NOVEL·LA HISTÒRICA: La difícil dialèctica entre literatura i història.

Al ser historiador i arqueòleg molts amics i familiars creuen que estic predestinat a llegir convulsivament novel·la històrica i tiren d’aquest recurs quan em volen fer un regal. Així que, sense jo planejar-ho, he esdevingut un petit expert en aquest gènere literari.

El problema d’aquest estil es que parteix d’una contradicció paradoxal aparentment irresoluble: com introduir una ficció dins un passat històric, sense falsejar la veritat del que va succeir. Els autors tenen la seva creativitat limitada pels paràmetres que marca la ciència i tan sols poden omplir de literatura els buits que les dades ens deixen del passat. Com solucionar aquesta dialèctica entre realitat i fantasia?

A mi, personalment, em molesta molt trobar anacronismes en novel·les històriques. Recordo l’enrabiada que em va agafar quan vaig vaig començar a llegir “Els Refugis de Pedra“, de la saga “El Clan de l’Ós Cavernari” de Jean M. Auel.  Un personatge, ara no recordo si cromanyó o neandertal, creuava Europa cavalcant a cavall a finals del Paleolític Mitjà, quan els èquids no es domestiquen fins a l’Edat del Ferro, uns 20.000 anys més tard. No puc entendre com una obra tan minuciosament documentada va poder cometre una patinada d’aquest calibre. Necessitats del guió? Doncs, sincerament, posats a inventar i falsejar el passat, quasi que prefereixo una obra de fantasia èpica o ciència ficció on, des de la primera pàgina, sabem que tot es mentida.

Altres autors cauen en l’extrem contrari i necessiten demostrar-nos constantment, en cada pàgina i paràgraf, que ells s’han documentat molt bé sobre el període que ens estan narrant. Es el cas d’Ildefonso Falcones i la seva sobrevalorada “Catedral del Mar”. Si, molt bé Sr. Falcones, vostè coneix la Barcelona del s.XIV com la palma de la seva ma, ho sabem, no cal que cada cop que un personatge surti de casa ens descrigui cada rajola d’aquell carrer! Un barroquisme detallsita que no aconsegueix, però, ocultar la poca versemblança d’algunes situacions i personatges. Algú es creu que un pagès pròfug pugui esdevindre un ric mercader en ple feudalsime baixmedieval?

Sobre el problema de no separar amb claredat realitat històrica i ficció literària ens en parla l’excel·lent darrera publicació del gironí Javier Cercas, “El Impostor“, on la trama versa sobre la dificultat que troba l’autor per destriar veritat i mentida en la biografia d’Enric Marcó, qui va falsificar el seu pas per un camp d’extermini. Emprar la fantasia per falsejar la realitat sense cap límit ètic pot acabar portant greus problemes als historiadors i a tota la societat en general. Clar que Marcó no es un personatge literari, sinó una persona real que va arribar a engalipar a tot un país al introduir literatura dins la seva pròpia història.

Un altre handicap d’aquest estil es conèixer d’avançat el final d’una trama, la qual cosa li pot treure molta emoció. Es el que creia que em passaria amb Ken Follet, de qui acabo de devorar les dues primeres entregues de la saga “The Century“, on explica la truculenta evolució política del segle XX. No ha estat així doncs la àgilitat narrativa, plena d’acció bèl·lica i romanços impossibles, m’ha fet accelerar el cor davant successos dels quals ja en sabia el final. El problema de credibilitat que li he trobat es que uns mateixos personatges sempre es trobin just a l’ull de l’huracà, protagonitzant tots els esdeveniments fonamentals, des de l’assalt al Palau d’Hivern a Pearl Harbour.

El gran repte de la novel·la històrica, des del meu punt de vista, es aconseguir donar ànima i sentiment a les fredes xifres i dades que ens ofereix l’assaig, sense faltar en cap cas al rigor empíric i científic que requereix l’estudi del passat. Es possible conjugar alta literatura i història, sense avorrir ni cometre la menor errada?. Doncs si! Ho ha aconseguit Almudena Grandes i la seva magistral saga “Episodios de una Guerra Interminable”, sobre aquells espanyols que varen seguir combatent el franquisme un cop acabada la Guerra Civil, de la qual no en puc ser més fan i n’espero cada nova entrega com una adolescent histèrica. Sincerament, em sembla la culminació absoluta del gènere. He plorat d’emoció amb cada mort i he aplaudit a rabiar la seva capacitat per documentar fets desconegudíssims i deliberadament ocultats per la història més oficial.

“El lector de Julio Verne” i els maquis de Jaén

Diuen els llibres d’Història que la Guerra Civil espanyola va acabar un 1 d’Abril de 1939 i, sí, efectivament, en aquella fatídica data el General Franco va publicar el darrer part donant el conflicte bèl·lic oficialment per acabat i al bàndol feixista per vencedor però, en molts indrets de la geografia ibèrica, la violència armada no havia fet més que començar.

Almudena Grandes ja ens va explicar en el primer volum de la saga “Espisodios de una Guerra Interminable” com un valerós grup de 8.000 guerrillers comunistes, provinents de la resistència francesa, van envair la Vall d’Aran a l’Octubre de 1944 quedant-se a ben poc de proclamar la III República a Viella, al magnific llibre “Inés y la alegría” i, en aquesta segona part, ens trasllada a la serra de Jaén de 1948, on un grup d’aguerrits rojos seguia combatent el feixisme en plena post-guerra.

“El Lector de Juio Verne” ens posa la narració en boca d’un nen d’onze anys, fill d’un guàrdia civil destinat a Fuentsanta de Martos, una petita vila de Jaén amb la particularitat d’estar rodejada per tots cantons per incansables maquis. En “Nino“, doncs així es diu el protagonista, veu com poc a poc se li esberla el món on ha crescut al escoltar nit rere nit, des del seu llit, els crits de les tortures als sospitosos de col·laborar amb “els de la muntanya”. Poc a poc va lligant caps i descobrint, quasi per atzar, la trama de complicitats i traïdories al poble, per part tan dels bandolers com dels feixistes.

Aquesta  història és també un petit homenatge a molts  lluitadors oblidats, una cerca arqueològica en el rastre del mític “Cencerro“, el pseudònim d’un maqui llegendari que va desafiar a les forces de l’ordre franquista esdevenint tot un heroi local, així com de tants altres renoms que Grandes ha rescatat de la memòria: “Regalito”, “Saltacharquitos”, “Pesetilla” o “Pocarropa” entre molts d’altres guerrillers que van deixar-se la joventut entre tortures i calabossos en una batalla perduda contra una ferotge dictadura.

PD: Gràcies Ana Gonzalez per recomanar-me aquest llibre, tot fent piquets en una freda matinada de Vaga General.

RECOMANACIONS LITERÀRIES SANT JORDI 2011

Un any més aquest blog es fa partícip de la celebèrrima tradició de Sant Jordi, publicant una llista amb aquells llibres que, al llarg d’aquest any, han ocupat la meva tauleta de nit i han acompanyat cada un dels meus viatges ferroviaris cap a la feina.

I un cop més us convido a vosaltres a que compartiu les vostres recomanacions ja que, per variar, navego en un mar de dubtes sobre que adquirir demà!

LA CATEDRAL DEL MAR Ildefons Falcones

Un documentadíssim repas a la Barcelona baixmedieval del s.XIV que ens endinsa pels carrerons del call jueu, la Pesta Negra o als diversos conflictes bèl·lics i socials del moment. Llàstima que literàriament sigui un cúmul de despropòsits, mediocre, lineal, previsible, amb personatges plans i totalment  inversemblants (un serv de la gleva que arriba a ser mercader i noble?? Au va!). NOTA: 4

.

HOMENATGE A CATALUNYA Georges Orwell

Apassionant relat verídic i en primera persona sobre la vida a les trinxeres del Front d’Aragó durant la Guerra Civil, així com una visió personal dels Fets de Maig del 37 on mostra la versió del POUM d’aquest tràgic esdeveniment. Me l’imaginava dens i avorrit i, molt gratament m’ha sorprès per la seva agilitat literària a ritme de novel·la d’acció i aventures. Un clàssic imprescindible. NOTA: 7,5

–

A SANG FREDA Truman Capote

Una minuciosa i acurada descripció d’un assassinat múltiple i verídic que intenta esbrinar, dins la psicologia dels criminals, quin és el factor que impulsa a dos individus vulgars i corrents de l’Amèrica rural i profunda a massacrar violentament a tots els membres d’una família de grangers. Tot i que les descripcions es fan un xic feixugues, de tan detallistes, veritablement ens trobem davant d’un exercici superb de novel·la documental i un insòlit viatge a la ment de dos psicòpates. NOTA: 8,75

.

L’HOME DELS PIJAMES DE SEDA Marius Carol

Com em va agradar tant “A sang freda” no vaig poder resistir la temptació de llegir aquest relat on ens explica el “making off” de la novel·la, es a dir, com Truman Capote i el seu amant varen passar tres estius a Palamós, envoltats de tot el glamour i llibertinatge imaginable dins el tardofranquisme. Un experiment literari molt encertat ideal per llegir a la platja amb un gintònic a la ma! NOTA: 6,7

–

CONTRA LA INDIFERÈNCIA Josep Ramoneda

Un profund assaig a carreg del meu idolatrat director del CCCB, on reflexiona sobre la política, l’art i la societat actual. Una defensa de la llibertat intel·lectual davant els totalitarismes, un atac al dogmatisme, una reflexió sobre la crisi de l’esquerra, l’Europa actual o la càrrega moral del terrorisme, així com un atac als enemics de la raó. La seva redacció és simple, concisa i directa, peró aprofundint en l’arrel dels problemes. De ben segur no us deixarà indiferents. NOTA: 7

LAMENTACIONES DE UN PREPUCIO Shalom Auslander

Una particular autobiografia irònica i mordaç d’un jueu ortodox, ja renegat, que ens explica com va ser va seva infantesa i adolescència dins una comunitat de fanàtics religiosos i com, poc a poc, va començar a qüestionar-se els dogmes del Talmud, així com les seves mil i una normes teològiques a quina més absurda.  Una visió molt divertida sobre el temor paranoic a un Deu castigador! NOTA: 8,5

.

EL VIGILANT DEL CAMP DE SÈGOL J.D. Salinger

Com em sentia un xic avergonyit de no haver llegit mai aquest arxiconegut relat, arrel de la mort del seu autor vaig decidir posar-hi remei, adquirint una còpia i devorant en una tarda aquest relat sobre l’angoixa adolescent. Sens dubte em vaig sentir molt identificat amb el nihilisme autodestructiu del  solitari protagonista, desmotivat i desconcertat davant tot el que l’envolta. Tan sols em sap greu no haver abordat aquest opuscle quan tenia 16 anys i era víctima del bullyng… igual hauria esdevingut un serial-killer, qui sap? NOTA: 8.

INÉS I LA ALEGRIA Almudena Grandes

Sens dubte la meva recomanació Nº1 d’enguany! Una veritable obra mestre de la literatura espanyola que ens narra apassionadament una aventura amorosa situada dins la desconeguda Invasió de la Vall d’Aran per part del PCE el 1944. Unes 800 pg que he devorat amb fruïció i llàgrimes als ulls, comptant amb la precisió històrica del millor historiador i els recursos literaris d’una de les autores més interessants de la Península. NOTA: 9

No sé que pensar sobre Líbia!

Inaudit! Inèdit! Per primer cop en 5 anys que porto de blogger hi ha un tema en el qual no tinc una opinió clara, contundent i radical. Mai fins ara havia sorgit un fet polèmic que em causés un dubte metafísic fins a l’extrem d’obnubilar el meu maniqueisme sectari habitual. I aquest és la intervenció armada al Líbia.

Per una banda, el meu pacifisme m’hauria de fer retractar de tota acció bèl·lica de caire imperialista on moriran civils, a un senyor al qual hem vengut armament per valor de 1.500 milions d’euros i que controla moltes inversions petrolieres espanyoles. Es evident que aquesta represalia militar no es repetirà a Israel quan ataca Gaza, com ahir que van assassinar vuit palestins, entre ells dos menors.

Per altre banda dono suport entusiasta a les revoltes del món àrab, que desmenteixen les tesis islamofòbiques de la dreta catalana i espanyola; em repugna Gadafi profundament i desconfio dels blogs  que parlen de la seva  suposada política social (JA!). No m’estranya en absolut que s’hagi comparat amb Franco o que Berlusconi s’apiadi d’ell.

La Guerra ja havia començat, quina alternativa seriosa hi havia? Debatent això a Facebook amb “Agència Sirius” un blog de notícies del entorn del PCC (que sovint aplaudeix a Stalin o Corea del nord) m’han contestat:

“L’alternativa seria, l’única, amic, és començar perquè a Europa hi hagi lleis electorals democràtiques, una legislació democràtica i no una farsa plutocràtica imperialista i nazionalcatòlica amb un cor de babaus aplaudint, i tota la corrupció i lladres internacionals que governen i prou coneguts amb nom i cognoms passin pel Tribunal de la Haia, després que aquest sigui també quelcom més que la veu del IV Reich (…) Les revoltes al món islàmic estan finançades pel Club Bildenberg”

Per altre banda us exposo aquest paràgraf de l’article de Vicenç Fises, director de l’Escola de la Pau a la UAB i partidari de la intervenció, amb molts matisos.

Ahí están los riesgos de la intervención, y sobre dichos riesgos la izquierda debería ser sensible, vigilante y exigente, para que un acto desgraciadamente necesario de carácter militar no se convierta en un refuerzo del militarismo existente. No todas las intervenciones militares son defendibles, pero algunas tienen razón de ser. Y ahora lo que toca es apoyar a todas las revueltas populares de los países árabes, con medios políticos, sociales y económicos, y si alguna de estas revueltas es ahogada por las armas de un tirano, es menester darle respuesta con otros medios, para frenar la embestida y crear una situación donde luego sean los medios políticos los que discurran. Es la doctrina del mal menor lo que justifico, siempre y cuando no sea convertido en exponente de todas las virtudes, porque la guerra, siempre, es lo contrario de la virtud. No se olvide.

Fins i tot ICV i IU han votat diferent per primer cop en anys; tots els verds i alguns grups comunistes europeus, com l’alemany Die Linke, han votat a favor de la zona d’exclusió aèria. Quin embolic! Finalment us deixo amb un recull de frases a favor i en contra de l’intervenció de diferents personalitats de l’esquerra:

“La intervención militar en Libia es un mal menor. Es más urgente evitar una masacre indiscriminada” Almudena Grandes

“Estoy totalmente en contra, es irracional. ¿Por qué no nos explican cómo han intentado que mejorara la situación sin recurrir a la guerra?Sólo buscan tener más ventajas con el petróleo y asegurar que todos los países del norte de África van a apoyar las políticas de Israel” Rosa Regás

“Establecer un espacio aéreo es una decisión incómoda pero necesaria para evitar la masacre.” Luís Garcia Montero, poeta.

I vosaltres que penseu! Ajudeu a trobar una postura en la que pugui definir una opinió clara i contundent!

La invasió republicana de la Vall d’Aran (Octubre de 1944)

Poca gent sap que el dia 19 d’Octubre de 1944, a les 6 del matí, un exèrcit format per uns 8.000 soldats antifeixistes va creuar la frontera francesa a l’altura de la Vall d’Aran per iniciar la “Operación Reconquista”, per tal d’alliberar Espanya de la tirania nacionalcatòlica i proclamar la III República. S’anomenaven UNE (Unión Nacional Española) i bàsicament eren militars que havien participat a l’alliberament de França de les tropes nazis.

El cervell de tota la operació hi havia Jesús Monzón, un desconegut comunista navarrès que, aprofitant l’exili de la Passionaria a Moscou, s’havia lligat a la innocent Carmen de Pedro, la responsable del PCE a França, i havia creat una poderosa xarxa política i militar al seu voltant, sense que la veritable direcció del partit en tingués la menor idea.

Aquell 19 d’Octubre dos temibles dictadors es van endur un bon ensurt: per una banda Francisco Franco que, segons la seva germana Pilar, mai el va veure tan exaltat ni nerviós, convocant un Consell de Ministres extraordinari al creure que eren totes les tropes aliades les que venien efectivament a per ell; a l’altre banda d’Europa,  Stalin, que no entenia com  ningú li havia dit absolutament res de que una força política, teòricament subordinada a ell, es ficava de nou en una guerra de la que ja n’havia sortit prou escaldat i que anava en contra de tots els seus plans i estratagemes pactades amb els aliats.

L’exèrcit de la UNE va establir el seu estat major a Bosost des d’un va comandar diferents batalles a Salardú, Era Bordeta i Bordes amb l’objectiu de derrotar al General Moscardó que protegia  Viella, on s’hi havia de proclamar la República amb Negrín de president, fet que mai va arribar a succeir.

La Operació va ser un fracàs ja que els aliats no li van donar suport: Anglaterra i EUA preferien a Franco que una Europa rodejada de comunistes pels dos cantons (tot i que el PCE mai va optar per la via revolucionaria, ni molt menys dictatorial) i el mateix Stalin va enviar a Santiago Carrillo a Bosost per avortar la invasió el dia 27 d’Octubre per, anys més tard, fer un procés de depuració interna de qualsevol seguidor de Monzón.

Franco va silenciar aquell episodi que li havia fet perdre els nervis i el PCE mai va voler recordar que, degut a l’absència de la seva lideresa en els moments més difícils, un arribista quasi els arrabassa tot el poder i condueix al partit a un suïcidi col·lectiu. Així doncs, unes 200 persones varen perdre la vida sense que gairebé ningú els tornés a recordar, 8.000 soldats van lluitar contra el feixisme sense que la Història mai es dignés a donar les gràcies o un copet a l’esquena, deixant que l’oblit engolís un episodi que podria haver enderrocat la dictadura franquista, que  tan sols hauria durat cinc anys, esdevenint un breu parèntesi entre la II i la III República.

Com les fonts històriques son extraordinàriament escasses us recomano que, si voleu aprofundir en aquest apassionant tema, us llegiu la darrera novel·la d’Almudena Grandes “Inés y la alegria”, un excel·lent llibre que m’ha acompanyat el darrer més i que ja l’esteu incloent a les vostres peticions de Sant Jordi.