Homer Simpson, un gran filòsof

.

Sé que pot semblar surrealista però l’altre dia llegia a El País que a la Universitat de Berkley, California, s’imparteix un curs de Filosofia basada en la mítica sèrie de dibuixos dels Simpson!

.

I no és per menys, la veritat. Homer Simpson mereix estar entre els grans teòrics del pensament contemporàni i com a tal serà tractat en aquest post, on em dedicarè a comentar seriosament algunes de les seves mítiques frases.

-“Intentar alguna cosa és el primer pas cap al fracàs”
Aquí trobem l’exemple més radical imaginable de nihilisme en el que, al presuposar el resultat negatiu d’una tasca, ens recomana directament la seva no-realització. Una veritable oda al anti-treball, a la inacció i alhora una aferrissada defensa del pesimisme atropològic.
·Altres exemples per aquest concepte: “Fills, ho heu intentat amb totes les vostres forçes i heu fracassat: la lliçó és no intentar-ho mai!”

.

– “Normalment no reso, però si estàs aquí, sisuplau salva’m, Superman!”

No s’em podria ocorrer una frase millor per definir l’ateísme a la societat postmoderna: Deu ha mort, ja que  el veritable opi que manté alienat al poble ja no es suministra a les esglesies, sinó al cine i als televisors.

·Altres exemples per aquest concepte: “Quan aprendré? Les respostes de la vida no estan en el fons d’una ampolla. Estan en el televisor!”

.

– “Si costa treball fer-ho, es que no mereix la pena”

Si els grans teòrics de l’economia política, Marx i Adam Smith, creien que el valor dels objectes era equivalent al treball que costava fer-los, aquesta frase és la inversió total de la idea que, curiosament, coincideix plenament amb  els plantejaments neolliberals segons els quals l’economia és igual a la optimització d’eforç i recursos, una visió de la producció enfocada exclusivament al consum individual. Vaja, com quan Spanair va decidir eliminar tècnics de vol per tal de reduïr costos…

.

– “A Billy Corgan, de The Smashing Pumpkins: Saps? Els meus fills pensen que ets fantàstic. I gràcies a la teva música depressiva han deixat de somiar amb un futur que no puc donar-los.”

Quina forma més fantàstica i simple d’explicar l’alienació marxista, no trobeu? I de nou ho tornem a lligar amb el postmodernisme i la cultura pop com a substitutiu de Deu.

.

–“Sempre m’he preguntat si existiria Deu… i ara sé que si, soc Jo”

Una interessant apologia del individualisme existencialista, en la que es posa a si mateix com a centre del univers. Hi podriem plantejar reminiscències de Sarte? O potser del anarco-individualisme americà?

.

– “La gent gran no necessita compañí­a. Necessiten ser aïllats i estudiats per a poder descobrir quins nutrients poden ser extrets per al nostre us personal.”

I vet aquí una frase que sembla escrita del puny i lletra de Nietzche: provocació gratuïta, una crítica a la moral d’esclaus i a la compassió judeo-cristiana cap a la gent gran.