry-mob

Segons alguna forera avorrida  resulta que soc un espanyolista, tot i que he impulsat un Pacte pel Dret a Decidir a la meva ciutat, he acudit a actes independentistes l’11S (a l’únic on no hi havia CIU i tenia contingut social), he defensat sempre la immersió lingüística i vaig aplaudir la Declaració de Sobirania del Parlament. Però clar, desconfio del funcionament intern de l’ANC, no m’agrada el catasionisme, que es tapin retallades ni abusos policials amb banderes, la caspa folklòrica de Núria Feliu, o que es manipuli la nostre història amb Santuaris Patriòtics. En una ment binaria i maniquea no hi ha lloc pels matisos, una pena.

angry-mob-at-frankenstein-castlePer altre banda, certes hooligans (gens representatives de res ni de ningú, en absolut) aquesta setmana s’han dedicat a llençar-me twuits a la jugular, acusant-me de ser un mal activista social.  Algunes volen que els moviments socials esdevinguin panderetes  al servei mesell de les seves estratègies partidistes i sobrem els que cerquem la unitat. Com Fraga, pensen que el carrer es seu i son capaces d’expulsar-ne impurs, avantposant els seus interessos institucionals als populars.

Les twitteres rancoroses en comptes de molestar-se en conèixer-me mínimament m’han acusat de cobrar d’ICV (mai n’he vist un cèntim) i de no participar en cap Moviment Social. Resulta que amb 16 anys militava en una organització LGTB, vaig ser cooperant al Brasil, he impulsat Unitat contra el Feixisme a nivell local i nacional, així com el 15M original. He fet de piquet en 3 Vagues Generals, milito en associacions per la defensa del patrimoni històric; recentment he estat en actes de la PAH, Tanquem els CIEs, SOS Racisme, he recollit signatures per la ILP de Renta Garantida i he estat a les assemblees del Procés Constituent. Si, soc un activista dolentíssim, un diumenge de fa 3 mesos vaig tenir un buit a l’agenda i em vaig quedar a casa. Fuetegeu-me!

Que serà el proper? M’acusaran de ser mal gai per haver-me convertit a la monogàmia? En fi, paciència. Quina pena que amb la que està caient torni la vella política de sempre, transformada estèticament en nova, però amb els mateixos vicis de sempre: el repartiment de carnets per tal que Catalunya i dels Moviments Socials esdevinguin un club elitista cada cop més tancat i reclòs, en comptes d’esdevindre un instrument pel 99%.

h1

Reflexions després del 12O

Octubre 14, 2013

#12oAlicia

Pocs dies abans del 12O es va publicar la darrera enquesta del CEO, amb una mostra sospitosament baixa i sense ponderar la intenció directa de vot, però que bàsicament ens transmet una idea clara: tots els partits s’estanquen o baixen excepte els dos extrems del populisme identitari, ERC i Ciutadans. Aquestes dues formacions monotemàtiques competeixen en amagar la seva mediocritat intel·lectual darrere de pomposos macroactes on realitzar catarsis col·letctives plenes de sentimentalisme folklòric i buides de cap contingut ideològic.

La concentració a Plaça Catalunya, promoguda per PP, C’s  i UPyD amb el suport de nombroses formacions d’ultradreta feixista com PxC, España 2000, el neonazi Casal Tramuntana (que duia un zepelí!) o la Falange, va consistir bàsicament en demostrar davant els mitjans que la seva alternativa al nacionalisme català és més nacionalisme encara, celebrant la data en que va començar la conquesta, colonització i extermini de les cultures precolombines, amb més banderes, més himnes, més caspa i sobretot molta més vergonya aliena. Això per no parlar de l’acte paral·lel a Montjuïc, amb 150 neonazis vinguts amb autocar de Madrid per vessar violentes amenaces i udols cavernaris

Com deia Antonio Machado aquesta es “La España de charanga y pandereta, cerrado y sacristía,  devota de Frascuelo y de María, de espíritu burlón y de alma quieta,  ha de tener su mármol y su día,  su infalible mañana y su poeta”. Òbviament l’altre Espanya, la que té els morts a les cunetes, el 12O no tenia res a celebrar, i menys de la ma dels seus oligarques, a diferència de certa “ex-esquerra” catalana entregada plenament a la transversalitat patriota. Em pregunto si no es tractava realment d’una performance organitzada per l’ANC amb actors del Polònia per ridiculitzar la seva antítesi, fent valer el seu gran argument salvavides: l’altre bàndol és molt pitjor.

Ni rastre d’argumentacions racionals, dades objectives, elements jurídics o estadístics sobre els costos i beneficis per a cada estrat social que pot tenir la independència; ni una ombra d’un projecte de país amb contingut estructurat i solucions reals i realistes per sortir de la crisi. Es tracta d’una competició emocional per veure qui crida més fort, encara que sigui per no dir res. El sentiments  i la il·lusió col·lectiva ha substituït el raonament i la percepció de la realitat, els individus han desaparegut en el ramat i la política ha esdevingut un Barça-Madrid interminable.

M’és absolutament igual quanta gent va anar a un o altre acte; la única forma vàlida en democràcia per comptar persones de forma legal és en unes eleccions. Que es convoqui doncs el referèndum i allibereu-nos d’una vegada d’aquest embogit concurs de decimonònic patrioterisme, del tot anacrònic en un món globalitzat i multicultural, que recorda a com el ludisme tractava d’impedir l’avenç de la industrialització fa 200 anys. Però molt em temo -ai las- que el poder ha trobat en aquest circ  la millor forma de vehicular el conflicte social de forma horitzontal i faran el possible perqué la orgia identitària s’allargui sine die.

h1

Crònica d’ #EncerclemLaCaixa

Setembre 12, 2013

#encerclemlacaixa4

Per primera vegada, des de que el meu pare em duia amb 12 anys a mítings d’Àngel Colom, he assistit a un acte independentista un 11 de Setembre. Jo! Amb lo internacionalista i materialista que soc! Concretament ho he fet a la cadena que rodejava la seu de Caixa, convocada pel Procés Constituent, al marge de l’ANC. L’any passat em vaig quedar a casa doncs em negava a participar en un acte de pre-campanya d’Artur Mas i aquest any hagués fet el mateix si no hagués sorgit aquesta alternativa a donar-li la ma als meus enemics de classe i al Govern de les Retallades i els Corruptes.

Els aiatol·làs del catalibanisme fonamentalista i ortodox s’han dedicat aquests dies a esputar fatwes d’odi des dels seus minarets de la premsa subvencionada, titllant aquest acte de  “paràsits”, “quimera”, “il·luminats”, “màscares de cumbaianisme”, “botiflers ecopijos”, “pixen fora de test”, “papanatisme urbanita”, “pastanagues ecològiques”, “actitud poc madura i absolutament ridícula”, “tacticisme decepcionant”, “si fos per ells encara estariem a l´época terciaria”, “que se’n vagin a pastar”, “idealismes trastocats i excèntrics”, “hipocresia brutal”, “una autèntica imbecilitat”, “capelleta de bonisme somiatruites”. Fins i tot Pilar Rahola afirmava recentment en un article al folletí del Grup Godó que “no es pot governar Catalunya contra La Caixa” i injuriava aquesta cadena com un “exercici fariseu de puta i Ramoneta, en versió ciclista-ecosocialistamongívol“.  Si. Definitivament volien que em quedés a casa un any més.

#encerclemlacaixa2Vàrem sortir del metro a les 15:15 i una multitud s’aglomerava ja a les portes del centre financer. Em vaig fer un tip de saludar moltíssims coneguts d‘ICV, del 15M, d’EUIA, alguns troskos, activistes de SOS Racisme o Unitat Contra el Feixisme, mentre començava el parlament previ. Poques estelades, moltes pancartes amb infinitat de lemes i una tricolor. Vaja, que estava com peix a l’aigua! Amb aquesta gent si que em ve de gust fer un país nou!

Entre crits contra les retallades o la llei de l’avortament van donar lloc a diferents parlaments sobre un petit camió amb un precari equip de só que fallava constantment. L’hospitalenc Jaume Botei va fer una crida a signar la ILP de la Renta Garantida i va tenir records per Allende o el poble de Síria; mestres de les escoles bressol van alertar de la privatització de l’educació 0-3 per part d’Irene Rigau; treballadors de l’hostaleria o de justícia van explicar la seva lluita laboral; una membre de l’Auditoria del Deute va alertar que els lladres i corruptes els tenim a casa i no a Madrid; una migrant va demanar papers per tots, però sens dubte l’agitador mitinero per excel·lència va ser el sindicalista Diego Cañamero, de l’Espanya subvencionada, segons CIU. Aquí part el seu discurs incendiari, dient que els andalusos son Garcia Lorca, no les romeries:

Va faltar la monja Forcades, que està donant classes a Alemanya. Me n’alegro! Encara no li he perdonat que participés en un congrés amb negacionistes del SIDA o abduïts per extraterrestres i la seva vinculació amb l’Església es el veritable llast del Procés Constituent. Molt millor Arcadi Oliveras, per posar seny i contingut materialista a aquest projecte, sens dubte!

#encerclemlacaixa3Jo anava amb unes amigues que s’havien inscrit al “Tram D“, al mig de la Diagonal. Sobrava gent a carretades així que ens vam donar la ma formant una cadena en ziga zaga, mentre l’església tocava campanes anunciant les 17:14h; únic detall folklòric grinyolant en aquest acte tan racional, que mirava als ulls de la present realitat social, no a un passat de feudalisme idealitzat, ni a un futur d’il·lusió voluntarista.

Al cap de mitja hora, com ja ens avorríem, vam baixar cap a Passeig de Gràcia on ens vam trobar la cadena oficial, concretament un tram “upper-Diagonal” ple de senyores tenyides i repentinades, que semblaven sortides d’un Club de Golf. Quina diferència! Tots uniformats amb les samarretes grogues i 4 estelades/persona, cantant Els Segadors a l’uníson amb membres de l’organització que dirigien el cant. Només li faltava això a la jerarquitzada i poc assembleària ANC per semblar-se a un exèrcit.

El Passeig de Gràcia i Plaça Catalunya eren una veritable demostració de com el nacionalisme post-ideològic transversal ha aconseguit l’hegemonia cultural i el control dels carrers, a anys llum del poder de convocatòria del 15M. Podrem estar-hi més o menys d’acord, però la força que això està agafant es indubtable i pot acabar superant als seus impulsors convergents o generant una perillosa frustració social si, tal com insinuava Artur Mas, tot plegat acaba esdevenint unes eleccions autonòmiques més el 2016. Veurem en que acaba tot plegat, doncs en teoria aquest era el darrer 11S abans de la Consulta… o no. A 8TV la Primera Dama, Helena Rakosnik, deia que havia estat una festa molt divertida i que esperava repetir l’any vinent

h1

Monàrquics per la Independència: si, existeixen!

Agost 23, 2013

Cercle monarquic catalunya

Era previsible que un moviment ideològicament tan transversal com l’independentisme, que aglutina dels de la ultradreta de IdCat, fins a anarquistes i que, a més, ha idealitzat l’Antic Règim feudal anterior a 1714 com si fos un sistema democràtic, no trigaria a generar una corrent que reivindiqués un estat monàrquic per Catalunya.

Es tracta del Cercle Sobiranista Monàrquic de Catalunya que, de moment compta amb 114 seguidors i ja planegen crear una sectorial a l’ANC; tot i que en algún moment el President de la Generalitat Artur Más , Duran i Lleida d’Unió Democràtica o el líder del desaparegut partit Solidaritat, Alfons López Tena han fet declaracions en les que no descarten un Rei en el futur estat català. Aquests freaks proposen com a líder a Vila d’Abadal, alcalde de Vic, ja que va rebutjar una moció contra la monarquia en aquest ajuntament

Regne de catalunyaLa dinastia pròpiament catalana, de la Corona d’Aragó, finalitza el 1410 amb la mort sense descendència directe de Martí l’Humà. Amb el Compromís de Casp s’introdueix una nova família reial d’origen castellà, els Trastàmara. A partir del tractat conegut com “Concòrdia de Segovia” (1475), es fusionen voluntàriament Castella i Aragó en una sola casa reial, amb el matrimoni dels Reis Catòlics, l’origen de l’Espanya moderna. Un nou conflicte dinàstic apareix el s.XVIII amb la Guerra de Successió, entre partidaris de la família Habsburg i dels Borbons, on la noblesa catalana, fruit dels seus interessos econòmics, va empènyer a les seves institucions feudals a donar suport a la fracassada candidatura austriacista. Al s.XIX esclata una guerra entre carlins i isabelins, dividint així als monàrquics borbònics entre liberals i absolutistes.

Aixi doncs, si avui volguéssim restituir la monarquia catalana en mans de qui estaria?

-> Mantenir la mateixa casa real borbònica o una nova branca de l’actual: Opció defensada per López Tena. Segons ell això faria més probable que Espanya acceptés la secessió i ens donaria visibilitat internacional. No proposa noms per la “branca catalana borbònica”, però tenint en compte quina infanta es va casar a Barcelona, treballa a La Caixa i té casa a Pedralbes, el més probable es que tinguéssim a Urdangarín I de Catalunya. Una opció d’allò més engrescadora.

-> Ser un nou estat de la Commonwelth britànica: Aprofitant el conflicte de Gibraltar els monàrquics defensen que seria una bona idea entronitzar a Catalunya la casa històricament rival de la borbònica espanyola: els Windsor. Tenir com a rei un fill de Lady Diana Spencer projectaria a les revistes del cor la marca Catalunya amb eficàcia i extensió.

-> Hans-Adam II de Liechestein: Segons sembla, el primer Príncep de Liechtenstein Antón Florian, fou lloctinent de les forces austriacistes durant la Guerra de Successió i fou nombrat Monarca de Liechtenstein per l’Arxiduc Carles. Aquesta seria bona una forma de lligar el nou estat català amb el feudalisme medieval pre-il·lustrat.

->Carles d’Habsburg-Lorena: polític austríac, actual cap de la Casa Imperial i Reial d’Habsburg, descendent directe de l’Arxiduc Carles i Gran Mestre de l’Orde del Toisó d’Or. Segons el genealogista Armand de Fluvià aquest seria el candidat amb més legitimitat per esdevenir Rei dels catalans. Es membre del partit d’ultradreta Unió Internacional Paneuropea, que té com objectiu “una Europa cristiana, lliure de nihilisme, ateisme i l’immoral consumisme”.

-> Francesco Nicola Roberto Paternó Castello e Guttadauro Ayerbe Aragona: descendent directe de Pere d’Ayerbe (1259? – ?), Fill bord de Jaume I d’Aragó i de la seva amant Teresa Gil de Vidaure. S’ha autoproclamat cap de la Casa Reial d’Aragó i cada any el 3 de Febrer, festa de Sant Blai, dóna inici a la Festa de Santa Àgueda a Catània, formant part important de la processó al costat d’altres Ordres de Cavalleria , les autoritats civils i al Clergat, per oferir a la Santa la cera que serà cremada en honor seu, durant tot l’any.

->Domenec d’Habsburg: Candidat proposat pel senador del PNV Iñaki Anasagasti. Segons ell es tractaria del darrer descendent del Regne de Navarra i, d’aquesta forma, Catalunya i Euskadi podrien compartir Rei, rivalitzant amb els borbons espanyols.

-> Astrid de Bèlgica: La Unió Reformista Nacional d’Andorra (URNA), proposa a la princesa Àstrid, filla del rei Albert de Bèlgica com a Reina d’Andorra i dels Països Catalans, ja que es descendent d’Enric IV de França i III de Navarra, que va ser rei de Navar­ra, comte de Foix, comte de Bigorra i vescomte de Bearn i Marsan, rei de França i Copríncep d’Andorra entre el 1562 i el 1610, segons expliquen.

Aquí podeu veure el vídeo de presentació dels Monàrquics per la Independència, reclamant que l’ANC els deixi crear una sectorial:

h1

L’Hospitalet pel Dret a Decidir: AIXÍ SI!

Juliol 20, 2013

62837_10201340858140919_436699457_n

Sense corejar cap mena d’himne a l’uníson, sense estelades ni mosaics nord-coreans, sense Núria Feliu ni rastres de folklore caspós, vam presentar el Pacte Democràtic de L’Hospitalet pel Dret a Decidir, en el qual jo n’he estat impulsor i el vaig signar en representació de les joventuts del partit del qual formo part.

Un esdeveniment no monopolitzat per l‘ANC, organització molt sospitosa de ser corretja de transmissió dels interessos conjunturals de l’actual Govern de la Generalitat, així com d’acumular sospites de corrupció i manca de democràcia interna en poc temps. Per contra, el protagonisme va recaure en distingides personalitats locals amb una destacada trajectòria esquerrana i de compromís amb la lluita obrera o els moviments socials. Entre els signants forces sindicals, associacions de famílies pakistaneses o federacions de pares i mestres.

BPiVmyYCYAAGXSb.jpg large Que dir del Manifest! Ni un esment a 1714, aquesta fal·làcia anacrònica que pretén donar connotacions nacionalistes a la Guerra de Successió, un conflicte internacional i econòmic que va beneficiar enormement a la burgesia catalana (enriquida gràcies a la fi de les institucions fiscals feudals com la Generalitat). Però com dimonis hi pot haver nacionalisme al s.XVIII si tal ideologia no s’origina fins al s.XIX?? La pèrdua de llibertats nacionals, com bé diu el text, va ser el 1939

En comptes d’aquesta tergiversació, el document parla de la lluita antifranquista; dels drets socials i retallades en habitatge, treball, sanitat i educació; de cohesió social i diàleg davant la diversitat d’opinions i sensibilitats. Un manifest que s’inspira en un catalanisme cívic, basat en la democràcia pura i dura i en drets dels ciutadans, no en ètnies, ni en suposats espolis fiscals, ni presumptes colonitzacions o fantasioses ocupacions militars. La paraula Independència no apareix ni una sola vegada en tot el text; tampoc es fan volar coloms, en fútils futurismes esotèrics, sobre com de meravellosa serà la República Catalana amb mel brollant de les fonts, sense corrupció ni atur.

L’acte originalment va ser pactat amb destacats responsables municipals del PSC, però les bases locals d’aquest partit van decidir posteriorment desmarcar-se’n. Els socialistes hospitalencs viuen absolutament acomplexats i aterrits per la pujança de Ciutadans, que ha fitxat al mediàtic i populista president del Futbol Hospitalet i habitual de les tertúlies d’Intereconomia; així com d’una recent escissió d’un ex-regidor seu cap a les files d’UPyD.

Aquests atacs de pànic han fet que el partit que lidera Núria Marín doni un estrany gir envers el nacionalisme espanyolista, votant mocions surrealistes contra el dret a decidir, al costat de la ultradreta feixista de PxC, al mateix temps que fan una campanya demanant el “NO” en el referèndum que volen prohibir. En que quedem?

En fi! Quina diferència amb la resta d’actes que hem viscut aquest darrer any! Ai si aquest esperit cívic de pluralitat democràtica s’imposés al romanticisme idealista i l’exaltació patriòtica!! Però molt em temo que, un cop més, la raó quedarà marginada pel sentimentalisme folklòric i aquest acte serà, tan sols,  una anècdota local.

PD: Finalment a dia 20/09/2013 aquest text s’ha aprovat al Ple Municipal amb els vots de ICV-EUiA, CIU i PSC. Tan sols hi ha votat en contra el PP i PxC, qui ha rebutjat la condemna del franquisme i ha amenaçat que està disposat a fer qualsevol cosa per boicotejar la consulta.

h1

Una Valoració Crítica del Concert per la Llibertat

Juliol 1, 2013

_El RotoDavant el dilema de convèncer als dubtosos o cohesionar als convençuts les diverses entitats sobiranistes catalanes han escollit clarament la darrera opció. El seu subjectivisme, triomfalista i endogàmic,  els ha dut a creure que tenen a tot el poble al darrere i que no val la pena malgastar esforços en atreure o seduir federalistes, internacionalistes, apàtrides o indiferents en la qüestió nacional, doncs simplement creuen que no existeixen.

El “Concert per la Llibertat“, celebrat al Camp Nou, va atreure a 90.000 persones, poc més que les dues celebracions del Orgull LGTB (La Manifestació i el Pride), però la seva presència als mitjans ha estat totalment desigual. Mentre el Concert era retransmès en directe per TV3 i sortia ahir en la portada de tots els diaris, els esdeveniments per l’alliberament sexual amb prou feines eren una noticia d’un parell de minuts i ni tan sols tenien esment algún a El Periòdico.

Mentre jo gaudia de la transgressió i la modernitat queer, al so de Dj’s techno-pop, els meus pares assistien entusiasmats al Concert, doncs per un moment podien reviure tots els mites musicals de quan festejaven: un túnel del temps ple de Lluís Llach, Electrica Dharma, Marina Rossell, Maria del Mar Bonet o Núria Feliu, velles glòries supervivents d’una anacrònica i obsoleta “nova cançó“.

En mig de tanta resta arqueològica, el destacat membre de la SGAE Ramoncín (esbroncat per parlar en catsellà), així com grups del mal anomenat “rock català” dels anys 80’s (en realitat pop naïf i comercial): Pep Sala, Sopa de Cabra o Gossos.  I finalment alguna aïllada espurna alternativa com Fermín Muguruza, Titot, Lidia Pujol o Cesk Freixas el mateix que es preguntava a que es destinaran els beneficis de l’esdeveniment (tenint en compte el reguitzell de casos de corrupció i malversament de l’ANC, es una qüestió força inquietant) .

Poc més. Ni rastre de Mishima, Manel o de tants altres grups independents i emergents actuals. Ni una mísera engruna de modernitat. Una exhibició de nostàlgia i folklore que deixa a “Murcia que Hemosa Eres” a l’alçada del Sonar o el Primavera Sound.

Tot amenitzat en exaltacions patriòtiques, himnes nacionals corejats a l’uníson, mosaics d’estil nord-coreà…  Sentiments, emotivitat i romanticisme en estat pur, evitant cap mena de racionalisme ni contacte amb la realitat social. Vaja tots els perjudicis, tòpics i estereotips que precisament a mi em generen rebuig del sobiranisme, elevats a l’enèsima potència. L’individu anul·lat en la massa nacional, com en un partit de futbol.

Mentre estant a les grades podíem contemplar perplexes com el portaveu del Govern, Quico Homs, el mateix que setmana rere setmana anuncia draconianes retallades, saltava emocionat al ritme de Elèctrica Dharma.

_musicmixtheburgoisieandtherebelI en aquesta curiosa imatge el corrupte imputat per la trama de les ITV, Oriol Pujol, fent broma amb el diputat de la CUP David Fernandez. Si es que ja ho deia Madonna en el seu celebèrrim single: “Music mix the bourgeoisie and the rebel“. El nacionalisme ha aconseguit que explotats i els explotadors oblidin per un moment les seves diferencies i facin xerinola junts. Entranyable.

Estic completament a favor del Dret a Decidir i que es faci una Consulta i com més aviat millor. No per que cregui que vivim en un poble ocupat, ni que estiguem sent víctimes de cap espoli fiscal, ni per cap idea etnicista o res per l’estil. Simplement desitjo que el meu País, Catalunya, torni a ser l’indret de glamour, pluralitat i debat crític que existia abans del darrer 11S, desperti d’aquest segrest intel·lectual que n’ha fet l’Antic Règim i acabi d’una vegada aquest malson antimodern i pre-il·lustrat.

h1

És l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) realment assembelària?

Mai 27, 2013

Es l’Assemblea Nacional de Catalunya un moviment social assembleari i de nova democràcia (com el seu nom suggereix)? Com pot ser que es convoquin actes a favor del President de la Generalitat una vegada i una altre? Que s’enviïn cartes insultants a partits d’esquerres? O que algunes sectorials defensin idees militaristes extremistes i ultres? Per tal de donar resposta a aquests interrogants he fet una tasca d’investigació sobre el seu funcionament intern

ANC Barretinaires votant

1) Té una  estructura piramidal interna amb diversos nivells jeràrquics de càrrecs i òrgans  “representatius” no sempre escollits directament per les bases. (vegeu-> Estatuts i Reglament de Règim Intern)

LOCAL-> Les Assemblees Locals  tenen una cúpula directiva anomenada Secretariat Territorial format per un petit nucli de persones que s’escullen per candidatures individuals (per exemple a L’Hospitalet son 7 membres). Aquests escullen a un Coordinador Local, així com un Tresorer i Secretari. Per sobre d’aquests encara hi ha una altre nivell jeràrquic que és la Coordinadora Comarcal.

SECTORIAL-> A nivell Sectorial, cada Assemblea Sectorial escull Secretariat Sectorial,de tres persones (cada una té normes diferents per tal d’escollir-los) i aquest trien a un Coordinador Sectorial.

NACIONAL-> A nivell Nacional trobem l’Assemblea Nacional que es convoca un cop l’any, on hi participa tothom. L’ordre del dia el posa el Secretariat i per afegir-hi un punt extra cal que ho demanin un 5% de membres (per destituir a algú del Secretariat cal un 10%). La Mesa està presidida en tot moment pel Secretariat que és qui fa les actes i les aprova.

El Secretariat Nacional està format per 75 membres dels quals 50 s’escullen territorialment, amb 3 per “regió” de forma que llocs tan poblats com el Baix Llobregat tenen el mateix pes que indrets inhòspits com el Rosselló i l’Alta Cerdanya (tot i això, excepcionalment, la Ciutat de Barcelona té 8 representants) ; la resta de candidats (25) s’escullen a nivell nacional.

El Secretariat, al seu temps, escull a una cúpula anomenada Comitè Executiu (19 persones), així a com a una  Junta Directiva formada Presidència, Vicepresidència, Tresorer i Secretari. Es a dir els màxims representants de l’ANC no els voten  els membres de les bases, sinó un reduït nucli de 75 persones.

Resumint: La Piràmide de lOrganigrama de Poder seria la següent:

Local– ASSEMBLEA LOCAL (tots)-> SECRETARIAT TERRITORIAL (7)-> COORDINADOR LOCAL (1)-> COORDINADORA COMARCAL(?)

Sectorial-ASSEMBLEA SECTORIAL (tots)-> SECRETARIAT SECTORIAL (3)-> COORDINADOR SECTORIAL (1)

Nacional –ASSEMBLEA NACIONAL (tots)-> SECRETARIAT NACIONAL (75) -> COMITÈ EXECUTIU (19) -> JUNTA DIRECTIVA (4) -> VICEPRESIDENT (1)-> PRESIDENTA (1)

2.- Té nombrosos casos de corrupció econòmica i democràtica denunciats pels seus propis membres

En primer lloc al dir que cal dir que les darreres eleccions del Secretariat s’han suspès davant l’allau de denúncies d’irregularitats, expedients interns, sancions, casos de corrupció i impugnació de candidatures.

Segons es rumoreja en un grup de Facebook, promogut per un ex-membre dimissionari del Secretariat, una de els candidatures estava liderada per Pere Pugés, membre del l’associació “Sobirania i Justícia (formada per ex-alts càrrecs del Govern de Jordi Pujol), que volia introduir un nou nivell de poder jeràrquic (no previst als Estatuts ni a l’Assemblea) anomenat “Comitè Permanent“, que funcionaria d’una forma encara més piramidal que l’actual. Pugés ha estat sancionat sis mesos sense veu ni vot pel Secretariat i està sent investigat per suposades corrupteles econòmiques arran de l’organització de l’Assemblea Constituent. En aquest mateix grup de Facebook expliquen com la candidatura de Pugés (a qui titllen de “mafiós”) empra les xarxes socials oficials de l’ANC per fer propaganda de la seva candidatura o recomanar el sentit de vot en esmenes polítiques.

Miquel Sellarès, ex-alt carreg d’ERC amb el Tripartit, advertia fa poc en un article a El Punt/Avui que l’actual Secretariat tan sols estava centrat en fer purgues internes contra membres crítics. Segons un Informe Intern, durant els darrers mesos s’han realitzat 180 impugnacions i expedients sancionadors a diversos socis degut a les irregularitats detectades en d’introducció d’esmenes, així com corrupteles econòmiques relacionades amb el lloguer del Palau Sant Jordi, on estava pressupostat gastar 47.000 euros i la despesa final va ser de 125.000; es a dir van desaparèixer 75.000 euros.

Altres irregularitats econòmiques (font) serien en la compra del marxandatge, on es van pressupostar 3.000 euros i en van sortir 14.000 e. que ningú sap on son i el proveïdor es va canviar en el darrer moment per un que ni tan sols estava constituït com empresa. També s’han detectat irregularitats en la contractació d’autobusos i càtering. Diners, per cert, son aportats per les quotes dels militants de base que no poden ni votar directament la seva Presidència.

CONCLUSIONS

L’ANC és un moviment social del s.XXI que funciona internament com un partit polític del segle XIX. Cap formació d’esquerres a Catalunya té un organigrama tan restrictiu, vertical i jeràrquic: Herrera, Dolors Camats, i Junqueras han estat escollits pels membres de les bases per sufragi directe, David Fernandez en una assemblea i Pere Navarro per delegats de cada agrupació, mentre que a Carme Forcadell l’ha triat una cúpula de 75 persones.

Resulta evident la relació entre els diversos episodis de corrupció democràtica i malversament econòmic amb la manca de relació directa entre la cúpula i les bases. Quina necessitat hi ha d’escollir tants càrrecs si tan sols es dediquen a organitzar manifestacions i posar paradetes? La PAH, el 15M i múltiples marees i moviments socials mobilitzen milers de persones amb un funcionament infinitament més horitzontal.

L’ANC fa molt bona feina pedagògica a favor de la causa independentista de cara als indecisos, entre els que (de moment) m’hi incloc i espero que comprenguin les reticències que ens desperta als progressistes el seu suport constant a Artur Mas, estirabots com posicionar-se a favor de l’OTAN, així com alguns discursos amb tics etnicistes.

De tot cor els animo a continuar però si em permeten un consell els recomanaria ser més conciliadors, menys partidistes i sobretot més plurals, horitzontals i transparents, gastant menys energies en eleccions internes per càrrecs de fireta.

h1

Declaració de Sobirania: Un Vodevil divertit i acceptable.

gener 23, 2013

MOCHILA MOLINO

Welcome to the Show:

Com a internacionalista i al·lergic a tota la caspa folklòrica, he de dir que la anomenada “Declaració de Sobirania” que aprova el Parlament de Catalunya d’avui, es tan racional i centrada que m’agrada força. Podeu llegir AQUÍ la declaració Passaré a fer-ne alguns apunts:

1) Cabaret: Els primers paràgrafs son un cabaret de despropòsits una barroera llista de mentides històriques, pretenent lligar l’actual auto-govern de Catalunya amb institucions antidemocràtiques de l’Antic Règim, com les Corts Feudals, que no tenen cap mena de relació amb l’actualitat. Quina mania que tenen els nacionalistes de justificar les seves pretensions amb mites, rondalles i deliris sense cap base científica. Afortunadament aquesta part del text no serveix per res.

2) Cuplé: Gràcies a ICV-EUiA ha desaparegut qualsevol referència a un Estat Català i no hi apareix la paraula “Independència” per enlloc, afortunadament. Es respectarà la pluralitat d’opcions (òbviament això ha d’incloure el federalisme i el confederalisme), es busca garantir la cohesió social, evitant tot etnicisme, es buscarà un diàleg amb l’Estat Espanyol, es treballarà dins el marc legal i sobretot, s’acaba amb el protagonisme del Govern de CIU-ERC, passant la centralitat al Parlament i a la participació ciutadana. Mai podrem estar prou agraïts a Iniciativa i Esquerra Unida el seu treball per aigualir els deliris de Diva que les vedettes CIU i ERC tenien en un principi.

3) Circ: Trobo perfecte que en cap cas s’hagi cedit a les teatrals pretensions circenses, maximalistes i ultranacionalistes de CUP que demanava incloure els territoris conquerits a sang i foc per Jaume I al s.XIII, un neocolonialisme imperialista hilarant i ridícul; doncs s’ha de viure en una dimensió paral·lela per pensar seriosament que hi ha una majoria independentista a Alacant, Perpinyà o Fraga (desconec si també volien incloure en el procés Atenes i Neopàtria, colònies catalanes a la Baixa Edat Mitjana). Per si no fos prou divertida la pallassada també hi volien afegir uns tocs de populisme anti-europeu, en la mateixa línia de David Cameron. S’ha de reconèixer que ens han fet riure una estona, ja que en el fons es tracta d’això!

4) Tragèdia I el millor de tot, sens dubte, es que aquesta resolució, tan limitadeta i insípida com  per recollir el meu suport, ha desbocat una lacrimògena tragèdia dins tres partits: Convergència i Unió a matadegolla llençant-se la bilis per Twitter, el grup parlamentari del PSC a punt de trencar-se i votant en contra d’una declaració tan light que seria perfectament assumible fins i tot per Ciutadans; sectors interns de la CUP, com MDT, desvinculant-se completament de la decisió del partit i el tentacle convergent de l’ANC titllant-los de “frau sagnant a la Nació Catalana”.

5) Vodevil Ni es un text històric, ni canvia res. Un vodevil d’allò més divertit per aquells que ens és absolutament igual si tot això acaba bé o malament! Una opereta que em rellisca completament, a  mi i als milers de persones que tenen problemes molt greus i molt més reals que aquesta pantomima parlamentaria, una astracanada identitària per passar l’estona, sense cap transcendència en la realitat, més enllà dels sentiments i els titulars. Al menys s’agraeix que donin un xic d’alegria i emoció a l’actualitat.

Endavant i que continuï la festa!

h1

Operació Cortina de Fum (Acte II): Continua la Farsa Convergent

Setembre 21, 2012

Avui ha estat un dia en el qual he sentit molta vergonya de tindre una Vedette borratxa i egòlatra amb aires de cabdill populista de President mentre el tentacle convergent anomenat “ANC”, una pseudo-assemblea creada i teledirigida dels despatxos de la Generalitat a imatge i semblança del Tea Party nordamericà,  ha perpetrat un altre acte del seu previsible guió d’aquesta patètica farsa tragicòmica amb la que Tv3 i 8Tv amenitzen la seva programació 24H/dia.

Després de la ridícula pantomima de Núria de Gispert abraçant Vila d’Abadal al Parlament, avui ens hem trobat amb una dantesca orgia de caspa barretinaire, més pròpia d’una representació amateur dels Pastorets en un teatre escolar, que no  d’un país democràtic, amb l’ANC cridant a aplaudir el President que ha dinamitat l’Estat del Benestar, com un Messies Salva-pàtries i mulla-calces, amb el lema descarat “Tots amb el President“, per si quedava algun dubte.

Com pot ser que algú que tingui ulls a la cara encara no pugui veure que això no és més que una mera operació de màrqueting pre-electoral?

Independència? No hi tinc res en contra, fem un referèndum i escollim si ho preferim al federalisme, o no; però aquí estem parlant d’eleccions al Parlament, del que es tracta es que la dreta neoliberal tingui majoria absoluta per tal d’aprovar pressupostos i privatitzar el que trobi al seu pas. Com més besties siguin les retallades més gran serà el sarau per tapar-les. L’únic dret a decidir que té CIU en ment es quin color volem el color de la cortina de fum amb que s’estan tapant l’Holocaust social.

L’ANC organitza aquesta pre-campanya de CIU, per tal de convertir aquests comicis en un plebiscit messiànic, aprofitant la demagògia antipolítica i la crisi dels partits i les ideologies socials per substituir-la per un cabdillisme populista tipus Berlusconi o Putin.  L’argument que imperarà d’aquí a les urnes serà que si no votes a Mas ets un traïdor a la pàtria, ja que Catalunya i l’Artur és el mateix, confonent líder i país, com en qualsevol règim personalista.

En fi, continuarà…