Valoració dels Resultats del 20D. Crònica d’una Victòria Insospitada.

 

Celebrant la victòria a L’Hospitalet

Fins ahir la única cosa que jo havia guanyat en política eren assemblees i primaries internes o, tirant llarg, el Referèndum de l’Estatut. La sensació de victòria inesperada es quelcom tan rar que encara no m’ho acabo de creure. Tres mesos després de la galleda d’aigua freda que va suposar el 27S ahir vam aconseguir la major victòria de l’esquerra a Catalunya des de la II República. Hem superat en 4 diputats al millor resultat del PSUC. Del PSUC!! Aquella referència quasi llegendària a la qual els militants de més edat sempre es remeten, un passat gloriós del qual resulta complicat separar mite i història. Seré jo qui expliqui a joves militants d’aquí 40 anys aquell 20D on En Comú Podem va arrasar Catalunya?

Reflexió 1- Hem guanyat a L’Hospitalet amb quasi 37.000 vots a 5.000 per sobre del PSC, que mai havia perdut unes eleccions generals a la ciutat, guanyant a tots els barris excepte Pubilla Cases, Florida i Can Serra. Ha estat la campanya més austera que recordo: des de la campanya nacional ens van dur 15 pancartes, uns 1.000 cartells, unes 2.000 octavetes i 50 enganxines i vam fer un sol míting al Poliesportiu Sergio Manzano de Bellvitge. Uns 30 activistes voluntaris amb un rollo de celo, dos pots de cola i uns metres de corda hem derrotat la megalòmana campanya de PSC i Ciutadans, que han s’han deixat una burrada incalculable de diners, contra la qual no podíem competir. Però la dignitat i la il·lusió no es compren ni es venen. Comencem ja a treballar amb un projecte que reculli la mateixa il·lusió per un gran canvi a les properes municipals.

Reflexió 2– Hem guanyat a Catalunya fregant el milió de vots. Per primer cop en molts anys la classe obrera catalana ha tornat a votar a l’esquerra. Hem arrasat a Bellvitge, a Badia del Vallés, a Nou Barris, al Gornal… Hem empoderat a les classes populars sense adoctrinar-los en les profunditats teòriques del marxisme, sinó posant uns objectius comuns per sobre de sigles i dogmes, amb una iconografia i estètica adaptada al segle XXI. Però a diferència del 27S també hem tingut un bon resultat en barris de classe mitja i en zones rurals, com a l’Eixample, a Gràcia, al cap de Lleida o Tarragona. En aquestes zones el vot útil per un referèndum ha calat molt millor que el pensament màgic de la “desconnexió mental”. Som el pal de paller de l’esquerra i la casa gran del catalanisme, allò que pretenia ser ERC abans d’esdevenir una mera crossa d’Artur Mas.  I tot això amb tots els mitjans de comunicació catalans en contra.  Catalunya es més d’esquerres que mai i no mereix que Artur Mas, líder de la quarta força catalana, sigui investit president.

Reflexió 3- L’Espanya Federal és més possible que mai abans. Set milions d’espanyols han avalat candidatures que donen suport al dret d’autodeterminació d’Espanya, des d’un pont de vista democràtic i defugint l’etnicisme folklòric i caspós del Procés. Podemos i les seves confluències han esdevingut la gran força de l’esquerra plurinacional, amb els millors resultats a Catalunya, País Valencià, Euskadi, Navarra, Balears i Galícia, tot i que també a Madrid, on van aclamar a Ada Colau amb crits de “Visca Catalunya!“. Ha estat l’única formació que ha entès que la unitat d’Espanya només passa pel respecte mutu i la lliure adhesió.

Reflexió 4- Estem al mateix escenari de Grècia el Maig del 2012, quan Syriza va irrompre amb molta força, però no va poder derrotar a la dreta de Nova Democràcia, la qual va seguir governant amb el suport dels socialistes del PASOK. El partit socialista va implosionar i, finalment Syriza va guanyar i va arribar al Govern. Com justificarà tal pacte antinatura el PSOE? Fàcil. Dintre de poc, la inestabilitat provocarà una baixada de la borsa o un augment de la prima de risc. Brussel·les i els grans poders fàctics urgiran a un pacte i a la responsabilitat institucional. Llavors es posarà en marxa la “Operación Menina“,  Rajoy deixarà pas a Soraya per tal que pugui ser investida amb la abstenció de PSOE i Ciutadans. Serà en aquest moment quan s’obrirà la gran finestra d’oportunitat de Podem i els seus aliats podran fer el gran salt i esdevindre primera força.

Reflexió 5– La confluència no té marxa enrere ni alternativa possible; aquells que es quedin al marge els passarà el tren de la història per sobre. Per molt bé que em pugui caure Alberto Garzón no puc deixar de lamentar que els vots de la seva candidatura hagin servit tan sols per regalar al PSOE la 2a plaça. Ara no em val que IU es queixi de com costa treure un diputat; ho sabien perfectament. Ha fet una campanya genial… per al segle XX, anant a buscar el votant tradicional de l’esquerra clàssica anterior al 15M (clar que no els quedava altre competint contra Podem). EUiA ha obtingut el mateix nombre de diputats dins d’En Comú Podem que Unitat Popular a la resta de l’estat. Al col·legi on jo estava molts votants preguntaven per Garzón, li explicava que a Catalunya anàvem junts i cap problema. La unitat hauria funcionat perfectament, hauria multiplicat el resultat i no hauria restat cap vot. Reflexioneu companys! No vull saber de qui es la culpa, però mai més dividits. Objectius comuns per sobre de sigles.

Reflexió 6– Ada Colau es la líder indiscutible de l’esquerra catalana, la veritable cap de la oposició, la única que pot liderar i cohesionar aquest nou espai hegemònic de confluència d’esquerres. I, de fet, és la política catalana amb major ressò mundial. Quan el món ens mira, ho fa a Barcelona, no al Procés. Mireu sinó les estadístiques de Google, on la victòria municipal de Colau ha triplicat el ressò de qualsevol menció a Artur Mas.

Reflexió 7– El Procés queda molt tocat. 460.000 persones que van votar a Junts pel Si el 27S ara no han votat ni a ERC ni a DiLL, dos partits que, amb la llei a la mà, no poden formar grup parlamentari propi al no arribar al 15% a Barcelona. Convergència ha obtingut el pitjor resultat de la seva història, quedant en quart lloc. A L’Hospitalet obtenen un ridícul 4,5% i esdevindrien extraparlamentaris en unes municipals. A Badia del Vallés DiLL va obtindre un 1,5% quedant per sota del PACMA. Amb aquest escenari Mas no pot ser President ni de la seva escala i si l’assemblea de la CUP l’investeix implosionarà per sempre més, deixant-nos encara més espai per créixer. La suma de ERC i DiLL queda un diputat per sota de la suma de PSC-PP-C’s, el percentatge de catalans que creuen en una desconnexió màgica de Catalunya es tan sols del 31% quan fa tres mesos era del 48%, 790.000 votants menys. Amb aquestes xifres una DUI es absolutament ridícula i impensable. O reconeixen d’una vegada que aquest camí de pensament màgic es absurd i retornen al dret a decidir o ja s’ho faran!

Seguim i endavant!! Si que es pot!

Per què votaré En Comú Podem

Aquesta campanya se m’ha fet rara. Raríssima. Res a veure amb totes les que havia fet abans i em porto unes quantes. Es el primer cop que la gent al passar no ens diu “fora polítics!” sinó que aplaudeix i demana cartells. Mai m’havia passat de trobar-me octavetes espontànies, fetes a ma, demanant el vot per nosaltres. En comptes de fer-nos la cobra quan repartim informació, hi ha cua al nostre estand agafar vots per la família i amics. Aquells que venim de opcions polítiques minoritàries no ens acabem mai d’acostumar a omplir poliesportius, amb centenars de persones que es queden a les portes per manca d’espai. Així dona gust!

Aquests son els motius pels quals jo votaré En Comú Podem:

1.- Per què es la única llista d’esquerres a Catalunya: Després de molts anys teoritzant sobre la Syriza Catalana o el Front d’Esquerres, finalment ho hem aconseguit, aquí tenim al PSUC del Segle XXI. Quan només hi ha una opció no hi ha dubtes, ni marge per l’error. Una aposta per conjugar activistes socials (PAH, Sanitat, Educació…) amb militants de ICV, EUIA, Podem, Barcelona En Comú o Equo. La CUP no es presenta; el PSC porta de cap de llista a una ex-ministra que es va comprar una casa de 600.000 euros a República Dominicana mentre implementava el desnonament expres per famílies que portessin una sola quota per pagar. I ERC… bé, la deriva cap a la dreta etnicista més repugnant i la seva submissió absoluta a Artur Mas, els ha situat a anys llum de qualsevol rastre de progressisme. Una llàstima que aquesta confluència no s’hagi pogut dur a terme a la resta de l’estat, a excepció de Galicia i Catalunya.

2.- Per què ha sabut sortir de la zona de confort de l’esquerra, sense perdre la seva essència: Trobo un absolut encert que Owen Jones hagi participat en el final de la nostre campanya. Aquest es el pensador que ha donat un gir copernicà a la forma d’entendre l’esquerra en l’actual context d’economia post-industrial. Es ell qui ens ha explicat que els barris humils no voten a l’esquerra perquè no se senten identificats en la categoria “classe obrera“, ja que aquest concepte ha estat demonitzat per l’hegemonia cultural neoliberal. Van ser la PAH i el 15M els primers moviments d’empoderament dels treballadors, simplement anomenant-los “gent” o “els de abaix“; buscant objectius comuns bàsics, comprensibles per proletaris no qualificats o persones d’avançada edat, molt més enllà del típic perfil de jove universitari bohemi de classe mitja-alta amb una àmplia cultura intel·lectual revolucionaria (que es el target actual de la CUP). No cal rodejar-nos d’una iconografia identitària ideològica; no son necessàries banderes roges, tricolors, o fotos de Lenin i el Che, simplement acordar que estem d’acord en aturar l’austeritat, la corrupció, els desnonaments, els privilegis polítics i protegir el bé comú i els serveis públics dels poderosos.  Tot això sense rebaixar ni una coma del programa; compareu del de ICV-EUIA de 2011 i el d’En Comú Podem  i trobeu una sola diferència rellevant. Impossible.

3.- Per què es la única candidatura que defensa una solució democràtica al conflicte identitari: Resulta divertit veure com  ERC, CDC i CUP han renunciat al dret a decidir i s’han entregat a un pensament màgic, segons el qual es possible arribar a la independència mitjançant “la desconnexió mental“. Una especie d’esquizofrènia psicòtica col·lectiva, on aquests partits reconeixen obertament haver perdut tot contacte amb amb el Planeta Terra i viure en una realitat paral·lela de fantasia i ficció, on la seva voluntat es suficient per canviar el món, al marge de totes les condicions materials. Això si, tot es possible menys canviar Espanya ja que els espanyols son una raça inferior, casposa i irreformable. Per altre banda PP-PSC-C’s proposen fer petites reformetes a veure si així es calma l’odi i la fúria identitària del Procés. No, no us enganyeu. El Procés només acabarà el dia que es demostri, de forma contundent, que es més senzill canviar de polítiques que d’estat.

4.- Per què es un vot que val doble, tant per Pablo Iglèsias com per Alberto Garzón, però no es subordinarà a cap dels dos:  Votar En Comú Podem servirà per obrir les portes a un Govern d’esquerres, ja sigui liderat per Pablo Iglesias com per Alberto Garzón. Però a diferència del PSC mantindrà un grup parlamentari propi, amb llibertat de vot, i amb una òptica catalana, no subalterna a cap partit estatal, amb veu i ànima pròpia, aliè a les disputes puerils i d’ego testosterònic que hagin pogut tindre Iglesias i Garzón entre ells.

5.-Per què ha entès com conjugar el millor de la vella i  de la nova política: En Comú Podem ha sabut trobar l’essència de la nova política, rebutjant els tics més populistes de l’antipolítica. Sous més baixos pels polítics si, misèria no; participació directe si, referèndums cada 5 minuts no.Pensament positiu si, infantilisme màgic no. Ha sabut aprofitar tot el bagatge ideològic de propostes, idees i reflexions de partits molt vells, introduint nous conceptes i un discurs dur contra certs privilegis polítics, sense deixar que aquest relat anti-establishment se l’apropii la ultradreta, com ha passat a França. Han sorgit uns nous lideratges forts, certament amb tics un xic messiànics, però que es just el que necessitàvem per contrarestar als messies del Procés.

6.- Per què es una opció veritablement reformista, allunyada de mil·lenarismes profètics: No us podeu imaginar com de fastiguejat estic d’absurdes promeses d’una Ruptura instantània, segons la qual en una data màgica (que mai arriba) apareixerà un Nou Món on tot serà sobtadament meravellós i fàcil. Aquest pensament ultra-idealista i utòpic es propi de cristians evangèlics renascuts o d’integristes islàmics del ISIS. El socialisme científic es l’antítesi absoluta d’aquest fonamentalisme mil·lenarista, de caire religiós i profètic. La realitat només es canvia de forma progressiva amb major o menor velocitat. Nosaltres serem els més ràpids, però mai durem a ningú a falses promeses de Paradisos Terrenals immediats. I si algú te algún dubte sobre quina es la diferència entre Reforma, Revolució i Ruptura que llegeixi aquest article. Un Procés Constituent? Fantàstic i endavant. Però creure que un nou marc legal crearà ocupació per si sol o generarà riquesa immediata, es mentir.

7.- Per què obrirà un camí pel canvi a Europa: Syriza va guanyar les eleccions, però no en va tenir prou per acabar amb l’austeritat de la Troika; no per manca de voluntat, sinó per falta d’aliats. Es evident que el marc dels estats nació es obsolet i que el capital no entén de fronteres. De moment ja tenim dos governs d’esquerres al sud d’Europa (Portugal i Grècia); els més petits i dèbils, que sols poc poden fer. Però un canvi anti-austeritari a un país amb 48 milions d’habitants es un punt de no retorn que inclinaria la balança de forma determinant. Deixem-ho clar: Occident es troba davant una cruïlla: O Corbyn o UKIP; o Bernie Sanders o Donald Trump; o Marine Le Pen o Pablo Iglesias i Alberto Garzón. Som la darrera esperança per les classes populars abans de llençar-se en mans del feixisme.

8.- Per què tenim als millors candidats: Que pot haver-hi millor que un professor d’història de la UAB per encapçalar una llista, com en Xavier Domenech? A anys llum de la reta de candidats catalans, tant en discurs, com en coherència i oratoria!  I que dir de la Marta Sibina i de la seva lluita contra la corrupció en Sanitat des de la revista Cafè amb Llet? Menció especial per aquells candidats als que conec personalment, com el Josep Vendrell, tot rigor i professionalitat, la lluita contra la corrupció del PSC a Sabadell de Joan Mena, o la Aina Vidal, una jove lluitadora per la classe obrera des del sindicalisme. També mencionar al candidat de Lleida, en Jaume Moya a qui vaig conèixer en la lluita activista per salvaguardar les restes arqueològiques de Sikarra de la especulació urbanística. Fins i tot duem una candidata potent al Senat, la Maria Freixenet, amb un discurs feminista molt treballat.

Finalment demanar-vos el vot per En Comú Podem i recomanar aquest vídeo del meu idolatrat Owen Jones fent un anàlisi clar de les eleccions del 20D:

Sigui quin sigui quin sigui el resultat de diumenge, estic molt content d’aquesta campanya, de la bona rebuda per part de la ciutadania i la sintonia amb els companys de Podem, ICV i EUIA de L’Hospitalet, que hem fet una feinada voluntària increïble, barri a barri i carrer a carrer.

Reflexions Post-Apocalíptiques

Trobar els mots encertats per definir els sentiments de ràbia i impotència que m’han envaït aquest cap de setmana resulta una tasca àrdua i hercúlia. Intentaré ser simple, sintètic i racional, superant el shock inicial que, tot i ser esperat, m’ha deixat atordit després de la sacsejada:

1) Efectivament, es tractava d’una “Crisi en W”

Quan al 2010 vàrem sortir de la recessió, ja es veia vindre que era una sortida en fals, un pedaç per sortir del pas i que mentre no s’apliquessin polítiques keynesianistes d’inversió pública, disminuís l’atur i es generés consum, aquell creixement era un breu miratge per agafar impuls i caure amb molta més força cap a l’abisme. La veritable Crisi comença ara; el que hem viscut fins al moment tan sols era  un frugal aperitiu. Aquest rescat és una soga al coll, una llosa que ens aboca a una recessió llarga i profunda i sense la menor esperança de llum al final del túnel.

2) I perqué ara?

No ha estat cap casualitat la data escollida per realitzar aquest previsible rescat. Un cop la Prima de risc va superar els 500p era qüestió de dies i s’ha escollit aquest cap de setmana simplement per que coincidia amb l’Eurocopa, moment de màxima imbecil·litat massiva i alienació col·lectiva, una anestèsia ideal per prendre decisions radicals sabent que els ramats borreguers es troben massa embadalits per fer quelcom. Per altre banda s’havia d’actuar abans de les Eleccions Gregues com fos. Una victòria contundent de Syriza pot obrir el meló d’una rebel·lió interna a Europa en contra de la Troica i les seves mesures neoliberals. Calia deixar-ho tot ben lligat abans que aquesta possibilitat es materialitzés.

3) Les conseqüències econòmiques del Rescat

Segurament haureu vist com avui la Borsa puja i la Prima de Risc baixa. Ni cas! Un breu miratge que no durarà res; la típica idiotesa del nou ric borderline que es compra joies i un descapotable quan li acaben de concedir un crèdit, sense pensar en que el primer plaç de pagament es troba a la cantonada. A partir d’ara l’FMI monitoritzarà la nostra economia, la qual cosa significa que els propers Pressupostos hauran de complir si o si amb el dèficit estipulat per la UE ( menys del 2%) quan ara és del 6%. Ergo la retallada d’enguany haurà de ser del doble que en el passat exercici pressupostari. D’on es retallarà? Doncs del que encara no s’ha tocat: prestacions de l’atur i jubilació; així com noves pujades de l‘IVA, acomiadaments de funcionaris i eliminació de competències autonòmiques. Per tant, doncs, nova disminució en el consum, més contracció de l’economia que dinamitaran la Borsa i impulsaran la Prima de Risc i l’atur a noves cotes estratosfèriques, igual que ha passat a la resta de països rescatats.

4) Les conseqüències polítiques del Rescat

Rajoy ha dinamitat amb mig any tot el seu capital polític i la confiança que el van dur a la majoria absoluta. El PP ha esdevingut la riota de la premsa estrangera i nacional; tan sols li queda el consol de saber que el PSOE encara no aixeca el cap, ni ho farà en molt temps. Entrem en una espiral política a la grega on els extrems comencen a guanyar força. Si IU fes una aposta radical i canviés Cayo Lara per Alberto Garzón, promovent una aliança més àmplia i plural amb ICV, Equo, Anticapitalistes i diversos partits d’esquerra nacionalistes, podríem estar davant d’una espècie de  Syriza a la espanyola. Donem-li temps! Per altre banda no acabo de veure que pugui sorgir cap alternativa nacional per la dreta al PP, més enllà de l’ambigu i confós UPyD. En quant als moviments socials, el 15M té una oportunitat d’or per rearmar-se als carrers!