Valoració dramàtica del 27S: Érem un sol poble.

Comparació entre els resultats de L’Hospitalet i Vic

Quan ahir a les 20h es va publicar el sondeig de TV3 jo estava fent el recompte d’una urna a una escola d’un barri obrer de la meva ciutat, L’Hospitalet. El que he veien els meus ulls no quadrava amb el que sortia a la televisió. A la mesa que jo estava escrutant Ciutadans i el PSC arrasaven, Catalunya Si Que Es Pot doblava els resultats d’ICV-EUIA de 2012, el PP resistia, Junts pel Si tenia un resultat mediocre i discretet, mentre que la CUP no passava de l’anècdota irrellevant.

Que estava passant? Doncs que ahir Catalunya es va fracturar definitivament en dues meitats irreconciliables. Una va guanyar en vots i l’altre en escons. I jo em trobava a la capital del NO, d’aquell 53% de població obrera i metropolitana que s’havia llençat en mans de la dreta populista, rància i identitària de Ciutadans, per combatre a l’altre Catalunya, la rural i de classe mitja, liderada per la dreta populista, rància i identitària de Junts X Si. Son com dues meitats simètriques i antitètiques, dues dimensions paral·leles que es veuen reflexades i distorsionades en un mirall . Tinc por que amb el temps acabem amb una situació similar (salvant totes els distàncies) amb Bòsnia, quan la minoria servo-bòsnia va establir el seu propi Parlament, proclamant la independència de la independència, l’anomenada República de Srpska que va acabar en una guerra sanguinària.

L’esquerra? Doncs amb prou feies hem sobreviscut agafats en taulons de naufrag en feus irredempts del proletariat d’extraradi, mentre el Tsunami identitari s’ho enduia tot per davant. Com ja vaig anunciar, el procés es un moviment social reaccionari i contrarrevolucionari ideat per Artur Mas per acabar amb qualsevol alternativa d’esquerres al seu Poder. A ERC l’ha abduïda dissolvent-la en àcid el seu interior, mentre que a PSC i ICV-EUIA ens ha tractat de fer implosionar internament assetjant-nos als mitjans de comunicació i oferint tota mena de càrrecs i prebendes a tots els trànsfugues que s’oferien alegrement a apunyalar al seu partit.

L’única esquerra a la que fins ara ha mimat el Règim Processista, com un rebel però dòcil nebodet, es la CUP de la qual depèn ara la investidura de Mas. Son els cupaires qui han de decidir si estan disposats a suportar la campanya d’assetjament processista o be prefereixen rendir-se com ERC. La meva confiança en ells es zero i estic convençut que cediran i m’encarregaré de pressionar-los per tal que resisteixin i no ho facin. Si finalment aconsegueixen avortar el Procés els aplaudiré i tindran el meu reconeixement. Veurem

Aviso! Tampoc em val un Govern amb Lluís Llach de President “Reina Mare”, per fer la investidura més digerible a la CUP, amb Mas de Conseller en Cap amb tot el poder real.

Primers atacs processistes contra la CUP. Benvinguts al club!

En quant a Catalunya Si Que Es Pot, ja hi haurà temps per analitzar si va fallar la marca, el discurs, l’ambiguïtat o el lideratge. Si vam ser massa ICV o massa Podem, si vam ser massa espanyolistes o massa sobiranistes. Possiblement tot plegat, però el que està clar que amb tots els elements en contra, en el pitjor escenari possible per l’esquerra, possiblement ens havíem emmirallat en uns resultats excepcionals i irrepetibles de les municipals. O no. Jo estic molt content pel resultat hospitalenc que es el que em pertoca (2.000 vots més que el 2012 i 7.000 més que a les municipals). Però clar, guanyar a la Catalunya del NO significa perdre a la del SI. Es el que té la dinàmica fratricida en la que ens trobem. Estem acostumats a perdre, des de 1939, davant la oligarquia burgesa catalana, no ens ve de nou.

No hi ha esperança. Ha quedat clar un cop més que Catalunya es irreformable, la gent perdona la corrupció i les retallades neoliberals als seus líders a canvi de fervor patriòtic; el règim oligarca que domina Catalunya des del s.XIX ho seguirà fent. Tindrem un President de dretes i una lideresa de la oposició de dretes, que no deixa de ser la seva nemesis idèntica, però de l’altre banda del mirall. Mirem per un moment aquesta taula: les classes populars en els barris i ciutats més afectades per la crisi s’han llençat en mans del neoliberalisme, per pura reacció identitària. No hi ha res a fer. Game over.

Els canvis revolucionaris, de moment, només han estat possibles en alguns Ajuntaments metropolitans, que no depenen del vot conservador rural. Es possible el canvi a Espanya?. Jo crec que si. I desitjo que les eleccions generals puguem oblidar la pàrvula i mediocre guerra de banderes i  debatre de política d’adults. En tot cas, aparco el debat sobre política catalana en aquest blog per una temporada… si l’actualitat em deixa!

Les meves 10 raons per votar Catalunya Si Que Es Pot

En el moment d’escriure aquest article els meus companys de ICV, EUIA i Podem de l’Hospitalet estaran encartellant fins al darrer racó de la ciutat anunciant el tancament de campanya de Catalunya Si Que Es Pot, que es realitzarà a la Farga de L’Hospitalet, en un acte que esperem massiu. Com jo no els puc acompanyar ja que demà treballo tot el dia, farè la meva contribució de forma escrita i digital, explicant les meves raons per donar el meu suport  a aquesta candidatura:

1.- Catalunya Si Que Es Pot es el partit de la classe treballadora catalana que havia estat el PSUC. Després de molts anys tornem a tindre una poderosa ena de transformació social a les nostres mans. Fins ara la classe obrera, degut al context econòmic de creixement  econòmic mitjançant el deute, s’havien cregut que eren propietaris en comptes de proletaris i votaven a la dreta. La crisi els ha fet tornar a la realitat i ara comencen a empoderar-se de nou i han descobert que nosaltres som el seu refrent. Pel camí es possible que perdem alguns dels votants més “ecopijos” de classe mitja que fins ara votaven ICV per raons mediambientals i que ara han estat abduïts pel pensament màgic nacionalista. Hasta nunqui!

2.- En aquestes eleccions hem vist patètics i lamentables episodis d’exaltació identitària pels dos extrems del nacionalisme. Puerils guerres de banderes més pròpies de les grades hooligans d’un camp de futbol que no de la política.  Cal agrair la calma, la racionalitat i la sensatesa d’un candidat com Lluís Rabell que ha sabut defensar el sentit comú davant la visceralitat estomacal de les dues gossades nacionalistes. Som molts els que cada dia estem més farts i fastiguejats de com està degenerant la tensió política i ens sentim avergonyits de viure rodejats de tant odi etnicista.

3.- Catalunya Si Que Es Pot es la única candidatura que proposa una sortida democràtica al conflicte identitari: fer un referèndum pactat. Ni contes de fades ni històries de terror: realisme social i democràcia. El Procés es basa en mantenir a Mas al poder mentre es fan declaracions simbòliques i romàntiques per entretindre al ramat. Ciutadans i PP proposen no fer res, creient que màgicament el milió d’hiperventilats un bon dia desapareixeran i el PSC creu que els aplacarà amb engrunes.

4.- El vot a la CUP servirà per fer a Mas President. Es igual que els seus dirigents ens jurin i prometin de genolls que no ho faran. Son incapaços de sobreviure ni una tarda a la pressió dels mitjans nacionalistes. En quan la ANC doni la ordre d’atacar, les legions de frikiDUIs acusaran a Baños de botifler i en 2 minuts estarà davant Mas suplicant clemència i oferint-se per fer d’estora humana a la investidura convergent. Res que no hagi passat abans amb Junqueres. Que CUP i JxS hagin fet actes conjunts durant la campanya, rebin afalacs mutus i es neguin a atacar-se entre ells mentre es coordinen contra a Rabell, demostra com les dues candidatures estan al servei d’un Règim i d’un poder establert. Només CSQP pot suposar un trencament amb aquesta oligarquia catalana. Entre esquerra i bandera, han escollit bandera. Ja s’ho faran.

5.- Catalunya Si Que Es Pot es la candidatura que presenta el programa més llarg, el que destina més espai a polítiques socials  i l’únic que s’ha sotmès a debat col·lectiu amb 800 persones en 70 grups de debat. En uns comicis on la dreta vol esborrar qualsevol rastre d’ideologia i de mesures polítiques concretes, per tal de tenir un xec en blanc i seguir retallant, reivindicar el pes de les idees per transformar la realitat es un acte revolucionari.

6.- Perquè el nostre únic capital es la gent. No cobrem comissions il·legals de les constructores, ni no tenim cap mitjà de comunicació al nostre servei. Cada cartell i pancarta que vegis de CSQP l’hem enganxat voluntaris traient temps no remunerat del nostre oci. Amb pocs recursos i moltes mans hem fet una campanya humil, austera, però que ha pentinat fins a la darrera cantonada dels barris populars catalans.

7.- Perquè es la candidatura dels Moviments Socials. On eren les classes mitges quan La Caixa desnonava proletaris? Nosaltres estàvem amb la PAH. On s’havien ficat quan Boi Ruiz tancava plantes d’Hospitals per derivar pacients a les mútues privades dels seus amiguets? Nosaltres ocupant el CAP de Bellvitge. Que feia l’ANC quan Rigau posava barracons a escoles públiques, mentre augmentava el concert als centres elitistes de l’Opus Dei? Nosaltres estàvem amb la Xarxa Groga. Qui va sortir a fer Vagues Generals contra la reforma laboral de CIU-PP? Doncs nosaltres. Per això tenim l’orgull de dur un a llista ben plena d’activistes veïnals, sindicals i socials.

8.- Perquè es una candidatura de confluència multipartidista, on les diferents tradicions de l’esquerra, amb els seus diversos matisos, han sabut posar-se d’acord i remar en una mateixa direcció. Hem tingut molt poc temps per poder treballar el procés amb calma i des de les bases, però un cop en campanya ens hem posat d’acord de seguida. Som actors heterogenis amb formes de pensar diferents que hem sabut buscar denominadors comuns, amb voluntat de permanència i de crear quelcom sòlid de cara al futur. Un espai on tothom es pot sentir còmode, sense renunciar a la seva identitat ideològica. Hem forjat veritable Front d’Esquerres, la Syriza Catalana que molts portem reclamant des de fa anys.

9.- Perquè cada vot a CSQP es un avançament de la derrota de Rajoy. Els nacionalistes catalans necessiten a Rajoy com l’oxigen per viure; sense ells la pantomima basada en l’odi a Espanya caurà pel seu propi pes i Ciutadans es la marca blanca de Rajoy, com s’ha demostrat a Madrid. Un gran resultat de Lluís Rabell significarà un gran resultat de Pablo Iglesias i Alberto Garzón, una demostració de que es possible canviar i reformar Espanya, que els espanyols no estan condemnats genèticament a votar el PP i que es possible fer un canvi que no passi per posar fronteres i engegar una guerra ètnica, com desitgen els processistes.

10.- I finalment un factor personal. La llista de CSQP està plena d’amics i amigues en els que tinc plena confiança. Des dels companys de l’Hospitalet, Albert Calzadilla i Núria Lozano, passant pel Pau, la Marta, la Noe, l’Anna, el David i moltíssims  altres amb els que he compartit tantes batalles en tants fronts diferents!

Es per això que demano a tots els lectors d’aquest blog que el proper diumenge 27, voteu a Catalunya Si Que Es Pot!

Resultats de l’enquesta del 27S

Intenció directe de vot

Composició del Parlament (sense Llei d’Hont)

Tal com vaig prometre avui que acaba el plaç legal per publica enquestes, el resultat de la meva. En primer lloc gràcies a les 1.150 persones que heu participat, molt més del doble que a l’enquesta del 2012. Perquè us feu una idea es una mostra bastant més elevada que la que publiquen la majoria de diaris. Un cop més, queda demostrada la gran pluralitat ideològica i heterogeneïtat del públic lector d’aquest blog.

En primer lloc dir que la participació esperada es del 98,53%. Es a dir, aniran a votar malalts, presos i emigrats. M’alegra veure com de poc mobilitzat està l’abstencionisme actiu. Sens dubte una bona senyal.

En cas que fem una lectura del resultat en una òptica del populisme identitari, els dos partits que son partidaris de la quimèrica i absurda idea d’una independència unilateral sense cap reconeixement extern (es a dir, que ens convertim en un pseudo-estat fallit)  Junts x Si i CUP sumarien el 47,97% de vots, mentre que els partits que s’hi oposen representarien el 50,13% de vot. En canvi, en escons, la cosa ja canvia, ja que Junts x Si i CUP sumarien just 68 diputats, ja que tan PP com UDC i la resta de partits menors no arribarien a la barrera del 3% de vot per obtindre representació i els seus vots es perdrien. Per tant hi hauria una majoria independentista en escons però no en vots. En tot cas Catalunya es trobaria absolutament fragmentada en dues meitats, el populisme identitari del Procés s’ha carregat en 3 anys tota la cohesió social catalana. Trigarem dècades en tornar a ser un sol poble. Ara en som dos.

En quant a la composició del Govern hi han dues majories possibles, tan Lluís Rabell com Artur Mas podrien ser Presidents. La CUP tindria la clau per entregar la Generalitat a la dreta reaccionaria o a l’esquerra transormadora (amb el suport extern del PSC), un paper bastant similar al que va tindre la ERC de Carod Rovira al 2004. Veient les abraçades entre dirigents de CUP i CDC, així com els atacs de Baños a Rabell, no tinc  cap mena de dubte que la CUP es plegarà a la dreta.

ENQUESTA: A qui votaràs el 27S?

Com ja es tradició en aquest blog davant de cada comesa electoral realitzo una enquesta per tal de conèixer qui seria el veredicte de les urnes si l’electorat estigués format exclusivament pels lectors que em segueixen i, sobretot, per la legió incansable de trolls que sempre pul·lulen pel voltant.

Per tal de votar heu d’anar a l’enquesta que trobareu a la columna de la dreta (en cas que estigueu llegint aquest blog en un dispositiu mòvil l’enquesta us apareixerà a la part inferior del blog, després dels post més recents). El sistema només admet un vot per cada IP. Publicaré el resultat el darrer dia hàbil i legal per donar a conèixer enquestes durant la campanya.

Per anar fent memòria podeu recordar el resultat de 2012 on varen participar 575 persones i que va dibuixar un Parlament lleugerament diferent al del resultat final: