Posts Tagged ‘amistat’

h1

5.000 COMENTARIS

Juliol 2, 2009

3440531407_d0f1acbb84

Aquest blog està d’enhorabona ja que el nombre de comentaris ha superat la màgica xifra de 5000. Concretament va ser Allau (a qui dedico aquest article), que al post sobre la Guerra Civil Gai va escriure:

“M’apunto a la proposta de sr shysh, la pila del greix, no hi ha res que em posi tant com les princeses osses “megadepilàs” i amb barretina!”

Però no puc obviar, en aquesta feliç celebració, una espina que porto clavada des del mateix dia que vaig inaugurar el meu primer blog: la meva incapacitat total per convèncer a les amistats més properes a que m’escriguin en aquesta web.

Mentre que persones a les que no conec personalment cada dia s’esplaien amb les seves opinions i crítiques que superen en extensió i qualitat als meus posts, els meus amics i amigues tenen una falsa i tòpica percepció que aquest blog té una impenetrable aura de maricultisme i que  per deixar-me una opinió cal haver estudiat tres màsters en literatura, mentre que no tenen cap problema en fer-me còmplices dels seus successos vitals a Facebook, en un absurd comportament biplolar que no acabo d’entendre.

Així doncs constantment em sorpren trobar-me gent que em confesa ser un lector anònim meu  i que sap perfectament les meves opinions o aventures sexuals i amoroses  sense que jo mai ho hagués sospitat. I a vegades crec que és millor, ja que si fos plenament conscient de qui hi ha a l’altre banda de la pantalla faria una pressió psicològica sobre mi que acabaria autocesnsurant-me fins a caure en l’abisme sense retorn de la nyonyeria descafeïnada.

Jo  crec fermament que la màgia i la grandesa de les pàgines 2.0 és la participació activa dels lectors en la seva construcció, mitjançant la seva humil aportació. Sempre he concebut els posts com una introducció a una posterior dissertació dialèctica, mai com una finalitat en si mateixa.

Però bé, avui no és un dia per pensar en aquells que prefereixen passar desapercebuts en una cantonada de la història mirant la vida passar, fent del seu silenci un escut protector, sinó dels centenars de col•laboradors actius que heu fet d’aquest racó una part de la vostre casa!

Perqué el debat és el motor del coneixement i el mutisme l’arma dels covards…

5.000 GRÀCIES A TOTS

h1

Cap al abisme?

Mai 18, 2008

cap al absime

Darrerament tinc la sensació que la meva vida avança lenta però inexorablement cap a un abisme, presenteixo que el 2009 serà un Annus Horribilis i que els meus futurs 27 anys, que curiosament coincidiran amb l’edat amb que van morir Kurt Cobain, Jimmy Hedrix o Janis Joplin, seran pitjors que els 26 anteriors.

I ja sé que no em prendreu seriosament, que pensareu que tot son conjectures apocalíptiques fruït dels meus deliris hipocondriacs i de la meva visió aturmentada de la realitat, pero hi han alguns factors objectius que m’han portat a pensar aixó:

Factor nº1: Aquest fi de setmana he coincidit amb un grup d’excompanys de feina, la majoria dels quals s’han quedat al atur, es troben buscant feina desesperadament i tenen currículums possiblement milors que el meu. I no ha estat fins aquest moment que m’he adonat de com la crisi de la construcció ha afectat realment al sector de l’arqueologia. I jo sé que necessio treballar, i no per els diners, no, sinó perqué soc absolutament incapaç de quedar-me a casa avorrit sense fer res, s’em cau el món a sobre, sento com si m’ofegués i no puc!! I ara mateix no em veig fent res que no sigui excavar.

Factor nº2: La meva incapacitat per mantenir una relació sentimental estable. Sempre he somiat amb un mon gai idílic, com el que ens presenten a les sèries de Tv3 on, quan un presonatge surt del armari, al poc temps coneix al altre únic  homosexual del seu entorn, s’adonen que estan fets l’un per l’altre i son superfeliços per sempre. Realment l’ambient em cansa i no parlem ja del món dels contactes, els xats i el sexe efimer. Però sempre hi acabo caient, una vegada i una altre, perqué clar, resulta molt més senzill que no afrontar les meves pors i dubtes davant les persones que realment m’agraden i que jo mateix m’autoconveço que son impossibles i que me n’he d’oblidar.     

Factor nº3: Per acabar-ho de rematar l’any vinent tres de les meves millors amigues del moment marxen a viure al extranger, i la resta que es queda aquí o es mouen en un entorn força diferent al meu o bé el seu univers és limita a la seva parella.

Així doncs ja em veig d’aquí un any sense feina, sense amics, sense novio, amb una crisi existencial i pujant-me per les parets i clar hauré de deixar d’escriure aquest blog, ja que no serè ni un arqueòleg, ni un glamurós, ni res, tan sols un gilipolles de merda.

I de veritat, la gent feliç com s’ho fa? Quin és el secret? Tindre una vida senzilla, monòtona, que transcorri per un cami pre-establert i segur? A vegades em pregunto com de fàcil hagués estat tot si jo fos heterosexual, estudiant d’econòmiques, hagués format una familia tradicional i sobretot mai m’hagués aturat a replantejar-me res. 

PD: La fotografia es titula “Time to go” i es obra del fotograf belga surrealista Ben Gossens