Archive for the ‘Relats’ Category

h1

Un conte adolescent

Març 5, 2009

5539887-md

Li agradaven les emocions fortes… podríem dir-ho així, si.

Recordo, encara amb espant, quan els meus incrèduls ulls varen presenciar com es penjava per la part externa d’un balcó situat en una tretzena planta, agafat tan sols per una mà a la barana. Tampoc podré mai esborrar del inconscient el cop que em va convidar a ser un privilegiat espectador del seu hobbie favorit: amagar-se en un forat de les vies del tren, esperant a acotar el cap fins al darrer instant en que un Talgo o un mercaderies a tota llet l’animaven a fer-ho.

Amb tan sols 15 anys ja havia desafiat el destí amb més d’un centenar d’ocasions sortint perfectament il•lès i amb un gran somriure irònic travessant el seu rostre després de cada nova entremaliadura, cada cop més esbojarrada. La mort ja l’havia donat per impossible.

S’havia convertit en un ionki de la testosterona adolescent; l’únic al•licient que tenia la seva trista existència dins una família completament desestructurada, formada per un pare ludòpata i maltractador i una mare alcohòlica que obligava a la seva germana petita a fer-se passar per restrasada mental, per tal de cobrar un subsidi amb el que mantenir els seus vicis.

Així doncs, el dia que ens va comentar el seu nou despropòsit suïcida, ningú va tenir la temptació de fer res per impedir-ho, doncs sabíem que era una tasca inútil i que, un cop més, se’n sortiria indemne. Aquell estiu de 1997 li havia donat per saltar i agafar-se al darrer vagó del metro, viatjant fins a la següent estació com si fes windsurf. Un petit detall mancat d’emoció, comparat amb el seu currículum gamberril.

I si, allí estàvem nosaltres a l’andana de Rambla Just Oliveras veient com aquell escarransit marrec era engolit per la foscor del túnel, a mida que els vagons abandonaven l’estació.

Com passava l’estona i no tornava, varem acabar agafant el metro per anar a buscar-lo. Però no, no hi havia rastre d’ell ni a Can Serra, Florida, Torrassa o Santa Eulalia. Pràcticament ja ens havíem fet tota la Línea 1 del metro i, com en aquella època encara teniem una hora imposada per tornar a casa, tot el grupet de jovencells amb les hormones alertades va fer cap a casa.

Però jo, que tenia un mal presagi, no em vaig poder estar de trucar-lo per tal d’esbrinar com s’ho havia fet per no creuar-se amb nosaltres. No vaig obtenir cap resposta coherent  dons em va contestar la seva germana fent-se passar per un ocell.

Els dies passaven i ningú al barri semblava tenir-ne noticies, trucar a casa seva era inútil i per l’esplai mai més va tornar a posar-hi els peus. L’havia enxampat la policia? Havia tingut un accident? A qui li importava realment?

Nosaltres simplement ens en varem anar oblidant lentament d’ell, buscant possibles explicacions racionals al seu sobtat esvaïment; però jo encara avui no puc de deixar de tenir calfreds cada cop que travesso la obscuritat entre Rambla Just Oliveres i Can Serra, cercant entre la foscor la solució al gran enigma irresolt de la meva adolescència.

5539861-md1

PD: Fotografia per Vaclav Kocian

.

h1

El Jardí de Sang *by Endsi*

gener 30, 2009

En Endsi (Carles Campomar) està a punt de publicar un llibre de relats el proper dia de Sant Jordi, que es titularà “La finestra de la vida” i avui ens ofereix un petit tast a mode d’aperitiu per tal que els lectors d’aquest blog tingueu el plaer i el privilegi de degustar un dels seus deliciosos contes abants que la resta de mortals. Visiteu el seu blog aqui.

720617-lg

Com cada dia el Joan sortia de la feina al migdia i arribava a temps per dinar amb la seva estimada dona.

Feia anys que estaven casats, i tenien dos fills.

Després de dinar al Joan li agradava passejar per un jardí que hi havia a prop de casa seva.

Sempre estava verd, el jardí, i per primavera hi sortien unes flors de molts colors diferents que feien d’aquell jardí un lloc màgic.

Hi havia molts arbres que servien per fer hombra a les families que hi anaven a jugar amb els seus fills.

Més tard passava per aquell jardí, com cada tarda, la seva dona, i se l’hi acostava a fer-li un petó abans d’anar-se’n cap a la feina.

Quan s’havien despedit el Joan esperava uns minuts fins que no veia a la seva dona i se n’anava directe cap a l’escola del poble.

Sempre arribava als voltants de les cinc de la tarda quan tots els nens ja havien marxat cap a casa seva i esperava al seu amic que era professor.

Al cap d’uns minuts el seu amic sortia i anava cap a ell, i després de mirar a banda i banda de carrer i veure que no hi havia ningú li feia un petó molt ràpidament.

Després marxaven a fer un cafè al bar del costat de l’escola mentre s’explicaven com els havia anat el dia.

En acabar de prendre el cafè i parlar llargament sempre anaven al pis del professor a estimar-se d’amagat de la gent.

Al pis sempre es deixven anar, fent-se petons, carícies i acabaven fent l’amor sense preocupar-se de que ningú els molestés…

Quant la nit s’apropava el Joan havia de marxar cap a casa a retrobar-se amb la seva dona.

Però aquell nit no va arribar a casa. Quan estava pel jardí on anava cada dia a passejar per fer temps per veure’s amb el seu amic, no va saber d’on li venia el soroll d’un tret, va caure ràpidament al terra, dins d’un gran toll de sang envoltat de moltes flors de diferents color.

Al dia següent el cos del Joan ja no era al jardí, ni la sang havia deixat marca entres les flors.

La dona del Joan estava molt espantada perquè el seu marit mai havia dormit fora de casa.

Ella va anar a preguntar per tot el poble si l’havien vist però ningú a qui preguntava no sabia res de res.

Mentrestant l’amic del Joan anava cap a classe a fer un parell d’hores de feina fins a l’hora de sempre que es trobava amb el Joan on sempre solien quedar.

De sobte s’obren les portes de la classe i entraren unes persones vestides de color verd, i sense dir res, van agafar a l’amic del Joan i se’l van enportar a fora al pati; de sobte es van sentir dos trets i no es va tornar a saber res mes d’aquell professor.

Uns dies més tard, al poble corrien rumors que havien trovat el cos del professor a un jardí del poble enterrat.

I rumors que deien que havia mort una parella per estimar-se d’amagat.

*by Endsi (Carles Campomar)*

h1

La Sotana Marica (Capítol 3 i Final)

gener 23, 2009

Llegiu abants el capítol 1 i el capitol 2!

5570883-lg

Vaig estar dues setmanes sense saber absolutament res d’ell i, quan ja gairebé m’havia oblidat de tota aquesta surrealista història, un bon dia entro al meu msn i me’l trobo.

Em va explicar que havia arruïnat  al a seva poderosa família jugant a la borsa i que, degut a la seva addicció al alcohol i la cocaïna, el seu xicot l’havia deixat. Segons ell estava tan deprimit que la seva vida ja no tenia sentit; el dia abans s’havia llençat al metro però s’havia salvat miraculosament al caure entre via i via.

Jo em vaig pixar de riure, el meu límit de credibilitat havia creuat el llindar i això havia anat massa lluny: era obvi que m’estava prenent el pèl! Total que li vaig recomanar que es comprés una guillotina, que era més acord al seus suposats títols nobiliaris, vaig tancar el PC i em vaig tornar centrar al meu temari de 3.500 pg.

AL cap d’uns minuts vaig rebre un mail que copio i enganxo:

“”Informe d’urgències. edat:: **. Data i hora d’ingrés: **/**/**** 16:12 Forma d’accés. Ambulància. Diagnòstic: gest autolesiu. Motiu consulta: Paciente de 33años que es traído por TCE tras precipitación al metro. Antecedents: Intentos de autolisis. Malaltia actual: Paciente quien en el contexto de prbolemas personales en los últimos días realiza intento de autolisis al lanzarse a las vías del metro, cuando el vagón del metro se acercaba el paciente queda postrado entre los dos railes, con lo cual el tren pasa por encima provocándole traumatismo. Asociado a esto existe ingesta en cantidad no determinada de diazepan 10mg. Paciente que consultra traído por el SEM por intento de autolisis. El paciente queda a cargo de Psiquiatria

 

M’estimo més no posar més coses, l’informe té tres planes i no em ve de gust) donat que és privat i perquè ja no serveix de res. Només dic que ara estic gaudint escoltant el REQUIEM DE MOZART després escoltaré TURANDOT DE PUCCINI, em veuré la millor ampolla que tingui a casa. I em ficaré un smoking amb la banda de marquès, no vull que ningú em vegi en un estat lamentable. Només vull dir una cosa darrera estimo a “J” amb tot mon cor, és la única persona que he estimat de debò. Ara no estic bebent res i per això tot el que dic ho faig amb coneixement de causa, però sí es cert, que tan de bo tota persona humana que neixi sigui FELIÇ, ho deistjo amb tota la meva ànima. In manus tuas domine, comendo spiritum meu. UNA ABRAÇADA””

 

Vaig tornar-me a conectar al msn per parlar amb ell: em va dir que aquest cop no fallaria, que havia usat les seves influències per escapar del control de psiquiatria i que aquella mateixa tarda es suïcidaria. Jo li vaig donar bronca per aquell intent desesperat de cridar l’atenció amb un caprici de nen ric que mai ha hagut d’afrontar la vida cap mena de problema ni contratemps. Vaig desconnectar  Internet, ja que havia quedat per fer un cafè.

Els dies següents vaig estar mirant esqueles al diari. i, òbviament res… total que se’m va ocórrer ficar el seu nom a Google per a veure que descobria i pam! Resulta que la única entrada on apareixia ell era en una llista electoral a les passades eleccions generals, on ell figurava als darrers llocs d’un partit extraparlamentari dedicat a defensar gais i lesbianes!

Era un mentider compulsiu amb una esquizofrènia de cavall que es va inventar tota aquesta història per impressionar-me? Era tot cert i jo vaig pecar d’imprudència al ignorar els seus intents de suïcidi? La veritat es que, encara que ell fos un membre de la classe explotadora i, com a marxista senti més indiferència que una altre cosa, em queia molt bé com a persona i em distreien molt les seves històries de la alta alcúrnia…

Suposo que tot quedarà com un misteri irresoluble, tot i que tinc moltes pistes que podria seguir, casi que prefereixo que tot es quedi amb un final obert…

THE END…?

h1

La Sotana Marica (Capítol 2)

gener 21, 2009

Llegiu abants el PRIMER CAPÍTOL!!

0000cura

No van passar gaires dies fins que ens varem tornar a veure: eren les vacances de Nadal i ell ja no tenia ni la poca feina que li generaven les missions diplomàtiques de la Santa Seu amb l’església Ortodoxa (aquesta era una de les seves funcions) ni les gestions econòmiques que feina pel Banco Popular, mitjançant l’Opus Dei. Als bars del meu barri obrer l’adoraven: a cada consumició es deixava 10 vegades el meu pressupost per sortir de festa un finde.

Em va deixar clar, però, que entre nosaltres no podia sorgir res mes que amistat (tot i que li encantava posar-me calent), ja que el noi amb qui estava sortint (l’anomenarem “J”) li havia proposat formalitzar la relació amb un matrimoni. Davant la meva cara de sorpresa em va aclarir que l’església no li posaria cap pega al enllaç, ja que li convenia quedar bé amb la seva poderosa família i, de fet, pensava convidar a la cúpula del Opus i de la cúria vaticana al acte.

Poc a poc ens varem anar fent amics i no vaig trigar gaire a conèixer també a en “J”, doncs mels vaig trobar tots dos comprant a les botiguetes nadalenques instal•lades a la Rambla de la meva ciutat. Es portaven 13 anys de diferència (en “J” amb prou feines deu haver complert la majoria d’edat) i la seva història encara era més fantàstica que la del meu amic: resulta que la seva mare l’havia obligat a prostituir-se des dels 15 anys per empresaris i bisbes importants; ell s’havia escapat de casa i ara es guanyava la vida treballant en una gran superfície de mobles d’origen suec.

El meu amic també em va narrar com havia emprat matons per espantar a les pressions de la mare del “J” (que, òbviament, li volia treure la pasta) o com havia aconseguit pressionar a funcionaris perquè li retiressin la pensió.

Deu meu! Era el “braguetazo” de la història! Per molt que fessin separació de bens, aquell marrec passaria de la nit al dia de viure en un micropiset compartit amb immigrants sud-americans, situat a la perifèria més cutre de la meva ciutat, a una mansió de la Bonanova, amb un pressupost valorat en varis milions d’euros (fins i tot el vaig acompanyar un dia a mirar possibles cases candidates).

I això per no parlar del esdeveniment nupcial en si: la seva intenció era fer un acte “senzillet” oficiat pel mateix President del Parlament i convidaria a una llarga llista d’amistats entre els que es trobaven el Pare Apel•les, Pilar Rahola, Jordi Gonzalez, Angel Colom, membres destacats de CIU, PP i ERC, de la noblesa catalana i alts funcionaris eclesiàstics que anirien vestits de civil per passar desaparcebuts en un acte que, en principi atemptava contra la moral conservadora i homofòbica que jo suposava que tenia lel catolicisme, abans de descobrir que, en realitat, hi ha més vici que a un cuarto oscuro leather.

I per si no havia tingut prou sorpreses… jo també hi estava convidat!! Mare meva! Desentonaria totalment en aquell acte!! Clar que sempre podia anar amb es amics del “J”…

I ja estava m’estava jo fent cabories sobre les meves possibilitats d’ascens social i de contactes professionals arran de LA boda, quan de sobte un inesperat i tràgic succés ho va capgirar tot…

(continuarà…)

CAPÍTOL 3 CLICANT AQUÍ

h1

La Sotana Marica (Capítol 1)

gener 19, 2009

Avui inicio un apassionant culebrot que s’allargarà durant els propers posts, on s’explicarà la experiència mes increïble que mai m’ha  succeït dintre del món gai i que, en principi, va finalitzar de forma  extraordianriament sorprenent aquest diumenge. Tot el narrat a continuació es absolutament cert, però esteu en ple dret de no creure res. Avui el primer capítol!

cura3-copia1

Tot va començar una freda tarda de desembre en la que, desobeint les meves pròpies promeses, em vaig connectar a un xat de contactes gais. Si, ja sé que per aquestes contrades no abunden els Prínceps Blaus, però en aquell moment tan sols necessitava un efímer passatemps per no recordar que l’arqueologia ja no seria més la font del meu benefici material.

Em va cridar l’atenció el seu nick “Cura27”, òbviament no vaig pensar ni per un instant que realment es pogués tractar d’un capellà, així que quan em va mostrar la seva sotana i el seu “alzacuellos” via webcam la meva perplexitat va augmentar exponencialment, al mateix ritme que la excitació del moment. Es obvi que el mite de la poma prohibida encara té el seu públic.

Per casualitats de la vida, aquell dia ell estava passant la tarda a barri del costat d’on jo visc, així que no vaig dubtar un instant en proposar-li immediatament una cita a la porta del centre comercial més famós de la meva ciutat. Deixant la seva indumentària religiosa per una ocasió millor, varem anar a un dels bars més nostrats de la zona on ens creuarem a un grup d’amigues meves del esplai, a les que jo em moria de ganes d’explicar el que estava succeint realment.

Resulta que ell, suposadament, era Prelat del Vaticà, membre numerari del Opus, formava part de la noblesa catalana i els seus incomptables títols, que el feien quatre cops “Grande de Espanya”, li havien permés entrar a la Ordre de la Creu de Malta. La seva feina es basava en moure les accions de l’església, mitjançant fons d’inversió que dissimulessin fets com que Control i Durex son propietat de la Santa Seu. Per si no m’ho creia em va mostrar el passi a Borsa i em fa fer entrega d’una targeta on es detallava la direcció de la seva oficina econòmica a Passeig de Gràcia on apareixia escrit el seu llarg cognom nobiliari.

El que més em va sorprendre, però, van ser les seves detallades històries sobre la hipocresia moral de l’església davant la homosexualitat: segons ell, havia estudiat filosofia en una residència plenament gai del Opus, a Navarra,  li havien proposat fer orgies sadomasoquistes un grup de jesuïtes, havia presentat el seu ex-xicot a arquebisbes amb tot el bon rotllo del món, i qui li havia recomanat entrar al xat, on ens havíem conegut, era el seu superior directe  al Vaticà.

En aquella cita no va passar pràcticament res i en quant ell va anar un moment al lavabo vaig començar a enviar massivament SMS a les meves amistats per fer-les còmplices i partícips d’aquella surrealista experiència.

Estava convençut que tot acabaria en un anècdota absurda i que aquella cita no es repetiria, però… ai las! Allò no havia fet més que començar i el més al•lucinant encara estava per arribar!

(continuarà…)

CAPITOL 2 CLICANT AQUÍ

h1

Consumeix i calla!

Desembre 23, 2008

papa-y-el-consumismo

Piiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiip

– Perdoni senyoreta, em deixa veure el seu bolso?

– Li juro que no he robat res, tan sols venia a mirar!! De debò!

– Doncs precisament per això!! A vostè no li fa vergonya no consumir? No es faci la ingènua! Potser no sap que estem en una crisi econòmica i que el sistema comercial necessita una injecció de capital per tal de reactivar la producció?

-Es que jo… pensava estalviar…

***scrough*** Mossos? Tenim un possible cas de terrorista econòmica! Si, un 486 de manual a la porta 5, vingueu immediatament i porteu reforços ***scrough***

(Hores més tard al soterranis d’una comissaria qualsevol)

-Ho faig pel teu bé, si a mi em fa mes mal que a tu… que et costaria confessar-ho tot i jo deixo d’aplicar-te elèctrodes als pits? Creus que a mi m’agrada fer-ho? Es que m’hi estàs obligant!!

– Prooou!! Li juro que jo no formo part de cap organització terrorista!! No sé de que m’està parlant!!

-Així que no vols xerrar eh puteta? Ara em diràs que se t’ha acudit a tu soleta aquesta idea de no comprar res durant les entranyables festes, posant en dubte tots els principis del nostre sistema econòmic, social i familiar. Vinga confessa!! Qui es el vostre lider? On us reuniu? Quina és la propera acció? No hipotecar-vos fins als 30? Confessa!

-… jo es que… de veritat…

-Electrodes!!!

00mani_panic

Bones Festes a tots els lectors d’aquest blog!!

h1

Dialegs surrealistes sobre aquest blog

Desembre 19, 2008

0blog_or_not1

– Escolteu, ja que sou les meves amigues i mai llegiu el meu blog, com a mínim podríeu donar-me idees de temes per fer posts no?

– Ai, no sé … es que jo…

– Qualsevol cosa que pugui ser interessant, polèmica…

– La cervesa!

– Que? A veure… tu creus que es pot fer un post sobre la cervesa?

– Com que no? Es un tabú? Tu veus cervesa, tothom veu cervesa, perquè no parlar-ne? A qui vols enganyar!! Confesa!

– Doncs no es polèmic perquè ningú hi està en contra, ni tampoc tinc res a dir sobre el tema, ni soc un alcohòlic, ni un abstemi purità!! De veritat no podeu pensar res millor?

– Podries fer debats sobre si es millor anar en tren o en avió… el cotxe o la bicicleta…

– Woow!! Sii! Quina  disputa dialèctica més aferrissada, els meus lectors s’escopiran virtualment! No m’enganyeu: vosaltres voleu acabar d’enfonsar l’audiència de la meva web, no?

– Perquè no narres amb tot detall les teves aventures i desventures sexuals? Només que expliquessis un 10%, entres directe al Top de posts!

– Ja… però… creieu que si algun dia lliguéssiu amb algú per Internet i poc després descobríssiu que en una web es narres amb lascívia la vostre fita us faria gaire gràcia?

– Ja ho tinc!! Ara que ja estàs al atur i que cap contracte vincula la teva obediència al sistema… perquè no confeses públicament tots aquells secrets que tan be guardes sobre l’administració, política local, universitats, les corrupcions i màfies de les constructores o aquell fosc episodi en cert Museu que faria dimitir a més d’un alt càrrec públic?

– Perquè espero que algun dia em pugui tornar a dedicar a l’arqueologia!!! No me n’he anat a Mart, ELLS saben on visc…

– I desvetllar els interessantíssims i arriscats projectes de futur que et portes entre mans?

– No encara! No es pot dir blat fins que no es al sac i ben lligat! Es massa aviat… En fi, crec que la cosa més interessant i publicable que m’ha succeït avui és, precisament… aquesta conversa!!

114

h1

Diàlegs imaginaris al Ministeri de la Felicitat

Novembre 9, 2008

burocracia

-Hola bon dia, és el Ministeri de la Felicitat?

-Doncs si! En aquests moment l’atén Paqui Pallà. En que podria ajudar-lo?

-Miri, es que necessitava amb urgència unes dosis d’optimisme ja que…

-Ufff! A veure, anem per pams: M’ha portat vostè el Certificat de Nyonyeria?

-Uixx! Es que em van declarar “Frívol” i em van denegar el títol…

-Comencem bé! Un frívol i pessimista, avui deu ser el meu dia de sort! Doncs sense el certificat…

-Miri de veritat que no vindria si no fos un cas urgent! Aquesta setmana encaro reptes professionals i personals que, en cas de no funcionar, podrien dinamitar la meva autoestima i… visc en un cinquè pis!

-Aquesta excusa la he sentit mil cops! Escolti, que estem en crisi i cada dia centenars de persones al atur i família nombrosa venen desesperades pidolant un xic d’esperança. Comprendrà que per a mi el seu expedient no és mes que un anècdota!

-Ja… me’n faig al càrrec, si… però… no podria fer la vista grossa per una vegada? Segur que té centenars de caixes plenes d’il·lusió, entusiasme i confiança que ni tan sols estan inventariades, els seus superiors no notaran pas si en manlleva un pessic…

-A veure… i amb una mica d’amor no faria? Es que d’aquest si que en tinc a tonelades!

-NOOOOORRR!! D’això ni parlar-ne, soc un maldestre emprant aquest sentiment i sempre l’acabo espifiant… no en vull sentir ni a parlar!!

-Mmmm! Ja veig, tot un “drama queen” professional… Un segon que consulto el Manual de Casos Patològics… Aha!! Tinc una cosa per vostè!

-Si? De veritat???

-Li receptaré unes gotes de “Xarop Placebo”: amb dues dosis diàries es creurà el Rei del Món!

-Siiii!! Gràcies!!! Ja em sento molt millor!! Wooo!


h1

Ossos

Novembre 2, 2008

…metacarps, pelvis, astràgals…

El dia que el vaig conèixer, ja sabia que aquell tipus baixet, repentinat, vestit amb uns desfassadíssims pantalons de pana grisos i un jersei vermell i rosa descolorit em cauria malament. I no va trigar ni mig minut en demostrar-me que la meva impressió inicial era encertada: “Hola, em dic Rudolf. m’agrada llegir enciclopèdies, el meu volum favorit es el de la “B”, i el teu?

…húmers, fèmur, sacre…

Durant les dues setmanes que varem coincidir en aquella feina es va dedicar a seguir-me cada dia fins a casa meva. Clar, com era la única ànima caritativa que no es mofava d’ell a la cara, creia que ja havíem de ser amics per sempre. Una hora de camí diari en la que m’explicava com la seva pròpia mare l’havia iniciat en el sexe o les seves inverosímils converses amb extraterrestres.

…radi, cúbit, occipital, mandíbula…

A la feina era un absolut desastre; en comptes d’ajudar-me en la meva labor investigadora es quedava completament paralitzat, amb la seva mirada, un xic guenya, fixada en el meu rostre i rient a ple pulmó sense cap motiu aparent. Això quan no aprofitava la menor ocasió per fotre’m ma descaradament, aprofitant qualsevol excusa idiota com: “ui, es que he relliscat”. Allò havia anat massa lluny!

…escafoides, temporal, tíbia, carp…

El meu sentiment d’odi cap a ell anava creixent minut a minut, fins al punt de no retorn en que ell, davant els meus ulls, va deixar de ser un ésser humà. Era incapaç d’imaginar que aquella criatura pudenta, llefiscosa i estúpida, alhora que pedant, pertanyés a la mateixa espècie animal que jo. Per tant, matar-lo no tindria més repercussions morals en la meva consciència que si hagués esclafat un escarabat pel carrer. Total… qui el trobaria a faltar? Els extraterrestres?

… tarsials, escàpoles, atles, axis, falanges…

Havia estat tan fàcil fer-li creure que tenia alguna possibilitat amb mi. Que divertit veure la seva cara ofegar-se lentament dins la meva àmplia banyera. Què insultantment senzill que havia estat separar la seva carn del seu esquelet, ja sabia jo que la meva cultura gore havia de tenir alguna utilitat!

… metatarsos, vèrtebres i costelles… a veure… diria que no em deixo res…

La meva exposició d’ossos humans, suposadament prehistòrics, havia quedat impecable: ni el millor antropòleg físic podria apreciar la diferència amb la resta d’esquelets que havíem trobat en aquell jaciment. Ara només faltava acabar de donar el toc especial a aquell suposat paté que, de ben segur, faria furor en el sopar nadalenc de monitors del meu antic esplai.

h1

No té més missatges

Octubre 30, 2008

Piiiiiiiiiiiiiiiiiiip

Hola? Marc? Contesta cony! Porto dos dies intentant-te trobar per tot arreu! Si… està bé, em vaig passar molt l’altre dia i no tenia dret a cridar-te d’aquella forma… ho sento… però… Vols agafar el telèfon!!! Sé que hi ets!! Va… deixa el teu puto orgull de banda… joder!! No deixarem una relació de quatre anys per una absurda discussió no?

Piiiiiiiiiiiiiiiiiiip

Marc! Soc ta germana, no… que com fa dies que no sé res de tu m’he passat per casa teva però no hi eres… tot bé? Quan em vegis t’animaràs! He trobat una solució per refinançar la teva hipotecà, xerrant amb un amic que tinc al banc. Truca’m i t’ho explico!!

Piiiiiiiiiiiiiiiiiiip

Aquest és un missatge pel senyor Marc Garcia de part del Hospital General. Ja pot passar a recollir per recepció els anàlisis que es va realitzar la setmana passada. Per la seva tranquil·litat li puc avançar que finalment era tot una falsa alarma, el tumor no era maligne i la metàstasi sembla completament descartada. Li recordo que l’horari de la meva consulta és de quatre a sis,

Piiiiiiiiiiiiiiiiiiip

Torno a ser jo!! JODER CONTESTAA!! Que ho fas per fer-me sentir culpable??? Et diverteix tenir-me tot el dia al telèfon no? Es això, la teva sarcàstica forma de venjar-te per la bronca! Oh quina gràcia! Quin gran humorista! No creus que n’estàs fent un gra massa?? Ni que tinguessis 12 anys per favor!!

Piiiiiiiiiiiiiiiiiiip

Hola? Marc? Mira, soc el Joan, no, que et trucava perqué tinc una oferta de treball que potser et podria interessar… no sé si es ben be de la teva especialitat, però com et vaig veure tan desesperat amb la feina… la qüestió es que es urgent, m’hauries de dir alguna cosa aquesta tarda, val? Vinga!

Piiiiiiiiiiiiiiiiiiip

Ei Marc! Sóc el Jordi, no, que a veure si recordes de tornar-me l’escopeta que em vas demanar, si pot ser, abans de divendres, que amb els de la colla anem a caçar i a buscar bolets a Valls. T’hi apuntes?

Piiiiiiiiiiiiiiiiiiip

Marc…. soc jo un altre cop… joder… tens a tothom preocupat… JA NO FA NI PUTA GRÀCIA M’ENTENS?? M’HAS SENTIT BÉ??? Mira… que ja no puc més! O m’agafes el putu mòbil ara mateix o em planto a casa i tiro la porta a baix

MARC!!…..