Posts Tagged ‘15m’

h1

Indignació i Populisme

Desembre 8, 2011

Les masses enfurismades sempre m’han causat certa desconfiança, doncs mai saps si estas davant d’un Octubre Roig o d’una inquisitorial Caça de Bruixes. Una mobilització cridanera pot esdevindre una poderosa eina de lluita o, pel contrari, un tumult feixista a punt de posar-se el capirot del Ku Klux Klan. Tot depèn de si els guia el cap o l’estómac.

Fa uns dies llegia una frase al cèlebre blog “Pijus Econòmicus” d’Alberto Garzón, un jove (i guapíssim) economista que va ser un dels portaveus del moviment 15M i que recentment ha esdevingut diputat del grup IU-ICV al Congrés:

“K. Polanyi advertía, la desregulación agresiva y los avances ultraliberales son la antesala del fascismo, ya que éste último nace como intento social de protegerse ante los excesos de extender el libre-mercado. La frustración social, de hecho, puede ser más fácilmente canalizada por movimientos populistas y de extrema derecha, los cuales ofrecerán un culpable claro y externo (políticos, inmigrantes, etc.) y ofrecerán soluciones radicales.”

Immediatament em van vindre al cap algunes de les recents mobilitzacions veïnals de la meva ciutat, sorgides des de la indignació envers les retallades en sanitat i protagonitzades per veïns d’avançada edat i pocs estudis acadèmics. Es tracta, en tot cas, de gent molt cabrejada, amb molta energia per cridar i ganes de trobar a un culpable fàcil a qui fer pagar per totes les seves desgràcies i, sense més dilació, dur-lo a la forca o a la foguera.

Evidentment els culpables fàcils” no son els paradisos fiscals, la ideologia neoliberal, els fons d’inversió, les agències de regulació o el voraç sistema bancari; aquests responsables últims de la crisi son entitats llunyanes, etèries, impersonals i difuses que funcionen amb uns maquiavèl·lics sistemes tan complexes que ni els seus propis protagonistes acaben d’assimilar. Resulta molt més senzill acusar de tots els mals imaginables al primer regidor de festejos que passi pel davant o, com no, plantejar que la millor forma d’evitar la destrucció de l’estat del benestar passa per deixar-ne fora a una part de la població en funció de la seva religió, color de pell o país de procedència.

En un moment on sembla que els partits i sindicats no han sabut canalitzar aquesta indignació, on cap de les ideologies clàssiques de l’esquerra (marxisme i socialdemocràcia) ha sabut articular un discurs alternatiu al neoliberal, resulta molt temptador impulsar un populisme visceral i destructiu, el caldo de cultiu ideal per l’extrema dreta.  Es per això que resulta tan necessari el Moviment 15M: per ser un contrapés que ompli els crits de discurs ideològic, avantposant els raonaments complexos al nihilisme destructiu sense més, donant més pes al cervell que al fetge.

h1

Ecopijos o Perroflautas?

Octubre 4, 2011

Fa uns dies que visc sense viure en mi, com diria Santa Teresa. Vaig tot el dia esmaperdut i compungit, passo les nits en vetlla i els matins fet un feix de nervis. La raó? Doncs resulta que segons el regidor del PP a Barcelona , Alberto Fernandez Díaz,  els membres i simpatitzants d’ICV som uns “ecopijos (terme que a voltes també fan servir seguidors de La Vanguardia, CIU i Ex-querra), però segons va declarar el fürher neonazi Anglada aquest cap de setmana, en un míting fracassat, som “uns perroflautas(i també rates de claveguera, entre altres declaracions delictives dutes ja a la Fiscalia). Apel·latius que, en ambdós casos, es fan extensibles a tot el 15M.

I clar, diguéssim que és un xic incompatible ser ambdues coses alhora. Ja em veieu a mi navegant en un mar de dubtes cada cop que em llevo. Que em poso? La samarreta esparracada a ratlles de JBP o uns pantalons de pinça? Em deixo rastes o el serrell llarg? Convers o xiruques? Vosaltres ho veieu molt fàcil, però jo perdo hores dilucidant quina és la imatge que millor s’adiu al meu vot.

El que resulta evident és que la dreta, en les seves múltiples sigles i façanes, és incapaç d’entrar dins un debat ideològic, no té arguments racionals per explicar la seva retorçada concepció egoista i atroç que ens ha dut fins aquí, i, pel contrari, es dedica a ridiculitzar i estereotipar l’estètica i el vestuari de la oposició, política o social. La seva mediocritat intel·lectual no els permet anar més enllà de l’acudit fàcil i banal.

Si una cosa ha demostrat el moviment dels indignats (i abans l’ecosocialisme), es que és por estar perfectament en contra de les retallades socials i no anar vestit segons el canon Okupa; que es pot ser ecologista, oposar-se al creixement productivista desmesurat, i no cal anar a tocar els bongos al Parc de la Ciutadella; es pot estar a favor dels drets laborals i no dur un mono blau. De la mateixa forma que es pot ser catalanista i no vestir amb barretina i faixa pel carrer.

Qualsevol persona, independentment dels seus particulars gustos en roba i música, pot esdevenir partícip d’aquesta nova esquerra que s’està gestant a nivell mundial i que ha trencat  barreres i tòpics  de tota tribu urbana. Ens trobem davant la globalització de la revolta, de Tahir a Nova York, passant per Bellvitge o Tel Aviv. Uns nous paradigmes polítics que no entenen de fronteres estètiques o nacionals, ni de caducats dogmes obsolets. Arquitectes i paletes, metges i infermeres, universitaris i ni-nis, heavies i indies a tots ens ha afectat per igual aquesta crisi i tots junts n’hem de construir l’alternativa!

h1

LACIANA: Carbó, corrupció i l’esquerra del s.XXI

Setembre 29, 2011

Que el carbó és una energia contaminant, absolutament superada i que ha de deixar de ser explotada ho sap tothom… excepte, la població lleonesa de Laciana, on recentment el moviment 15M ha fet una campanya de difusió per explicar un cas esfereïdor de corrupció i explotació mediambiental, dins el projecte “Toma la Montaña”

La Vall de Laciana, molt a prop d’on viu Zapatero, és un indret de màxima protecció mediambiental declarat Reserva de la Biosfera per la UNESCO, lloc d’importància comunitària, zona de protecció d’aus i es troba protegida per la llei europea Red-Natura 2000. Això no ha estat impediment perquè s’hi practiqui la mineria del carbó a cel obert, causant la desforestació massiva, escombreres, abocament de residus i núvols de pols tòxica.

La mineria del carbó és absolutament deficitària i tan sols es manté en actiu gràcies a les subvencions públiques, del tot fraudulentes per part del govern espanyol atès la legislació europea i la protecció mediambiental de la zona, fet que va causar una multa dels tribunals europeus de 170.000.000 euros.

Aquestes subvencions consten de 275 milions d’euros anuals que van directament a la butxaca de l’empresa CMC, propietat d’un cacic i mafiós local anomenat Victorino Alonso que compta amb el suport de l’ajuntament del PSOE, és accionista  del Diario de Leon i es dedica a boicotejar la implantació a la zona de cap indústria que no depengui directament del carbó. En quant el govern de l’estat va amenaçar amb retirar les subvencions Alonso va deixar de pagar als treballadors provocant mobilitzacions a favor de la indústria, per part dels sindicats miners i gestions d’IU al Parlament Europeu a favor del carbó (El Grup Verd òbviament va votar en contra).

El moviment ecologista, amb suport de sindicalistes jubilats, porten mols anys lluitant en contra d’aquesta barbàrie, causa  a la qual s’ha afegit recentment el 15M. Aquest és doncs un magnífic exemple de cap a on ha d’anar l’esquerra del segle XXI: defensar els drets dels treballadors si, però no a base d’inflar un model productiu insostenible. Cal repensar de cap a peus l’economia en base a dos vectors: les relacions de propietat per una banda, i un model de decreixement i sostenibilitat que ens permeti viure a tots sense especular destruint el medi que ens rodeja

h1

El 15M i l’Aliança de les Generacions Alternes

Setembre 24, 2011

Si un bon dia us passeu per cap de les múltiples assemblees de barris i pobles que s’han estès per la nostre geografia, arran del moviment social del 15M, és ben possible que us adoneu que, amb  comptades excepcions,  la piràmide demogràfica de les persones que en formen part es troba absolutament polaritzada:

– Per una banda trobaríem a la gernació de la que jo formo part, joves d’entre 25 i 32 anys que formen el gruix del moviment. Persones que tenim la més àmplia preparació acadèmica de la història, accés xarxes socials i a tota mena d’informació, però que ens veiem abocats a un incert futur de precarietat laboral i explotació social.

– Per altre banda, tenim als jubilats i jubilades. Iaios que van lluitar contra el feixisme a la postguerra (o fins i tot a la guerra), des de les associacions de veïns, els sindicats i els partits i que veuen amb llàgrimes als ulls com tot el benestar que van construir s’esfondra i els inspira il·lusió aquest nou moviment social on, a més, hi poden anar a passar la tarda desfogant la seva indignació. És també la generació de Stephen Hessel i, en part, d’Arcadi Oliveres, algunes de es cares més distingides d’aquest moviment.

Doncs bé, com haureu deduït, aquí hi ha un buit sospitós corresponent a la massa situada entre els 32 i els 65 anys. Clar, jo vaig pensar que potser la població situada dins aquests paràmetres demogràfics estava molt enfeinada cuidant els fills, o bé, tenien la vida solucionada amb un treball fixe que no els donava cap motiu per a la indignació. Quin misteri!

Així doncs li vaig preguntar als meus pares per quin estrany motiu la seva generació, que va viure el Maig del 68 i la Transició, es mostrava tan apàtica envers acampades i assemblees. La meva mare, amb el seu pragmàtic economicisme, em va etzibar que la única forma de sortir de la crisis era creant ocupació i que, mentre el 15M no es constituís en una empresa capitalista emprenedora, a ella no li veurien pas el pèl per allí.

Posteriorment un article del catedràtic d’Antropologia Social Carles Freixa a El País em va donar un xic de llum a l’assumpte: A l’antropologia clàssica existeix la teoria segons la qual els canvis socials es produeixen per un enfrontament entre les generacions consecutives (pares/fills) i per una aliança entre generacions alternes (avis/nets). La revolució és , per tant, un trencament abrupte en la cadena de transmissió de bens i poder entre una generació i la següent

Així doncs veiem com el poder polític, econòmic i social es troba concentrat en la “Generació Absent“, gent d’entre  32 i 65 anys, que té uns índex d’atur molt més baixos que els joves, acumulen tots els contractes indefinits, no els preocupen massa les retallades en educació (ja no estudien) ni en sanitat (encara no tenen les malalties de la vellesa). Han perdut tota il·lusió i esperança en un canvi que en el fons ni desitgen, doncs a ells ja els hi va bé el sistema tal com està. I de ben segur que desconfien i molt d’aquest estrany moviment que els pretén fer la pinça entre els seus fills i els seus pares.

PD: Totes les fotografies son de Imaginium.es i pertanyen a l‘Assemblea de l’Hospitalet, de la que en formo part.

h1

Reflexions sobre els Indignats a Israel

Agost 7, 2011

Ahir a la tarda 300.000 persones vàrem sortir als carrers de les diferents ciutats israelites per protestar contra les mesures econòmiques del govern d‘ultradreta sionista de Bejamin Netanyahu, esdevenint la mobilització més important de la seva història recent. Aquestes son algunes de les meves reflexions al respecte:

1.- L’Esquerra Jueva encara existeix: Banderes roges i imatges del Che als carrers de Tel Aviv… pensava que no viuria per veure-ho! Israel va tenir una esquerra marxista molt important en els seus inicis amb el moviment col·lectivista dels Kibutz, granges amb un funcionament assembleari; però actualment l’esquerra jueva estava completament desapareguda de l’escena política, amb un ridícul Partit Laborista mesell col·laborador de la dreta ultranacionalista i l’únic partit polític d’esquerres amb cara i ulls, Meretz,  aïllat al grup mixt amb 3 diputats, guerres internes i escissions.

2.- Males notícies per l’antisemitisme de la ultraesquerra europea: Aquells membres dels moviments més fanàtics  antisistema que s’havien dedicat a revifar els perjudicis antisemites presentant a tots els jueus com malvats banquers poderosos i sanguinaris colons imperialistes, s’hauran de menjar els mocs. A Israel també existeixen persones explotades econòmicament, capaces d’articular moviments socials de classe.

3.- Les Revoltes Àrabs a Jerusalem: De la mateixa forma que a certs sectors del nacionalisme català quasi els explota el fetge quan van veure marxes del 15M a Madrid, pancartes en castellà o solidaritat amb la repressió a Puerta del Sól, de ben segur que els rabins ortodoxos es deuen estar estirant dels tirabuixons veien com les revoltes que es vàrem iniciar a Tunis i Egipte, es passegen davant del Mur de les Lamentacions.

4.- Una oportunitat per la Pau? El que no ha aconseguit Barack Obama ho està a punt de fer els indignats: un Netantahu acorralat i enfonsat a les enquestes. Si la política israelita es mou en torn a l’eix esquerra-dreta, es podrien eclipsar per fí els discursos ultranacionalistes i religiosos que han enverinat la societat, portant l’electorat al fanatisme irreconciliable. Sens dubte les reivindicacions socioeconòmiques poden ser perfectament compartides pels palestins, obrint una escletxa cap a una solució definitiva al conflicte.

5.- I Rahola que hi diu? Es una pena que la fanàtica diva sionista, amb un discurs força similar al assassí de Noruega, hagi desaparegut de la Televisió pública (per fi!). Així doncs ens quedarem sense saber que hi diu aquest escurçó neocon(vergent) que tant ha criminalitzat al moviment 15M, als indignats i a l’esquerra, al mateix temps que es desfeia en lloances envers l’estat jueu.

h1

20J: Crònica d’una esgotadora jornada de lluita

Juliol 21, 2011

Ahir, mentre el Govern dels Horrors de CIU dinamitava l’Estat del Benestar i aniquilava els drets socials dels catalans, amb l’inestimable ajuda mesella i palanganera de les seves minyones habituals (PP, PSC, Laporta i en part ERC), milers de persones sortíem al carrer en una històrica jornada de lluita i reivindicacions des de primera hora del matí fins a ben entrada la nit! Aquí la meva crònica:

8:30h-> Em llevo del llit, em vesteixo de dol rigorós i surto corrents cap al metro.

9:00h-> Trobada a Pubilla Cases de les diverses Assemblees de Barri de l’Hospitalet del moviment 15M. Tothom d’estricte negre i amb làpides i corones de flors simulem el funeral per l’Estat del Benestar.

9:30-> Ens sumem a la concentració dels treballadors de Correus, on alguns dels seus representants ens expliquen les retallades en aquest sector

10:00-> Arribem al CAP de la Florida. Llegim un manifest on es recullen les diferents retallades a la Sanitat catalana. Repartim octavetes entre els usuaris i els animem a acompanyar-nos.

10:30-> Pel camí van arribant companys i companyes dormilegues! Ja sumem quasi un centenar de manifestants. Creuem el Barri de Torrassa, llençant crits i consignes contra les retallades i Artur Mas, deturant-nos a la seu del PSC, que està just a sobre de La Caixa.

11:00-> Arribem a Ciutat Judicial, on es llegeix un manifest contra les retallades en Justícia i reinserció social. Coincidim amb una altre concentració, més minoritària de suport a un jutjge.

11:30-> Creuem Santa Eulalia i Sant Josep a un ritme lleuger, ja que el temps s’ens tira a sobre. Tan sols fem una breu parada a Tele Hospitalet i a Benestar Social, per demanar mitjans públics plurals i recordar les brutals retallades en  el sector que afecta als sectors més desfavorits de la societat.

12:00h-> Arribem ja al centre d’Hospitalet, deturant-nos a la Regidoria d’Educació i davant les oficines de l’Inem, on es llegeixen textos sobre la precarietat i les retallades a les escoles, així com sobre la reforma laboral que ens ha dut als 5 milions d’aturats.

12:30h-> Baixem la Rambla a un ritme de vertigen, creuem el barri de Bellvitge on s’ens suma moltíssima gent pel camí. Ja gairebé som 200!

13:00-> Arribem a la porta de l’Hospital de Bellvitge on ens sumem a les protestes dels treballadors. Ara sí, ja som més d’un miler de persones, amb una gran diversitat, tot i que als més radicals no els fan gaire gràcia les banderes d’UGT, finalment anem tots junts a tallar la Gran Via. Em trobo, també, a molts companys de ICV i EUiA. Tallem el transit en els dos carrils durant mitja hora i quan es llegeix el manifest es desvetlla la sorpresa millor guardada fina al moment: una enorme pancarta on posa “ATUREM LES RETALLADES” es desplega de sobte per la façana de l’edifici, entre els aplaudiments dels manifestants; tan sols una quants teníem coneixement d’aquesta operació que es va desenvolupar amb absolut secretisme i discreció, amb la complicitat d’un sol treballador de l’hospital.


13:30-> Acaba el tall de la Gran Via i mentre un grupet fa una donació de sang, la resta anem a dinar a un jardí davant de l’Hotel Hespéria.  Ens ajuntem amb gent de les Assemblees de Sant Joan d’Espí, Sant Boi, Esparreguera, Cornellà i Sants. Jo estic a punt de defallir ja que no he menjat res en tot el dia i m’ha tocat molt el sòl, afortunadament els bocates i gaspatxo de tetrabric hi posen remei.Alguns companys  participen en un taller de resistència pacífica i no violència

16:00-> Fem una assemblea general amb tota la gent vinguda del Baix Llobregat i Sants on es discuteixen diverses accions, performances i flashmoobs per realitzar durant el dia d’avui, com simular un Hospital de Campanya.

17:30-> Agafem el metro on el nostre vagó esdevé una caixa de ressonància dels lemes contra Artur Mas i la seva política neoliberal. De sobte algú ens assegura que Camps acaba de dimitir a València, ho comprovem via mòbil i esclatem en aplaudiments.

18:00-> Ens ajuntem a Plaça Espanya amb molta gent d’Hospitalet, Sants i altres assemblees. Som més d’un miler i comencem la marxa  a peu cap a Plaça Catalunya, tallant de nou el transit. Pel camí ens anem ajuntant amb més manifestants d’assemblees de barris, treballadors i nouvinguts.

19:00-> Arribem a una Plaça Catalunya desbordant de gent. Em perdo 50 cops saludant coneguts i antigues companyes d’Universitat. La manifestació arrenca ràpid, som més de 20.000 i ens dirigim a la porta de la Borsa de Barcelona on ens desfoguem cridant contra la especulació del capitalisme financer

20:00-> Baixem per una Via Laietana, absolutament col·lapsada de gent, amb milers i milers de persones. Jo ja estic quasi en estat catatònic, fa 12:00h que m’he llevat i amb prou feines he descansat! Arriba més gent de l’Hospitalet que surt ara de la feina. Passem a l’alçada de Plaça Catedral, amb un desplegament de mossos espectacular. En això no hi han retallades!

21:00-> Em rendeixo! No puc donar ni una passa més, necessito menjar, beure i descansar! A més motius familiars em fan desistir i abandono definitivament la jornada, poc abans d’arribar al Parlament, absolutament rodejat per les forces de repressió. Tres hores més tard em truquen amics per explicar-me que s’ha acordat en una macro assemblea, per tal que ho difongui a les xarxes socials. Veig a Internet que els diputats de l’únic partit que planta cara al terrorisme de CIU (ICV-EUiA, com no) han mostrat pancartes contra les retallades dins el Parlament mentre presentaven l’única esmena a la totalitat a la Llei Òmnibus; una noticia genial saber que encara hi ha un petit grup de polítics que es resistixen a fer genuflexions al embogit i atroç neoliberalisme convergent.

Una jornada veritablement esgotadora, però que ha valgut molt la pena! Gràcies a tots els que ho heu fet possible! La lluita continua!

h1

ICV i el Moviment 15M

Juliol 2, 2011

El passat Dijous vaig assistir a una Assemblea Oberta a la Seu Nacional de ICV al carrer Rellotge de Barcelona, per debatre a micro obert, com ho he estat fent darrerament a l’Acampada d’Hospitalet, quina havia de ser la postura i la posició del darrer partit d’esquerres del Parlament català davant aquest moviment social del 15M. Es evident que existeix una enorme coincidència entre la ideologia d’Iniciativa (i no de cap altre partit) amb les propostes que s’estan fent a les Acampades, però al defugir logos i lemes de cap mena, el 15M ha demostrat una capacitat infinitament més elevada de convocatòria que cap altre partit, sindicat, ONG o plataforma.

ICV, així com EUiA-IU o Compromís, porten molts anys proposant lleis i mesures que ara el 15 M presenta com innovadores, com per exemple: Prohibir que empreses subvencionades facin donacions a partits i fundacions, endurir penes de presó a polítics corruptes, regulació dels lobbies de pressió, renuncia del cotxe oficial del Parlament, declaració de bens dels diputats, Llei de Transparència Pública, incompatibilitat d’alts càrrecs, renuncia dels eurodiputats a volar amb classe preferents,   proposta al Congrés per renunciar als privilegis dels diputats, Iniciatives Legislatives Populars, aturar els desnonaments i la dació hipotecària, rebuig a la reforma laboral, a la reforma de les Pensions, a la jornada laboral europea de 65h, suport a la Vaga General, salari mínim de 1.000 euros, en contra dels privilegis dels banquers i de l’ajuda pública al rescat bancari, en contra de la bancarització de les caixes, presentació de querelles contra les agències de rating, en contra de la rebaixes d’impostos als rics (futbolistes, IRPF, impost de sucessions…), entre moltíssimes més propostes recents, per citar algunes! Podeu llegir un dossier on es recullen totes aquí: ICV i propostes moviment 15M

Doncs res, després d’una breu introducció i benvinguda de Joan Herrera ens van anar passant el micro als assistents, sumant fins a 30 intervencions, on els simpatitzants de base vàrem tenir el mateix temps per ser escoltats que regidors i diputats, com Ricard Gomà, possiblement un dels millors oradors de la classe política catalana.

El que més em va sorprendre va ser l’elevadíssim nivell d’autocrítica, molts dels militants es queixaven de la verticalitat del partit, que ICV havia perdut el contacte amb els moviments socials que tenia PSUC, que tan sols es feien accions de cara als mitjans de comunicació en mans de la dreta que ens ninguneja en comptes d’anar al carrer, que ICV és vist com un partit de l’establishment i no com un sector alternatiu com les CUP.  També es van explicar moltes experiències positives de les assemblees i es van desgranar moltíssimes propostes que el partit podia portar a les institucions.

Jo vaig demanar torn de paraula i el que vaig dir va ser, més o menys, el següent:

” En primer lloc gràcies per haver convocat aquesta assemblea oberta  que, de ben segur, cap altre partit ha fet. Soc de l’Hospitalet i he participat en l’Acampada del meu barri des del primer dia. L’experiència ha estat fantàstica i mai m’he sentit rebutjat per simpatitzar amb un partit, al contrari, m’han vingut a buscar per fer xerrades, així com a molts altres militants nostres vinculats a Associacions de Veïns i altres plataformes socials.

A la meva ciutat hem viscut amb molta preocupació el fet que en els barris obrers més afectats per la crisi, on la ideologia política s’escampa exclusivament als bars, han caigut en mans dels feixistes de PxC, que es presenta com un partit antisistema i fins i tot adopta ginys anticapitalistes com el nazisme clàssic. Aquestes assemblees han de servir per portar la política a aquests racons, assenyalant que els veritables culpables de la crisi son els banquers i corruptes, no els nouvinguts.

No sé quan durarà aquest moviment del 15M, però una cosa està clara, quan acabi ICV seguirà allí. No hem de pensar a curt plaç, en si ens donarà un diputat més o menys. Si aconseguim que una generació es socialitzi en els postulats de l’esquerra al carrer , si aconseguim difondre els nostres principis en nanos de 15-18 anys que fins ara tan sols feien cas a la seva playstation, tard o d’hora hi sortirem guanyant.

Finalment recomanar als nostres càrrecs electes que prenguin exemple de Mònica Oltra, diputada d’Iniciativa a les Corts Valencianes, que ha aconseguit el respecte de les xarxes socials del 15M gràcies als seus vídeos a You Tube defensant als indignats de les càrregues policials al Parlament Valencià i molt especialment amb les seves samarretes contra la manipulació a Canal 9 i la corrupció de Camps

Al meu darrere tenia a Janet Sanz, la nova regidora a l’Ajuntament de Barcelona de només 21 anys, que al matí següent va acudir al ple d’investidura de Trias amb una samarreta contra les retallades, mentre el que queda d’Ex-querra Republicana entregava el seu vot gratis et amore al primer Govern de Dretes de la capital catalana.

Casualitat? Ho tenia pensat ja? Ho desconec, però en tot cas ho trobo un gest simbòlic excel·lent! Per si en cabia cap mena de dubte en els fòrums de la dreta més rencorosa, convergent i palanganera de Felip Puig van dedicar nombrosos comentaris a insultar-la, tractant-la de merda seca en amunt. Lladren? Cavalquem!

h1

15M vs Maig del 68: semblances i diferències

Juny 20, 2011

– El Maig del 68 es produeix en un context econòmic de  crisi incipient, després d’un període d’un gran creixement econòmic i l’atur juvenil era el primer símptoma. El 15 M es produeix en mig d’una crisi brutal, després d’un creixement econòmic bestial i un atur juvenil del 40%.

-En quant al context polític i ideològic, la dreta liberal de Charles de Gaulle estava al poder a França, on estava sorgint un moviment d’extrema dreta arrel del conflicte a Algèria, mentre que la esquerra mirava amb desconfiança al comunisme soviètic, molt desgastat per la primavera de Praga, i sorgien noves ideologies alternatives com el maoisme, el freudomarxisme de W. Reich, l’existencialisme de Sartre o l’estructuralisme de Levi Strauss. A Espanya es troba la  presumpta socialdemocràcia al poder, absolutament desgastada per la seva política neoliberal, amb una pujança incipient del neofeixisme xenòfob i sense cap mena de perspectiva ideològica innovadora a l’esquerra.

– El Maig del 68 s’inicia com un moviment estudiantil i universitari a la Sorbona, sorgit de l’emancipació de la joventut estudiantil com a nou col·lectiu social desvinculat de la producció laboral. El 15M apareix a les xarxes socials, com a  nou espai polític: el món virtual, completament individualitzat i desvinculat de tot col·lectiu organitzat anterior.

– Al cap de pocs dies de protestes, a París es fa una gran mobilització i s’aconsegueix una aliança amb el món obrer, fent una Vaga General espontània amb ocupacions a les fàbriques de Renault, controladors aeris, miners del carbó, industrials, serveis o periodistes; proletaris, agricultors tallen el subministrament de productes a la capital, deixant-la aïllada.; els sindicats i el PCF els acaben donant suport El moviment “Democràcia Real Ya”, s’ha desvinculat totalment dels sindicats i les fàbriques, tot i que ara es planteja organitzar una Vaga General.

-Conseqüències polítiques immediates: Charles de Gaulle dissol l’Assemblea, convoca eleccions anticipades i guanya de carrer a les urnes, mentre que el PCF i els socialistes s’enfonsen totalment. Dies després del 15M a Espanya hi van haver eleccions municipals en les quals el PSOE va obtenir els pitjors resultats de la seva història, perdent quasi tots els governs autonòmics i municipals, mentre el PP arrasava i IU-ICV no acaba d’aixecar el cap.

– Conseqüències polítiques a llarg plaç: De Gaulle intenta portar a terme algunes de les reivindicacions del Maig del 68, com la descentralització regional. sotmetent-les a referèndum: fracassa estrepitosament i es retira. L’esquerra inicia un procés de transformació interna, abandonant paulatinament els postulats més ortodoxos del comunisme soviètic, incorporant els principis de l’ecologisme, el pacifisme, el feminisme, els drets GLTB o de les minories racials. Que passarà amb el 15M?

– Altres diferències del Maig del 68 és que si van sorgir líders i portaveus, com Daniel Cohn-Bendit, actualment eurodiputat del Partit Verd, juntament amb Raül Romeva d’ICV. Algunes semblances serien que la violència policial va provocar una onada de solidaritat amb el moviment arreu del país.

h1

Algunes reflexions sobre el setge al Parlament

Juny 15, 2011

No he estat avui al setge parlamentari, ja que treballava, tot i que ahir per la tarda si que m’hi vaig passar, pensant que tot plegat anava simplement de protestar, un cop més, per les Retallades del Govern de CIU als serveis socials i als impostos als rics.  Pel que m’han explicat els meus companys de l‘AcampadaLH, aquesta ha estat l’esperit del 95% dels manifestants, que han hagut de fer d’escuts humans als diputats assetjats per una minoria fanàtica formada per gent desconeguda pels assistents a les assemblees, així com infiltrats policials.

Aquestes son les meves reflexions de tot plegat:

– La “violència” que hi ha hagut avui al Parlament, anecdòtica en comparació a la policial, no es catastròfica en si mateixa (no tinc cap mena de dubte que la senyora Tura es podrà permetre dur la seva gavardina a la tintoreria), sinó pel seu poder simbòlic  contradient un dels punts fonamentals de tot el moviment, la resistència pacífica, donant ales als mitjans de comunicació conservadors (es a dir, quasi tots) que ja victoregen a Puig, així com posant en contra a la població general més reticent i mancada d’ideologia. Temo que pugui succeir com al Moviment Okupa, que s’ha anat reduint a cercles dogmàtics i tancats passant a ser el col·lectiu social més mal vist per la opinió pública. Avui ha estat un pas enrere molt difícil de recuperar.

-Avui s’havia de parlar de Retallades i del pacte CIU-PP-Laporta. S’ha parlat de tot menys d’això!

– Quan en un país hi han 5.000.000 d’aturats, un 40% d’atur juvenil i un Govern es proposa liquidar en una votació tot l’Estat del Benestar per vendre les seves escorrialles als lobbys privats, inevitablement hi haurà una revolta . Es un fet químic, de la mateixa forma que ajuntant benzina i un misto encès esdevé un incendi. El que no era normal és la passivitat badoca i complaent que havíem vist a la passada Vaga General; la població està alienada per futileses futboleres i rucades folklòriques i identitàries, però segueixen sent éssers humans. Si jo em quedés a l’atur i desnonessin a la meva família de casa, de ben segur faria una matança que ni Charles Manson als seus temps.

– El moviment d’indignats està errant força en els seus objectius: els polítics i el sistema parlamentari no son més que un anècdota de la crisi, els veritables poders fàctics son els capitalistes, els banquers, els amos de les multinacionals que son els que teledirigixen  les administracions públiques. Com a exemple, llegiu el meu article sobre la relació entre Salvador Alemany i CIU. Per altre banda, cal dir que molts dels que estem col·laborant en les assemblees, també ho fem en partits polítics. Jo no veig cap contraindicació, al contrari, entre donar suport a ICV i a l’Acampada d’Hospitalet, quan el 95% de plantejaments son plenament coincidents.

– Barcelona ha estat coherent amb el seu passat de “Rosa de Foc”, una ciutat combativa i autora de la Revolta dels Segadors, la Setmana Tràgica, les bullangues anarquistes, la Revolució del 36 o els Fets de Maig. Resulta curiós que tot plegat s’hagi produït al Parc de la Ciutadella, a sobre de les runes de la fortalesa que el 1715 va construir Felip V per intentar controlar aquesta ingovernable i rebel urbs.

h1

Reflexions (alienes) sobre el que està passant!

Mai 21, 2011

Sembla increïble oi? Estant passant tantes coses en tan poc temps que no tenim temps ni per pair-les! Una campanya electoral que vàrem començar manifestant-nos contra els feixistes que, molt possiblement demà entraran al nostre Ajuntament (no serà perquè no us hagi avisat!), va continuar amb mobilitzacions contra les retallades que està fent el Govern a l’Estat del Benestar i finalitza amb una revolta popular, sens dubte molt interessant i desconcertant on es posen sobre la taula reivindicacions que alguns veim demanat des de fa molt temps: prou corrupció, III República, Llei Electoral proporcional…

Heu de saber que ja fa dos dies que tinc l’entrevista 2.0 amb les vostres respostes al regidor de ICV a Hospitalet, però estic tan atrafegat que no m’ha donat temps a editar-la i ja ho deixo per després de les eleccions, per no interferir amb la jornada de reflexió i votació.

Doncs res, a continuació amb algunes reflexions alienes sobre tot el que està passant:

“Contra la dreta, per canviar l’esquerra” Beatriz Gimeno (activista lèsbica) on ens explica que aquestes movilitzacions no estan manipulades per l’esquerra, sino que és l’esquerra veritable la que ha sortit al carrer per demanar que s’apliquin les idees progressistes que van votar i no les del FMI

– “Les 10 mentides més repetides sobre Democracia Real Ya” Ignacio Escolar (Público) On es rebat que es tracti d’un moviment abstencionista, antisistema o que no hi hagin protestes concretes.

“Una volta per l’#acampadabcn” per Al Fons a L’esquerra: Aquest genial blog, amb qui guardo notables paral·lelismes ideològics fa una divertida crònica de com estava ahir el pati per Plaça Catalunya i de com ha viscut ell l’experiència

-Que opinen els músics sobre el moviment del 15 M? Jenesaspop La web de referència del pop modern, s’aparta uns segons de la seva frivolitat habitual per fer un extens repas a la opinió dels principals artistes de pop independent de l’estat davant els darrers successos

Sobre la movilització dels indignats Madebymiki Un dels meus blogs favorits s’ha bolcat a donar cobertura a les mobilitzacions i en aquest post repassa les mentides sobre el moviment del periodista d’ultradeta Cesar Vidal, entre altres

-“La lluita antifranquista a Hospitalet” Associació Pont de la Llibertat Un excel·lent documental on es recull la lluita de molts ciutadans hospitalencs per fer fora el feixisme de la nostre ciutat i que, després de tants anys, demà tornarà a reeixir, a menys que un miracle succeeixi