Posts Tagged ‘15m’

h1

L’Escletxa Digital als Moviments Socials

Juliol 7, 2013

images

El fet que els nous moviments socials, sorgits arrel del 15M, hagin basat la seva ràpida extensió en les xarxes socials digitals, sobretot Twitter, ha comportat un gran nombre d’avantatges  respecte la forma d’organització del S.XX: immediatesa en les comunicacions, horitzontalitat en la presa de decisions, així com una infinita gama d’eines per fer difusió del missatge polític, completament al marge dels mitjans de comunicació tradicionals controlats pel sistema econòmic neoliberal.

Però sens dubte la gran pega que això presenta és l’Escletxa Digital, es a dir, la desigualtat social en l’accés a les tecnologies de la informació i el gran nombre de persones que son pràcticament analfabetes en l’ús de la informàtica o que directament no tenen possibilitats materials per connectar-s’hi.

Segons un interessant treball d’uns estudiants de Biblioteconomia i Documentació, amb dades actualitzades de 2010 arribava a les següents conclusions:

– El 69% de llars a l’estat espanyol disposen d’algú ordinador, dels quals el 57% té connexió a Internet.

Classe Social: L’accés a la xarxa està completament condicionat pel nivell de renta econòmica. Entre les famílies amb ingressos inferiors a 1.100 euros/mes tan sols un 41% disposa d’ordinador, mentre que les que tenen una renta mensual superior als 2.700 euros el percentatge puja fins al 96%.

Edat: Entre les persones amb una franja d’edat entre els 16-24 anys l’ús actiu d’Internet es situa al 95,2%, als 25-34 en un 87,6%. A partir dels 35 anys aquest index baixa de forma gradual, on cada franja d’edat té el 50% menys de coneixements informàtics que l’anterior. A partir dels 74 anys arribem a índex purament anecdòtics.

Gènere: No existeixen desigualtats entre homes i dones en l’accés a la xarxa, excepte en franges d’edat molt avançades on s’arriba a un 10% de diferència a favor dels homes.

Situació laboral: Entre els treballadors en actiu l’ús d’Internet és del 80%, mentre que e els aturats es força inferior (67%). Per sectors podem veure unes disparitats brutals que varien entre els estudiants, on l’índex d’accés es del 99%, mentre que entre les dones que es dediquen a tasques domèstiques es del 25%.

Estudis: Una altre variable determinant, doncs l’ús de les Tecnologies de la Informació varia enormement des del 95,7% entre persones amb estudis universitaris i el 25% entre les que no tenen ni el títol de secundaria.

Comparació amb Europa:  Espanya es troba un 11% per sota de la mitjana de la UE. Pitjor que nosaltres tan sols estan els països de l’antiga URSS, com Romania o Bulgària.

Es a dir, compte en caure en l’idealisme platònic de la fe cega en les xarxes socials com a únic factor revolucionari, tal com creuen al Partit Pirata per exemple, doncs estaríem deixant pel camí a molta gent gran, humil, de classe baixa i escassa formació.

Aquest factor també ens pot donar pistes de l’èxit o fracàs del 15M a nivell geogràfic. Per exemple a la meva ciutat, L’Hospitalet de Llobregat, l’epicentre del moviment indignat ha estat el Barri del Centre, on es concentra la classe mitja, l’índex de persones migrades és menor i es lidera el nombre de títols universitaris.

Per contra a barris com Gornal o Bellvitge, amb una demografia molt envellida, una classe obrera molt humil i un alt nombre de persones amb  risc d’exclusió social, s’han mantingut completament al marge impermeables a aquest moviment. En aquests indrets, igual que a la zona nord on el nombre de persones migrants és molt elevat, la indignació s’ha canalitzat sovint a través de la ultradreta, amb uns resultats de PxC a les darreres municipals que anaven del 5 al 15%

Un tema en el que caldria, si més no, reflexionar-hi!

h1

Es l’Amor un Tabú pels activistes d’esquerres?

Abril 27, 2013

images

Quan era adolescent i freqüentava el Moviment Okupa de la meva ciutat (estem parlant de finals dels anys 90-principis dels 00), lligar o tenir parella estable era vist com un vici burgés, un passatemps per nenes riques; la dictadura estètica punk havia decretat de forma oficiosa a través de les seves pseudo-assemblees  que l’únic sentiment que es permetia era l’odi contra tot i tothom, sense més criteri. Era l’Era daurada del nihilisme grunge.

En aquell ambient asfixiant la homosexualitat era invisible, ja que directament no hi havia sexualitat (no diguem ja romanticisme). El nombre de persones amb parella reconeguda era una minoria escassa; era un tema del que amb prou feines es parlava obertament, doncs els plaers terrenals havien d’esperar a la revolució i les relacions a dos podien ser un incordi quan es primava la col·lectivitat com un tot indivisible.

Fugint d’aquella asexualitat presumptament llibertària vaig llençar-me de cap a l’Ambient Gai on alliberament i transgressió  implicaven follar cada dia amb algú diferent, sense cap vincle emocional més enllà de l’orgasme. Abans que Zapatero arribés a la Moncloa el Matrimoni Igualitari no es veia com una reivindicació gaire revolucionaria, sinó més aviat com una trampa de l’heteropatriarcat per assimilar-nos dins la monogàmia.

Posteriorment la confrontació amb la homofòbia del PP i l’esglesia catòlica va capgirar el discurs radicalment, però la institució matrimonial en sí encara es vista amb amb certes reticències pels sectors LGTB més transgressors que, sota el paraigües de la Teoria Queer, reivindiquen trencar amb les institucions tradicionals i reinventar les relacions a partir de la individualitat més freak, negant l’existència del binarisme home-dona o hetero-homo.

A la primera meitat dels ’00 les feministes de la diferència van començar a fer forat dins els Moviments Socials, al menys en els que jo freqüentava. Per primer cop escoltàvem a parlar de que la vida privada era pública, la diferència entre sexe i gènere, o que els dones no havien d’assimilar el model agressiu i racional dels homes dins la política. Però, de nou, l’amor romàntic era vist com quelcom conservador, un instrument per idiotitzar la dona i esclavitzar-la a un fal·lus o justificar maltractes i abusos de tota mena.

LoveRevolution_01.gifA tot això, al llarg d’aquest periple em debatia per una banda entre auto-reprimits amors impossibles i inconfessables cap a heroics activistes possiblement heteros (era impossible de saber ja que mai es parlava del tema), que incomprensiblement malgastaven la seva dionisíaca joventut en una ascètica comunió amb l’onanisme; i per l’altre, en una orgia permanent amb musculocas de tot a cent a qui enviava a passeig després de corre’m a la seva cara. Vaig esdevindre un veritable apòstol del racionalisme materialista, un profeta que proclamava la fi de l’amor i de la nyonyeria.

Tenir parella va suposar per mi una ruptura epistemològica, com diria el filòsof del marxisme estructuralista Louis Althusser. A partir d’aquell moment se’m va obrir davant meu un univers de metafísica romàntica, que ni Wagner en el seu apogeu. En aquesta deriva cap a la heterodoxia naïf i la felicitat idealista he aconseguit arribar a un consens entre cor i cap, lligant la meva praxis sexual amb el que sempre he sentit, però em trobo amb un buit teòric, doncs dins l’ampli marc de l’esquerra  mai ningú ha aconseguit donar una cobertura teòrica a l’Amor, que segueix sent un tabú.

Potser el pensament positiu postmodern i aquest neo-hippiesme bonrollista dels 60’s que ha renascut amb el 15M pot ser una bona ocasió per abordar-ho; tot i que de nou començo a veure patrons coneguts amb activistes que trenquen amb la parella per que no tenen prou temps per assistir a totes les comissions, així com un cert retorn a la ortodòxia col·lectivista (incipient encara) negant els sentiments individuals. Espero equivocar-me!

h1

Els 10 encerts de la PAH

Abril 8, 2013

1360631681_extras_ladillos_1_0

1.- Qüestionar que  la propietat privada estigui per sobre del dret a l’habitatge La clau de volta del model neoliberal de creixement insostenible que hem tingut a Espanya des de 1996 ha estat la creença irracional que el dret a la propietat privada està per sobre del de l’habitatge. Sobre aquesta idea s’ha sostingut el sistema financer, productiu i laboral els darrers 20 anys duent-nos a la pitjor crisi de la nostre història. Donar-li la volta és fonamental per tal de generar un nou mode de producció just i sostenible.

2.- Assenyalar als veritables culpables: Mentre alguns desorientats rodegen Parlaments, deslegitimant la democràcia i no el capitalisme,  preparant així el terreny a l’arribada dels Tecnòcrates, la PAH entra dins els òrgans legislatius per posar l’economia i no la democràcia al punt de mira, mentre ha empapera  i ocupa seus bancaries.

3.- Negar la legitimitat d’un deute irracional: A diferència de la resta de països a Espanya entregar un habitatge no és suficient per pagar el deute hipotecari. Evidenciar aquesta absurda legislació i fer que la societat es vagi qüestionant la base de l’austeritat i la dictadura del deute, no ja a nivell familiar, sinó estatal o europeu, es fonamental per sortir de l’espiral de crisi i retallades i engegar un cicle de keynesianisme i creixement social en benestar i treball.

4.- No deixar-se instrumentalitzar per cap partit polític: A diferència d’altres moviments socials, que han acabat esdevenint mers tentacles d’unes sigles determinades vetant a qui no hi combregui (com l’ANC entre altres) , la PAH s’ha mantingut com una força transversal defugint el tacticisme curt de mires per afavorir a una opció política, amb la qual cosa les simpaties envers aquest moviment han crescut en totes direccions. Ada Colau va fer molt bé de rebutjar les ofertes tant de ICV-EUiA, com de CUP-AE per anar a les seves llistes. Tot i que ens hem perdut una excel·lent diputada, hem guanyat un moviment social unitari i veritablement plural.

5.- No caure en l’Antipolítica: A diferència del sectari Moviment Okupa dels 90’s, que es va tancar a en si mateix renunciant a transformar la societat, la PAH ha optat per emprar totes aquelles eines de la legislació vigent que li permetien aconseguir els seus objectius, entrant dins les institucions, buscant aliats entre els diputats afins, intervenint en el Congrés, presentant ILP o mocions als ajuntaments, assenyalant a aquells polítics veritablement culpables dels desnonaments en comptes de posar-los a tots al mateix sac.

6.- Fer d’Oposició al carrer: Mentre Junqueras, Rubalcaba o Navarro fan una submisa oposició basada en el palanganerisme mesell a la dreta amb complicitat a les retallades i la veritable esquerra parlamentària encara no té suficients mitjans de comunicació per fer-se escoltar, la PAH ha desfermat la ira de la caverna mediàtica. Tants lladrucs no son fruit del atzar: la PAH ha donat al clau i ha trepitjat l’ull de poll de les classes dirigents qüestionant l’origen de la riquesa basada en l’especulació immobiliària i està fent trontollar algunes bases del discurs del Govern a peu de carrer.

7.- Empoderar a les persones desnonades: Quan algú queda a l’atur i es expulsat de casa seva, deixant la seva família al carrer i un deute per tota la vida, cau en una situació psicològica de destrucció total de l’autoestima, augmentant les possibilitats de suïcidi o de violència desfermada. La PAH ha socialitzat aquestes persones, els ha tornat l’orgull i canalitzat la seva ràbia no contra ells mateixos, sinó contra un objectiu comú.

8.- Cohesionar la classe obrera nacional i les persones d’origen migrat: Un dels grans perills de la crisi es que s’estableixi una competència pels recursos escassos (especialment treball i ajudes socials) entre treballadors migrats i nascuts aquí, augmentant el racisme i donant espai a forces polítiques d’ultradreta que proposin com a falses solucions mesures de discriminació ètnica dins l’economia. Cal reconèixer a la PAH un gran mèrit en aquest aspecte, doncs la participació de ciutadans migrats es altíssima a diferència del que varen suposar les assembles del 15M en el seu dia. Trencar fronteres culturals envers un objectiu comú es el millor antídot al racisme!

9.- Evidenciar la violència estructural davant la simbòlica: La criminalització per part del PP i UPyD de la PAH, comparant els seus “escraches” amb el terrorisme, ha estat tan barroera i fal·laç que hom s’ha acabat adonant com aquests escarnis públics son detalls superficials en comparació a la brutal violència que empra el sistema capitalista i les polítiques neoliberals fent fora a les persones de casa seva al quedar-se a l’atur.

10.- Polititzar i mobilitzar la societat: Davant un 15M que dona evidents senyals d’esgotament i que ja no té la força de les macro-movilitzacions de 2011, la PAH té cada cop més múscul i força, amb noves assemblees i accions diàries, presència mediàtica constant, fent un bon ús de els xarxes socials i marcant l’agenda política. De ben segur que la clau del seu èxit resideix en centrar-se en una qüestió molt concreta en comptes de divagar en mil assumptes alhora.

h1

Un Arqueòleg al Mobile World Congress

Març 4, 2013

Japonesos fotografiant convulsivament i sense cap criteri, hostesses ultra-anorèxiques, executius sexis quarentons, nerds sorgits d’un episodi de “Big Bang Theory“, periodistes rapinyant promocions gratuïtes de stand en stand al crit de “Aquí que regaleu?” i, en mig de tota aquesta fauna, un Arqueòleg. Us pregunteu ¿que hi feia jo al bell mig del Mobile World Congress? Doncs aquí la meva crònica!

20130222_mobileworldcongress_tcm32-242846

Just quan m’havia sumit en un apocalíptic drama, davant la mancança absoluta de perspectives laborals, les meves pregàries varen ser escoltades i el meu currículum va ser escollit per l’empresa organitzadora de l’esdeveniment econòmic més important que es celebra a la meva ciutat. Atzar o talent? Sempre em quedarà el dubte.

Així doncs he tingut la oportunitat d’estar al bell mig de l’ull de l’huracà i veure les entranyes  d’aquest festival del capitalisme tecnològic, des de l’inici del muntatge fins a la recollida final. Ha estat un curs accelerat d’anglès oral, he aprés a fer-me el nus d’una corbata (no es tan fàcil!) i m’he enfrontat als meus dubtes i dilemes a l’hora de prendre decisions organitzatives.

En faig una valoració personal molt positiva, tot i els horaris estajanovistes i que en algun moment pensava que acabaríem naufragant en el caos: el dia abans d’obrir portes encara hi havien stands a mitges i s’acabava d’emmoquetar quan el públic ja feia cua per accedir al recinte; de fet, la CNN estava retransmetent en directe quan l’empresa de neteja acabava d’escombrar just pel darrere. Però finalment ha sortit tot genial!

El Congrés s’ha realitzat aquest any per primer cop a L’Hospitalet de Llobregat, en un laberíntic espai immens, amb 8 pavellons enormes, jardins i passadissos de més de 2km de llargada. Han participat 1.500 stands de totes les empreses dedicades a les telecomunicacions i la tecnologia, excepte Apple (suposo que trobaven l’esdeveniment massa vulgar per ells). La posada en escena era veritablement impressionant: espectacles de break-dance a HTC, un bosc electrònic a Erickson o geishes a China Movile, tot entre pantalles gegants i llums de tota mena que deixaven en ridícul a Las Vegas.

Els 72.000 visitants havien pagat entre 700 i 4.500 euros per entrar amb diferents passis que els donaven accés al pavelló VIP amb càtering  i avorrides conferències d’executius que presentaven les darreres frikades en telecomunicacions: que si més píxels, que si més velocitat, que si un mòbil per programar la rentadora o una tablet per veure la tele o mesurar l’estat d’insulina. I jo que no sé ni fer servir el 90% d’aplicacions del meu telèfon!

Algunes demagogues avorrides s’han dedicat a criticar el MWC des del Twitter de la seva Blackberry, en una paradoxa força hipòcrita, comparant frívolament la tecnologia i el progrés industrial amb els casinos d’Eurovegas. Per tal de posar una mica de seny i objectivitat entre tant cinisme populista anti-tot i sense criteri, en faré un balanç de pros i contres

Aspectes Positius

– 3.000 llocs de treball directe: Organització, logística, neteja, hostesses, càtering, seguretat, riscos laborals, reciclatge, electricistes, muntadors, rotulistes, transportistes, informadors i tans altres proletaris que hem fet possible aquest esdeveniment i que, tot i no aparèixer als mitjans, n’hem estat els veritables protagonistes. En un context d’atur al 26% ha estat un regal del cel!

– 320 milions d’euros en benefici econòmic per la ciutat: Plena ocupació hotelera amb tarifes que han arribat al 400% del preu habitual, 40% d’augment de la demanda de taxis, restaurants i llocs turístics a vessar en plena temporada baixa.  Hem saquejat a aquests rics a base de bé!

Part dels beneficis van a cooperació internacional: L’empresa organitzadora (GSMA) destina part dels guanys al seu programa “Movile for Developement” que fomenta el comerç just, els microcrèdits i les comunicacions entre les petites comunitats rurals i indígenes d’Àfrica, Índia o Sud Amèrica.

– Reducció de l’impacte ecològic: Una empresa s’ha dedicat a regular i obligar al reciclatge de tots els materials emprats en la construcció dels milers de stands, així com de tots els residus generats durant el congrés. Tot i així cal destacar un alt malbaratament de recursos amb mobles i cadires que tan sols s’han fet servir un sòl cop.

– Foment d’autònoms i de la petita empresa: Tant l’stand de la Generalitat com del Ministeri d’Indústria van cedir espai a PIMES i em consta que es van regalar moltes entrades a petits autònoms per facilitar els seus contactes empresarials.

Aspectes Negatius

Coltan: Les empreses que participen al MWC s’han negat a aclarir quina dependència tenen del Coltan, un mineral que s’extreu de les mines a Congo, per tal de fer els dispositius mòbils, en condicions d’esclavitud i treball infantil, que ha provocat una cruenta i llarga guerra en aquest país africà. En comptes de competir en píxels o connectivitat, podrien trobar una forma de prescindir d’aquest mineral o de proporcionar unes condicions justes a la seva extracció o, al menys, ser honestos i explicar la seva implicació en l’assumpte.

Esdeveniment d’esquenes a la ciutat: Per una vegada que L’Hospitalet té una cosa bona i de ressò mundial, s’ha fet completament d’esquenes a la ciutadania, en un racó apartat de la ciutat. Tot i que evidentment, amb la que està caient, tots preferim un treball a una visita a un congrés!

Sexisme: Cal que les hostesses siguin jovenetes anorèxiques fins a fer angúnia i que es limitin a somriure mentre que les dones executives i empresàries del sector encara son una ridícula minoria? Es evident que aquest mon encara es veu afectat per una fonda divisió de gènere. Això per no parlar dels típics comentaris lascius dels muntadors envers les noies de l’organització.

Doncs res! Tan sols felicitar a l’Ajuntament de l’Hospitalet per haver aconseguit dur a la vila aquesta fantàstica oportunitat de creixement econòmic i treball i fins l’any vinent! Jo per la meva banda torno a buscar feina però amb un currículum molt més variat i complert.

h1

Perills i Inconvenients de la Democràcia Directa

gener 17, 2013

handsGràcies en part a l’èxit que en el seu moment va tenir el 15M, ha calat la idea de que la crisis econòmica és culpa del mal funcionament de la democràcia parlamentaria o representativa i que simplement amb un sistema més directe s’acabaria l’atur, les retallades i el deute.

Però realment un sistema més participatiu ens duria a una Arcàdia Feliç on tots els problemes es solucionarien per art de màgia? Bé, el cert es que s’han dut a terme experiències molt positives i engrescadores com els Pressupostos Participatius a Portoalegre, o la nova Constitució d’Islàndia però també cal tenir en compte que en molts dels indrets on s’ha dut a terme s’han acabat aprovant algunes mesures força perilloses. Aquí alguns exemples:

Dèficit Galopant: A l’estat de Califòrnia,  on es poden presentar referèndums populars sobre qualsevol tema, es va produir la següent situació: diverses iniciatives varen proposar reduir els impostos (el 1978 va rebaixar a la meitat l’impost sobre la propietat, per exemple); al mateix temps, però, es proposava incrementar les prestacions socials, beques i les ajudes.  Resultat? L’any 2009 l’Estat de Califòrnia entra en col·lapse fiscal, amb un dèficit de 42.000 milions de dòlars, que s’han hagut de pal·liar retallant en ajudes als discapacitats, ancians, famílies necessitades i salud mental.

Xenofòbia: A Suïssa, on els ciutadans poden presentar lleis a referèndum, s’han aprovat mesures com la prohibició de construir minarets (quan en tot el país alpí només n’hi havien 4 i, per tant, no representaven cap perill ni molèstia per ningú); l’expulsió immediata de qualsevol migrant que hagi comés un delicte greu (proposta impulsada per la ultradreta feixista) i que segons la ONG Amnistia Internacional, posa en perill els Drets Humans.

– Homofòbia: De nou a Califòrnia, ens trobem amb un cas força paradigmàtic. El  legislatiu va promoure una llei de Matrimonis LGTB el 2003 sent vetada pel Governador republicà Arnold Schwarzenegger; però la Cort Suprema va declarar il·legal el veto, aprovant de facto el matrimoni el 2008. Els grups religiosos, homòfobs i ultres, però, varen aconseguir suficients signatures per presentar un Referèndum prohibint aquests matrimonis i el mateix Novembre d’aquell any el van aconseguir guanyar amb un 52% de vots, prohibint de nou la igualtat legal amb els homosexuals. Així doncs en aquest estat hi han 18.000 matrimonis del mateix sexe, plenament legals, celebrats durant els breus mesos en els que va estar en vigor. Mentre estant, a Nova York es va aprovar aquest dret directament al Senat, sense més complicacions.

Pena de Mort: Als Estats Units, on a la meitat d’estats es voten iniciatives populars en referèndum, trobem que la Pena de Mort s’ha vist aprovada en referèndum a Oregón (1978) o més recentment a Califòrnia (2012): mentre que a Nou Mèxic el seu Governador, Bill Richardson, va signar el 2009 la fi de la pena de mort i la seva commutació per la cadena perpètua, sense preguntar la opinió als ciutadans. Imaginem per un moment que passaria a Espanya si es fes una votació com aquesta després de la commoció generada per un assassinat mediàtic, com les nenes d’Alcàsser o Mariluz…

Llibertat per dur Armes de Foc: La perillosa liberalització sense control de l’ús d’armes de foc, que tantes massacres ha acabat produint en escoles o universitats, ha estat aprovada per sufragi directe recentment a Brasil (any 2005, amb un 63% de vot) o a  Suïssa (el 2011, amb el 54% de vot).

CONCLUSIONS

La democràcia directa presenta grans oportunitats i un gran perill: ser emprada per una massa enfurismada i entregada a la demagògia per negar drets a les minories o aprovar perilloses mesures populistes amb nefastes conseqüències econòmiques o socials que puguin tindre, sense que la responsabilitat d’aquesta temeritat caigui sobre les espatlles de cap polític. Al no haver-hi cap filtre legislatiu qualsevol cosa es pot aprovar, si en cap moment hi ha un límit constitucional o de drets humans.

Es a dir, un sistema molt més democràtic paradoxalment podria acabar beneficiant les idees més feixistes i intolerants, aquelles que cap gran partit seriós s’atreviria a posar en un programa, però que molts aspiren secretament a aprovar en la discreta llibertat davant d’una urna. Una assemblea de persones carques i intolerants sempre donarà lloc a idees i propostes carques i intolerants; el mètode no predisposa el resultat, ni molt menys!

La democràcia directa pot portar coses molt bones, o molt dolentes, tot depèn d’on posem els límits i les normes, que preguntem i com ho preguntem. I per això calen anàlisis profunds i seriosos sobre el contingut real de les propostes, no simplement en la forma de com prendre decisions, defugint tot simplisme apriorístic com la burda creença de que les masses sempre tenen raó i els polítics sempre s’equivoquen, així com el paradigma postmodern de que la divisió esquerra-dreta està superada o que les ideologies han mort.

h1

ANTIPOLÍTICA: l’avantsala del Feixisme

Juliol 28, 2012

Creure que els polítics son “el problema” és el primer pas per acabar pensant que la democràcia és “el problema”. S’ha instal·lat en la nostre societat una barroera demagògia populista que, fruït d’una incomprensió absoluta envers les veritables causes econòmiques de l’actual situació, ens pretén fer creure que la culpa de que hi hagi atur i retallades és del primer regidor de parcs i jardins que s’ens creua pel davant.

Evidentment que si hi ha polítics que tenen molta culpa! Els dirigents del PP que ens van instal·lar en la des-regulació neoliberal i un creixement fictici a base de bombolles i especulació; el Govern Zapatero que va trair la socialdemocràcia acceptant el liberalisme dom un dogma inqüestionable; o els actuals dignataris de CIU i PP que aprofiten la ben-entesa de la crisi per privatitzar i fer negocis corruptes. Però això no és LA política, estimats lectors, això és la dreta. I si no us agrada haver votat a qui tenia capacitat per aturar-la.

El PP està encantat amb aquesta antipolítica. Una de les primeres mesures que ha pres ha estat retallar un terç el nombre de regidors dels Ajuntaments, cosa que beneficiarà  enormement als partits grans (PPSOE i CIU) enfront aquells que presenten alternatives al seu mono-discurs de submissió als mercats.

Que serà el proper? Que els polítics no tinguin sou? Ah genial! Tan sols s’hi podran dedicar com a hobby aquells que visquin de rendes, els burgesos que no els calgui treballar per viure, els que puguin anar als plens i a les comissions sense haver de justificar la seva absència davant un responsable de Recursos Humans, ja que l’empresa és seva. Per tant, un sistema on tothom serà de dretes.

O, per que no? Eliminem tota subvenció pública als partits, que tan sols es financin amb les aportacions dels seus militants. Els partits de dretes seguiran amb les campanyes milionàries pagades pels lobbies afins i els d’esquerres amb prou feines podran enganxar un cartell amb blanc i negre i celo. Us sona? Ja ho ha proposat Esperanza Aguirre, ella encantada! A les properes eleccions tindrà el Parlament sencer per ella, sense cap molesta oposició que li demani explicacions.

No és estrany tampoc que sigui la ultradreta qui s’ompli més la boca criticant a “la casta política”. Al meu Ajuntament PxC ja ha proposat, precisament, eliminar sous i subvencions als polítics (sense renunciar en cap moment als que reben ells, clar). Normal, donat que ells somien amb una societat dictatorial, sense cap mena de representació dels ciutadans, on tot el poder recaigui amb un “Führer” omnipotent.

La pena és que certs elements de l’entorn del 15M, amb un preocupant analfabetisme sobre teoria política,  riuen aquestes gracies i segueixen aquesta corda. Buscant una democràcia real, han acabat obrint la porta a una dictadura total. Ai d’aquells que asseguren que no son “ni d’esquerres ni de dretes“! Un bon eufemisme per no dir, directament, que albires l’arribada d’un cabdill messiànic, que guii la massa enfurismada.

Que més voldria el neoliberalisme ultra que eliminar càrrecs polítics per acabar de des-regular definitivament tot el mercat?

h1

La dictadura del Present Immediat

Juny 18, 2012

L’acceleració de la immediatesa de les comunicacions ens ha dut a perdre una perspectiva més àmplia de la realitat, on tothom està pendent del darrer titular que oblidarà als pocs minuts. Les caòtiques turbulències del present son tan elevades que som incapaços de deglutir acuradament tota la quantitat d’imputs que rebem, fent que el darrer moment eclipsi l’anterior en la nostra memòria de peix.

Els governants decideixen hipotecar la nostre economia  pendents de quelcom tan volàtil com l’índex de la Prima de Risc, que s’actualitza cada 2 minuts i que pot variar 60 punts en un dia tranquil·lament. Els mitjans de comunicació dirigeixen els seus focus cap a la intensitat de Twitter, decidint que és noticia en funció de quelcom tan efímer com els Trending Tópics. Les xarxes socials catapulten a la fama artistes desconeguts amb hits que passaran de moda al dia següent, destruint tota capacitat de generar nous mites populars veritablement memorables.

Els treballs per tota la vida ja han passat a la memòria de les glories passades, ni els funcionaris poden respirar tranquils. A partir d’ara viurem immersos en un frenètic mercat d’esclaus postmodern, on tindrem contractes per hores i les empreses duraran setmanes. L’economia es basarà en la incertesa total, un terreny ideal per l’especulació a curt plaç i gens idoni per cap mena d’inversió estructural i coherent.

Fa uns dies ho parlàvem a l’Assemblea 15M del meu barri: com podem fer plans per transformar lentament les relacions polítiques i econòmiques, si ens veiem abduïts constantment per la urgència quotidiana? No ens podem plantejar cap mena de campanya divulgativa amb tranquil·litat, quan vivim esclavitzats per les improvisades movilitzacions davant la darrera atrocitat comesa per l’administració de torn.

Igual és això al que es referia el sociòleg polonès  Zygmunt Bauman quan parlava de la modernitat líquida, com a metàfora per assenyalar la fi de la solidesa de els conviccions i identitats, tot i que aquesta sembla accelerar-se tant que pràcticament diria que ja hem arribat a l’estat gasós, envoltats d’una nebulosa intangible i camaleònica que muta a cada instant.