Archive for the ‘Relats’ Category

h1

L’Arqueòleg presoner (II): el desenllaç

Octubre 29, 2009

Curry Valenzuela ese monstruoako

La ombrívola figura va començar a reptar lenta i llefiscosament entre la foscúria de l’habitació, murmurant guturals xiscles i esgarips incomprensibles a la oïda humana. Aparentment semblava, per la seva encorbada silueta, una innocent i decrèpita anciana del tot inofensiva.

“Una castanyera?? Els meus arxienemics pretenen derrotar-me amb una vetusta rèmora senil, representant d’un tradicionalisme caduc de moniato i panellet??

Però no, l’Arqueòleg no va trigar a comprendre que s’havia precipitat subestimant aquell monstre: un cop la claror de la bombeta va il•luminar les seves faccions pogué contemplar com davant seu es trobava en persona la carronya humana Curri Valenzuela, amb la indòmita circumstància que en comptes d’extremitats inferiors tenia verds tentacles supurants.

Aha, per aixó a Telemadrid sempre l’enfoquen de mig cos en amunt!!!”

Catalanesss, quero comer catalanesss terroristass ! Ven aquí pequeñín que te voy a hacer un hombre. Toca mis flácidas tetas y te convertiras en un verdadero macho españoooooool

El dantesc espectacle era molt pitjor del que el sofert presoner havia pogut témer: sota la rebequeta de castanyera, Lady Valenzuela duia un ajustat corsé de làtex, a punt per desvirgar forçosament la heterosexualitat de la seva víctima.

Ja ho tinc!! Li cantaré cançons catalanes!! Segur que la llengua de Martí i Pol li rebenta el pàncrees

-Ningú ho ha demanat però fa bon diaa…llençat, molt tocat per la tramuntana el meu avi va anar a cuba i tornarà a ser triomfant, morena de la serra, si tu l’estires fort per aquí, oh gavina voladora, el gegant del pi treu banyaaaa…

“Merda! Perquè en comptes d’escoltar música moderna i de qualitat no em vaig estudiar daltabaix el cançoner de campaments??”

Massa tard! El Monstre Curry envalantida per les desafinades tonades de l’Arqueòleg, com si estigués posseïda per l’esperit de Michael Jackson, va començar a ballar el “moonwalking” i la coreografia de “trhiller” pel sostre de l’habitació, cada cop més excitada sexualment.

BOOOOOOM!!!

Desconcert, terrabastall, núvols de pols, confusió, caos, guirigall, sorolls estrepitosos, un mur que s’ensorra … que estava succeint? Era, potser, l’apocalipsi anunciat en temps pretèrits per Sant Joan? NO! Un raig de claror va enlluernar la cara del esmaperdut Glamurós, que contemplava bocabadat com un tanc de les Forçes Armades de Veneçuela irrompia, com un elefant en un garatge, dins aquella minúscula habitació i sobre el qual cavalcava una familiar valquíria grunge: Courtney Love!!

-En quan he sabut que el més acèrrim dels meus fans estava en perill he corregut a socorre’t, Arqueòleg. Em va faltar temps en veure l’anunci de la teva desaparició en un tetabreak per demanar al meu amant Hugo Chàvez que l’Exèrcit Bolivarià acudís fulminant a la teva busca!

– Gràcies oh deessa! Sabia que no em fallaries! Però… on som ara? Que se n’ha fet del Monstre Curry?

Òbviament aquell engendre mutant no era un esser humà,  es tractava d’una maquiavèl•lica creació genètica fruït dels coneixements de medicina i química de Carretero i Heribert Barrera per tal de generar enfrontament entre nacionalistes catalans i madrilenys, catapultant així la demagògia populista de Reagrupament a la majoria absoluta. Ara mateix som en un laboratori clandestí a Puigcerdà on tenien tancat al monstre que alimenten amb gais, catalans, bloggers i comunistes: tu eres el seu plat fort!

– Aha! Ara ho entenc tot… excepte una cosa… Courtney, tu des de quan parles català amb accent de Reus?

ALTRES FINALS PER AQUESTA HISTÒRIA…

RS – …amb moviment lent i arrossegant una cama va començar a acostar-se. Era petit, no m’arribava més amunt de la cintura. No em feia por però sentia certa repulsa, més que per la seva imatge per l’olor fètida que em pujava fins al nas. O era un ésser repulsiu o un nan que no s’havia dutxat en tres setmanes. Poc a poc vaig anar-me apartant fins que la paret em va impedir ja qualsevol altre moviment. El tenia al davant i amb les seves mans llefiscoses em tocava la cara, i amb una veu abarrufada em deia: “ajuda’m, sóc un ultraliberal que necessita redempció, sóc l’esperit del liberalisme que vol la salvació, sóc l’home del neo-liberalisme que necessita el teu perdó”.

CONJUNT BUIT – L’ombra seguia sense moure’s, immòbil completament, però tenia una estranya sensació de tindre-la vista per alguna banda. Paralitzat per la por d’allò desconegut, vaig començar a pensar, però sols podia estreure de la meva imaginació pensaments nyonyos cent per cent heterosexuals.- Glam, ho estan aconseguint, no et deixis, sigues fort- em diguè la ombra. Pel meu cap van passar aleshores les 103.000 visites i l’ombra va començar a crèixer. Ara ho entenia tot! El meu ego havia vingut a salvar-me, sols havia de pensar en autoalimentar-lo encara més. Però la cosa no era senzilla, els decibels retronadors em pertorbaven cada cop més i l’idealisme més dogmàtic començava a penetrar dins el meu cos fins al punt de creure que tenia ànima i que allò no era real, si no fruit d’un somni.

JORDI – La petita i malèfica ombra tenia una lleu coixera que et feu identificar a les fosques que hauries de compartir cel.la amb en Fede, un cop apartat de les ones catòdiques (tant catoliques com caòtiques) restava com el Comte de Montecristo i tu mateix condemnat per tots els convencionalistes. Per sort en Federico tenia una “linterna” regal del seu amic Cesar Vidal i es feu de nou la llum. Ambdos acabarieu sent amics gracies a dos punts que us uneixen: l’odi a Aznar i la devoció d’Alaska que confieu us pugui rescatar amb l’ajuda de pegamoides, walpurguis i la seva Yoko Ono particular.

h1

L’Arqueòleg presoner (I)

Octubre 27, 2009

En la oscuridad de un futuro pasado, el mago quiso ver una posibilidad de salir de entre dos mundos....Fuego, camina conmigo

L’Arqueòleg va separar lentament les seves parpelles… Que havia succeït?? La seva capacitat memorística no li permetia esbrinar la raó per la qual es trobava dins aquella fosca i humida habitació, on no semblava haver-hi cap porta, finestra o moble algun, més enllà de la tènue llum d’una bombeta que pampalluguejava furtivament al sostre.

Pres del pànic el nostre protagonista va començar a colpejar violentament un dels quatre murs entre els que es trobava engabiat, repassant mentalment totes les hipòtesis, per descabellades que fossin, que li permetessin donar una explicació coherent a l’estranya i desconcertant situació.

HOLAAAAAAAA??? HI HA ALGÚ?? SOCOOORS!!

Però la única resposta que va obtenir a la desesperada crida d’auxili fou l’eco sord de la seva pròpia veu.

Aquest deliri ha de ser fruït una paranoia meva… segur que m’han posat una drogaïna al•lucinògena al colacao!! O… igual simplement és una broma estúpida, jejej…

Els seus pensaments foren interromputs bruscament per una veu distorsionada mitjançant vocoder,  trencant així l’angoixant silenci i provocant un ensurt al desesperat presoner…

MUAHAHAH

Bon dia Arqueòleg! Que tal? Suposem que encara no ho hauràs endevinat no, gamarús? Som els teus arxienemics reunits pes esclafar-te definitivament! Els protagonistes de l’estúpida Llista Negre hem decidit posar punt i final a la teva pretensiosa i egòlatra mania d’opinar amb llibertat, desafiant les convencions socials que la mitologia dogmàtica ha trigat milers d’anys en construïr!

MUAHAHAH
Doncs res! Avui mateix  hem anunciat que t’has convertit en monjo de Montserrat i que et clausures a la vida espiritual del monestir per tal de reflexionar sobre els teus crims! i no esperis que els lectors del teu blog moguin un dit per tú; ni tan sols han estat capaços de dexifrar la meitat de les  pistes que els teus familiars els van deixar.

MUAHAHAH

I que penseu fer amb mi?? Deixar-me morir d’inanició??… Hola??

Però ja era tard per buscar respostes:una infernal melodia prou coneguda va començar a retronar per tota la habitació: si, era la discografia completa de “La Oreja de van Gogh” i Amaia Montero en solitari materialitzada en forma de decibelis,  fent que el pobre Arqueòleg comences a retorçar-se per terra com un cuc.

Ja ho tinc!! Trencaré la bombeta i, amb els fragments de vidre resultants, em tallaré les venes! Es la única forma d’acabar amb aquest turment infernal!!

Desafiant els tenebrosos sons que vomitaven uns invisibles alteveus, el sofert blogger va aconseguir posar-se dempeus i estirar el braç… però de sobte, un esglai va li recorrer daltabaix la seva columna vertebral…

Allí hi havia algú més! Dempeus en una fosca cantonada es retallava a la ombra una silueta aparentment humana….

Quien es ese hombre que me mira y me desnuda?

**********************

Tu decideixes com continua aquest terrorífic relat!! Proposa, mitjançant un comentari, qui vols que sigui el malèfic personatge (real, imaginari, viu o mort… PERÒ FAMÓS) a qui s’haurà d’enfrontar l’Arqueòleg, en un combat a mort, per tal de sortir del seu captiveri i tornar-nos a deleitar amb els seus posts!!! De la teva participació depèn el futur d’aquest blog! COMENTA!

h1

S.O.S: L’ARQUEÒLEG HA DESAPAREGUT!

Octubre 25, 2009


Aquest és un comunicat urgent per part dels familiars del Arqueòleg a tots els lectors d’aquest blog:

L’autor d’aquesta web va desaparèixer ahir misteriosament sense deixar cap mena de rastre, quan passejava sense companyia per la ciutat de Barcelona entre la Plaça Urquinaona i Arc de Triomf entre les 20:00 i les 21:00 h.

Les versions dels diversos testimonis interrogats pels Mossos d’Esquadra ens han deixat un xic preocupats i desconcertats. Segons una dona de 60 anys, que passejava tranquil•lament el seu Gran Danès, afirma que el va veure xerrant amb una dona de cabells rissats i accent peculiar, prop d’una estàtua d’un senyor que agafa una bandera. A partir de les dades recollides n’hem elaborat un cutre retrat robot per si pot ser d’ajuda.

who is that bitch

Un grupet d’adolescents emo, fans de Tokio Hotel, asseguren haver-lo vist entrar dins una furgoneta, on hi havia imprès el logo que a baix veieu reproduït. No s’ha pogut obtenir més informació ja que han començat a plorar i amenaçaven amb suïcidar-se degut a la pressió psicològica del interrogatori.

logo

Finalment aquest matí hem rebut una estranyíssima carta amb remitent de Puigcerdà, que deia així:

Estimats amics i familiars, he decidit fer-me monjo de clausura al Monestir de Montserrat. Se m’ha aparegut la Moreneta i m’ha fet entendre que la meva vida entregada al vici era un complet error. Adéu.

Arqueòleg Glamurós.

El fet que a la nota no hi aparegués cap falta d’ortografia, ni error tipogràfic és la pista clau que ens ha dut a pensar que ell no n’és l’autor veritable!! Així doncs és possible que es trobi segrestat o retingut contra la seva voluntat!

Us agrairíem que si algú en té cap pista ens deixi un comentari aquí, ja que comencem a estar veritablement preocupats!!

h1

El fill del Odi

Juliol 15, 2009

Mark al Kuklux Klan

En Mark tanca fort els punys, respira a fons i aguanta una atrevida llàgrima que pretén escapar d’aquell capirot. El seu pare li ha dit que els blancs no ploren, que això només ho fan els maricons, els hispans i els negres que darrerament han envaït el seu petit i tranquil poble de Luisiana.

Però tots els seus esforços son en va, no pot evitar sentir pànic al veure aquella immensa creu en flames rodejada de paios amb túniques i capirots decorats amb creus celtes, esvàstiques, el “KKK” i l’emblema de la Ordre, mentre el gran líder Raymon Foster, alies “Chuck”, recita a crits una enèrgica condemna al President Barack Obama que, segons ell, és l’Anticrist.

Amb tan sols 8 anys ja coneix l’odi pur, un sentiment injectat en dosis diàries a cada comentari, en cada mirada, en cada bufetada rebuda per jugar amb un company negre al carrer o per mostrar algun tipus debilitat en públic.

Avui, però, es un dia en que s’hauria de sentir molt orgullós. Tota la seva família ha acudit en ple per presenciar el ritual d’iniciació de la seva mare, la Cyntia, que  passarà a formar part del Klan, com el seu pare i el seu avi.

La Cyntia s’agenolla davant en Raymon, dona un tímid petó a la senyal de la Ordre dels Cavallers on es llegeix en lletres gòtiques “ARREPENTEIX-TE AMÈRICA” i, saltant-se el guió pautat, gira el seu cap enrere on, per un instant, creua la mirada amb la seu seu fill Mark.

Es això el que vol per ell? I si tota aquella parafernàlia de processons amb capes, capirots i creus en flames no és més que un circ de fanàtics i no la salvació del cristianisme? De sobte recorda totes les advertències de la seva família i antigues amistats, amb qui ha perdut el contacte des del dia que es va casar.

La Cyntia s’ aixeca i, davant la sorpresa de tothom corre per agafar al Mark i fugir cap al bosc, lluny d’aquella orgia de fanatisme delirant.

Però fa tard: una bala sortida del puny del Chuck tenyeix ssobtadament de roig el seu capirot, davant els aplaudiments fervorosos de tots els presents. Tots? No, un petit nano de 8 anys va deixar anar, per fi, la llàgrima que tant li havia costat guardar.

kkk1

PD: Conte fictici però inspirat en una noticia real, la mort de Cynthia Lynch en mig d’un ritual del KKK el passat Novembre a Luisiana. Fotografies publicades al darrer número de la revista Life

h1

EXCLUSIVA: La meva conversió a la monogàmia

Juny 10, 2009

Atenent, per fi, a les insistents plegaries dels meus lectors m’he decidit a concedir unes declaracions exclusives en aquest blog on, per primer cop, parlaré públicament sobre la meva estranya i radical conversió a la monogàmia practicant. Agafeu-vos fort, perquè venen corbes!

arqueoleg glamuros

Era un feliç dia 6 de Març i feia menys de 3 setmanes que jo havia publicat un polèmic post que duia com a títol “L’Amor ha mort” on plantejava una elaborada teoria, segons la qual l’amor era una invenció de patriarcat per controlar la demografia i la transmissió de l’herència, negant així la llibertat sexual.

Jo tornava com cada dia d’excavar un poblat neolític al Raval, quan vaig veure que dos homes alts, rossos i musculats, vestits de negre i amb ulleres de sol em seguien cada pas que feia fins al metro. Vaig pensar que potser havien quedats impregnats de la meva bellesa natural i volien un xic de marro, així doncs vaig esperar-los amb l’excusa de demanar-los foc.

El que va succeir a continuació no ho recordo amb exactitud, doncs quan vaig tornar a obrir els ulls em trovaba lligat de mans i peus sobre una taula , en una fosca habitació decorada de color rosa i blau pastel. Jo tenia un munt de cables connectats al meu cor i al meu cervell i davant meu, assegut en un tro hi havia ni més ni menys que un conegut ratolí de dos metres d’alçada: Mickey Mouse.

Des de la seva posició de força aquella maleïda rata em va explicar que havien llegit el meu post, i que aquest suposava una amenaça mundial al sistema patriarcal i a la nyonyeria més cursi, els dos elements que mantenien la submissió social evitant una Revolució d’escala planetària. També em va confessar que Disney era, en realitat, una secta paramilitar secreta ultraconservadora, encarregada d’imposar aquest  ordre sagrat mitjançant la manipulació subliminal a través dels seus films, sèries o parcs temàtics.

A continuació Mickey va accionar una palanca gegant descarregant sobre el meu cervell una allau d’imatges a la velocitat de la llum entre els que vaig poder distingir capítols de Hanna Montana i High School Musical, així com fragments d’Anastàcia, Blancaneus o la Sireneta, al mateix temps que a les meves orelles sonava atronadora la veu d’Amaia Montero recitant al revés lletres de cantautors catalans de la Nova Cançó. Òbviament vaig entrar en coma profund immediatament.

Llavors una blanca llum tot ho va impregnar i ja em veieu a mi, presenciant com el meu jo es separava del meu cos carnal, quedant-me flotant en l’espai, com un astronauta sòl i abandonat per la seva nau, fins que, de sobte, davant meu es va materialitzar del no res l’esperit de Rocio Jurado vestida de cuir, amb una poma a la ma i cavalcant a lloms d’un flamenc rosa, com si d’una valkiria es tractés.

Rocio es va aproximar i em va xiuxiuejar a cau d’orella un revelador secret, clau per entendre l’existència humana i divina: la forma en la que es genera l’amor al xocar dos electrons dins una recòndita part de la matèria gris del cervell.

Mentre això succeïa algú va trobar el meu cos inert a les afores del parisenc parc d’Eurodisney i el va dur d’immediat al hospital més proper. Les meves amistats i familiars ja consideraven impossible la meva recuperació mèdica fins que, sense previ avís, un vell amic, al que feia anys que no veia, es va presentar a l’habitació on el meu cos vegetava i em va plantar un inesperat petó als llavis, retornant-me miraculosament a la plena consciència.

I aquesta amics, és tota la veritat!

h1

Es busca Ministre d’Economia, interessats aquí

Abril 6, 2009

ministeri-economia

Riiiiiiiiiiiing

-Si?

-Hola, bon dia, amb l’Arqueòleg Glamurós, si us plau?

-Si soc jo mateix, mira ara m’agafes que anava a fer-me un bacallà a la recolloné, però digues…

-Doncs mira que soc Rodriguez Zapatero i era per proposar-te com a Ministre d’Economia.

-No recordava haver enviat el currículum a la Moncloa…

-Tenim les teves dades d”una promoció per aconseguir una tassa dels Simpsons en un pot de cereals.

-Ja sabia jo que era una trampa! Però, has de saber que jo soc historiador, mai he fet res d’economia, no tinc el carnet del PSOE,i de fet, ni us he votat mai!

-Ara mateix estic tant desesperat buscant algú per al càrrec, que les condicions mínimes son saber sumar i escriure.

-Ahm! I de quin sou estaríem parlant?

-Doncs mira, darrerament anem un xic justets… et pagaríem amb bosses de sugus i un ou kinder!

-Ehh bé… sona temptador! I no hi ha cap més incentiu?

-Home! I tant! Passaries a la història d’Espanya amb lletres d’or! El primer Ministre d’Economia que arriba als 4 milions d’aturats! A més una vida plena d’aventures i emocions, fugint amagat quan vinguin les masses enfurismades amb torxes i forques a penjar-te!

-Doncs no sé que dir-te eh… es que tinc una altre oferta com a substitut de repartidor del “Que”, amb unes condicions i possibilitats més prometedores! Deixa que m’ho pensi…

-No saps de ningú a qui li pugui interessar?

-Home, una amiga meva es va comprar un ximpancé a Burkina Faso i el té per casa molt avorrit… per un parell de plàtans i un grapat de cacauets, potser el podries posar també a Treball i acomiadar de pas al Corbacho!

-Ho tindré en compte gràcies!

h1

Un conte adolescent

Març 5, 2009

5539887-md

Li agradaven les emocions fortes… podríem dir-ho així, si.

Recordo, encara amb espant, quan els meus incrèduls ulls varen presenciar com es penjava per la part externa d’un balcó situat en una tretzena planta, agafat tan sols per una mà a la barana. Tampoc podré mai esborrar del inconscient el cop que em va convidar a ser un privilegiat espectador del seu hobbie favorit: amagar-se en un forat de les vies del tren, esperant a acotar el cap fins al darrer instant en que un Talgo o un mercaderies a tota llet l’animaven a fer-ho.

Amb tan sols 15 anys ja havia desafiat el destí amb més d’un centenar d’ocasions sortint perfectament il•lès i amb un gran somriure irònic travessant el seu rostre després de cada nova entremaliadura, cada cop més esbojarrada. La mort ja l’havia donat per impossible.

S’havia convertit en un ionki de la testosterona adolescent; l’únic al•licient que tenia la seva trista existència dins una família completament desestructurada, formada per un pare ludòpata i maltractador i una mare alcohòlica que obligava a la seva germana petita a fer-se passar per restrasada mental, per tal de cobrar un subsidi amb el que mantenir els seus vicis.

Així doncs, el dia que ens va comentar el seu nou despropòsit suïcida, ningú va tenir la temptació de fer res per impedir-ho, doncs sabíem que era una tasca inútil i que, un cop més, se’n sortiria indemne. Aquell estiu de 1997 li havia donat per saltar i agafar-se al darrer vagó del metro, viatjant fins a la següent estació com si fes windsurf. Un petit detall mancat d’emoció, comparat amb el seu currículum gamberril.

I si, allí estàvem nosaltres a l’andana de Rambla Just Oliveras veient com aquell escarransit marrec era engolit per la foscor del túnel, a mida que els vagons abandonaven l’estació.

Com passava l’estona i no tornava, varem acabar agafant el metro per anar a buscar-lo. Però no, no hi havia rastre d’ell ni a Can Serra, Florida, Torrassa o Santa Eulalia. Pràcticament ja ens havíem fet tota la Línea 1 del metro i, com en aquella època encara teniem una hora imposada per tornar a casa, tot el grupet de jovencells amb les hormones alertades va fer cap a casa.

Però jo, que tenia un mal presagi, no em vaig poder estar de trucar-lo per tal d’esbrinar com s’ho havia fet per no creuar-se amb nosaltres. No vaig obtenir cap resposta coherent  dons em va contestar la seva germana fent-se passar per un ocell.

Els dies passaven i ningú al barri semblava tenir-ne noticies, trucar a casa seva era inútil i per l’esplai mai més va tornar a posar-hi els peus. L’havia enxampat la policia? Havia tingut un accident? A qui li importava realment?

Nosaltres simplement ens en varem anar oblidant lentament d’ell, buscant possibles explicacions racionals al seu sobtat esvaïment; però jo encara avui no puc de deixar de tenir calfreds cada cop que travesso la obscuritat entre Rambla Just Oliveres i Can Serra, cercant entre la foscor la solució al gran enigma irresolt de la meva adolescència.

5539861-md1

PD: Fotografia per Vaclav Kocian

.