Posts Tagged ‘15m’

h1

Perills i Inconvenients de la Democràcia Directa

gener 17, 2013

handsGràcies en part a l’èxit que en el seu moment va tenir el 15M, ha calat la idea de que la crisis econòmica és culpa del mal funcionament de la democràcia parlamentaria o representativa i que simplement amb un sistema més directe s’acabaria l’atur, les retallades i el deute.

Però realment un sistema més participatiu ens duria a una Arcàdia Feliç on tots els problemes es solucionarien per art de màgia? Bé, el cert es que s’han dut a terme experiències molt positives i engrescadores com els Pressupostos Participatius a Portoalegre, o la nova Constitució d’Islàndia però també cal tenir en compte que en molts dels indrets on s’ha dut a terme s’han acabat aprovant algunes mesures força perilloses. Aquí alguns exemples:

Dèficit Galopant: A l’estat de Califòrnia,  on es poden presentar referèndums populars sobre qualsevol tema, es va produir la següent situació: diverses iniciatives varen proposar reduir els impostos (el 1978 va rebaixar a la meitat l’impost sobre la propietat, per exemple); al mateix temps, però, es proposava incrementar les prestacions socials, beques i les ajudes.  Resultat? L’any 2009 l’Estat de Califòrnia entra en col·lapse fiscal, amb un dèficit de 42.000 milions de dòlars, que s’han hagut de pal·liar retallant en ajudes als discapacitats, ancians, famílies necessitades i salud mental.

Xenofòbia: A Suïssa, on els ciutadans poden presentar lleis a referèndum, s’han aprovat mesures com la prohibició de construir minarets (quan en tot el país alpí només n’hi havien 4 i, per tant, no representaven cap perill ni molèstia per ningú); l’expulsió immediata de qualsevol migrant que hagi comés un delicte greu (proposta impulsada per la ultradreta feixista) i que segons la ONG Amnistia Internacional, posa en perill els Drets Humans.

– Homofòbia: De nou a Califòrnia, ens trobem amb un cas força paradigmàtic. El  legislatiu va promoure una llei de Matrimonis LGTB el 2003 sent vetada pel Governador republicà Arnold Schwarzenegger; però la Cort Suprema va declarar il·legal el veto, aprovant de facto el matrimoni el 2008. Els grups religiosos, homòfobs i ultres, però, varen aconseguir suficients signatures per presentar un Referèndum prohibint aquests matrimonis i el mateix Novembre d’aquell any el van aconseguir guanyar amb un 52% de vots, prohibint de nou la igualtat legal amb els homosexuals. Així doncs en aquest estat hi han 18.000 matrimonis del mateix sexe, plenament legals, celebrats durant els breus mesos en els que va estar en vigor. Mentre estant, a Nova York es va aprovar aquest dret directament al Senat, sense més complicacions.

Pena de Mort: Als Estats Units, on a la meitat d’estats es voten iniciatives populars en referèndum, trobem que la Pena de Mort s’ha vist aprovada en referèndum a Oregón (1978) o més recentment a Califòrnia (2012): mentre que a Nou Mèxic el seu Governador, Bill Richardson, va signar el 2009 la fi de la pena de mort i la seva commutació per la cadena perpètua, sense preguntar la opinió als ciutadans. Imaginem per un moment que passaria a Espanya si es fes una votació com aquesta després de la commoció generada per un assassinat mediàtic, com les nenes d’Alcàsser o Mariluz…

Llibertat per dur Armes de Foc: La perillosa liberalització sense control de l’ús d’armes de foc, que tantes massacres ha acabat produint en escoles o universitats, ha estat aprovada per sufragi directe recentment a Brasil (any 2005, amb un 63% de vot) o a  Suïssa (el 2011, amb el 54% de vot).

CONCLUSIONS

La democràcia directa presenta grans oportunitats i un gran perill: ser emprada per una massa enfurismada i entregada a la demagògia per negar drets a les minories o aprovar perilloses mesures populistes amb nefastes conseqüències econòmiques o socials que puguin tindre, sense que la responsabilitat d’aquesta temeritat caigui sobre les espatlles de cap polític. Al no haver-hi cap filtre legislatiu qualsevol cosa es pot aprovar, si en cap moment hi ha un límit constitucional o de drets humans.

Es a dir, un sistema molt més democràtic paradoxalment podria acabar beneficiant les idees més feixistes i intolerants, aquelles que cap gran partit seriós s’atreviria a posar en un programa, però que molts aspiren secretament a aprovar en la discreta llibertat davant d’una urna. Una assemblea de persones carques i intolerants sempre donarà lloc a idees i propostes carques i intolerants; el mètode no predisposa el resultat, ni molt menys!

La democràcia directa pot portar coses molt bones, o molt dolentes, tot depèn d’on posem els límits i les normes, que preguntem i com ho preguntem. I per això calen anàlisis profunds i seriosos sobre el contingut real de les propostes, no simplement en la forma de com prendre decisions, defugint tot simplisme apriorístic com la burda creença de que les masses sempre tenen raó i els polítics sempre s’equivoquen, així com el paradigma postmodern de que la divisió esquerra-dreta està superada o que les ideologies han mort.

h1

ANTIPOLÍTICA: l’avantsala del Feixisme

Juliol 28, 2012

Creure que els polítics son “el problema” és el primer pas per acabar pensant que la democràcia és “el problema”. S’ha instal·lat en la nostre societat una barroera demagògia populista que, fruït d’una incomprensió absoluta envers les veritables causes econòmiques de l’actual situació, ens pretén fer creure que la culpa de que hi hagi atur i retallades és del primer regidor de parcs i jardins que s’ens creua pel davant.

Evidentment que si hi ha polítics que tenen molta culpa! Els dirigents del PP que ens van instal·lar en la des-regulació neoliberal i un creixement fictici a base de bombolles i especulació; el Govern Zapatero que va trair la socialdemocràcia acceptant el liberalisme dom un dogma inqüestionable; o els actuals dignataris de CIU i PP que aprofiten la ben-entesa de la crisi per privatitzar i fer negocis corruptes. Però això no és LA política, estimats lectors, això és la dreta. I si no us agrada haver votat a qui tenia capacitat per aturar-la.

El PP està encantat amb aquesta antipolítica. Una de les primeres mesures que ha pres ha estat retallar un terç el nombre de regidors dels Ajuntaments, cosa que beneficiarà  enormement als partits grans (PPSOE i CIU) enfront aquells que presenten alternatives al seu mono-discurs de submissió als mercats.

Que serà el proper? Que els polítics no tinguin sou? Ah genial! Tan sols s’hi podran dedicar com a hobby aquells que visquin de rendes, els burgesos que no els calgui treballar per viure, els que puguin anar als plens i a les comissions sense haver de justificar la seva absència davant un responsable de Recursos Humans, ja que l’empresa és seva. Per tant, un sistema on tothom serà de dretes.

O, per que no? Eliminem tota subvenció pública als partits, que tan sols es financin amb les aportacions dels seus militants. Els partits de dretes seguiran amb les campanyes milionàries pagades pels lobbies afins i els d’esquerres amb prou feines podran enganxar un cartell amb blanc i negre i celo. Us sona? Ja ho ha proposat Esperanza Aguirre, ella encantada! A les properes eleccions tindrà el Parlament sencer per ella, sense cap molesta oposició que li demani explicacions.

No és estrany tampoc que sigui la ultradreta qui s’ompli més la boca criticant a “la casta política”. Al meu Ajuntament PxC ja ha proposat, precisament, eliminar sous i subvencions als polítics (sense renunciar en cap moment als que reben ells, clar). Normal, donat que ells somien amb una societat dictatorial, sense cap mena de representació dels ciutadans, on tot el poder recaigui amb un “Führer” omnipotent.

La pena és que certs elements de l’entorn del 15M, amb un preocupant analfabetisme sobre teoria política,  riuen aquestes gracies i segueixen aquesta corda. Buscant una democràcia real, han acabat obrint la porta a una dictadura total. Ai d’aquells que asseguren que no son “ni d’esquerres ni de dretes“! Un bon eufemisme per no dir, directament, que albires l’arribada d’un cabdill messiànic, que guii la massa enfurismada.

Que més voldria el neoliberalisme ultra que eliminar càrrecs polítics per acabar de des-regular definitivament tot el mercat?

h1

La dictadura del Present Immediat

Juny 18, 2012

L’acceleració de la immediatesa de les comunicacions ens ha dut a perdre una perspectiva més àmplia de la realitat, on tothom està pendent del darrer titular que oblidarà als pocs minuts. Les caòtiques turbulències del present son tan elevades que som incapaços de deglutir acuradament tota la quantitat d’imputs que rebem, fent que el darrer moment eclipsi l’anterior en la nostra memòria de peix.

Els governants decideixen hipotecar la nostre economia  pendents de quelcom tan volàtil com l’índex de la Prima de Risc, que s’actualitza cada 2 minuts i que pot variar 60 punts en un dia tranquil·lament. Els mitjans de comunicació dirigeixen els seus focus cap a la intensitat de Twitter, decidint que és noticia en funció de quelcom tan efímer com els Trending Tópics. Les xarxes socials catapulten a la fama artistes desconeguts amb hits que passaran de moda al dia següent, destruint tota capacitat de generar nous mites populars veritablement memorables.

Els treballs per tota la vida ja han passat a la memòria de les glories passades, ni els funcionaris poden respirar tranquils. A partir d’ara viurem immersos en un frenètic mercat d’esclaus postmodern, on tindrem contractes per hores i les empreses duraran setmanes. L’economia es basarà en la incertesa total, un terreny ideal per l’especulació a curt plaç i gens idoni per cap mena d’inversió estructural i coherent.

Fa uns dies ho parlàvem a l’Assemblea 15M del meu barri: com podem fer plans per transformar lentament les relacions polítiques i econòmiques, si ens veiem abduïts constantment per la urgència quotidiana? No ens podem plantejar cap mena de campanya divulgativa amb tranquil·litat, quan vivim esclavitzats per les improvisades movilitzacions davant la darrera atrocitat comesa per l’administració de torn.

Igual és això al que es referia el sociòleg polonès  Zygmunt Bauman quan parlava de la modernitat líquida, com a metàfora per assenyalar la fi de la solidesa de els conviccions i identitats, tot i que aquesta sembla accelerar-se tant que pràcticament diria que ja hem arribat a l’estat gasós, envoltats d’una nebulosa intangible i camaleònica que muta a cada instant.

h1

Reflexions Post-Apocalíptiques

Juny 11, 2012

Trobar els mots encertats per definir els sentiments de ràbia i impotència que m’han envaït aquest cap de setmana resulta una tasca àrdua i hercúlia. Intentaré ser simple, sintètic i racional, superant el shock inicial que, tot i ser esperat, m’ha deixat atordit després de la sacsejada:

1) Efectivament, es tractava d’una “Crisi en W

Quan al 2010 vàrem sortir de la recessió, ja es veia vindre que era una sortida en fals, un pedaç per sortir del pas i que mentre no s’apliquessin polítiques keynesianistes d’inversió pública, disminuís l’atur i es generés consum, aquell creixement era un breu miratge per agafar impuls i caure amb molta més força cap a l’abisme. La veritable Crisi comença ara; el que hem viscut fins al moment tan sols era  un frugal aperitiu. Aquest rescat és una soga al coll, una llosa que ens aboca a una recessió llarga i profunda i sense la menor esperança de llum al final del túnel.

2) I perqué ara?

No ha estat cap casualitat la data escollida per realitzar aquest previsible rescat. Un cop la Prima de risc va superar els 500p era qüestió de dies i s’ha escollit aquest cap de setmana simplement per que coincidia amb l’Eurocopa, moment de màxima imbecil·litat massiva i alienació col·lectiva, una anestèsia ideal per prendre decisions radicals sabent que els ramats borreguers es troben massa embadalits per fer quelcom. Per altre banda s’havia d’actuar abans de les Eleccions Gregues com fos. Una victòria contundent de Syriza pot obrir el meló d’una rebel·lió interna a Europa en contra de la Troica i les seves mesures neoliberals. Calia deixar-ho tot ben lligat abans que aquesta possibilitat es materialitzés.

3) Les conseqüències econòmiques del Rescat

Segurament haureu vist com avui la Borsa puja i la Prima de Risc baixa. Ni cas! Un breu miratge que no durarà res; la típica idiotesa del nou ric borderline que es compra joies i un descapotable quan li acaben de concedir un crèdit, sense pensar en que el primer plaç de pagament es troba a la cantonada. A partir d’ara l’FMI monitoritzarà la nostra economia, la qual cosa significa que els propers Pressupostos hauran de complir si o si amb el dèficit estipulat per la UE ( menys del 2%) quan ara és del 6%. Ergo la retallada d’enguany haurà de ser del doble que en el passat exercici pressupostari. D’on es retallarà? Doncs del que encara no s’ha tocat: prestacions de l’atur i jubilació; així com noves pujades de lIVA, acomiadaments de funcionaris i eliminació de competències autonòmiques. Per tant, doncs, nova disminució en el consum, més contracció de l’economia que dinamitaran la Borsa i impulsaran la Prima de Risc i l’atur a noves cotes estratosfèriques, igual que ha passat a la resta de països rescatats.

4) Les conseqüències polítiques del Rescat

Rajoy ha dinamitat amb mig any tot el seu capital polític i la confiança que el van dur a la majoria absoluta. El PP ha esdevingut la riota de la premsa estrangera i nacional; tan sols li queda el consol de saber que el PSOE encara no aixeca el cap, ni ho farà en molt temps. Entrem en una espiral política a la grega on els extrems comencen a guanyar força. Si IU fes una aposta radical i canviés Cayo Lara per Alberto Garzón, promovent una aliança més àmplia i plural amb ICV, Equo, Anticapitalistes i diversos partits d’esquerra nacionalistes, podríem estar davant d’una espècie de  Syriza a la espanyola. Donem-li temps! Per altre banda no acabo de veure que pugui sorgir cap alternativa nacional per la dreta al PP, més enllà de l’ambigu i confós UPyD. En quant als moviments socials, el 15M té una oportunitat d’or per rearmar-se als carrers!

h1

15M: Un any de llums, ombres (i reptes de futur)

Mai 14, 2012

Un any d’assemblees, manifestacions, xerrades, cartells, somnis, tendes de campanya, megàfons, cadenes de mails infinites… Ha valgut la pena? Ho hem fet prou bé? Ha estat tot plegat un miratge? S’ha perdut la il·lusió inicial? Analitzem-ho!

LLUMS

1) Politització: EL 15M ha estat una formidable escola política per a molts. Gent que mai havia debatut sobre ideologia en públic, que no sabia organitzar una manifestació o que mai havia moderat una assemblea  han crescut interiorment fins a esdevindre puntals organitzatius.

2) Rejoveniment i sacsejada: Moltes associacions de veïns, sindicats i partits polítics pateixen una greu gerontocràcia, amb cúpules envellides i decrèpites que viuen atrinxerades en els seus càrrecs des de fa dècades, amb rutines antidemocràtiques desconnectades de la societat que els envolta i la tecnologia actual, que permet agilitzar la forma de prendre decisions. Això ha fet que algunes organitzacions, com ICV, es donin per al·ludides i obrin les seves assembles a una major horitzontalitat i participació directa per part dels moviments socials. Altres col·lectius, en canvi, segueixen pensant que això no va amb ells i que una junta formada exclusivament per jubilats octogenaris amb tics messiànics és d’allò més prometedor.

3) Pensament positiu: Amb un atur a màxims històrics, desnonaments , corrupció , retallades dràstiques l’estat del benestar i rescats bancaris, era una veritable epopeia canalitzar aquest malestar en alguna cosa creativa i constructiva sense caure en un odi rabiós i populista. Sens dubte el canvi de consciència és una revolució en si mateixa i un primer pas imprescindible per qualsevol transformació material.

4) Assenyalar els veritables culpables: Mentre la dreta democràtica i el nou feixisme identitari  ens bombardegen a diari amb cortines de fum, presentant a immigrants o a Madrid com l’origen de tots els mals, el 15M ha posat clarament l’accent en visualitzar als veritables culpables de tot plegat: el neoliberalisme, els bancs i les grans empreses, situant la dialèctica esquerra-dreta com a únic eix polític possible en aquest moment.

5) Internacionalisme: Per fi un moviment social espanyol ha trencat fronteres i s’ha escampat per tota l’escorça terrestre! Des d’Egipte a Tel Aviv, des d’Islàndia a Wall Street, demostrant un cop més que davant un fenomen tan global com aquesta crisi provocada per un mercat planetari sense fronteres, les casposes respostes proteccionistes, ètniques o identitàries  no son solució a res, sinó part del problema. La classe treballadora no pot perdre ni un instant discutint entre barretines, reggeton o sevillanes mentre la voracitat especuladora no l’atura cap duana.

6) Accions locals: Aturar desnonaments, recollida de signatures per les causes més variades, ocupar ambulatoris tancats, talls d’autopistes, movilitzacions per la vaga general, xerrades, campanyes de difusió… el dia a dia del 15M ha aportat una gran quantitat de micro-lluites en cada districte, en racons perifèrics de les ciutats sovint invisibilitats per la seva marginalitat.

OMBRES

1) Adanisme: El principal problema en que s’ha topat, un cop i un altre, el 15M ha estat el fet de creure que el món va començar fa un any i que abans d’ells no hi havia ningú. Ja hem comentat alguns vicis de partits, sindicats i AAVV tradicionals, però això no és motiu suficient per infravalorar i ningunejar a qui porta dècades lluitant per unes idees molt similars a les del 15M, fins al punt de posar al mateix sac a històrics lluitadors anti-franquistes amb els hereus del franquisme. Un xic d’humilitat i una bona lliçó d’història mai van malament.

2) Oportunisme: La temptació de manipular políticament a una massa de gent tan gran és tan suculenta que, desgraciadament, alguns no l’han pogut resistir, amb major o menor subtilesa. Respecto l’estratègia de captar militants dels moviments socials, sempre i quant això no acabi representant la fi de la pluralitat del moviment, la fragmentació de les energies o la submissió sectària a unes sigles determinades, marginant a qui no dugui un carnet a la boca. I si juguem a aquest joc, juguem-hi tots, que els que militem en partits amb representació parlamentària també hi tenim dret! O no?

3) Populisme: La línia que separa la indignació cívica de la massa enfurismada amb torxes i forques, disposada a acabar violentament amb tot, és molt fina. Afortunadament els sectors més ultres, provinents de l’anacrònic i desorientat moviment okupa, van abandonar el 15M tan ràpid com aquest va acabar les acampades i es va posar a treballar en comissions on s’havia de pensar. En ocasions puntuals, però, aquests sectors, al marge de tot consens assembleari s’han dedicat a rebentar manifestacions amb accions violentes, legitimant així la criminalització de la dreta a tot el 15M.

4) Urbanisme i centralisme: A nivell estatal totes les decisions i convocatòries, sobretot al principi, passaven per Puerta del Sol a Madrid, i per Plaça Catalunya a Barcelona.  La descentralització a les ciutats del cinturó urbà va costar i, no diguem ja, les assemblees de barri, que van ser les primeres en morir, en quan va arribar el fred. Als pobles de l’interior em consta que tot el moviment ni hi ha posat el peu, més enllà de les localitats per on va passar la Marxa Indignada.

REPTES DE FUTUR

Rejovenir i sacsejar els partits, les AAVV, els sindicats, les ONG, les associacions de tot tipus, però sense entrar en una guerra oberta amb els que no ho vulguin fer. Posar la democràcia directa en el centre del debat polític. Crear ponts i punts de trobada per a tots els moviments socials de tota mena per tal d’exercir com a fil conductor de totes les lluites que sorgiran en paral·lel, davant les polítiques cada cop més radicals de la dreta catalana i espanyola. Crear la base per una resistència pacífica que sigui el motor de canvi de mentalitat.

En definitiva, potenciar les seves virtuts, evitant la temptació de repetir alguns errors!

h1

#29M: Cap a una Vaga unitària i massiva!

Març 17, 2012

M’agrada molt veure com les diferents sinergies que han anat sorgint per tots els racons des de fa un any, en contra del tsunami neoliberal i populista que arrasa el nostre benestar, poc apoc van confluint en alguns espais comuns.

L’altre dia vaig participar en una Assemblea Oberta de cara a la propera Vaga General, absolutament horitzontal, on varen participar membres de CCOO i UGT, així com de les diverses Associacions de Veïns de l’Hospitalet, moltíssims militants d‘ICV-EUiA, alguns socialistes desubicats acabats d’arribar a l’oposició, un representant solitari d’ERC, així com molta gent del 15M. Tal com va dir una portaveu d’UGT, tots hem entès, des de la més diversa pluralitat ideològica, que l’enemic no està entre nosaltres i que cal plantar-li cara units o ens esclafaran.

Ràpidament ens vam posar mans a la obra distribuint-nos barris per fer difusió, establint un calendari de reunions o objectius estratègics pels piquets. Mans a la obra i a treballar que aquí no s’hi val a badar davant la ferotge ofensiva del capital, amb la sempre servil ajuda dels esquirols, aquests zombies miserables i covards, capaços de trair a la seva mare per por a perdre el sou d’un dia o quedar malament davant el seu amo.

Aprofitant l’experiència dels que porten lluitant dels del 36, combinada amb l’empenta dels que agafem el relleu, podem ser imparables!

Suposo que aquest espai de trobada tan plural serà difícil de reproduir allí on les centrals sindicals vulguin mantenir una obsoleta jerarquia vertical, o les assemblees del 15M estiguin segrestades per zumbers populistes que es creuen en possessió de la veritat absoluta i que l’esquerra va néixer fa un any. Afortunadament no és el cas d’Hospitalet, on l’auge del neo-feixisme ha creat molts ponts i cruïlles conjuntes entre els resistents.

Ja podeu veure que xulos han quedat els cartells pels comerços!

h1

REFLEXIONS SOBRE EL FUTUR DE L’ESQUERRA (III): Horitzontalitat vs Jerarquia

Març 5, 2012

Totes les organitzacions socials de les que jo he format part al llarg de la meva vida (fins fa 1 any) tenen un cert grau de jerarquització a l’hora de prendre decisions: Esplai, Colla de Diables, Clubs de Rol, associacions GLTB… a tot arreu hi ha un President o Portaveu, un Secretari o Tresorer, i sovint abunden les “Juntes” que prenen decisions de gran calat, entre una minoria d’escollits, que posteriorment presenten a l’Assemblea de torn com un fet consumat, per tal de ser ratificades per unanimitat per la resta de membres.

Fins al 15 de Maig de 2011, això era el “modus vivendi” de tot ens col·lectiu a la nostre societat i era concebut de forma quasi unànime com la via més àgil i operativa de prendre decisions. I, de fet, en els pocs llocs on havia vist algun intent d’horitzontalitat radical (en el Moviment Okupa, bàsicament), aquest havia acabat derivant en un sistema messiànic, amb líders auto-erigits, on els més radicals i els que més cridaven imposaven la seva opinió dogmàtica i sectària davant els tímids o moderats; i, normalment, cap decisió s’acabava duent a la pràctica.

 Durant la dictadura franquista, la única força política amb presència hegemònica a la clandestinitat, el PSUC-PCE, funcionava amb un estricte verticalisme heretat de Lenin: l’anomenat “centralisme democràtic“. Això implicava que s’escollia a una cúpula del partit en el Congrés i que aquesta disposava d’un poder quasi absolut; la resta de militants tenien llibertat per exercir l’autocrítica dins el partit, però havien d’acatar i obeir cegament les ordres que es prenien de forma col·lectiva; tota dissidència era vista com un repulsiu acte d’individualisme i podia costar l’expulsió o, fins i tot, ser jutjat per un tribunal polític que et podia arribar a condemnar a mort si demostrava que eres un traïdor (en casos extrems durant la Guerra civil i l’immeditata post-guerra)

Afortunadament els temps van canviar, el PSUC va entendre que aquell camí era obsolet i va optar, fa 25 anys, per transferir el seu poder a un partit modern i adaptat a la democràcia contemporània: Iniciativa. Per altre banda, trobem a ERC on, tot i tindre una jerarquia vertical i estructurada en càrrecs, històricament les seves assemblees de han tingut molt poder, creant constants mal de caps a la cúpula o generant escissions cícliques, que molts cops ha donat una imatge pública d'”olla de grills”.

L’arribada d’Internet va obrir les portes de la participació 2.0 i les possibilitats infinites que això oferia de cara a la presa de decisions polítiques de caràcter horitzontal i en xarxa, el caldo de cultiu en el qual es va gestar el 15M, entorn a les protestes contra la Llei Sinde i en un context on el PSOE al govern havia traït tots els seus principis programàtics i de democràcia interna per posar-se al servei dels mercats; fet que va precipitar una onada d’escepticisme i desconfiança en vers tota jerarquització i delegació política.

Això va provocar, recentment, l’aparició de partits polítics nous que es presentaven com l’encarnació d’aquesta nova democràcia 2.0: el Partit Pirata i Equo, que van evitar definir una ideologia concreta en l’eix esquerra-dreta, ja que pretenien fer prevaldre una democràcia directa on les decisions es poguessin consultar  i aprovar virtualment  fos quin fos el resultat. Tot i aixecar unes grans expectatives a la xarxa, un cop a les urnes el 20N ambdues formacions van punxar: els electors varen optar per les forces tradicionals, amb jerarquies i líders definits i un programa ideològic sense ambigüitats assembleàries.

Tot i això considero que aquest és el gran repte intern de les forces polítiques d’esquerres, que ja fa molts anys que existixen: com afrontar el repte de la horitzontalitat i fer-ho compatible amb la necessitat d’una certa jerarquització a l’hora de fer llistes i escollir càrrecs executius? Quin paper han de tindre els militants en un partit del segle XXI? Esperar que arribin les eleccions per anar a posar cartells i fer d’apoderat, o bé participar en els decisions polítiques diàries de forma vinculant? Com aconseguir major participació col·lectiva, sense degenerar en una ingovernable olla de grills? Com aconseguir l’apoderament del ciutadà-militant per tal que el partit esdevingui un espai viu i dinàmic on socialitzar idees que transformin la societat? Com vehicular la democràcia 2.0 sense caure en la vacuïtat ideològica més absoluta, com el Partit Pirata?

h1

REFLEXIONS SOBRE EL FUTUR DE L’ESQUERRA (II): Carrer vs Institucions

Març 3, 2012

A dia d’avui existeixen tres tipus d’organitzacions d’esquerra: en un extrem els partits que creuen que s’ha d’estar tan sols a les institucions i fer oposició al neoliberalisme des dels còmodes escons de la oposició o des dels reductes de l’administració local (PSOE-PSC)  i al cantó oposat aquells que pensen que les institucions no serveixen per res i que tan sols canviarem el sistema des de la lluita al carrer i a les movilitzacions socials (els diferents grups anarquistes i trotskistes). I, al mig, trobem una tercera via (ICV, EUiA i, en menor mesura, ERC) amb un peu a cada costat, fent de pont entre les dues bandes, amb les contradiccions constants que això representa.

Per què cal estar al carrer?

Tal com va afirmar el teòric marxista Antoni Gramsci, cal transformar la “Hegemonia Cultural” d’una societat, com a pas previ per tal de canviar objectivament les condicions materials d’aquesta. Actualment la dreta, mitjançat el seu domini absolut dels mitjans de comunicació, ha imposat un seguit de valors, percepcions i creences totalment arrelades a la nostre societat: individualisme, competitivitat, nihilisme, rebuig a tota organització col·lectiva, culte a la propietat, xenofòbia, populisme, la idea de progrés econòmic lligat a un augment infinit del consum, entre altres. Per aquest motiu existeix una majoria que  encara creu  que és molt millor retallar l’estat del benestar que pujar impostos.

Com l’esquerra no té recursos suficients per subvertir aquesta hegemonia cultural mitjançant les grans corporacions mediàtiques, no li queda cap altre remei que socialitzar les seves idees col·lectivament en espais alternatius, tan els novedosos de caràcter horitzontal (assemblees del 15M, manifestacions, concentracions, cooperatives de consum o moviments socials), així com els més tradicionals i que tenen certa jerarquització (partits i sindicats).

Per què cal estar a les institucions?

Però no ens enganyem, ni ens fem trampes al solitari: estar al carrer no és un fi en si mateix. No ens manifestem per hobby, sinó com a pas previ per accedir democràticament al poder institucional. Les assemblees del 15M estan molt bé, però les decisions legislatives que s’hi adopten no es poden materialitzar a la pràctica, sinó hi ha al darrere un poder executiu que les converteixi en lleis o pressupostos.

Clar que hom podria pensar que la forma més ràpida per accedir a aquest poder institucional no és la feixuga tasca de canviar la mentalitat de la gent, crear organitzacions que vehiculin aquestes idees, fer una campanya i guanyar unes eleccions, sinó tirar pel dret i, com a 1789 o 1917, fer una revolució violenta que instauri un règim polític nou, guillotinant a qui s’hi posi pel davant. Es donen les condicions objectives per fer una Revolució? Sense la menor ombra de dubte, ara i aquí, NO. I, de fet, em temo que els episodis de violència a les manifestacions fan més mal que bé a la causa

.A Grècia, on s’han dut a terme les retallades més extremes i draconianes imaginables, es van realitzar 15 vagues generals durant 2011, s’han cremat edificis, ocupat hospitals i mitjans de comunicació, manifestacions impressionants… però res ha aturat que el Parlament hel·lè aprovi els plans de la troika, gràcies a la majoria de conservadors i socialistes.  En quant a la Primavera Àrab, en una realitat socio-econòmica i cultural totalment diferent a la europea, on sí s’han donat les condicions pel triomf de les revolucions, van encaminats a la realització d’eleccions democràtiques per tal de renovar les institucions, no per pas destruir-les i, pel camí, s’hi han deixat unes quantes vides humanes.

ISLÀNDIA: Del carrer a les institucions.

Sense cap lloc a dubte, per mi, la fita realista que ens haurem de marcar els partits d’esquerres europeus passa inevitablement per Reikiavik, sense caure en cap mena d’idealització romàntica, ni pensament utòpic. Tot i que és un estat molt petit i un microcosmos polític, les bases del seu model han de ser un far: unes protestes ciutadanes que van produir  un canvi radical de mentalitat i de política amb assemblees ciutadanes que elaboren una nova Constitució, lluita contra el frau fiscal amb judicis als culpables de la Crisi o referèndums sobre el rescat bancari. Islàndia, sota un govern ecosocialista per cert, va tancar 2011 amb un creixement del PIB que triplica la zona Euro i que va en augment, amb un atur, tan sols del 8%. No es va vessar ni una gota de sang en el procés.

h1

REFLEXIONS SOBRE EL FUTUR DE L’ESQUERRA (I): Fraccionalisme vs Unitat

febrer 29, 2012

Inicio  un seguit de reflexions sobre quin ha de ser el futur de l’esquerra avui  en un moment on tot sembla abocat a la transformació; una cruïlla de camins on molts partits i persones s’han trobat, sense saber ben bé cap a on tirar. Aquí la meva humil aportació al debat!.

El futur de l’esquerra passa per la subdivisió fins a l’infinit en grupuscles cada cop més minoritaris i marginals? O per bastir un ampli Front Popular que pugui donar una resposta plural i unitària al Tsunami neoliberal, xenòfob i neocon que estem sofrint? Des del meu punt de vista el fraccionalisme caïnita ha estat el principal enemic de l’esquerra al llarg de la Història, com si del mite de Sissif es tractés, sembla que els partits que estan a l’esquerra del PSOE estiguin condemnats eternament a pujar la pesada pedra de la unitat fins al cim d’una muntanya i , un cop al cap de munt, deixar-la caure  fins a la seva base, per tornar a començar de nou.

Ho vàrem veure a la passada manifestació contra la Reforma Laboral: una àmplia marxa on tothom rebutjava frontalment aquesta reforma que carrega les retallades a l’esquena dels trebalaldors, però cada un des de la seva etiqueta particular, temerós de barrejar-se amb els qui no combregaven al 100% en tot. Podíem veure pancartes de CCOO, UGT, CGT, CNT, PSC, ERC, ICV, EUiA, PCC, PSUC-viu, POR, PCPC, UCE, En Lluita, Revolta Global, Lluita Internacionalista, Anticapitalistes, CUP, Maulets, així com de les diverses Assemblees de Barri 15M ( i segur que encara me n’he deixat la meitat).

Com s’ho fan CIU, PP i PSOE per conviure milers de militants amb punts de vista força diversos sobre molts temes i restar units tant en la victòria com en la derrota? Imagino que en aquest partits el debat teòric i les seves discrepàncies es superen repartint càrrecs a discreció i que les persones que hi militen estan disposades a empassar-se tots els gripaus que calguin amb la esperança de recollir les molles del pastís del poder, algun dia. Una llàstima, però, que aquesta disciplina democràtica no es pugui traslladar de forma constructiva als partits on el debat ideològic és més viu, però el nombre de cadires més baix.

I que en treuen els diversos grupets extra-parlamentaris de deixar la pell dels seus pocs militants en extenuants campanyes electorals on no tenen ni la més remota possibilitat de superar el 0,5% de vot? La seva fe en la utopia els impedeix veure que sense recursos, ni aparició en els mitjans tradicionals, ni diners per fer cartells o pancartes, ni una base sòlida de militància, el seu únic paper en les urnes és enrederir uns minuts el recompte? No els sortiria més a compte entrar en una formació política ja consolidada i estructurada per intentar que aquesta esdevingui quelcom més útil per la transformació de la societat des de les institucions?

Existeix base per construir, encara, una unitat popular de les esquerres? Sembla que ERC està pensant en fronts nacionals amb CIU i el PSC segueix creient que ha perdut vots pel centre i que ha de fer oposició responsable. Però i la resta? Hi ha possibilitats per una possible confluència entre ICV-EUiA amb les diverses formacions que orbiten en torn el 15M? Quin pot ser el factor que desencadeni una unitat política d’aquells que ja estem junts a les places? Una Vaga General? Un possible Referèndum contra les Retallades? La Unitat contra el Feixisme?

h1

2011: Les imatges que NO m’hauria imaginat veure aquest any

Desembre 31, 2011

FEBRER: Plaça Tahir d’Egipte, una revolta àrab fa caure la dictadura de Hosni Mubarak

ABRIL: Plaça de l’Ajuntament de l’Hospitalet, unes 300 persones participen en una assemblea d’indignats

JUNY: Artur Mas i Núria de Gispert arriben al Parlament en Helicòpter, després de deixar que una revolta popular assetgés als diputats

JUNY: Els regidors feixistes de PxC prenen possessió a l’Ajuntament de L’Hospitalet, entre una gran manifestació de rebuig

JULIOL: Una pancarta gegant contra les retallades en Sanitat es desplega de l’Hospital de Bellvitge

JULIOL: Francesc Camps dimiteix com a President de la Generalitat, imputat per la corrupta trama Gürtel

SETEMBRE: El moviment indignat es globalitza i arriba a Wall Street

OCTUBRE: ETA anuncia la fi de la lluita armada

NOVEMBRE: Berlusconi dimiteix per deixar pas a un govern tecnòcrata al front d’Itàlia

DESEMBRE: Es trenca el tabú de la Monarquia i la premsa carrega durament contra Urdangarín, imputat pel cas Palma Arena