Apunts per una Anàlisi del 15M en Perspectiva Històrica.

Primeres assemblees del 15m a l’Hospitalet. Fotografia de Fran Villaescusa

Ara que ja han passat 5 anys del 15M, tenim suficient perspectiva històrica com per fer-ne una anàlisi objectiu, defugint del romanticisme idealista, el subjectivisme i l’efervescència amb que vam viure intensament aquell moviment?  Be, en tot cas podem posar alguns apunts i reflexions sobre la taula:

1.- El 15M va ser un moviment reformista, regenerador o renovador, però en absolut revolucionari. Els seus objectius (renda bàsica, aturar les retallades, fi dels privilegis de la classe política, nou sistema electoral, dació en pagament…) no busquen una altre cosa que una versió més ètica i justa del capitalisme, rebutjant la corrupció, els abusos i els principis neoliberals que ens havien dut a la crisi, però sense posar mai en dubte les bases estructurals del mode de producció actual.

2.- Les formes i el fons del 15M recorden a certs moviments populars anti-totalitaris i democratistes com la Revolució de Vellut a Praga contra el Partit Comunista (1989),  el moviment juvenil a la Alemanya de l’Est que va enderrocar el Mur de Berlín (1989), la Primavera de Colors a Sèrbia contra Milosevik (2000), la Revolució Taronja d’Ucraïna contra Lukashenko (2004) o la Primavera Àrab contra sistemes totalitaris al Magreb islàmic (2011), així com d’altres menors, però molt similars a Geòrgia (2003) o Kirguistan (2005). Aquests moviments, alguns d’ells impulsats directament per la CIA, es basen en les doctrines exposades el manual de Gene Sharp “De la dictadura a la democràcia. Un sistema conceptual para la liberación” editat per l’Institut Albert Einstein el 1993 i àmpliament difós per diferents think-thanks liberals progressistes americans com la Open Society de Geoges Soros o la fundació del Partit Demòcrata de Madeleine Albright.

3.- Podríem afirmar que el 15M es una eina que permet a l’esquerra sepultar definitivament de la pesada llosa cultural del leninisme soviètic – centralisme democràtic vertical d’una minoria selecta per assaltar violentament les institucions-  per abraçar a Gramsci on, per arribar al poder, cal bastir una  Hegemonia Cultural convencent a una gran majoria mitjançant un anàlisi de la realitat i un relat dels fets compartit que esdevingui majoritari. Es a dir, situa a l’esquerra en el segle XXI i no només com un club de nostàlgics de 1917, assumint el radicalisme democràtic sense complexos i defugint de vies violentes, ja obsoletes. L’esquerra també ha sofert una renovació iconogràfica, conceptual i de llenguatge, amb nous “conceptes buits” provinents del post-marxisme lacanià d’Ernest Laclau on la classe explotadora s’anomena “casta” o “establishment” i la classe treballadora “poble” o “ciutadania”.El 15M refusa la iconografia clàssica del socialisme (falç i martell, bandera roja imatges de Che Guevara…) i adopta l’estètica del film mainstream “V de Vendetta“. De fet, ara el primer partit de la nova esquerra ha adoptat el lila i no en roig com a color insígnia. Però el programa concret i real de la nova esquerra , no es diferència en absolut del que ja tenien ICV o IU molt abans del 15M, partits que ja havien tractat de renovar l’esquerra mitjançant l’ecologisme, el feminisme i els drets civils de les minories.

4.- El 15M també suposa una renovació de la dreta, tot i de de forma molt més moderada. Els votants neoliberals, farts de la corrupció del PP, veuen en Ciutadans una renovació generacional i ideològica que no té tanta caspa franquista o moralista conservadora. Per altre banda a CDC recentment s’han obert unes primaries per al cap de llista de les eleccions del 26J, on es presenta Sílvia Requena com a candidata de les bases, en contra d’Homs a qui l’assenyala com a dirigent de la casta institucional del partit. Res d’això hauria estat possible sense el 15M.

5.-El 15m es el primer moviment social sorgit en el context d’un capitalisme postindustrial de caràcter global. El principal conflicte econòmic no es dona dins de l’àmbit del treball, sinó als barris, amb els desnonaments de persones aturades víctimes dels abusos del capitalisme especulatiu financer i no productiu. Els sindicats no es veuen afectats en absolut pel 15M. L’única vegada que 15M i sindicats  van intentar fer quelcom plegats va ser la Vaga General del 29 de març de 2012. Va ser un desastre total, doncs el modus operandi dels sindicats i el del 15M era totalment diferenciat i els piquets unitaris no van durar ni mitja hora (al menys en els que jo vaig participar).

6.- El 15M, sorgeix com un moviment de re-politització i empoderament com a efecte immediat de la crisi econòmica d’aquelles persones que s’havien sentit orfes de representació del sistema bipartidista. Els feliços anys 90-00 havien creat una bombolla de creixement econòmic artificial, anestesiant a àmplies capes de la societat en un conservadorisme petit-burgés, que havien reduït el debat polític a temes post-materialistes  (matrimoni gai, memòria històrica, violència de gènere…) on el model econòmic de lliure mercat queda fora del debat parlamentari, com quelcom inqüestionable pels dos grans partits PP i PSOE. Es la reforma de l’article 135 de la Constitució el detonant d’una crisi deslegitimitzadora de la socialdemocràcia del PSOE, que fa que una gran part de les classes populars es quedin orfes de representació política.

7.- El 15M va ser un moviment social efímer, espontani i efervescent que va deslocalitzar el debat polític de les institucions a les places i va difondre el seu relat de forma horitzontal a les xarxes socials i no als mitjans de comunicació tradicionals. La seva participació social presencial i real, però, va ser molt minoritària. En una ciutat com L’Hospitalet en els primers dies d’auge va arribar a comptar amb uns 250 participants, de 270.000 habitants; es a dir un 0,1% de la població hi participa i un 99,9% no ho fa. El seu impacte polític real, però, es infinitament més bèstia, amb la irrupció de nous partits que aconseguiran milions de vots. Molts dels líders d’aquests partits emergents havien passat prèviament per aquest moviment, la immensa majoria dels seus votants simplement ho han veure a la tele o a Twitter.

8.- Els límits cronològics del 15M son estrictament des del 15 de Maig de 2011 al 15 de Maig de 2012. A partir d’aquell moment el moviment es limita a celebrar aniversaris, perd la seva espontaneïtat, es torna autoreferencial i endogàmic, fins que desapareix o es muta en diferents moviments socials més específics om la PAH. Dintre d’aquest marc podem establir dues fases: una primer moment central d’acampades a Plaça Catalunya/Puerta del Sol, que dura un més, i posteriorment la capil·laritat amb assemblees en barris i ciutats d’extra-radi. Els Fets del Parlament (15 de Juny 2015), on es fa un setge als polítics catalans (especialment Artur Mas), es un fet de suma importància ja que produeix un moviment contrarevolucionari ultranacionalista per revertir aquesta nova esquerra. El 10 de Març de 2012 es fundava la ANC, amb un nom de “assemblea” que no era més que una paròdia identitària del 15M per canalitzar aquesta ruptura social en un eix nacional que mantingués a la dreta catalana en el poder, com finalment ha succeït.

9.- El 15M es un moviment deslegitimitzador i deconstituent que aprofita la sensació de “buit de poder” produïda entre la crisi del Govern Zapatero i l’arribada de Rajoy a la Moncloa. Un moment amb una crisi del deute i la prima de risc fora de control per part de l’estat. Es posa en dubte les bases de la democràcia representativa, guanyant una simpatia social superior al 70% de la població. Aquesta marea d’antipolítica podria haver donat lloc a una ultradreta feixista, com de fet ha passat en molts llocs d’Europa. Però el 15M va aconseguir canalitzar la indignació del lumpenproletariat cap a una renovació de l’esquerra. Podria no haver estat així: el 2011 PxC va entrar als ajuntaments amb 68 diputats, van ser els primers en parlar de “casta” i en esdevindre portaveus de la ràbia contra el sistema. Qui sap quina força tindria avui el feixisme sense el 15M?. Aquest debat ha acabat arribat enguany a les primaries dels EUA on hi han dos candidats que presenten com a ruptura contra l’establishment, tant des de l’esquerra (Sanders) com des de la ultradreta (Trump).

10.- Sociològicament el 15M estava format per tres grups completament diferenciats: joves d’uns 30 anys amb estudis universitaris i feines precàries, gent de mitjana edat de classe obrera no qualificada greument afectada per la crisi i jubilats (o “iaioflautes”). El gran grup sociològic absent del 15M es la “Generació T,” es a dir, persones d’entre 40-60 anys de classe mitja/alta, que son els que van fer la transició, es van acomodar als càrrecs polítics, socials i econòmics i ara son els menys afectats per la crisi. El 15M suposa sobretot una gran renovació generacional de quadres i lideratges polítics, amb una entrada de joves d’uns 30 anys al capdavant de partits (nous i vells, d’esquerra i dreta): Alberto Garzón, David Cid, Iñigo Errejon, Ernest Urtasun, Albert Ribera, Pablo Iglesias…

20J: Crònica d’una esgotadora jornada de lluita

Ahir, mentre el Govern dels Horrors de CIU dinamitava l’Estat del Benestar i aniquilava els drets socials dels catalans, amb l’inestimable ajuda mesella i palanganera de les seves minyones habituals (PP, PSC, Laporta i en part ERC), milers de persones sortíem al carrer en una històrica jornada de lluita i reivindicacions des de primera hora del matí fins a ben entrada la nit! Aquí la meva crònica:

8:30h-> Em llevo del llit, em vesteixo de dol rigorós i surto corrents cap al metro.

9:00h-> Trobada a Pubilla Cases de les diverses Assemblees de Barri de l’Hospitalet del moviment 15M. Tothom d’estricte negre i amb làpides i corones de flors simulem el funeral per l’Estat del Benestar.

9:30-> Ens sumem a la concentració dels treballadors de Correus, on alguns dels seus representants ens expliquen les retallades en aquest sector

10:00-> Arribem al CAP de la Florida. Llegim un manifest on es recullen les diferents retallades a la Sanitat catalana. Repartim octavetes entre els usuaris i els animem a acompanyar-nos.

10:30-> Pel camí van arribant companys i companyes dormilegues! Ja sumem quasi un centenar de manifestants. Creuem el Barri de Torrassa, llençant crits i consignes contra les retallades i Artur Mas, deturant-nos a la seu del PSC, que està just a sobre de La Caixa.

11:00-> Arribem a Ciutat Judicial, on es llegeix un manifest contra les retallades en Justícia i reinserció social. Coincidim amb una altre concentració, més minoritària de suport a un jutjge.

11:30-> Creuem Santa Eulalia i Sant Josep a un ritme lleuger, ja que el temps s’ens tira a sobre. Tan sols fem una breu parada a Tele Hospitalet i a Benestar Social, per demanar mitjans públics plurals i recordar les brutals retallades en  el sector que afecta als sectors més desfavorits de la societat.

12:00h-> Arribem ja al centre d’Hospitalet, deturant-nos a la Regidoria d’Educació i davant les oficines de l’Inem, on es llegeixen textos sobre la precarietat i les retallades a les escoles, així com sobre la reforma laboral que ens ha dut als 5 milions d’aturats.

12:30h-> Baixem la Rambla a un ritme de vertigen, creuem el barri de Bellvitge on s’ens suma moltíssima gent pel camí. Ja gairebé som 200!

13:00-> Arribem a la porta de l’Hospital de Bellvitge on ens sumem a les protestes dels treballadors. Ara sí, ja som més d’un miler de persones, amb una gran diversitat, tot i que als més radicals no els fan gaire gràcia les banderes d’UGT, finalment anem tots junts a tallar la Gran Via. Em trobo, també, a molts companys de ICV i EUiA. Tallem el transit en els dos carrils durant mitja hora i quan es llegeix el manifest es desvetlla la sorpresa millor guardada fina al moment: una enorme pancarta on posa “ATUREM LES RETALLADES” es desplega de sobte per la façana de l’edifici, entre els aplaudiments dels manifestants; tan sols una quants teníem coneixement d’aquesta operació que es va desenvolupar amb absolut secretisme i discreció, amb la complicitat d’un sol treballador de l’hospital.

13:30-> Acaba el tall de la Gran Via i mentre un grupet fa una donació de sang, la resta anem a dinar a un jardí davant de l’Hotel Hespéria.  Ens ajuntem amb gent de les Assemblees de Sant Joan d’Espí, Sant Boi, Esparreguera, Cornellà i Sants. Jo estic a punt de defallir ja que no he menjat res en tot el dia i m’ha tocat molt el sòl, afortunadament els bocates i gaspatxo de tetrabric hi posen remei.Alguns companys  participen en un taller de resistència pacífica i no violència

16:00-> Fem una assemblea general amb tota la gent vinguda del Baix Llobregat i Sants on es discuteixen diverses accions, performances i flashmoobs per realitzar durant el dia d’avui, com simular un Hospital de Campanya.

17:30-> Agafem el metro on el nostre vagó esdevé una caixa de ressonància dels lemes contra Artur Mas i la seva política neoliberal. De sobte algú ens assegura que Camps acaba de dimitir a València, ho comprovem via mòbil i esclatem en aplaudiments.

18:00-> Ens ajuntem a Plaça Espanya amb molta gent d’Hospitalet, Sants i altres assemblees. Som més d’un miler i comencem la marxa  a peu cap a Plaça Catalunya, tallant de nou el transit. Pel camí ens anem ajuntant amb més manifestants d’assemblees de barris, treballadors i nouvinguts.

19:00-> Arribem a una Plaça Catalunya desbordant de gent. Em perdo 50 cops saludant coneguts i antigues companyes d’Universitat. La manifestació arrenca ràpid, som més de 20.000 i ens dirigim a la porta de la Borsa de Barcelona on ens desfoguem cridant contra la especulació del capitalisme financer

20:00-> Baixem per una Via Laietana, absolutament col·lapsada de gent, amb milers i milers de persones. Jo ja estic quasi en estat catatònic, fa 12:00h que m’he llevat i amb prou feines he descansat! Arriba més gent de l’Hospitalet que surt ara de la feina. Passem a l’alçada de Plaça Catedral, amb un desplegament de mossos espectacular. En això no hi han retallades!

21:00-> Em rendeixo! No puc donar ni una passa més, necessito menjar, beure i descansar! A més motius familiars em fan desistir i abandono definitivament la jornada, poc abans d’arribar al Parlament, absolutament rodejat per les forces de repressió. Tres hores més tard em truquen amics per explicar-me que s’ha acordat en una macro assemblea, per tal que ho difongui a les xarxes socials. Veig a Internet que els diputats de l’únic partit que planta cara al terrorisme de CIU (ICV-EUiA, com no) han mostrat pancartes contra les retallades dins el Parlament mentre presentaven l’única esmena a la totalitat a la Llei Òmnibus; una noticia genial saber que encara hi ha un petit grup de polítics que es resistixen a fer genuflexions al embogit i atroç neoliberalisme convergent.

Una jornada veritablement esgotadora, però que ha valgut molt la pena! Gràcies a tots els que ho heu fet possible! La lluita continua!

No paro per casa!

… bé, si però molt poquet, tan sols per dormir i amb prou feines! Estic acabant d’enllestir projectes laborals abans de tornar a l’atur cosa que, si no es produeix cap miracle, serà desgraciadament ben aviat!

Surto a les 6:00 de casa, arribo vorejant la mitjanit, dormo una mitjana de 4-5 hores tirant llarg i veig al meu xicot entre les flassades del llit.

La raó? Hauríeu de veure la meva atepeïda agenda social: avui una xerrada de SOS Racisme al Col·legi d’Advocats per fer accions legals contra el nou feixisme, que si després m’apunto a la comissió de difusió de l’AcampadaLH, aquest cap de setmana Escola d’Estiu d’ICV on també intervindrà Unitat contra el Feixisme i la meva admirada Mónica Oltra, l’arxienemiga de Camps. I, com amb tot aquest sidral m’avorria, he dit… calla! apunta’t a una plataforma per salvar un Canal de la Infanta del s.XIX que hi ha al meu barri… Per si algú no se n’havia adonat la política ha tornat a sortir al carrer!

Doncs res, lectors d’aquest blog, un xic de paciència que el món real acapara la meva atenció, però en quant passi a formar part de l’Inem (la setmana vinent?), reprendré el ritme habitual! Us ho prometo!!

Algunes reflexions sobre el setge al Parlament

No he estat avui al setge parlamentari, ja que treballava, tot i que ahir per la tarda si que m’hi vaig passar, pensant que tot plegat anava simplement de protestar, un cop més, per les Retallades del Govern de CIU als serveis socials i als impostos als rics.  Pel que m’han explicat els meus companys de l‘AcampadaLH, aquesta ha estat l’esperit del 95% dels manifestants, que han hagut de fer d’escuts humans als diputats assetjats per una minoria fanàtica formada per gent desconeguda pels assistents a les assemblees, així com infiltrats policials.

Aquestes son les meves reflexions de tot plegat:

– La “violència” que hi ha hagut avui al Parlament, anecdòtica en comparació a la policial, no es catastròfica en si mateixa (no tinc cap mena de dubte que la senyora Tura es podrà permetre dur la seva gavardina a la tintoreria), sinó pel seu poder simbòlic  contradient un dels punts fonamentals de tot el moviment, la resistència pacífica, donant ales als mitjans de comunicació conservadors (es a dir, quasi tots) que ja victoregen a Puig, així com posant en contra a la població general més reticent i mancada d’ideologia. Temo que pugui succeir com al Moviment Okupa, que s’ha anat reduint a cercles dogmàtics i tancats passant a ser el col·lectiu social més mal vist per la opinió pública. Avui ha estat un pas enrere molt difícil de recuperar.

-Avui s’havia de parlar de Retallades i del pacte CIU-PP-Laporta. S’ha parlat de tot menys d’això!

– Quan en un país hi han 5.000.000 d’aturats, un 40% d’atur juvenil i un Govern es proposa liquidar en una votació tot l’Estat del Benestar per vendre les seves escorrialles als lobbys privats, inevitablement hi haurà una revolta . Es un fet químic, de la mateixa forma que ajuntant benzina i un misto encès esdevé un incendi. El que no era normal és la passivitat badoca i complaent que havíem vist a la passada Vaga General; la població està alienada per futileses futboleres i rucades folklòriques i identitàries, però segueixen sent éssers humans. Si jo em quedés a l’atur i desnonessin a la meva família de casa, de ben segur faria una matança que ni Charles Manson als seus temps.

– El moviment d’indignats està errant força en els seus objectius: els polítics i el sistema parlamentari no son més que un anècdota de la crisi, els veritables poders fàctics son els capitalistes, els banquers, els amos de les multinacionals que son els que teledirigixen  les administracions públiques. Com a exemple, llegiu el meu article sobre la relació entre Salvador Alemany i CIU. Per altre banda, cal dir que molts dels que estem col·laborant en les assemblees, també ho fem en partits polítics. Jo no veig cap contraindicació, al contrari, entre donar suport a ICV i a l’Acampada d’Hospitalet, quan el 95% de plantejaments son plenament coincidents.

– Barcelona ha estat coherent amb el seu passat de “Rosa de Foc”, una ciutat combativa i autora de la Revolta dels Segadors, la Setmana Tràgica, les bullangues anarquistes, la Revolució del 36 o els Fets de Maig. Resulta curiós que tot plegat s’hagi produït al Parc de la Ciutadella, a sobre de les runes de la fortalesa que el 1715 va construir Felip V per intentar controlar aquesta ingovernable i rebel urbs.