Archive for the ‘Sexe’ Category

h1

Antropologia del Cruising: El perqué del sexe anònim gai en llocs públics

Juny 22, 2015

cruising4

Recentment ha caigut a les meves mans l’exel·lent llibre “En tu árbol o en el mio: Una aproximación etnográfica a la práctica del sexo anónimo entre hombres” (Edicions Bellaterra, 2015), del professor de la Universitat de Girona  Jose Antonio Langarita, amb un pròleg del sempre polèmic Manuel Delgado. Es tracta d’un apassionant i profund estudi científic que tracta de donar resposta al perqué de que molts homes que practiquin sexe de forma silenciosa, secreta i anònima, amb altres homes a qui no coneixen de res, en llocs públics (lavabos, parcs, platges …).

En primer lloc resulta xocant que l’autor confessi i justifiqui que, per tal de poder realitzar una observació participant, ell mateix va formar part d’aquestes pràctiques sexuals, convertint-se així en objecte i subjecte del seu propi estudi. Ho trobo molt encertat i correcte, doncs difícilment hauria pogut comprendre el significat dels símbols, rituals i organització social que rodegen el cruising, de la mateixa forma que els estudiosos dels xamanisme, com Carlos Castaneda, acabaven prenent les mateixes drogues al·lucinògenes dels rituals.

He dir que el punt fluix del llibre es quan desglossa un breu repàs a la història de la homosexualitat i la homofòbia. Aquest es troba excessivament centrat en Foucault, des d’un punt de vista un tant etnocèntric i presentista, situant els orígens de la repressió homòfoba en la moral victoriana del s.XIX, ignorant així les brutals persecucions de la inquisició al s.XIII-XVIII contra els sodomites, presents ja en la tardoantiguitat del s.IV-VIII on s’imposa la moral judeocristiana i la seva ideologia pro-natalista, com una ruptura envers el paganisme. També sobta que, tractant-se d’un antropòleg, no faci un major esment als diferents rols socials i culturals que ha jugat el sexe entre homes en moltíssimes cultures arreu del planeta i que tan ben estudiades estan per alguns autors com el català Alberto Cardín, entre molts altres.

El cruising representa la major transgressió possible a la estructura de l’heteropatriarcat: es tracta de relacions sexuals no monògames, no lligades a cap amor romàntic, en un espai públic en comptes de la privacitat domèstica, sense cap mena de finalitat reproductiva i, per postres, entre dos homes. Fins i tot entre alguns gais es criticat, ja que es veu com una pràctica marginal que denigra al col·lectiu LGBT, un cop el matrimoni igualitari ha fet acceptable per gran part de la societat la homosexualitat com una rèplica a la família nuclear tradicional.

Langarita fa un excel·lent lectura de classe i origen dels participants en el cruising, documentant que des de l’aparició de xarxes socials per lligar i la normalització dels locals d’ambient gai, aquestes pràctiques ja només les duen a terme aquells que no tenen oportunitats econòmiques per accedir a una discoteca o ni tan sols a Internet, així com persones que es veuen forçades a mantenir en el més absolut secretisme la seva sexualitat, ja sigui per la seva religió o entorn social. Es a dir: persones migrades, casats, d’avançada edat o de classe molt baixa; aquells que han quedat exclosos del model adonisiac de joventut, hedonisme, bellesa i classe mitja/alta en que es basa el prototip de gai socialment acceptable.

La part més interessant del llibre, sens dubte, es l’acurada lectura de l’ús de l’espai, la interpretació dels símbols, així com de tota la cerimònia ritual que donen lloc a les diferents pràctiques sexuals entre dos o més homes. El silenci com a garantia d’anonimat i secretisme que protegeix la privacitat dels seus participants, on el llenguatge es substituït per la gestualitat obscena.

També resulta molt encertada la seva interpretació del paper d’alguns participants que en absolut es senten identificats com a gais o homosexuals i rebutgen tot comportament efeminat. Presumptes mascles heterosexuals que, no obstant, acudeixen a aquests espais a follar amb altres homes. Una contradicció paradoxal entre identitat i pràctica, producte possiblement del binarisme maniqueu amb que la nostre societat etiqueta i construeix els rols de gènere i l’orientació sexual. El problema sorgeix quan aquestes persones es creuen immunes al contagi del VIH/SIDA, ja que pensen que follar amb condó es de mariques i ells com a bons mascles no se’n veuran mai afectats. Es per això que des de la comunitat mèdica s’ha creat el concepte “homes que tenen sexe amb homes“, per tal de dirigir les campanyes preventives envers a aquest col·lectiu.

Des del meu punt de vista trobo que l’estudi genera molts més interrogants dels que tanca, obrint un camp d’investigació que es troba lluny de presentar fermes conclusions definitives. La recerca s’ha centrat en espais molt concrets (el parc de Montjuïc, les platges de Gavà i Sitges), que tan sols son una ínfima part del que representa el sexe anònim entre homes dins la nostre societat: quines diferències podríem trobar amb aquells que forniquen en lavabos de centres comercials? O en saunes i “cuartos oscuros”? I en països i cultures  on la homofòbia sigui més dura que a Espanya? Això per no parlar del sexe efímer però no purament anònim, es a dir, les noves xarxes socials i les aplicacions mòbils per lligar o directament del cibersexe. Espero, doncs, que Langarita no es doni per satisfet, tingui ganes d’ampliar aquesta temàtica i puguem gaudir d’una segona part en un futur.

h1

15 dies entre Musculocas a Sitges

Agost 20, 2013

mr-gay-sitges

Existeixen tres tipus de gais segons la forma en que busquen la bellesa: en la moda, en la saviesa (maricultes, com jo) i, finalment, els que la cerquen en un gimnàs per modelant els seus abdominals tal com Praxíteles va esculpir a Apol·lo amb el cànon de perfecció masculina. Son els Musculocas.

Vinc de passar dues setmanes a Sitges, vil·la que, com cada Agost, ha estat envaïda per tropes musculocas, ocupant bars i platges amb minúsculs banyadors i descomunals abductors, tot i la competència directe amb el Festival Circuit a Barcelona, peregrinatge obligat per tota musculoca, i que la discoteca sitgetana Atlàntida ha tancat portes gràcies a la Llei de Costes.

Sort que no se n’ha assabentat Bryan Fischer, portaveu de la ultracristiana American Family Association, que fa poc va declarar que aquests homosexuals hipermasculins s’estaven apoderant de l’exèrcit americà. La bilis homòfoba catalana ha vomitat els seus perjudicis a les pàgines de La Vanguardia. Era previsible que aquests cossos tan temptadors despertarien els complexos d’autoodi d’algun gai reprimit i armaritzat.

4831219407_7e963434b0_zAlgunes anticapitalistes creuen que aquest clixè és fictici, un invent empresarial per estereotipar i comercialitzar la homosexualitat. Doncs no, és ben real i material, aquesta gent existeix i son legió. I, a més, crec que és el model perfecte de turisme que necessitem: consumeix moltíssim i molesta zero als autòctons; màxim rendiment amb menor despesa ecològica. L’antítesi dels kalimotxos i casinos de Lloret de Mar, plens de mafiosos russos i adolescents britànics, on cada any hi han punyalades o batusses.

Les musculoques, bàsicament, dediquen a vegetar de sol a sol sobre una gandula i desfilar arran de platja per lluir les seves amples esquenes i fermes natges, com si d’un passi de models es tractés. Òbviament han de treure rendiment sexual en el mercat de la carn a la seva soferta inversió en hores de gimnàs. Homes de quaranta anys, i bastant més, exhibint tipet com si fossin púbers al ball de fi de curs. Un síndrome de Peter Pan que perpetua l’hedonisme juvenil fins a la senectut.

He de confessar que en els meus temps de caçador menjahomes me n’havia follat uns quants. Son entretinguts al llit, però una burda nul·litat intel·lectual un cop culminat l’orgasme. Em va costar adonar-me que aquestes piles de carn no son més que un bonic embolcall del no res més absolut, uns ignorants que desconeixen l’existència de museus, biblioteques o altres realitats més enllà de les màquines de spinning. I ara, una mera distracció visual en el paisatge d’unes austeres vacances.

Doncs res, ja torno a ser aquí en la mundanal vulgaritat urbana plena de panxes, mitxel·lins, sacsons i altres mostres d’insultant lletjor. Prepareu-vos perqué aquesta temporada ve carregada d’acidesa i nous projectes!

h1

Es l’Amor un Tabú pels activistes d’esquerres?

Abril 27, 2013

images

Quan era adolescent i freqüentava el Moviment Okupa de la meva ciutat (estem parlant de finals dels anys 90-principis dels 00), lligar o tenir parella estable era vist com un vici burgés, un passatemps per nenes riques; la dictadura estètica punk havia decretat de forma oficiosa a través de les seves pseudo-assemblees  que l’únic sentiment que es permetia era l’odi contra tot i tothom, sense més criteri. Era l’Era daurada del nihilisme grunge.

En aquell ambient asfixiant la homosexualitat era invisible, ja que directament no hi havia sexualitat (no diguem ja romanticisme). El nombre de persones amb parella reconeguda era una minoria escassa; era un tema del que amb prou feines es parlava obertament, doncs els plaers terrenals havien d’esperar a la revolució i les relacions a dos podien ser un incordi quan es primava la col·lectivitat com un tot indivisible.

Fugint d’aquella asexualitat presumptament llibertària vaig llençar-me de cap a l’Ambient Gai on alliberament i transgressió  implicaven follar cada dia amb algú diferent, sense cap vincle emocional més enllà de l’orgasme. Abans que Zapatero arribés a la Moncloa el Matrimoni Igualitari no es veia com una reivindicació gaire revolucionaria, sinó més aviat com una trampa de l’heteropatriarcat per assimilar-nos dins la monogàmia.

Posteriorment la confrontació amb la homofòbia del PP i l’esglesia catòlica va capgirar el discurs radicalment, però la institució matrimonial en sí encara es vista amb amb certes reticències pels sectors LGTB més transgressors que, sota el paraigües de la Teoria Queer, reivindiquen trencar amb les institucions tradicionals i reinventar les relacions a partir de la individualitat més freak, negant l’existència del binarisme home-dona o hetero-homo.

A la primera meitat dels ’00 les feministes de la diferència van començar a fer forat dins els Moviments Socials, al menys en els que jo freqüentava. Per primer cop escoltàvem a parlar de que la vida privada era pública, la diferència entre sexe i gènere, o que els dones no havien d’assimilar el model agressiu i racional dels homes dins la política. Però, de nou, l’amor romàntic era vist com quelcom conservador, un instrument per idiotitzar la dona i esclavitzar-la a un fal·lus o justificar maltractes i abusos de tota mena.

LoveRevolution_01.gifA tot això, al llarg d’aquest periple em debatia per una banda entre auto-reprimits amors impossibles i inconfessables cap a heroics activistes possiblement heteros (era impossible de saber ja que mai es parlava del tema), que incomprensiblement malgastaven la seva dionisíaca joventut en una ascètica comunió amb l’onanisme; i per l’altre, en una orgia permanent amb musculocas de tot a cent a qui enviava a passeig després de corre’m a la seva cara. Vaig esdevindre un veritable apòstol del racionalisme materialista, un profeta que proclamava la fi de l’amor i de la nyonyeria.

Tenir parella va suposar per mi una ruptura epistemològica, com diria el filòsof del marxisme estructuralista Louis Althusser. A partir d’aquell moment se’m va obrir davant meu un univers de metafísica romàntica, que ni Wagner en el seu apogeu. En aquesta deriva cap a la heterodoxia naïf i la felicitat idealista he aconseguit arribar a un consens entre cor i cap, lligant la meva praxis sexual amb el que sempre he sentit, però em trobo amb un buit teòric, doncs dins l’ampli marc de l’esquerra  mai ningú ha aconseguit donar una cobertura teòrica a l’Amor, que segueix sent un tabú.

Potser el pensament positiu postmodern i aquest neo-hippiesme bonrollista dels 60’s que ha renascut amb el 15M pot ser una bona ocasió per abordar-ho; tot i que de nou començo a veure patrons coneguts amb activistes que trenquen amb la parella per que no tenen prou temps per assistir a totes les comissions, així com un cert retorn a la ortodòxia col·lectivista (incipient encara) negant els sentiments individuals. Espero equivocar-me!

h1

La diferència entre Sexe i Gènere: Feminisme i Història

Març 8, 2012

Si alguna cosa ha aportat el feminisme a la teoria política, social i filosòfica no son les reivindicacions conjunturals de cada moment (dret a vot, avortament, igualtat salarial…), tot i que aquestes fites han estat camps de batalla gens menyspreables, sinó  la divisió entre dos fenòmens que molts cops es solen confondre: el sexe i el gènere.

Pintures rupestres de dones caçadores a la Prehistòria

El masclisme patriarcal ha basat la seva dominació fal·lòcrata al llarg del temps fent creure el mite que les divisions entre sexes en el treball, la política o l’esfera domèstica eren d’origen genètic i natural: les dones estaven predisposades des del seu naixement a rentar plats, cuidar nens i fregar el cul dels vells (sempre dins una esfera privada de la societat), mentre que els mascles eren els encarregats de dominar la esfera pública: política, guerra i treball.

Aquest mite té el seu màxim reflex judeocristià en el Gènesis: Eva, la pecadora i temptadora, és la culpable de tots els mals de la humanitat per haver desobeït la ordre de Deu. No és casual tampoc que les tres religions monoteistes tinguin a un Deu mascle com a única divinitat.

Tot i això, les arrels del patriarcat son molt més profundes. Els arqueòlegs creiem que les societats caçadores recol·lectores del Paleolític no presentaven cap diferència substancial entre les tasques que realitzaven homes i dones, més enllà de parir; doncs ambos sexes participaven de la caça en grup i de la recol·lecció individual, tot i que els controls de natalitat a finals d’aquest període ja evidencien casos d’infanticidi femení. Un cop al Neolític, però, en quan s’estableix la transmissió de la propietat de la terra via herència, és necessari tenir mecanismes de control sobre la reproducció femenina i les línies de parentesc, iniciant un perillós camí de diferenciació social dels sexes: el que coneixem com Gènere.

El gènere, doncs, és la percepció cultural metafísica del rol social que cada sexe interpreta dins la societat i es transmet mitjançant l’aprenentatge i l’educació, d’una forma no directe. El gènere va des de l’atribució de colors masculins i femenins (Rosa/Blau) a la divisió social del treball (Perruquera/Mecànic), la forma de vestir (Faldilles/Pantalons) el tipus de revistes (Marca/Lecturas) o el llenguatge, emprant el masculí com a gir lingüístic per referir-se a la societat global.

Que el gènere no té res a veure amb el sexe ho demostrem a diari aquelles persones que trenquem aquesta equació, adoptant rols de gènere que no s’adiuen al que ens venia predestinat pel nostre sexe de naixement. La homosexualitat i la transsexualitat son l’evidència de que el pensament patriarcal sexe=gènere no funciona. Per aquest motiu les persones masclistes son profundament homòfobes i detesten per sobre de tot a les persones que tenen ploma i adopten més descaradament els rols de gènere del sexe oposat. Son l’evidència empírica de la invenció social del patriarcat!

h1

Dia Mundial contra el VIH/SIDA

Desembre 1, 2011

Un any més arriba el Dia Mundial contra el VIH/SIDA i contemplo horroritzat com el percentatge de transmissions per via sexual entre homes no para d’augmentar i ja es situa al 46% del total, en el mateix any que es compleix el 30é aniversari del primer diagnòstic .

Els especialistes mèdics, reunits al Congrés de GESIDA a Sevilla, van definir  el tipus de persona que es contagia:  El perfil del nuevo paciente tanto en España como en el resto de países de nuestro entorno es el de un hombre joven, con relaciones sexuales con otro hombre y con un nivel de educación muy superior al que tenían los afectados de hace 30 años“. Es a dir, ja no son ionkis que malviuen sota un pont, sinó joves amb bona preparació acadèmica, que no tenen excusa per no prendre precaucions.

Que hem fet malament? En que hem fallat com a societat? Ha baixat la percepció del risc pel fet que la malaltia ja no sigui letal? Les campanyes de prevenció no arriben a la gent? S’han fet repetitives i cansines? L’alliberament gai ha suposat un oblid de quin és un dels nostres pitjors enemics, junt amb la homofòbia, i que sempre serà la nostre espasa de Damócles? Calen més recursos per fer pedagogia?

Per altra banda observo esperançat com un grup d’investigadors catalans han publicat al ‘Journal of Infectious Diseases’ un projecte de vacuna terapèutica (que no preventiva ni curativa), que podria eliminar els efectes més negatius. També és una dada “positiva”, dins de la tragèdia, que cada cop els diagnòstics siguin més precoços i s’hi pugui actuar amb prou antelació.

h1

Buscar Feina vs Buscar Parella/Sexe

Agost 10, 2011

Ara que, per fi, havia aconseguit estabilitzar la meva vida sentimental en la monogàmia, després de dècades de luxúria compulsiva, promiscuïtat salvatge i hedonisme efímer,  resulta que la crisi econòmica ha reduït l’arqueologia professional (i la meva carrera científica) a escorrialles, dinamitant la meva estabilitat personal un cop més.

Però ja sabia jo que tantes hores gastades navegant en el turbulent mercat sexual no podia ser en debades i que alguna utilitat econòmica li acabaria trobant! Si he estat capaç, durant lustres, de cercar futuribles Princeps Blaus en bases de dades i xats trufats de musculoques semianalfabetes i dives de tot a 100, com no he de poder trobar una feina adient a les meves expectatives i habilitats, per molta crisi que hi hagi?

Estic del tot convençut que el mercat laboral i el sexual, no son pas tan diferents. M’explico:

1.- Currículum vs Perfil personal: Quan vas a lligar sempre menteixes un xic sobre tu mateix, amagues defectes, sobredimensiones qualitats i guarneixes amb eufemismes les mancances. Doncs d’això es tracta! Jo tenia diversos perfils personals a les webs de sexe, en funció de la oferta conjuntural: en alguns mostrava la meva versió més romàntica, en altres una vessant més morbosa. Doncs amb el Currículum igual! Que ja no volen arqueòlegs especialistes en arqueozoologia del Paleolític Mitjà? Doncs ara soc un “Gestor Cultural, comunity manager i especialista tècnic en difusió de Patrimoni” i no és cap mentida!

2.- Separar el gra de la palla: De la mateixa forma que un freak supernerd i bavós sexual s’intenta fer passar per un dandi mariculta a Internet, moltes empreses explotadores i fraudulentes camuflen places d’esclau a galeres amb irresistibles ofertes i suculents sous. Sempre cal investigar pel teu compte a que es dedica realment aquella indústria. LLEGIU AQUÍ un exemple d’oferta falsa d’una empresa estafadora que corre per Internet; ahir mateix em van trucar interessats en el meu currículum, sort que em va donar per buscar-ho!

3.- No t’infravaloris, ja ho faran els altres: A tots ens ha passat: veus un Adonis entrar per la porta i apartes la mirada convençut que mai estaràs a l’alçada d’un mascle com aquell, perdent potser la parella de la teva vida, sense donar la oportunitat a que sigui l’altre qui ens descarti. Doncs amb el treball igual! Si jo crec que podria dirigir un Museu, administrar una galeria d’art o gestionar les xarxes socials d’una multinacional, perquè no els hi puc enviar un currículum? Els caps de Recursos Humans son els encarregats de valorar-ho, no jo!

4.- Primera Cita vs Entrevista de Treball: He arribat a la conclusió que no hi ha gaire diferència: en ambdós casos t’has de vestir molt formal, quedes amb algú que no coneixes de res però has contactat prèviament per mail o telèfon i bàsicament t’has de vendre. Clar que en una cita romàntica no es gaire recomanable que treguis a relluir la teva experiència passada i en una entrevista de feina pots anar directament al gra parlant del “marro” sense haver de trencar el gel divagant sobre futileses. No seria descartable incloure els tests psicotècnics en la busca de parella, facilitaria molt la feina!

5.- Aprendre a dir “NO!”: Això és el que porto pitjor. De la mateixa forma que m’han acabat practicant fel·lacions engendres monstruosos a qui no vaig saber expressar la meva negació amb prou vehemència, he acabat anant a entrevistes per feines que m’horroritzaria practicar. Soc molt nerviós i pessimista, em desespero amb facilitat, així doncs he de treballar aquest aspecte, relaxant-me i pensant que SI hi ha feina en Cultura, de la mateixa forma que SI hi havia un Príncep Blau per mi. Però no descarto que dintre de poc em veieu entrant a casa vostre per vendre-us una Bíblia Mormònica …tot dependrà del meu grau de pessimisme!

h1

Fervor Monogàmic Homosexual

Març 3, 2011

El passat Dissabte vaig anar amb el meu xicot a veure “The kids are all right”, una veritable apologia dels valors familiars, el tradicionalisme conjugal i el matrimoni etern, amb la petita peculiaritat d’estar protagonitzada per una parella de lesbianes, fantàsticament interpretada per Julianne Moore i Anette Bening. Una raresa cinèfila o el reflex del nou fervor monògam que es viu dins el mon GLTB?

Justament aquest proper cap de setmana es compleixen dos anys de la meva sobtada i sorprenent conversió a la ortodòxia monogàmica; catorze mesos des de que vaig desenganxar-me totalment d’un submón de sexe compulsiu i efímer, de xats i pàgines de contactes plenes de fotos de polles, de cites amb desconeguts que portava al llit després de xerrar-hi cinc minuts o menys.

No us podeu arribar a imaginar, ni remotament, fins a on arribava la meva addicció! A les víctimes de la meva cacera les veia com a vulgars preses, no tenia el menor sentiment cap a ells i ni tan sols els veia com a persones, eren mers objectes sexuals a la meva disposició eventual.

Peró un bon dia va aparèixer el meu Príncep Blau i ,sense adonar-me’n, vaig replantejar la meva teoria de que la  parella era un invent heteropatriarcal per perpetuar l’herència i vaig pensar que potser no s’hi estava tan malament en aquell lloc anomenat Amor. Dos anys després em reafirmo absolutament i se’m fa difícil recordar que era jo el que col·leccionava polvos com qui es fa un àlbum de cromos.

Gairebé la totalitat de persones homosexuals del meu entorn viuen un fenomen similar entregats per complert a la vida conjugal i ja conec qui està fent tràmits per l’adopció. Sort que el Matrimoni Gai havia d’acabar amb els valors familiars, segons el cristianofeixisme! Poc es podrien imaginar a l’Opus que en pocs anys acabaríem tan fidels i conservadors com ells aparenten ser.   Som els gais els nous heteros? Ens ha absorbit el sistema o, simplement hem aconseguit la plena normalitat i acceptació social?

Pel contrari, les meves amigues hetero semblen viure una segona adolescència sortint cada setmana a cercar mascles  salivant com hienes famolenques davant un xaiet coix.No m’estranya, doncs, que el govern de CIU hagi suprimit la sèrie “Infidels” de TV3 ja que alguns membres de UDC creien que fomentava el divorci i la promiscuïtat. A veure si aquest programa serà la causa de tot plegat!