Com aquest any per primer cop, des de 2006 (per raons laborals i familiars), no he pogut assistir al Festival de Cinema Fantàstic i de Terror de Sitges, vaig compensar la meva nostàlgia amb el darrer film d’Alex de la Iglèsia “Las Brujas de Zugarramurdi“, molt entretingut tot i que el final no està a l’alçada de la trama i les excel·lents interpretacions dels actors i, sobretot, de les actius.
Més que una crítica cinèfila m’agradaria aportar un anàlisi del transfons històric en el que es basa el film: la continuïtat entre el culte pagà a la Deessa Mare i la bruixeria dels segles XV-XVII que no es una idea gens innovadora ni descabellada, com podria semblar a primera vista. Tals sols assenyalar una patinada: els dòlmens no son llocs de reunió, ni tenen res a veure amb la bruixeria; son estructures d’enterrament col·lectiu emprades durant el neolític final-calcolític (IV-III mil·lenni ANE)
La Caça de Bruixes als s.XV-XVII
Efectivament a la localitat navarresa de Zugarramurdi (molt propera a la frontera francesa) es molt coneguda per que el 1610 el Tribunal de la Inquisició de Logroño hi va fer el major “auto de fé” contra la bruixeria de la història d’Espanya: 53 dones van ser acusades de bruixes i 12 van ser condemnades a morir a la foguera (5 d’elles ja estaven mortes i es va cremar una imatge seva).
Aquest episodi es troba enarcat dins un fenomen global: entre els segles XV i XVII més de 500.000 persones son assassinades a Europa i nord-amèrica acusades sobretot per la Inquisició catòlica (entre altres fanàtics protestants) de practicar la bruixeria. Aquestes dones eren torturades amb fuets, punxons, agulles, oli bullent, torxes i violacions per tal que confessessin el seu culte al diable i, quan finalment ho feien, eren cremades vives en una foguera pública. En aquest mateix moment també es persegueixen homosexuals així com els cultes jueus i musulmans.
L’antropòleg i materialista cultural Marvin Harris planteja a la seva obra “Vacas, cerdos, guerra y brujas” que aquesta persecució està dirigida per les classes més poderoses de la societat per tal de dividir als treballadors, buscant falsos culpables en els estaments més dèbils de la societat (igual que ara amb la xenofòbia), aturant revoltes pageses contra nobles i clergues, evitant el sorgiment de messianismes sectaris cristians que qüestionaven la propietat privada, com l’anabaptisme revolucionari de Thomas Müntzer.
Per altre banda Silvia Federicci planteja en “El Caliban y la Bruja” que la persecució de la bruixeria es produeix dins un procés de privatització de la terra per part de la burgesia (Si, pero… A Espanya no es desamortitzen terres comunals fins al s.XIX quan ja no existia la caça de bruixes. L’acumulació pre-capitalista aquí es produeix en el comerç transatlàntic) així com en un procés d’origen del patriarcat per controlar la reproducció femenina i augmentar la ma d’obra (Cert, però no es cap novetat: aquest procés s’origina al mesolític, 11.000 anys abans, simplement s’intensifica).
El Culte a la Deesa Mare i el diable
Pràcticament des de l’arribada dels primers Homo Sapiens a Europa tenim documentat un culte a unes estatuetes femenines anomenades “Venus Paleolítiques”, des dels Pirineus fins a Sibèria, entre el 30.000 i el 10.000 ANE. Sempre tenen característiques sexuals molt desenvolupades i s’enterren al voltant de els cabanes o al costat dels fogars, com amulets protectors. Algunes arqueòlogues feministes hi veuen un culte a la fertilitat o una Deesa Mare en un temps anterior al patriarcat i la divisió sexual del treball.
Aquest culte perd importància durant el mesolític (quan s’inicia el control sobre la sexualitat femenina per tal de regular la demografia) però mai s’extingeix del tot. A Çatal Huyuk (neolític inicial) tornem a trobar aquesta figura i en els primers estats comparteix espai amb divinitats masculines dins el panteó de totes les religions politeistes, amb diferents noms: Innana-Isthar (Mesopotàmia), Aditi (hunduisme), Cibeles (frigis), Potnia Theron (Creta), Hera, Afrodita i Artemisa (Grècia), Venus (Roma) Umai (Sibèria), Anann (Celtes), Nethus (germànics), Freyja (nòrdics), Mari (vascons), Coatlicue (Asteques) o Atabey (Carib).
També els jueus tenien una deessa femenina: Asera o Astoret, mare de tots els deus, versió hebrea de la deessa mesopotàmica Isthar. Aquest culte es eradicat durant la reforma religiosa de Josies de Judà, realitzada el s.VI ANE on prohibeix el culte a Asera, i en destrueix els seus altars (també els del deu fill Baal). A partir d’aquell moment Astaret esdevé el diable Astaroth i Baal Belcebú, convertint així el culte a la Deessa Mare en quelcom diabòlic i satànic.
De fet els sumeris ja tenien molt abans un mite força semblant: La deessa mare Innana (Ishtar), en la creació del món, baixa a l’infern per destruir a la deessa de la mort, Ereshkigal la seva germana gran, mentre que el seu marit (el deu Dumuzi) durant la seva absència, li rebata el tron i esdevé Deu suprem. Innana torna de l’infern amb un exercit de diables per venjar-se d’ell com bé explica Mircea Eliade al llibre “Historia de las creencias y las ideas religiosas“.
El diable en la mitologia cristiana sempre es presenta com un ser amb característiques andrògines o femenines, com podem veure en aquesta representació del “Codex de Gigas” del s.XIII fet pel monjo benedictí de Txèquia Hernan el Reclús La idea que les bruixes modernes practiquen un culte a la Deessa Mare (disfressada de diable) es recollida pel folklorista nord-americà Charles Godfrey Leland el 1897 en el llibre “Aradia, el evangelio de las Brujas” segons el qual les bruixes rurals italianes del s.XIX retien encara culta a la deessa Diana, a la seva filla Aradia i al seu fill Lucifer. I de fet, aquesta és la idea principal de la Wicca o neo-bruixeria contemporània, part fonamental de la cultura new age.
No estic dient que les bruixes del s.XV-XVII realment practiquessin aquest culte ni que hi hagi una continuïtat real des de les Venus Paleolítiques a la Wicca. El més probable es que les bruixes acabessin confessant un culte al diable per posar fi a les tortures. El que si es cert es que la religió jueva recull el mite sumeri de la diabolització de la Deessa Mare, dins d’un procés de construcció simbòlica dels mites heteropatriarcals (com el de la Eva pecadora o el de Sodoma), fet que es generalitza arreu d’occident a l’edat mitja a partir de l’adopció del cristianisme, tot i que el patriarcat en si es molt anterior.
Provablement la sèrie que millors moments m’ha reportat darrerament (Nissaga no compta…). La peculiar família Fisher regenta una funerària a casa seva. Les històries que comporta la constant convivència amb cadàvers i la presència de la mort és un dels temes fonamentals sobre el que orbiten els personatges, però no el més important. Els Fisher són tots tan diferents i oposats entre ells que sembla mentida que siguin família. Però així, amb les seves freaketats i obsessions, s’han d’acostumar a conviure els uns amb els altres a ran de la mort del pare i la consegüent tornada a la llar del fill gran. 
Es podia parlar sobre la televisió sense que ningú et tallés l’aixeta? Sembla ser que no! La història es desenvolupa al voltant de la producció d’un emblemàtic show d’un canal de televisió. Emissió setmanal, pressupost pels núvols, grans estrelles… però una pressió creativa, política i personal que portarien a qualsevol a un (o dos) atac de cor. Tal i com la televisió funciona, o hauria de funcionar (que per això són americans). No hi ha vida fora del plató! Un guió simplement genial, ple de peripècies gairebé igualables als diàlegs del cinema negre i uns personatges a l’alçada d’aquests en gairebé tots els casos. Ficar-se amb la guerra de l’Irak i la censura política que hi ha a la televisió els va costar la vida i va morir després de la primera temporada. Ho vaig superar, però no va ser fàcil. 
Traducir al español
Translate to English
Reflexions d'un arqueòleg glamurós 
