Archive for the ‘Relats’ Category

h1

La darrera funció

Novembre 28, 2008

7108250-md

En el moment en que el teló va caure, va saber del cert que tot havia acabat, aquells fervorosos aplaudiments del públic eren els darrers que escoltaria per sempre més.

Durant els últims 27 anys havia interpretat a diari, sense excepció possible, la mateixa tragèdia amb una força desgarradora i una passió incomparable dins la història de la dramatúrgia europea. La crítica s’havia rendit als seus peus i la gent que hi assistia esmaperduda havia de reservar amb un any d’antelació la seva butaca per poder presenciar aquella incontestable obra d’art.

Lentament va baixar les escales que separaven el buit escenari del seu basckstage on es va treure lentament aquella màscara de porcellana que tantes funcions l’havia acompanyat i, amb un brusc gest, la va trencar en mil bocins. Era aquesta la única forma d’assegurar-se que mai ningú podria fer-se passar per ell, reinterpretant el personatge que el temps havia fet exclusivament seu.

No tenia cap company d’escena de qui acomiadar-se, ja que la obra en qüestió era un simple monòleg i amb prou feines coneixia als acomodadors, uns joves passerells que, en un acte d’estupidesa extrema, pensaven que aquella feina seria el primer esgraó cap a la fama com a actors.

Havia oblidat ja feia molt temps, a on començava la seva personalitat pròpia i quins trets havia segrestat del seu personatge, degut a l’estranya simbiosi que els havia fet conviure quasi tres dècades. I ara… a que es dedicaria? Seria capaç de retrobar-se el seu jo original?

Va creuar per última vegada el llindar del recinte teatral prometent no trepitjar-lo mai més… no volia ni sentir a parlar d’aquella nova comedieta romàntica, nyonya i plena d’optimisme que el Ministre de Cultura, l’honorable Arqueòleg Glamurós, havia anunciat a bombo i plateret.

Dedicat a tots aquells que busquen, o troben, una agulla en un paller!

PD: La fotografia es titula “Old Theatre” i es obra de Glenn Norris

h1

Diàlegs imaginaris al Ministeri de la Felicitat

Novembre 9, 2008

burocracia

-Hola bon dia, és el Ministeri de la Felicitat?

-Doncs si! En aquests moment l’atén Paqui Pallà. En que podria ajudar-lo?

-Miri, es que necessitava amb urgència unes dosis d’optimisme ja que…

-Ufff! A veure, anem per pams: M’ha portat vostè el Certificat de Nyonyeria?

-Uixx! Es que em van declarar “Frívol” i em van denegar el títol…

-Comencem bé! Un frívol i pessimista, avui deu ser el meu dia de sort! Doncs sense el certificat…

-Miri de veritat que no vindria si no fos un cas urgent! Aquesta setmana encaro reptes professionals i personals que, en cas de no funcionar, podrien dinamitar la meva autoestima i… visc en un cinquè pis!

-Aquesta excusa la he sentit mil cops! Escolti, que estem en crisi i cada dia centenars de persones al atur i família nombrosa venen desesperades pidolant un xic d’esperança. Comprendrà que per a mi el seu expedient no és mes que un anècdota!

-Ja… me’n faig al càrrec, si… però… no podria fer la vista grossa per una vegada? Segur que té centenars de caixes plenes d’il·lusió, entusiasme i confiança que ni tan sols estan inventariades, els seus superiors no notaran pas si en manlleva un pessic…

-A veure… i amb una mica d’amor no faria? Es que d’aquest si que en tinc a tonelades!

-NOOOOORRR!! D’això ni parlar-ne, soc un maldestre emprant aquest sentiment i sempre l’acabo espifiant… no en vull sentir ni a parlar!!

-Mmmm! Ja veig, tot un “drama queen” professional… Un segon que consulto el Manual de Casos Patològics… Aha!! Tinc una cosa per vostè!

-Si? De veritat???

-Li receptaré unes gotes de “Xarop Placebo”: amb dues dosis diàries es creurà el Rei del Món!

-Siiii!! Gràcies!!! Ja em sento molt millor!! Wooo!


h1

Ossos

Novembre 2, 2008

…metacarps, pelvis, astràgals…

El dia que el vaig conèixer, ja sabia que aquell tipus baixet, repentinat, vestit amb uns desfassadíssims pantalons de pana grisos i un jersei vermell i rosa descolorit em cauria malament. I no va trigar ni mig minut en demostrar-me que la meva impressió inicial era encertada: “Hola, em dic Rudolf. m’agrada llegir enciclopèdies, el meu volum favorit es el de la “B”, i el teu?

…húmers, fèmur, sacre…

Durant les dues setmanes que varem coincidir en aquella feina es va dedicar a seguir-me cada dia fins a casa meva. Clar, com era la única ànima caritativa que no es mofava d’ell a la cara, creia que ja havíem de ser amics per sempre. Una hora de camí diari en la que m’explicava com la seva pròpia mare l’havia iniciat en el sexe o les seves inverosímils converses amb extraterrestres.

…radi, cúbit, occipital, mandíbula…

A la feina era un absolut desastre; en comptes d’ajudar-me en la meva labor investigadora es quedava completament paralitzat, amb la seva mirada, un xic guenya, fixada en el meu rostre i rient a ple pulmó sense cap motiu aparent. Això quan no aprofitava la menor ocasió per fotre’m ma descaradament, aprofitant qualsevol excusa idiota com: “ui, es que he relliscat”. Allò havia anat massa lluny!

…escafoides, temporal, tíbia, carp…

El meu sentiment d’odi cap a ell anava creixent minut a minut, fins al punt de no retorn en que ell, davant els meus ulls, va deixar de ser un ésser humà. Era incapaç d’imaginar que aquella criatura pudenta, llefiscosa i estúpida, alhora que pedant, pertanyés a la mateixa espècie animal que jo. Per tant, matar-lo no tindria més repercussions morals en la meva consciència que si hagués esclafat un escarabat pel carrer. Total… qui el trobaria a faltar? Els extraterrestres?

… tarsials, escàpoles, atles, axis, falanges…

Havia estat tan fàcil fer-li creure que tenia alguna possibilitat amb mi. Que divertit veure la seva cara ofegar-se lentament dins la meva àmplia banyera. Què insultantment senzill que havia estat separar la seva carn del seu esquelet, ja sabia jo que la meva cultura gore havia de tenir alguna utilitat!

… metatarsos, vèrtebres i costelles… a veure… diria que no em deixo res…

La meva exposició d’ossos humans, suposadament prehistòrics, havia quedat impecable: ni el millor antropòleg físic podria apreciar la diferència amb la resta d’esquelets que havíem trobat en aquell jaciment. Ara només faltava acabar de donar el toc especial a aquell suposat paté que, de ben segur, faria furor en el sopar nadalenc de monitors del meu antic esplai.

h1

No té més missatges

Octubre 30, 2008

Piiiiiiiiiiiiiiiiiiip

Hola? Marc? Contesta cony! Porto dos dies intentant-te trobar per tot arreu! Si… està bé, em vaig passar molt l’altre dia i no tenia dret a cridar-te d’aquella forma… ho sento… però… Vols agafar el telèfon!!! Sé que hi ets!! Va… deixa el teu puto orgull de banda… joder!! No deixarem una relació de quatre anys per una absurda discussió no?

Piiiiiiiiiiiiiiiiiiip

Marc! Soc ta germana, no… que com fa dies que no sé res de tu m’he passat per casa teva però no hi eres… tot bé? Quan em vegis t’animaràs! He trobat una solució per refinançar la teva hipotecà, xerrant amb un amic que tinc al banc. Truca’m i t’ho explico!!

Piiiiiiiiiiiiiiiiiiip

Aquest és un missatge pel senyor Marc Garcia de part del Hospital General. Ja pot passar a recollir per recepció els anàlisis que es va realitzar la setmana passada. Per la seva tranquil·litat li puc avançar que finalment era tot una falsa alarma, el tumor no era maligne i la metàstasi sembla completament descartada. Li recordo que l’horari de la meva consulta és de quatre a sis,

Piiiiiiiiiiiiiiiiiiip

Torno a ser jo!! JODER CONTESTAA!! Que ho fas per fer-me sentir culpable??? Et diverteix tenir-me tot el dia al telèfon no? Es això, la teva sarcàstica forma de venjar-te per la bronca! Oh quina gràcia! Quin gran humorista! No creus que n’estàs fent un gra massa?? Ni que tinguessis 12 anys per favor!!

Piiiiiiiiiiiiiiiiiiip

Hola? Marc? Mira, soc el Joan, no, que et trucava perqué tinc una oferta de treball que potser et podria interessar… no sé si es ben be de la teva especialitat, però com et vaig veure tan desesperat amb la feina… la qüestió es que es urgent, m’hauries de dir alguna cosa aquesta tarda, val? Vinga!

Piiiiiiiiiiiiiiiiiiip

Ei Marc! Sóc el Jordi, no, que a veure si recordes de tornar-me l’escopeta que em vas demanar, si pot ser, abans de divendres, que amb els de la colla anem a caçar i a buscar bolets a Valls. T’hi apuntes?

Piiiiiiiiiiiiiiiiiiip

Marc…. soc jo un altre cop… joder… tens a tothom preocupat… JA NO FA NI PUTA GRÀCIA M’ENTENS?? M’HAS SENTIT BÉ??? Mira… que ja no puc més! O m’agafes el putu mòbil ara mateix o em planto a casa i tiro la porta a baix

MARC!!…..

h1

Metamorfosi

Octubre 21, 2008

Jonathan va deixar anar un sonor i agut crit quan, horroritzat, va contemplar davant el ronyós mirall de la seva habitació com s’havia transformat, de la nit al dia, en una quarentona progre acabada de divorciar; amb el seu típic cabell curt tenyit de vermell i la roba minúscula i arrapada que escanyava cruelment els seus mitxelíns amb uns llampants colors que semblaven dir a crits “estic buscant pollón follón”.

Hi havia d’haver alguna explicació racional per aquell fenomen, tan desconcertant a primera vista. Potser si hagués prestat un xic més d’atenció a les classes d’ESO, en comptes d’anar-hi completament fumat o passant l’estona masturbant-se a les darreres files, ara entendria perfectament que aquella sobtada metamorfosi no era més que un dels típics efectes secundaris del còctel de pastilles de dubtosa procedència que havia ingerit la passada nit.

I encara havia tingut sort! La transformació hauria pogut donar com a resultat un ésser veritablement monstruós … com per exemple… la nova cantant de Presuntos Implicados!!.

Li esperava un futur d’allò més encoratjador: ja no hauria de continuar treballant de traficant d’heroïna en col·legis de primària, a partir d’ara obtindria ingressos de la pensió del seu ex, amb qui es barallaria constantment per la custodia d’una filla pija, que segurament s’hauria tornat anorèxica per cridar l’atenció dels seus progenitors.

I que dir dels seus nous hobbies! El tunning havia caigut sobtadament en l’oblit i ara sentia una inesperada motivació per organitzar trobades tupper-sex amb altres quarentones progres. S’apuntaria a un gimnàs per fer tai-chi o, per què no, a sortir de marxa, mig borracha, a qualsevol revetlla de poble amb orquestra d’organillo per tal de tirar-se el primer llenyataire despistat que trobés per davant.

Pum!!!!

Però de sobte, un tret sec i sonor va posar fi a les seves fantasies de feliç divorciada. La seva novia, una perillosa garrula violenta molt temuda al barri, havia acabat la seva dura jornada de caixera al prostíbul i, sense pensar-ho dos cops, havia volat el cap d’aquella estranya desconeguda que es mirava amb cara de viciosa al seu mirall, ara esquitxat dolçament per vísceres i sang.

h1

Diàlegs imaginaris amb el Diable

Setembre 24, 2008

Després del exitós diàleg amb Jesucrist, us deixo amb la segona part del text que, com podreu comprovar, està enfocada des d’una prespectiva absolutament antagònica!

–    Bon dia Arqueòleg, saps qui soc, oi?

–    Per favor Llucifer! Per qui m’has pres? Per un vulgar aprenent a pecador? Passa i seu al sofà que estaràs més còmode!

–      Ja m’han dit que continues tan hedonista com sempre…

–    Veig que els rumors corren ràpid al infern! Doncs si, la teva pèrfida deixeble Luxúria em visita força sovint i ah!… t’he de comunicar una primícia!

–     Ohh digues, digues! Quin honor!

–    He decidit renunciar definitivament a qualsevol esperança de ser correspost per l’amor. Així doncs, he assassinat de forma cruel, sàdica i macabre la darrera espurna de nyonyeria platònica que quedava al meu cor i, tot i que aquestes males herbes sempre acaben reviscolant, volia que fossis tu, estimat, el primer en saber la bona nova.

–    Aquest és el meu Arqueòleg! Bravo! Friso per saber les darreres maldats que de ben segur estaràs maquinant.

–    Ai Lluci! Ja no soc aquell pervers maquiavèl·lic que vas conèixer anys enrere. La venjança cada cop em fa més mandra i prefereixo fer veure que oblido totes aquelles punyalades que s’acumulen a la meva esquena. Ves que no m’hagi contagiat d’un brot de moral juedocristiana…

–     Calla, calla! Això mai! Tu espera pacient i ocult darrere el silenci dissimulat el millor moment per emprar el teu esmolat verí, gaudint així de l’orgasmic plaer de la revenja.

–    No sé jo… i mira que en aquest moment el que més em ve de gust es rebentar el cap algú a hòsties! Em desfogaria taaant… Però bé, deixem de parlar de les meves ralladures mentals! Com va el treball?

–    – Doncs mira, enfeinadíssim preparant la campanya electoral de McCain. Imagina’t per un instant que guanya aquella bleda del Obama… Un món sense guerres! Quin horror! La cotització de les ànimes cauria en picat i encara m’hauria de vendre el iot que em vaig comprar el més passat amb el negociet de Georgia.

–    Ahaha, tu si que en saps! Si et puc ajudar en quelcom, ja saps que em tens a la teva total  disposició!

–    Ara que ho dius…Volia proposar-te una petita missió que, de ben segur, realitzaràs amb molt de gust. Però, que et semblaria si ho acabessim de comentar al teu llit amb un gintònic?

–    I perqué no?


h1

Diàlegs imaginaris entre un ateu i Jesucrist

Juliol 4, 2008

 

– Hola benaventurat germà, saps qui soc?

– Ui, doncs amb aquesta melena, el tors musculós, la barbeta… no diguis més! Ets un hippie bohemi amb ganes de marxeta no?

– Soc Jesucrist

– Vaja, quina sort la meva! Un tio que se m’apropa i és un reprimit sexual! Però tu no t’havies mort ja?

– Soc una aparicció! He vingut a convertir-te!

– A convertir-me? En qué? Espero que no sigui en vi, que ja m’han parlat de la teva fama alchòlica! Diuen que per les venes et corre un Rioja de primera qualitat!

– No idiota! He vingut a convertir-te a la religió veritable!

– Ahajaj! Espera que m’ofego de riure! Religió a mi? Però tio! Que jo soc un arqueòleg prehistoriador, que sé perfectament que l’evolució es va produïr per selecció natural, no per creació divina! Que us he enxampat! Que tot és un miserable negoci per forrar-vos a  costa de les quatre iaies que temen la mort inminent !

– Si, però jo vaig ser una bona persona, si vens amb mi et salvaràs!

– A veure! Nem per pams! En primer lloc, dificilment sabrem mai que vas fer i que no realment, tenint en compte que els evangelis que fornem la bíblia es van escriure seleccionar quatre segles després de la teva mort i van passar pel filtre  i la censura del poder del Imperi Romà! I a més, si realment exitís el cel hi anirà Rita the Singer!! Tú et creus que jo em vull passar la resta de l’eternitat rodejat de beates, monges i freaks carrinclons que no han trencat mai un plat?? Prefereixo mil cops la luxúria infernal!! On vas a parar!

– Jo curarè la cegesa de la teva ànima!

– Però tio, quin puto plasta! Segur que Moisés, Sidharta, Mahoma o Confuci no es feien tan pesats! Mira, de veritat, que perds el temps, jo no tinc salvació possible! He trencat tots els pecats capitals, follo amb tios, no compleixo els manaments, no em confesso, he votat a partits comunistes, no vaig a missa i… soc fan de Marilyn Manson!!

– Ets una ovella descarriada, però encara ets a temps d’entrar al ramat i trobar el camí!

– Si, clar, ara em vindràs amb el cuento que els ateus no tenim ètica ni moral. Mira guapo, jo no necessito tèmer a cap càstig diví per actuar conforme a uns valors molt ferms, que començen i acaben en mi, recollint les influències dels principis de la solidaritat internacional contra la pobresa i la marginació o la lluita per la igualtat de gènere, raça, sexe, classe o llengua. No crec en cap mísere caritat per netejar la meva conciència davant un capellà, sinó en la lluita constant i diaria per un món més just i millor. Un món que, obviament, és aquest, no un suposat paradís que mai ningú ha vist.

– Saps que? Tinc una crisi de fé!! Crec que he deixat de creure en mi mateix!

 

h1

RELAT PER PARAULES

Juny 29, 2008

 Doncs si! Finalment he estat capaç de quadrar tots els mots que els lectors d’aquest blog em van deixar en un post passat, per tal que que jo n’elaborès un relat! Després de trencar-me el cap intentant fer lligar paraulotes com “encopresi”, “glera”, “pantisocràcia” ,”ionitzar” o “aixolomar”, aquest és el resultat!! Encara m’ha quedat prou bé no? Fins i tot té un argument amb sentit i tot! Sé que hi han troços un pel gore, però es el que vosaltres heu volgut!

Corbacho is in Love!!

Celestino Corbacho es va despertar  de sobte; s’havia quedat mandrejant en mig del Consell de Ministres, just quan s’estaven aprovant els decrets sobre els greuges i els desgavells que provocava l’energia termodinàmica al ionitzar el pal·ladi amb el ciclopentà-perhidrofenantrè i, sense adonar-se’n, va aclucar els ulls caient rodó sobre el seu dossier.

El Palau de la Moncloa ja estava buit, no hi quedava ni una miserable sargantana, així doncs el Ministre va pensar que aquesta era la seva: per fi podria tafanejar i aixolomar els racons d’aquell ciclopi edifici on es concentra tot el poder polític al nostre estat, ja que el borinot del Zapatero de ben segur mai li hauria permés, tement que esberlés algun dels gerros xinesos del segle XIV que adornaven els passadissos

El primer que va decidir visitar va ser aquell espectacular trifori enfinestrat, ple d’immensos ventiladors, uns noranta vuit calculava, que s’havia construït durant la dictadura feixista en honor a Sean Connery, l’amor platònic de Franco, segons deien les males llengües.

 

Això va recordar a Corbacho el veritable motiu per el que a ell li havia abellit abandonar el mel·liflu títol d’alcalde d’aquella miserable ciutat de l’extrarradi de Barcelona: No ho havia fet per pecúnia, no! Resulta que des de ben petit havia tingut fantasies eròtiques amb la vicepresidenta del Govern Fernandez de la Vega. Encara recorda quan es van conèixer al mig d’un bosc, en plena glera valenciana, on ell estava de campaments…  Ai quins temps! Ara per fi podria tenir-la ben a prop!

 

Si, ja sabia que molta gent opinava que la Vice era una veritable mòmia arrugada, amb menys atarctiu que una cadernera; però per ell sempre conservaria aquella carona de barjaula viciosa de quan llepava un cucurutxo o mastegava un carquinyoli! Se la imaginava fent papiroflexia i com, de sobte se li anava esfilagarsant la faldilla lentament fins que, producte d’un inesperat encopresi, ell li podia practicar la coprofàgia o, perquè no empalar-la amb el seu bastó màgic i finalment, en mitj d’un salvatge orgasme, llepar-li l’esternocleidomastoideu. Ai que n’era d’entremaliat i carafresc!

 

Clar que, ben pensat… i si De la Vega  li contagiava una gonorrea i se li inflaven els genitals de pus? Quin horror! Millor seria mantenir aquell amor de forma espiritual i idíl·lica, com la pantisocràcia utòpica per la que ell havia sempre lluitat i per la qual seria capaç d’immolar-se.

 

Recordant els seus temps de manyac va aconseguir forçar la porta d’un balcó per poder observar la tamborinada que estava caient sobre els carrers de Madrid i, un cop més, somiava despert: ja es veia ravalejant amb la vicepresidenta sota la pluja, mentre aquesta li anava parlant dels Usatges medievals, o la tautologia matemàtica i ell, pres del típic emabarbussament del adolescent enamoradís, sentiria un veritable aldarull  esbodregant el seu pit acceleradament mentre la seva cordura aniria minvant fins al extrem que dificilment seria perceptible amb un microscòpi. Per ella seria capaç fins i tot d’apartar-se del seu “camino” i abandonar la seva identitat xarnega!

 

FI

 

 

 

h1

Diàlegs imaginàris a la cua del Sexshop

Juny 15, 2008

Ossets leather

– Oi! Doña Úrsula que hi fa vostè per aquí?

– Quina coincidència Doña Rita! Doncs res miri, que estic organitzant una orgia sadomasoquista amb les amigues jubilades del club de dòmino i patchwork i havia vingut a comprar llàtigs i peces pel meu poltre de tortures, que de tant fer-lo servir ja el tinc una mica rovellat. Ja penjarem els videos a Pornotube per que s’en faci una idea!

– Dòmino? Patchwork??? ahhhm! slurrp! Doncs jo… ja sap vostè que des de que em vaig quedar viuda no hi ha manera fotre un bon polvo, així doncs estava pensant en fer-me violadora i res… venia a comprar alguns utensilis que em poden facilitar la feina.

– Violadora? Uii! Li recomano de tot cor aquestes manetes, les vaig provar quan vaig abusar del butanero fa un més i encara el tinc lligat al soterrani, al pobre.

– Ahhh! Ja deia jo que feia temps que no el veia… estava a punt de passar-me al gas ciutat, i tot!

– Per cert, vostè que hi enten, que m’aconsellaria per regalar a un zoòfil? És que la setmana vinent és el meu aniversari de bodes i encara no tinc res pel meu Paco!

– Si de cas passis per la botiga d’animals de la cantonada! Digui que ve de part meva i li faran un preu especial.  

– Ai Gràcies! Doncs res, si de cas ja vaig tirant! Que falta ben poc per missa de 12 i encara he de pasar pel confessionari!

h1

Conte surrealista en un Cuarto Oscuro (II)

Juny 5, 2008

Llegiu abants la PRIMERA PART DEL CONTE!!

 

En un saló dancé, la dansa del minué!

 

 

Sense saber ben bé com havia anat a  parar al bell mig d’un saló Rococó presidit per  una decoració extremadament recarregada, de la que em van cridar l’atenció un quadre titolat “Autòpsia a un Fantasma“, degudament protegit per un cristall acuirassat, on hi apareixien cinc nois joves i molt guapos, que em resultaven estranyament familiars, fent una sanguinolenta matança del porc.

 

Les parets estaven totes plenes de miralls convexes, cada un dels quals mostrava una aparença diferent de mi: en uns em veia extremadament prim, en altres vell i decrèpit, en alguns duia una màscara de porcellana blanca i, finalment, un mirallot trencat simplement es negava a retronar-me la meva imatge, com si jo no hi fos.  

 

Al centre de la sala hi havia una llarguíssima taula de banquet preparada per un sopar imminent, plena de luxoses i afrodisíaques delícies per al paladar i cobertes per una capa de plomes de color rosa. Quan ja estava a punt de tastar una d’aquells suculents i temptadors àpats vaig llegir un petit cartellet escrit el lletra gòtica cursiva:

 

 “HIEROS GAMOS.Taula reservada per a les germanes siameses Hipocondria i Soledat

 

Vaig preferir no tocar res, ja m’havia ficat en prous problemes i l’únic que desitjava era sortir d’una vegada d’aquell dantesc “Cuarto oscuro”, així que em vaig encaminar decidit fins a la xemeneia de l’habitació, la únic sortida possible d’aquell barroquíssim saló.

 

La sorpresa va ser meva al descobrir que allí dins s’obria un caminet de rajoles groguenques que es perdia fins al infinit…  la única peculiaritat es que en cada llosa hi havia una paraula escrita en ves a saber quin llenguatge secret: Narref, Atia, Uap, Ocnalb Raelcun, Afar, Zom, Omen, Itubtnujnoc, Aidil, Otubroks, Rafx…

 

Però de sobte una potent llum blanca em va cegar, mentre una estrepitosa veu en trencava l’omnipresent silenci: davant meu  s’havia materialitzat el mateix Karl Marx, que portava  en una mà una esquadra i en l’altre un compàs:

 

SILENCI!! Tu i jo ens coneixem oi Drama Queen? Tu no has estat mai aquí i, de fet, ara no hi ets!  Aixó no és material, tot es una puta ficció al·lucinògena idealista producte del teu pessimisme extrem! Quan compti fins a tres tornaràs a la realitat: UN, DOS …”

 

 

                                                                   FI