Posts Tagged ‘africa’

h1

Sobre l’auge de la Homofòbia a Àfrica

Març 30, 2016

Primera (i única) marxa de l’Orgull LGBT a Uganda, 2015.

Aquesta Setmana Santa he tingut la oportunitat de llegir d’una tacada el llibre “Això no és africà” del periodista català Marc Serena. Un assaig on ens explica les seves peripècies viatgeres des d’Egipte a Sud Africà entrevistant a diferents persones LGBT arreu del continent, que li expliquen com viuen el fet de ser una minoria sexual en el continent amb més homofòbia del planeta. Hi torbem activistes bloggers, advocades en drets Humans, un imam musulmà casat amb un altre home, professionals del sexe, transsexuals que no es poden operar, entre altres interessants testimonis.

Tot i que el llibre no té un recorregut amb profunditat teòrica – antropològica, històrica o sociològica – ens aporta una valuosa base empírica per treure interessants conclusions. De nou s’evidència una curiosa teoria del pèndul: com més avancen els drets LGBT a Occident, més retrocedeixen a la resta del món, especialment a Àfrica, independentment de si son països islàmics, catòlics o evangelistes. Recentment, per exemple, hem vist esfereïdores gravacions en vídeo de pallisses sagnants a gais a Marroc on les víctimes, i no els botxins, han acabat a la presó. Perquè aquest odi?

La visió més simplista i fàcil, com sempre, es la que ens ve del supremacisme racista i etnocèntric: Nosaltres som la civilització superior, els portadors de les essències del progrés, i els pobrets africans necessiten ser colonitzats amb urgència per tal que descobreixin els drets humans. Quelcom similar al “pinkwashing” que empra Israel per justificar els seus atacs contra Palestina. Un discurs que no ajuda en res als drets LGBT africans. Al contrari! Els estigmatitza doblement.

Crec que cal anar més enllà del populisme racista i analitzar amb calma les causes objectives que donen lloc a aquest fenomen. Des del meu punt de vista seria una combinació de 3 factors:

1) Identitarisme Anti-Occidental: Tots els testimonis recollits al llibre sempre acaben anant a parar al mateix punt: hi ha un discurs hegemònic que presenta la homosexualitat com un corrupte vici occidental, introduït al continent pels colonitzadors i que es contrari als valors tradicionals africans. Tal com recull Marc Epprecht al seu llibre “Heterosexual Africa?“, nombrosos líders estatals africans han embolcallat de retòrica anti-imperialista el seu odi contra tota dissidència sexual; amb l’única excepció de Sud Àfrica, on les lleis contra l’apartheid van eradicar, de passada, tota normativa homòfoba.

Però es que, a més, aquest argument es una mentida de cap a peus! El mateix Serena documenta com a Tanzània encara hi han pobles on es practica el matrimoni entre dones, una institució totalment pre-cristiana. Tenim documentats tota mena de rols de gènere pre-colonials, a nivell antropològic arreu del continent: sacerdots transgènere a Kènia (els “mugawe”); homosexualitat com a ritual de pas entre els Mesakin de Sudan etc. El que si es veritablement imperialista i colonial son les religions monoteistes i tots els Codis Penals homòfobs redactats durant les ocupacions de les potències europees entre el s.XIX i XX.

2) Causes socials i econòmques: Tal com vaig explicar en un post anterior, existeix una destacada correlació (molt més forta a Africa que en cap altre lloc del planeta) entre la homofòbia, la pobresa extrema, una altíssima pressió demogràfica, una baixa esperança de vida i una economia basada en agricultura i ramaderia. Alguns antropòlegs materialistes, com Marvin Harris, ja han apuntat que les cultures amb una alta pressió social, per casar-se jove i tindre fills, condemnen tota pràctica sexual contrària a la reproducció, com la homosexualitat.

Per exemple, el país amb major índex d’homofòbia: Uganda. Aquí el 96% de la població rebutja la homosexualitat (font), té una esperança de vida de només 58 anys, una mitja de 5,96 fills per dona i un 87% de població rural que depèn de l’agricultura, la ramaderia o la pesca (font: Banc Mundial). Es a dir, la seva cultura es basa en una forta ideologia natalista com una adaptació a les seves relacions de producció i reproducció. Han desenvolupat una pressió social molt intensa per tenir més i més fills per tal de reemplaçar constantment la força de treball a una agricultura poc mecanitzada, condemnant qualsevol pràctica sexual o rol de gènere que no vagi en aquesta direcció. Una explicació similar tindria la opressió de la dona.

3) Canalitzar l’odi cap als més dèbils: Davant l’auge d’un fenomen com la  Primavera Àrab, on molts governs han caigut davant la pressió d’unes masses socials descontentes amb el poder, que millor que canalitzar l’odi social envers els elements socials més fràgils de la societat? Ens trobem, doncs, davant la típica “construcció social d’un enemic“. El poder construeix un relat hegemònic, amb l’ajuda dels mitjans de comunicació, entorn un fals estereotip (a base de rumors i perjudicis) contra aquells estaments més dèbils, a qui acusa de tots els mals, i hi dirigeix l’odi de les masses descontentes.

Exactament el mateix que van fer els romans amb els cristians, els medievals amb els jueus, o al s.XVI-XVII les caceres de bruixes. De fet, les persecucions contra sodomites instigades pel poder no son res de nou a la Història d’Espanya: L’any 1519, a València, un frare franciscà de nom Lluis Castelloli fa un encès discurs acusant als homosexuals de ser els culpables de plagues i riuades, per ofendre a Deu, fet que provoca l’aixecament popular d’una turba violenta que persegueix a presumptes sospitosos de sodomia.

Les xarxes socials han obert noves possibilitats de relacions socials entre dissidents sexuals, però també poden servir com a instrument per a que els homòfobs puguin detectar i “caçar” fàcilment a gais. Per si fos poc ens trobem amb un continent on la invisibilització i estigmatització de les pràctiques sexuals no normatives son un dels punts clau per entendre la ràpida expansió del VIH.

Hi ha molt treball per fer i, de moment, tan sols pocs valents s’atreveixen a fer-lo. El mateix llibre explica com la mateixa Amnistia Internacional, encara avui, passa de puntetes sobre l’assumpte al continent africà.

h1

30 Excuses Surrealistes per NO col·laborar amb una ONG

gener 14, 2013

marketing-excuses

Durant els darrers sis mesos he estat treballant en una empresa que es dedica a recaptar fons per ONG’s i una de les tasques que vaig haver de realitzar va ser trucar per telèfon a una base de dades per tal de que ens fessin algun donatiu per una campanya contra la desnutrició infantil a Àfrica Subsahariana.

Però, evidentment, la immensa majoria de les persones que ens trobàvem a l’altre banda del aparell no tenien ni la més remota intenció de donar ni un cèntim i, com els hi sabia greu confessar el seu egoisme davant una causa tan noble, s’inventaven la primera excusa surrealista que els venia al cap. Aquestes son les 30 millors que em van dir a mi:

– No puc ajudar econòmicament, però tranquil que passaré un rosari per aquests nens.

– Ara mateix no et puc atendre, m’està donant un còlic al ronyó

– Ho sento, però no atenc trucades per telèfon.

– Jo soc partidari de guarir la desnutrició amb aigua del mar.

– No puc ajudar em trobo a l’atur des de fa molt temps i, a més, t’he de tallar que ara estic a la feina.

– ¿Que si conozco tu ONG? ¡Pués claro! Soys unos maricones hijos de puta que salvais negros de mierda!

– Jo ja soc d’una ONG d’aquestes… em… com es deia… ehh bé… ara no ho recordo! Adéu!

– Una vegada ja vaig fer un donatiu i ja tinc la meva consciència tranquil·la.

– Les ONGs son totes corruptes! Jo només col·laboro amb l’Església Catòlica.

– Que si puc donar 3 euros? Impossible! No m’arriba per pagar els meves dues hipoteques!

-No et puc atendre, m’estic dutxant

– Jo ja em connectaré amb la consciència universal i enviaré energia positiva per que els nens es curin.

– Jo també sofreixo desnutrició! Encara no he dinat i tinc una gana…

– Ho sento però tinc que pagar els capricis al meu fill.

– Estic molt hipotecat amb la meva hipoteca.

– El meu marit ha desaparegut fa uns dies i no sé res d’ell. Truca d’aquí una setmana a veure si ja l’hem trobat i podem ajudar.

– Ho sento però no parlo amb persones que no conec.

-No vull saber res d’organitzacions sense ànim de lucre.

– No et puc atendre, ara mateix estic sol.

– Mira, jo et faig un petit donatiu i si veig que Deu em recompensa i les coses em van millor, més endavant en faig un altre.

– Si curem els nens d’Àfrica… creixeran i després ens envairan! Millor que morin!

– No puc fer cap donatiu, soc català.

– M’estic guardant els diners per quan vingui la guerra.

-El que hauríeu de fer es impedir que els dones africanes tinguessin tants fills, parint com si fossin rates.

– Ara mateix no hi soc.

– Que si conec la ONG? No, no em sona //(moments més tard)// Ho sento, però ja soc soci.

– I a mi en que em beneficia econòmicament salvar a aquests nens??

– Haced el favor de coger un pico y una pala y poneros a trabajar como personas

– Ho sento, però no et puc atendre ja que ets català.

– I jo que hi pinto en una ONG?

h1

HADIJATOU J’ACCUSE: Una història que mereix ser explicada

Desembre 19, 2012

556274_10151285677234183_1640536375_n

Sabíeu que en ple segle XXI encara existeix esclavatge? Doncs si, avui dia encara hi han  50.000 esclaus censats a Níger i  no va ser fins l’any 2008  quan una dona, anomenada Hadijatou Mani, va portar a aquest estat davant els tribunals i, per primer cop en la història d’aquest país, en va guanyar la llibertat de forma legal. El 27 d’Octubre de 2008 el Tribunal Superior de la Comunitat Econòmica dels Estats Africans Occidentals (ECOWAS) va condemnar al govern nigerià per no haver protegit aquesta dona de l’esclavitud; una veritable revolució legal sense precedents.

Hadijatou va se venuda als 12 anys per una quantitat equivalent a 320 euros a un terratinent local anomenat El Hadj Souleymane Naroua, per qui feia tasques domèstiques i agrícoles, sent violada des dels 13 anys. Va acabar esdevenint una esclava sexual, rebent pallisses sovint. Fruit d’aquestes violacions va tindre tres fills i els dos que van sobreviure viuen sota la propietat del seu antic senyor.

Davant les pressions i denúncies de les ONG, com Anty-Slavery Internacional,  El Hadj va acabar alliberant a Hadijatou i ella va decidir portar la lluita als tribunals. Ara es troba en una nova batalla: aconseguir la custodia dels seus dos fills, que encara es troben en possessió del terratinent esclavista i, per altre banda, intenta que es faci efectiva la sentència que ordena l’ingrés a presó de El Hadj.

L’any 2009 aquesta heroïna va rebre de mans de Hilary Clinton i Michelle Obama el “Premi Internacional a les Donges amb Corate” i la revista Time la va considerar una de les 100 persones més influents del món.

Sens dubte aquesta és una història que mereix ser explicada i no només en aquest blog. Es per això que dues productores catalanes (Picnic i Compacto) volen realitzar-ne un documental, dirigit per Lala Gomà i Rosa Cornet, que ja van viatjar a Níger el 2009 per conèixer a la Hadijatou. Ara estan engegant un procés de crowfunding per aconseguir els 50.000 euros que els manquen per tal de dur a terme el projecte, diners que necessiten per tal de realitzar el rodatge i la pos-producció. Hi podeu participar clicant aquí, amb ajudes des de 5 euros que us donaran dret a poder descarregar o tenir una còpia del documental un cop realitzat, en funció de la vostre aportació, de la qual un 10% es destinarà a les ONG que van ajudar a Hadijatou.

h1

LA CRISI A DEBAT: Rosa de Sang vs. Arqueòleg Glamurós

Juliol 5, 2010

Dames i Cavallers, passin i vegin el combat més esperat dels segle! Per primer cop en aquest blog es batran en duel dialèctic les propostes sobre la política econòmica i la crisi dos pesos pesats de la xarxa digital en català: a la dretaRosa de Sang defensarà una visió més propera al liberalisme, mentre que a l’esquerra els eu arxienemic, l’Arqueòleg Glamurós, lluitarà amb unes armes discursives properes al socialisme democràtic. Banca, empresaris, reformes laborals, mercat… tots els temes seran emprats en aquesta sanguinària batalla sense cap resquill de pietat, amb un sol objectiu: generar una síntesi des de postures aparentment oposades per tal de generar noves propostes!

Preparats, llestos i… JA!

Arqueòleg Glamurós (AG)Qui és el culpable de la Crisi per tu: el terrorisme financer internacional, o bé els desmesurats drets dels treballadors? En coherència: qui n’hauria de sofrir les conseqüències?

Rosa de Sang (RS) La crisi actual és una crisi larvada fa molts anys quan vam descobrir que endeutar-nos era el camí fàcil per mantenir els nivells de vida, augmentar el consum més enllà de les nostres possibilitats o fins i tot, si ho sabíem fer bé, enriquir-nos. Les ganes de guanyar molt i de forma molt ràpida per part de grans grups financers, un sistema de retribució d’alts directius que primava els resultats a curt termini junt amb l’assumpció de riscs desorbitats, i el risc moral associat a un sector “too big to fall” va acabar de fer saltar l’invent pels aires. Però com dic més amunt el problema és anterior, perquè si bé és cert que es va fomentar (i es fomenta) el consum a qualsevol preu, la propietat immobiliària i el crèdit ràpid i fàcil, a mi ningú m’obliga a endeutar-me si no vull, i l’endeutament sobre la renda disponible a l’Estat Espanyol passa del 69% l’any 2000 al 130% l’any 2008. Hem viscut en una bombolla de crèdit que ens ha acabat explotant a la cara.

Rosa de Sang (RS)
Com entens el concepte de responsabilitat aplicada als següents sectors implicats en l’economia, govern, empresaris, treballadors i consumidors?

Arqueòleg Glamurós (AG) Els empresaris no han de buscar grans  plusvàlues a curt termini, ni competir a la baixa amb els països del tercer món retallant sous i preus, sinó invertir en I+D i en qualitat del producte. Els treballadors han de reciclar-se, adaptar-se als canvis del sistema i ser conscients dels seus drets i mobilitzant-se per defendre’ls, sempre dintre de la legalitat i sense violència, però sense abaixar la guàrdia. Els consumidors no han d’estirar més el braç que la màniga, ni deixar-se temptar per hipoteques i crèdits trampa. El Govern, t’ho responc a la següent pregunta!

AG L’especulació cerealística ha generat onades de fam a Àfrica, la bombolla immobiliària ha destruït irremeiablement el medi ambient a la costa mediterrània… ha de tenir algun límit el mercat? Hi ha alguna ètica al capitalisme, o bé l’obtenció de beneficis és un fi que justifica tots els mitjans?

RSL’Àfrica és per desgràcia un continent riquíssim en matèries primeres i metalls industrials i preciosos que es veu permanentment explotat. Ara l’explotador de torn és la primera potència comunista mundial, la Xina.Sobre l’especulació immobiliària tens raó, però pensa una cosa, sense demanda, o almenys sense demanda potencial, no hi ha oferta i al costat d’un constructor que destrossa un paratge o omple de ciment una platja hi ha milers de petits propietaris potencials que volen el seu apartament a primera línia de mar. Altra vegada, cada u ha d’assumir la seva responsabilitat. El capitalisme és un sistema econòmic i un sistema econòmic no pot ser ètic o no ètic, les que han de tenir un comportament ètic són les persones que se’n serveixen.Si l’ètica d’aquestes és la del treball, l’esforç, l’estalvi, la dedicació, l’excel.lència i l’esperit de superació, tenim un tipus de sistema capitalista; si les persones només aspiren al diner fàcil i ràpid, tenim un altre tipus de sistema capitalista. De nou apel.lo a la responsabilitat individual

RS Fins a quin punt creus necessària la intervenció del sector públic a l’hora de regular el funcionament econòmic en general i a l’hora d’aconseguir sortir d’aquesta crisi en particular? Per què?

AG- El Govern (és a dir, la democràcia) ha d’exercir d’àrbitre i motor de la recuperació econòmica reduint el dèficit en inversió i investigació militar, propaganda institucional, així com inversions  objectivament inútils; incentivant la contractació i no l’acomiadament; lluitant amb duresa contra la corrupció i la evasió d’impostos amb tots els instruments legals, judicials i policials que tingui al abast i dotant-se de nous efectius; intervenint activament en el mercat si aquest genera noves bombolles especulatives; creant noves infraestructures que generin riquesa a llarg plaç, captin la inversió estrangera i fomentin un medi ambient sostenible; incrementant la pressió fiscal a les SICAV i obligant als aturats de llarg temps a fer cursos de reciclatge, entre altres mesures.

AGHi han dues paradoxes del pensament liberal que mai he acabat d’entendre, a veure si me les pots aclarir: Com es pot reduir el dèficit baixant els impostos? I com es pot baixar l’atur subvencionant els acomiadaments?

RS- El primer és un tema que ha generat sempre molta polèmica. No se’n pot fer una categoria perquè al final hi acaben influint moltes més variables que les de blanc o negre que a tu t’apassionen tant, però teòricament menys impostos suposa més consum, més inversió i millor assignació dels recursos, per tant més creixement i un pastís més gros. Si el pastís és més gros, amb un tipus impositiu menor es pot obtenir una recaptació superior i per tant reduir el dèficit: 100×15% > 50×20%.Crec que subvencionar l’acomiadament és un pedaç, penso que les empreses, sobretot les petites i mitjanes haurien de poder acomiadar a un cost raonable si està en perill la seva supervivència present o futura o la seva capacitat de competir. Una empresa que acomiadi la meitat de la plantilla genera menys atur que una que ha de tancar. El “cost raonable” és un tema que donaria per un altre debat.

RS- Tenint en compte una situació com l’actual en la que els estats es troben en una situació d’endeutament explosiu i en unes economies  amb la demanda estancada (és a dir, la producció no es ven) què proposaries per evitar la destrucció de més ocupació i la seva creació a mitjà termini

AGLa única forma de generar consum és fomentant la contractació, és un peix que es mossega la cua! Un aturat consumeix molt menys que un treballador. Per tal que tothom pogués accedir a curt plaç al mercat laboral prohibiria les hores extra o les dobles contractacions, fomentaria els contractes a mitja jornada o per hores i subvencionaria la contractació, lligada a la condició de que no s’acomiadi a ningú de forma improcedent. Això generaria un augment immediat de la demanda i reactivaria l’economia.

AG- Molt s’està parlant darrerament d’un impost sobre la banca, que a mi em recorda bastant a la proposta de gravar les transaccions financeres internacionals que feia la organització d’esquerres ATTAC. Estàs a favor d’aquestes mesures? Donaries suport a una banca pública que gestionés els crèdits a les empreses? Creus que els bancs tenen alguna obligació respecte a l’Administració Pública, després de la ingent quantitat de diners rebuts del Govern?

RS Estic a favor d’un sistema de regulació bancaria que faci que si un banc és massa gran per permetre’n la fallida, aquest banc estigui sotmès a una estricta supervisió, fins al punt d’haver de finançar algun tipus de fons de rescats en funció dels riscs que decideixi assumir. Els diners que han rebut els bancs no són donacions a fons perdut, són préstecs que hauran de tornar com alguns ja han començat a fer. En alguns casos els diners que s’han injectat no només s’hauran de tornar sinó que permeten la presència de l’estat corresponent al Consell d’Administració del banc.L’obligació dels bancs després de rebre els diners que han rebut és el de gestionar el risc de tal manera que puguin tornar els diners que els han estat deixats per part dels estats el més aviat possible i que a través d’un sistema de supervisió com els que ja s’estan dissenyant no sigui necessari ajudar-los més.

RS- Quina és per tu la finalitat del sistema financer i com hauria de contribuir a la sortida de la crisi?

AG- Crec fermament en la creació d’una Banca Pública, en competència amb la Privada, per tal que el govern pugui fer arribar, sense mitjancers usurers, el flux de crèdit a les empreses, autònoms i consumidors, amb dificultats conjunturals per sortir del pas. Aquesta Banca estaria estrictament controlada per una comissió parlamentària, que vetllaria per la solvència i l’ètica de les seves inversions financeres. Aplicaria un impost sobre totes aquelles banques privades amb elevats beneficis, així com a les transaccions financeres internacionals, sempre i quan s’adoptés a nivell global. Crearia mecanismes reguladors de la Borsa per impedir moviments especulatius curtplacistes.

AG I per concloure: Per tu, en una democràcia, on recau la Sobirania Popular: al Parlament o a la Borsa? En coherència, qui hauria de regular a qui: l’Estat o el Mercat?

RS La sobirania popular recau en el poble i en els seus representants, però més enllà de la demagògia imperant aquests dies sobre aquest tema, el problema és un altre: si els fonaments del teu bloc de pisos estan podrits és igual qui mani a l’escala, cal arreglar els fonaments, perquè si hi ha un terratrèmol (fortuït o provocat) s’esfondrarà l’edifici. Podem posar-nos d’acord tots, fins i tot amb els representants de la resta d’edificis de la barriada que estan tots en la mateixa situació, podem sortir al carrer, fer vagues i manifestacions per aturar els terratrèmols que per alguna cosa som els dipositaris de la voluntat popular, però el problema no són els terratrèmols, són els fonaments.

RS Com arreglem els fonaments? Què fem a curt termini i què fem a llarg termini?

AG Quan un edifici té els fonaments podrits o mal construïts, els responsables van a la presó i l’empresa constructora n’ha de pagar una elevada multa. Doncs aquí es tracta del mateix: s’ha demostrat que la llibertat de mercat és la responsable d’aquest caos financer, hem d’avançar progressivament cap a un Govern Global que reguli els fluxos de diners planetaris, impedint que un broker de Nova York pugui enfonsar l’IBEX 35 en 20 minuts, que una agència de qualificació del deute redacti els Pressupostos públics o que les polítiques proteccionistes de l’agricultura del primer món sumeixin en la fam a Àfrica i Amèrica Llatina. La política s’ha d’imposar a l’economia creant un nou model econòmic, que no pot ser una ultra-planificació estalinista, però tampoc l’actual llei de la selva neoliberal. Un model econòmic basat en el sector serveis:  educació, cultura, investigació, turisme, sanitat, dependència i protecció del medi.

I ara us toca a vosaltres ficar-hi cullerada!

h1

Les altres pestes

Abril 30, 2009

_gripe-porcina

La malària (paludisme) causa cada any més d’un milió de morts, sobretot en els països d’Àfrica subsahariana, i 500 milions de persones s’infecten amb el paràsit anualment. Avui dia, existeixen diverses eines eficaces per a lluitar contra la malaltia: proves de diagnòstic ràpid i teràpies combinades amb artemisinina (TCA). No obstant això, només una petita proporció dels malalts tenen accés al diagnòstic i el tractament que necessiten.

A Kenya una epidèmia de còlera ha colpejat des de març diverses províncies, afectant a la comunitat i especialment a diverses presons on les dolentes condicions d’higiene han facilitat la propagació de la malaltia. El Ministeri de Salut va declarar oficialment l’alerta el passat 16 de març.

A Angola: remet el segon brot de còlera a Lubango, on en els darrers tres mesos i mig s’han documentat 3.626 casos de còlera i 94 morts, segons les dades recollides el 28 de gener. Aquest segon brot de còlera ha estat especialment virulent.

Des de principis d’any, més de 1.900 persones han mort a causa de la meningitis en l’àrea de l’Àfrica subsahariana coneguda com el “cinturó de la meningitis”. Només a Nigèria, Níger i Txad, s’han registrat més de 56.000 casos. La meningitis meningocócica és una infecció bacteriana de la membrana del cervell molt contagiosa i potencialment mortal. El bacteri es transmet de persona a persona quan un individu infectat tus o esternuda. De mitjana, la meningitis mata a la meitat dels infectats si no reben tractament, i a una de cada 10 persones tractades.

Kala atzar és el nom comú amb el qual es coneix un tipus de leishmaniasis, una infecció parasitaria transmesa per la mosca de sorra.. La majoria de casos es donen a Centreamèrica, Suramérica, Orient Mig, Àfrica i el sud d’Àsia, entre persones que viuen en condicions d’insalubritat extrema. Afecta cada any a 2 milions de persones de les quals en moren 60.000.

ONUSIDA va fer públiques el passat desembre unes dades segons les quals el VIH/SIDA ja afecta a gairebé 40 milions de persones en tot el món, sobretot a l’Africa Subsahariana, que alberga el 60 per cent dels casos. Les dones i les nenes representen el col•lectiu més vulnerable a causa de diversos factors, com certes tradicions culturals, l’accés limitat a serveis de salut sexual i reproductiva, la violència sexual o la pobresa, que obliga a moltes dones a exercir la prostitució. Només el set per cent dels seropositius registrats en el món subdesenvolupat tenen accés als medicaments antirretrovirals.

En tots aquests països les multinacionals farmacèutiques s’estan lucrant a base de vendre medicaments a preus altíssims molt per sobre del seu cost real i que, òbviament, molt pocs es poden permetre.

Totes les dades d’aquest post s’han obtingut a traves de la web de Metges Sense Fronteres i ONUSIDA.